Per Vicent Borràs
No sempre és clara i ben definida la frontera
entre la literatura i alguns textos de caràcter privat (o semiprivat) i
personals, sovint molt personals, com ara cartes, memòries, dietaris,
autobiografies... Un dels casos potser més evidents i problemàtics (perquè ni
tan sols va ser escrita pensant en la publicació, què fou pòstuma) és Carta al pare de Franz Kafka. La qualitat literària de la carta que
Franz va escriure al pare —i sembla que no li va lliurar— està fora de tot
dubte, a part del seu interés humà per entendre el personatge Kafka i la
dificultosa relació amb el pare i, amb això, obtenir algunes de les claus per
llegir la resta de la seua producció literària.
Així mateix, també hi ha els llibres que són
escrits pensant en una publicació i que, alhora i malgrat això, contenen una
enorme càrrega personal i temàtica que cau en l’estricte àmbit personal, la
qual cosa no invalida de cap manera el seu atractiu literari. En aquests casos
la motivació personal transcendeix l’àmbit privat i esdevé també d’interés
públic perquè al darrere, a més del lament personal (i familiar), hi ha el clam
social davant d’un tema segrestat per allò considerat políticament correcte. Aquest
és, al meu parer, el cas de Quadern
per al meu fill Arnau de Manel Alonso i Català, que s’enfronta a
un dels temes més tabuïtzats i malauradament actuals, especialment en temps de
pandèmia, com és el suïcidi.
Els poemes que Manel Alonso escriu al seu fill
Arnau van acompanyats de dos textos de dos amics del mateix Arnau. Sònia Giner
Molins signa un pròleg molt sentit i intel·ligent, més encara si tenim en
compte la incomoditat del context. Marc Campos, a manera d’epíleg, tanca el
llibre amb uns versos que ens interroguen sobre la llibertat.
El gruix del
llibre, però, són els 37 poemes de Manel Alonso. Escrits en calent sobre la
recentíssima mort del fill, els versos esdevenen un document únic sobre l’amor
patern i tracen un mapa desesperançat del dolor. En aquests poemes Manel Alonso
no defuig ni oculta els aspectes més crus de la mort del fill: «O tot o res!», tan senzill, tan contundent./
I de colp deixares caure el rei sobre el tauler,/ un terratrèmol enfonsà peons,
torres, cavalls i alfils.
I davant d’això, què no farà
un pare pel fill? Si cal, li tornarà a donar la vida. I això és el que intenta
Alonso en aquests textos on el tu poètic recurrent sempre és el fill. Per
dialogar amb ell, per tractar de comprendre’l, per explicar-se, per
explicar-se’l, per explicar-nos-el, per reivindicar-lo, per no acabar de
perdre’l, per reinventar-lo... O com diu de manera lúcida al pròleg Sònia
Giner: “Mai podria fer-te tornar. Però sí que podria tractar de fer que no te
n’anares”. I així el text esdevé un diàleg amb el fill (de fet, a manera de
citació, hi incorpora algun vers o fragment de dietari d’Arnau). Un diàleg
amarg (perquè els que el llegim sabem que és un monòleg disfressat), sentit,
sense eufemismes, amb versos i imatges brillants, que fa un repàs a la seua
vida, des del naixement fins al fatídic desenllaç. El veiem nàixer, anar a
escola, lluitar, enamorar-se, jugar a pilota... en definitiva el veiem viure, i
morir. I dels versos d’Alonso, escrits amb l’amor i el dolor paterns, ix el
delicat dibuix del fill fins al punt que els qui no hem tingut la sort de
conéixer-lo, ens en fem una imatge que, per exemple, ens fa copsar el seu nom:
Arnau Llibertat.
I és en aquest nivell quan els poemes de
Manel Alonso eleven aquell text de caràcter exclusivament privat a interés
general gràcies a allò que diem literatura.
Escriure amb el cor i el cervell mai ha estat
una activitat fàcil. Escriure amb el cor trencat i el cervell bullint és una
baixada a l’infern. O potser també és una redempció, un intent de fer etern
l’efímer, de donar-li una altra existència, encara que siga de paraules, de
paraules que fan versos, de versos que fan mal, de versos que fan bé...
L’escriptura des de la visceralitat, des de la proximitat, des de la
immediatesa pot portar a la distorsió, al desenfocament de la realitat; i en
literatura és perillós perdre la distància necessària per decidir la millor
opció entre les possibles, però òbviament hi ha el guany indiscutible de
l’autenticitat. En aquest cas, em fa la impressió que el resultat reïx en el
difícil equilibri entre els dos pols.
Manel Alonso ha escrit el llibre que mai no
hauria volgut escriure. Manel Alonso ha escrit el llibre que havia d’escriure,
perquè, a més de tot, ha alçat la veu sobre un tema silenciat.
Article publicat a La Veu dels Llibres. Revista d'Informació i crítica literàries el 27 de març del 2021.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada