Per Enric Balaguer
«Fer inventari a una certa edat és perillós,
ja que es visibilitzen les pèrdues, els fracassos, les oportunitats, els errors
comesos i les absències, ai, les absències!», aquesta frase resum Quadern
de ca Perla de Manel Alonso que acaba de publicar l’editorial
Neopàtria. Arribat un punt de la vida, toca fer balanç: ponderar el que tenim i
el que som, però sovint el que s’escau és mesurar la pèrdua —les pèrdues— i els
guanys. Açò, fonamentalment, és el que fa Manel Alonso a través de les
anotacions datades de manera esparsa durant els tres darrers anys. El llibre és
una autobiografia encoberta —ço és no declarada— però al cap i a la fi,
autobiografia. L’autor hi repassa gestos i fets del període infantil, de l’etapa
escolar, de l’adolescència que coincideix amb la Transició política, del
període militar…. El text de Manel ens presenta els familiars més directes i, sobretot,
un conjunt de personatges: amics, veïns, coneguts… que l’han acompanyat en algun
moment: des de l’ agutzil del poble fins els amics d’infantesa i, sobretot, els
companys de la colla de collidors agrícoles on ha treballat durant molts anys.
La galeria de personatges és llarga; l’autor els presenta de manera directa
i divertida. Alguna anècdota cridanera, alguns trets físics, fets
significatius, alguna frase pròpia dona pas al retrat, parcial, però expressiu
i, sovint, rotund. «Mai no em deixa de sorprendre l’ésser humà.
Es mou entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, rebolcant-se en la
fal·làcia i la hipocresia amb una naturalitat que fa feredat» escriu en cert
moment Alonso. Les persones sempre singulars, contradictòries, de vegades amb
aspectes foscos, són descrites amb la tendresa de qui està escarmentat per la
pèrdua. «La mort
és un lladre cruel que ompli les nostres vides d’absència i dolor» afirma el de
Puçol.
Possiblement, l’escriptor signaria la frase de
Màxim Gorki que només «estimant
l’home amb tota la força [és] possible de pouar l’energia indispensable per a
trobar i comprendre el sentit de la vida». Per cert, la cita és de Les meves
universitats, i la lectura de l’obra d’Alonso me l’ha recordat a bastament.
El conjunt de personatges del valencià no és el dels rodamóns feliços del
rus, però són éssers posseïts d’un vitalisme senzill en la seua lluita per la
vida. La gran majoria és gent humil, sovint vençuda, que esdevé entranyable
perquè mai no deixa de costat una filosofia alegre i un poc descervellada. No
sols es mou per interessos, sinó per generositat, per passió (o per obsessió).
L’obra mostra situacions i moments tan patètics, com poètics i commovedors.
Les anotacions de Quadern de Ca Perla ofereixen
reflexions diverses, sobre la soledat de l’escriptor, sobre l’estat de
corrupció de la política i el desencant, per exemple. Però, la vida en
minúscules és la que assoleix un protagonisme decisiu. Les pàgines destinades a
la gossa de la família són un grapat de carícies. L’autor mai no abandona un
llenguatge directe i planer, sense adjectius altisonants. Quan comenta el seu
goig vocacional per l’escriptura diu: «Soc pesador de paraules;
travesse els carrers del poble i els camins del terme amb la romana al muscle i
amb les orelles com un gos caçador».
La
geografia de Puçol, amb el Picaio, la platja, els bancals de tarongers… té un
protagonisme destacat. No debades, Manel Alonso, del seu entorn originari, n’ha
fet un referent literari amb el nom de Pouet.
Quadern de Ca Perla depara
molts moments embadalits, amb situacions dures o més divertides o amb topants
reflexius. Un perfum íntim i delicat ho cobreix tot. Pensar la mort canvia la
vida: la fa més intensa i substanciosa. Potser per això hi sura una
voluptuositat —un compromís rabiós— amb la vida.
Publicat
al blog A tall d’invocació el dia 2 de març de 2020.
Enric
Balaguer és escriptor i professor de la Universitat d’Alacant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada