DESCOBRINT LES PETJADES DE L'ASSASSÍ

Per Albert Calls i Xart

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és una de les veus literàries del País Valencià per mèrit propi. A poc a poc, participant en totes les batalles, contra els difícils embats del món editorial i de la vida, així com de la dificultat d’intentar viure i escriure en un àmbit lingüístic on no és gens fàcil, el dels Països Catalans, en Manel ha fet de periodista, d’escriptor, d’activista cultural i d’editor de diverses generacions d’autors, molts dels quals van poder publicar les seves primeres obres gràcies a ell.

Amb aquesta càrrega a les espatlles, a més, ha estat sempre un defensor de ’pedra picada’ de la cultura catalana en totes les seves formes i ha pogut confegir una obra literària que es desplega en molts àmbits: la poesia, la narrativa curta, la novel·la, l’articulisme i l’assaig (recentment, el seu llibre ‘Les petjades de l’home invisible’, publicat per Quorum llibres, ha estat guardonat amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians).

Fet aquest preàmbul, l’objectiu d’aquest post és parlar de la novel·la que acaba de publicar,  Entre les urpes del gat, de la mà de l’emblemàtic segell editorial 3i4. Estem davant d’una interessant narració de gran format amb crim i investigació, que vol anar molt més enllà del gènere, barrejant-hi elements històrics i d’hiperproximitat, sense defugir les grans qüestions que planen sobre l’ésser humà, amb el pes de la memòria i la literatura, així com els referents de l’obra d’Alonso i del seu mite circular: la creació de l’espai mític i màgic de Pouet, transliteració i mistificació literària del seu poble, Puçol.

Des d’aquell, primer llibre que va escriure, ‘La veu d’un poble’, fins a ‘Entre les urpes del gat’, en Manel ha escrit per tornar a si mateix, un i altre cop, polint i repolint la recerca de la seva pròpia veu, que no és més que la mirada que fa al món, a voltes amb ironia, d’altres amb amargor, però amb un profund amor pel fet de viure i escriure.

‘Entre les urpes del gat’ no amaga els referents com els pares de novel·la negra i policial (Conan Doyle, Hammett, Chandler...) i ens planteja la recerca d'un assassí en un entorn de proximitat i amb l'impacte de fons de la nostra història més recent (els ays 50 del passat segle).

El professor Eduard Galcerà repassa el seu darrer treball d’investigació i pren un got de whisky escocès. L’endemà al matí, a primera hora, el fill el troba mort assegut a la butaca. No hi ha signes de violència però el metge assegura que ha estat enverinat. Pouet es trasbalsa amb l’assassinat d’un il·lustre veí i l’estudiant Joan Claramunt intentarà trobar el culpable resseguint les pistes.

En el viatge circular que fa Claramunt per trobar resposta en el seu entorn d'espai-temps, la novel·la ens desvetlla de primera mà l’univers de Pouet, el Macondo particular de Manel Alonso i la persistència obsessiva de la memòria, les persones, la pressió de la vida i les interrelacions que marquen el devenir dels seus personatges.

La persistència poètica manifestada amb la simbologia de les ‘urpes del gat’ i la construcció d’un univers propi, personal i que atrapa el lector, són algunes de les virtuts més d’aquesta novel·la en la qual cal anar arribant al final a poc, a poc, com qui es beu un whisky escocès, mentre es van descobrint les petjades de l’assassí, amarant-se del ric i intens univers que ens regala el seu autor.

I acabar dient que Pouet cada cop més va agafant forma i que caldrà, algun dia, fer-ne un treball més acurat i profund per mostrar-lo en conjunt als lectors.

L’arrencada del llibre:

«A punt d’acabar l’habitual passejada nocturna pels carrerons de Pouet, el doctor Eduard Galcerà es queixava de l’insomni que patia amb una frase sense cap sentit

 —Entre les urpes del gat!

Érem al bell mig d’una primavera d’escassa pluja. El vent de llevant, que sol ser qui porta l’aigua en aquestes latituds, durant els mesos de març i abril d’aquell 1954 passava amb les mans buides. Al matí el paisatge de la comarca de l’Horta de València es despertava cobert amb un llençol de boirina, cap a mig matí escampava i l’atmosfera apareixia clara, amb una lluminositat estival. En fer-se fosc, el cel es mostrava com un mantell negre farcit d’estrelles. Al llarg de la jornada el termòmetre es mantenia per dalt dels vint graus i en pondre’s el sol a penes en baixava un parell. La lluna començava a minvar després d’haver assolit el pleniluni el 18 d’abril.

Eduard Galcerà Llobat havia estat de jove alt i corpulent, amb una cabellera espessa i fosca. Complits els setanta anys, conservava una intel·ligència i una lucidesa notables, així com una excel·lent capacitat de treball».