EL QUOTIDIÀ, LA ÚTOPIA I LA HISTÒRIA

Per Vicent Cardona i Puig

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

“Pense que tot poble té el suficient material acumulat en la seua micro i intrahistòria per a convertir, amb un poc d’imaginació, un món d’allò més quotidià en una geografia d’una fantasia utòpica, horrible o meravellosa segons els fantasmes que persegueixen el mag que les basteix. Pouet era,i és encara, un desconegut per als propis habitants, que viuen en la superfície sense aprofundir en res, deixant-se arrossegar pel signe de l’estupidesa que marca aquest temps inefable. Cap d’ells sap el secret que guarda la vila en les seues entranyes. Passen els anys i es van deixant perdre tots els senyals que marquen el camí de tornada. El quotidià no ens deixa escoltar el so de les nostres pròpies petjades”.
Aquest paràgraf, que com un misteri més, cal trobar al mig de la narració, pense que és la clau interpretativa del llibre del nostre amic i col·laborador de la revista Manel Alonso.
Després de les seues incursions dins del món de la poesia –sempre serà la poesia l’inici de la prosa?– Manel Alonso s’estrena, en el món de la narrativa, dins de la col·lecció la tardor, dels llibres de Camacuc. La narració comença per dos camins convergents, el de la remembrança històrica (“tot poble té el suficient material acumulat en la seua micro i...”) i el de l’aventura actual farcida d’imaginació-reflexió sobre el present (“...per a convertir...un món d’allò més quotidià en una geografia d’una fantasia utòpica...”), que ben aviat s’entrecreuen en el món de les llegendes infantils, la història recent (“els succeïts”), els soterranis, els monuments, la gran història, la prehistòria, els carrers, camps i muntanyes de Pouet (Puçol), que es pot convertir en un escenari actual de la més fascinant història de poltergeist cinematogràfic.
Manel Alonso, en els referents de remembrança, no s’aparta de la novel·la més històrica i actual del moment, amb clares referències a J. Franco –pot fer-se novel·la sense els “topos” referent més concret i micro-històric del teu poble?–, però es distancia (potser pels nous referents culturals dels més moderns?) projectant el passat local a un present farcit d’imaginació, d’història de pel·lícula televisiva futurista, i ancorada en els referents culturals passats: allí on descobrim la raó del present inquiet, amarat d’estima per allò ben nostre (“Pouet era, i és encara, un desconegut per als propis habitants, que viuen en la superfície sense aprofundir en res...deixant–. Cap d’ells sap els secrets que guarda la vila en les seues entranyes. Passen els anys i es van deixant perdre tots els senyals que marquen el camí de tornada...”).
Aquest camí de tornada (el nou “romanticisme” de la postmodernitat?) ens fa arribar a les preguntes més fondes que pot fer-se qualsevol persona sobre el sentit de la vida i que ens posen, conscient o inconscientment, en relació amb el transcendent.
El llibre es fa llegidor –m’imagine a Manel Alonso fruint en la seua escriptura, més que patint de part!– i donada la seua desbordant imaginació, els seus referents històrics i anecdòtics, el seu realisme imaginari i la seua fluïdesa narrativa, serà fàcilment llegit per un públic jove, però més fruït per la gent madura.

(Publicat a la revista Saó, Març de 1993)