QUAN LA POESIA ES QUEDA ADHERIDA A LA MEMÒRIA

Per Vicent Penya 

            

Presentem avui l’últim treball d’un dels escriptors més singulars i polifacètics de la comarca de l’Horta Nord: Després vingué la música, una antologia de poemes musicats de Manel Alonso.

            No cal dir que la paraula escrita té la força del misteri i alhora de la concreció, l’encís de l’ambigüitat i, al mateix temps, el poder de la precisió. Sense cap mena de dubte, la poesia és per a ser llegida, però sobretot per a ser recitada i, en última instància, per a ser cantada.

            En la nostra cultura hem comptat i comptem amb grans rapsodes que han donat a conèixer amb les seues veus i les seues interpretacions el bo i millor de molts dels nostres poetes. De seguida ens ve a la memòria el nom d’Ovidi Montllor i, entre tota la producció del cantant d’Alcoi, el seu treball magistral Coral romput, doble LP en què recitava l’obra homònima de Vicent Andrés Estellés.

            A hores d’ara disposem d’altres bons recitadors que donen a conèixer per tots els racons de la nostra geografia la poètica més recent, com ara Joan Femenia, Francesc Anyó, Sterxu Villanueva, Vicent Camps, Roser Furió, Josep Pedrals, Manel Arcos, i d’alguns grups poètics que s’hi dediquen: Oh Foll Amor, Argila de l’Aire, etc.

            Però quan la poesia pren volada i se’ns queda agradablement adherida a la memòria és, per descomptat, quan ha estat cantada. En aquest aspecte, no cal dir que la nòmina de músics, cantants, cantautors i grups musicals que s’han dedicat a cantar els poemes dels nostres poetes ha sigut, a hores d’ara i al llarg del temps, força extensa i important.

            Molts de nosaltres hem arribat a l’obra de poetes com Ausiàs March o Anselm Turmeda gràcies a les versions cantades per Raimon; Miquel Martí i Pol, gràcies a Lluís Llach; Vicent Andrés Estellés gràcies a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet i Paco Muñoz, etc.

            La veritat és que no acabarà mai de sorprendre’m la vitalitat que, malgrat tot, encara manté el nostre país. És cert que hem rebut colps molt forts per totes bandes, en contra de la nostra llengua i la nostra cultura, però també és veritat que el País Valencià s’ha mantingut, a pesar de tot, “rabiosament” fidel a les seues arrels. Associacions com Escola Valenciana, Acció Cultural, la Coral El Micalet, Ca Revolta, El Tempir, El Bassot, El Pont, etc., però també persones que de manera individual han treballat incansablement per la terra i per la llengua, han mantingut la flama d’aquesta vitalitat. I Manel Alonso és un clar exponent de tot açò que parlem.

            L’amic i infatigable escriptor puçolenc, com a poeta apassionant que és, ha volgut que els seus poemes, o almenys un tast antològic de la seua obra poètica, se’ns quedaren adherits a la memòria en forma de cançons. I ho ha aconseguit amb escreix.

            Manel Alonso ens ofereix en aquesta ocasió un treball peculiar, elegant i impagable. Es tracta d’un doble CD en què més de vint cantants d’arreu del país han donat forma a una antologia de poemes musicats de l’escriptor de Puçol. Pel que fa a les lletres, podem trobar-hi un recull que és una mostra ben representativa del conjunt de la seua obra poètica. Títols com “Conte de la Ibèria Oriental”, “Festejaren la sort”, “De vegades”, “Diürn amb harmònica”, “Dona”, “Cavallers, ara va de bo”, “Sol per la serra Calderona” o “Crides a tota veu el meu nom” ens donen una idea molt encertada i fidel de la seua trajectòria poètica.

            Però el treball no acaba només amb això. Amb aquest doble CD, Manel Alonso, com a gran entusiasta de la música en valencià, ha aconseguit aplegar en un projecte únic un conjunt important de cantautors i músics d’arreu de les nostres comarques que, amb tota la seua heterogeneïtat, es dediquen a la cançó en la nostra llengua. En Després vingué la música podem escoltar des del cant d’estil fins al hard rock més cridaner (Acid Cookies), passant, òbviament, pel pop, el folk i el blues.

            Vull destacar la peça “Dona”, un crit en contra de la violència de gènere, composta i interpretada superbament per Carles Pastor, i que compta a més amb la veu de Miquel Gil. (Per cert, de Carles Pastor trobarem en la seua discografia el CD Els ulls de Bob, un excel·lent treball en què musica onze poetes valencians actuals.) I la inflexió modelada d’un artista ascendent com és Andreu Valor, que ens canta “Conte de la Ibèria Oriental”, un poema reflexiu sobre l’actualitat política i social.

            Però també trobarem títols com “Gemegava el teu nom”, composta per Garri Campanillo, “Diürn amb harmònica”, de Doctor Dropo, o “Fluid sonors” de Carles Enguix.

            No vull acabar aquesta presentació sense parlar del disseny del CD, que ha anat a càrrec de Xavier Alcàsser. Es tracta, com podreu comprovar, d’un disseny elegant i modern, agradable i estèticament impecable. I també cal agrair les paraules introductòries que li dedica el professor Josep Vicent Frechina. Un pròleg excel·lent d’una qualitat extraordinària.

            En definitiva, un nou projecte d’un escriptor laboriós i incombustible com Manel Alonso, que ens sorprèn pel seu bon gust i per la seua versatilitat estètica. La meua més sincera enhorabona. 

(Text llegit en la presentació del doble CD Després vingué la música, antologia de poemes musicats de Manel Alonso i Català a la Biblioteca Municipal de Museros el dia 20 de novembre de 2015)