Per Pasqual Mas
A redós de la memòria, el poeta Manel Alonso ha escrit un
dietari que abraça els tres darrers anys —2017-2019— en el qual dóna compte
d’allò més proper, d’allò que l’envolta, d’allò que li passa, però també de quins
pensaments li generen totes aquestes percepcions, trasbals i emocions
minúscules per a la Història i, tanmateix, essencials per tal d’assolir la
veritat de tot plegat. Es tracta, per tant, d’un atalaiament des de casa, la
casa dels Perla —malnom familiar i també de la seua gata— que, a través de
l’evocació alimentada per la disciplina i la solitud, ens mostra un catàleg de
personatges i de vivències fonamentals per a comprendre la insistència en
l’escriptura de l’autor de Puçol i, com no, la condició de bona persona (es
comprovarà en seguir el tractament folrat de bonhomia de les descripcions dels
seus veïns) que sempre l’ha caracteritzat.
La
importància d’un dietari no rau a satisfer la tafaneria dels lectors més
aficionats a la superfície dels fets que no a la molla de la veritat. L’interès
d’un dietari creix en fer-lo nostre, en sentir-lo com una veu que en lloc de la
pàgina ix de nosaltres mateix, com una mirada que compartim i que ens situa al
bell mig de l’acció, com si allò que es narra ens haguera passat a nosaltres i
ara, en la lectura, n’estarem traient conclusions. En aquest sentir, el cas
d’Alonso camina per l’aprofundiment per tal de destil·lar la seua ideologia de
compromís moral i polític, en la qual situa l’home al mig d’una societat que no
sempre li ho posa tot a favor; ans al contrari, sovint, en trencar el cantó,
guaita la cara més crua de la realitat, que no és cap altra cosa que la
incomprensió davant l’intel·lectual; un intel·lectual, però, que sap el seu
origen humil i en fa bandera.
Aquest
llibre és el fruit de tres anys escrivint i llegint una literatura testimonial
rebutjada i bandejada per bona part d’un País que prefereix saber què passa al
Canadà o a Oklahoma i ignora el que té
davant dels nassos. Es tracta d’un esforç, per tant, que haguera pogut
desanimar qualsevol —a mi, per exemple, de tant en tant—. Tanmateix, en el cas
d’Alonso, l’encoratja i l’empenta cap a un futur dolorós en què allò que ens
conta està condemnat a desaparèixer.
I és que
en les pàgines d’aquest dietari tenim un món que s’esvaeix i que és evocat des
de les seues arrels de la infància, un món passat, prostituït i venut, que
foragita allò que l’hauria d’enfortir, de donar-li unitat —com la llengua—, i
també es dirigeix de manera visionària cap a l’irremeiable oblit. I en aquest
món surten a escena assumptes de família, objectes i andròmines de casa que
formen el mapa de la seua existència, que és també la nostra. I per aquest
motiu és important assistir a les descripcions d’Alonso, ja que ens retraten i
ens fan pensar sobre el que som i el que pretenem ser, tan senzill com en Historia de una escalera, on Antonio
Buero Vallejo, sense eixir del portal de casa, ens posa a l’abast la immensa
soledat plantant-li cara als somnis.
Manel
Alonso li pren el pols al territori conscient que la realitat no és el que
recordem sinó com la recordem i d’ací la necessitat de contar allò que ens ha
acompanyat mentre creixem. Tal vegada per això cita Protàgores, el savi que
mesurava el món amb la magnitud d’allò que l’home podia concebre. En el
descobriment de la veritat però, cal un exercici que implica despullar-se amb
l’escriptura, o, com escriu el poeta de Puçol, «trobar-se en
soledat davant l’espill és un exercici interessant, quan dic espill vull dir el
llenç o el paper en blanc» (32).
El
leitmotiv del dietari és la mort que ronda a la família, als amics, als
coneguts i, per extensió, a una època focalitzada en el poble, en la comarca i
en el País —val a dir: Puçol, l’Horta Nord i el País Valencià— que li han donat vida i paraula. D’alguna
manera, el seu apropament a l’ésser humà, em recorda el d’uns autors de
postguerra del Vèneto: Luigi Meneghelo i Mario Rigoni Stern, que a més dels
supervivents de la Segona Guerra Mundial es fixen també a la descripció de la
natura; per exemple, si Menenghelo s’estaca en la neu, Alonso ho fa en el fang;
si Rigoni escolta el gall fer, Alonso el rossinyol.
Les pèrdues i les
absències comporten també la desaparició d’un món que es desdibuixa, que només
viu en la boira dels records. Traure a la palestra el veïnatge és negar-se a
que la història recent desaparega i siga substituïda per una altra en la qual
allò que caracteritza un poble es diluïsca en la ferotge globalització, tot
esdevenint, com afirma Alonso, «un altre espectre arrossegant la seua pena entre les
parets i prestatgeries plenes de llibres i pols de ma casa» (91).
Potser
aquest àlbum sentimental i moral siga també un toc d’atenció, un avís, una
invitació a no deixar perdre la identitat que alguns sotmeten erròniament en
les tradicions. No és en elles on es troba la identitat d’un poble, sinó en la
manera que han tingut de fer-se al món. La tradició, si no es renovella, és un
fòssil com una condemna que ens obliga a retre veneració a estantisses
activitats, potser tan obsoletes com ser
espectador de la barbàrie comesa contra els animals.
Aquest text és també una
manera de donar gràcies als personatges que han acompanyat Manel Alonso en la
seua educació cívica, aquells que l’han fet tal com és i que justifiquen el
moment decisiu de la seua vida en que va atrevir-se «a saltar la línia que separa el lector de l’escriptor”
(99) i es va posar mans a la feina; un treball que, com qui llança en una
càpsula a l’estratosfera amb un recull de signes que mostren el tarannà de la
humanitat, en aquesta ocasió assumeix “tocat per una certa enyorança» (99).
Article
publicat al blog del Taller d’Escriptura Creativa de la Universitat Jaume I,
Pliegos volantes, el 4 de març de 2020.
Pasqual
Mas www.pasqualmas.es
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada