(Manel Alonso i Carles Pastor autors de la lletra i la música de Dona)Per Natalia Aragonés (1)
1.AUTOR
Manel Alonso és un escriptor, editor i periodista valencià reconegut pels premis que porta acumulats i la seua llarga obra poètica. Dona, és la seua aportació al disc Els ulls de Bob on Carles Pastor canta a onze poetes valencians i n'és una de les mostres de la poesia valenciana contemporània que per el seu afany de transcendència ha sigut traduït fins ara en dotze idiomes diferents. Dona, ha sigut extret del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant) de Manel Alonso i va rebre el XIII Premi de Poesia Paco Mollà (2008).
2.ESTRUCTURA
Dona té una estructura organitzada en quatre estrofes de 4 versos de rima i mètrica lliure, que fan un total de 16 versos. Amb una estructura interna en la qual s'esmena el terme "dona" i títol del poema, al principi de cada estrofa, com a introducció de quatre versos. Cadascun amb un significat diferent, pero tots tenen en comú i fan referència al mateix la "dona".
3.MOTIUS I TEMES
Cada estrofa parteix d'un motiu interiorment dramàtic en referència a la situació que viuen moltes dones de classe mitja i treballadora que a més de suportar una situació social i laboral injusta pateixen, sovint en silenci, la tragèdia de la violència domèstica.
1ª estrofa: en referència a la doble personalitat del maltractador galant i cavaller però a la vegada drac i monstre bicèfal tanmateix el seu caràcter pot ser pacífic que de cop i volta es pot tornat brusc i violent.
2ª estrofa: fa referència a la situació que la dona viu, la seua casa es converteix per a ella en una cova que es testimoni directe de la seua melancolia i amargura que va en augment, que li impedeix veure cap llum d'esperança i tirar cap endavant.
3ª estrofa les circumstàncies porten a la dona a tornar-se boja i encara pitjor el que quedava de l'amor s'enfosqueix encara més i ella s'omple de rancor.
4ª estrofa en referència al sentiment d’empresonament que la dona sent i ha de suportar, troba inabastable l’anar-se'n lluny per fugir del perill, ha de continuar abans d’aconseguir la gloria patint l'infern, el dolor causat sobre la seua pell, tant físic com moral i que perduraran encara un cop acabat l’infern.
És un text literari que busca a través d’una cadena d’imatges poètiques fer commoure la consciència del lector.
4.LES COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L'espai i el temps es fusionen en la percepció de la crueltat en que se sent submergida la dona, el seu habitacle és presentat com a espai en que els seus sentiments negatius floreixen a flor de pell i van en augment. Un altre espai descrit n’és el paradís (lloc abstracte), concretament en la quarta estrofa com a lloc on escapar, per acabar amb el sofriment que la dona sent, però tanmateix es representa com un espai gairebé inabastable.
Es recorre a l’ús del present amb valor atemporal del qual no por inferir-se un abans ni un després, es llegeixi quan es llegeixi cobrarà un valor actual, a més ja de per si la violència de gènere es un tema d'actualitat i sovint molta gent s'identifica amb els casos que surten a la llum.
En les quatre estrofes es mostra la successió en ordre cronològic de l’engany en el que acaba immersa la dona.
5.LA VEU DEL JO
El jo poètic s’anuncia en tercera persona que fa més patent el vincle admiratiu del jo cap al personatge al qual es dirigeixen les paraules del poeta, el lector/a es pot sentir més identificat amb la veu lírica de la dona a qui va dirigit directament com a (Tu) que amb personatge de l’home violent capaç de les carícies més tendres cosa que mostra una doble personalitat a que la dona ha de fer front o acabarà patint.
L'actitud lírica del poema és sempre dramàtica i melancòlica, ajustada d'un lèxic negatiu que reafirma la situació d'amargura de la dona: lligada a una cadena impossible de rompre; l'infern el blau sobre la teua epidermis...
6.TIPOLOGÍA TEXTUAL
Es un text descriptiu i utilitza la funció poètica que apareix per expressar l’atenció sobre la seua paraula i manifesta el llenguatge amb un objectiu impactant. El poema combina la descripció en gairebé tots els versos i la modalitat enunciativa, també.
7. LA LLENGUA: REGISTRE Y SINTAXI
El registre és propi del llenguatge poètic ja que el lèxic no és senzill, sinó que es busca la bellesa de la paraula, de cada vers i de cada estrofa.
La sintaxi no gaudeix d’estructures massa complexes, té estructures atributives com (vers 5) la teua llar és una caverna amb hipoteca i coordinades: copulatives com (vers 1) el galant i afable cavaller que estimes.
8.FIGURES POÈTIQUES
El terme dona és un clar exemple d’anàfora, repetició de la paraula al principi dels quatre versos del poema. Es podria considerar també una polisíndeton (vers 1.2) el galant i afable cavaller que estimes i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems.
Fa un paral·lelisme d’imatges en expressar la bipolaritat de l’home (vers 2.4) és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres, generador també d’una violència sobtada i cruel.
9.VALORACIÓ FINAL
En conjunt, Dona és un poema ben representatiu i amarg de la penúria que pateixen moltes dones a les seues pròpies carns, l’artífex Manel Alonso, descriu i transmet una imatge que s'acosta a moltes realitats.
Les dues veus que es fusionen en el disc per donar la suficient intensitat que requereix un poema com aquest son: Carles Pastor i Miquel Gil, el primer s’ha de dir que ho fa com bé sap de meravella, però el segon amb la seua entrada li dona una emoció al poema molt inesperada que gràcies al to de la seua veu desgarrada aconsegueix la intensitat esperada.
Gràcies al conjunt de la veu, la lletra i la música crec que el poema pot arribar a commoure sense que el receptor l’hagi entès de cap a peus i això no es gens fàcil d’aconseguir.
Crec que l’autor ha sabut plasmar un tema com la violència de gènere gairebé a la perfecció, i que ho diu d’una forma que els versos traspassen a la realitat sobretot amb l’acompanyament melòdic.
El més sorprenent de tot, però, és com el poeta, independentment de si la seva implicació és més o menys directa dins del poema, aconsegueix fixar amb paraules un retrat prou definit de la pròpia realitat i, alhora, gaudir de certa credibilitat. Sense més, puc dir que un cop llegit i analitzat Dona de Manel Alonso i Català he pogut apreciar la genialitat estilística de l’autor a l’hora d’escriure els seus poemes: en aquest cas, fent de la veu de la realitat la bellesa de la paraula.
Manel Alonso és un escriptor, editor i periodista valencià reconegut pels premis que porta acumulats i la seua llarga obra poètica. Dona, és la seua aportació al disc Els ulls de Bob on Carles Pastor canta a onze poetes valencians i n'és una de les mostres de la poesia valenciana contemporània que per el seu afany de transcendència ha sigut traduït fins ara en dotze idiomes diferents. Dona, ha sigut extret del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, Alacant) de Manel Alonso i va rebre el XIII Premi de Poesia Paco Mollà (2008).
2.ESTRUCTURA
Dona té una estructura organitzada en quatre estrofes de 4 versos de rima i mètrica lliure, que fan un total de 16 versos. Amb una estructura interna en la qual s'esmena el terme "dona" i títol del poema, al principi de cada estrofa, com a introducció de quatre versos. Cadascun amb un significat diferent, pero tots tenen en comú i fan referència al mateix la "dona".
3.MOTIUS I TEMES
Cada estrofa parteix d'un motiu interiorment dramàtic en referència a la situació que viuen moltes dones de classe mitja i treballadora que a més de suportar una situació social i laboral injusta pateixen, sovint en silenci, la tragèdia de la violència domèstica.
1ª estrofa: en referència a la doble personalitat del maltractador galant i cavaller però a la vegada drac i monstre bicèfal tanmateix el seu caràcter pot ser pacífic que de cop i volta es pot tornat brusc i violent.
2ª estrofa: fa referència a la situació que la dona viu, la seua casa es converteix per a ella en una cova que es testimoni directe de la seua melancolia i amargura que va en augment, que li impedeix veure cap llum d'esperança i tirar cap endavant.
3ª estrofa les circumstàncies porten a la dona a tornar-se boja i encara pitjor el que quedava de l'amor s'enfosqueix encara més i ella s'omple de rancor.
4ª estrofa en referència al sentiment d’empresonament que la dona sent i ha de suportar, troba inabastable l’anar-se'n lluny per fugir del perill, ha de continuar abans d’aconseguir la gloria patint l'infern, el dolor causat sobre la seua pell, tant físic com moral i que perduraran encara un cop acabat l’infern.
És un text literari que busca a través d’una cadena d’imatges poètiques fer commoure la consciència del lector.
4.LES COORDENADES ESPACIOTEMPORALS
L'espai i el temps es fusionen en la percepció de la crueltat en que se sent submergida la dona, el seu habitacle és presentat com a espai en que els seus sentiments negatius floreixen a flor de pell i van en augment. Un altre espai descrit n’és el paradís (lloc abstracte), concretament en la quarta estrofa com a lloc on escapar, per acabar amb el sofriment que la dona sent, però tanmateix es representa com un espai gairebé inabastable.
Es recorre a l’ús del present amb valor atemporal del qual no por inferir-se un abans ni un després, es llegeixi quan es llegeixi cobrarà un valor actual, a més ja de per si la violència de gènere es un tema d'actualitat i sovint molta gent s'identifica amb els casos que surten a la llum.
En les quatre estrofes es mostra la successió en ordre cronològic de l’engany en el que acaba immersa la dona.
5.LA VEU DEL JO
El jo poètic s’anuncia en tercera persona que fa més patent el vincle admiratiu del jo cap al personatge al qual es dirigeixen les paraules del poeta, el lector/a es pot sentir més identificat amb la veu lírica de la dona a qui va dirigit directament com a (Tu) que amb personatge de l’home violent capaç de les carícies més tendres cosa que mostra una doble personalitat a que la dona ha de fer front o acabarà patint.
L'actitud lírica del poema és sempre dramàtica i melancòlica, ajustada d'un lèxic negatiu que reafirma la situació d'amargura de la dona: lligada a una cadena impossible de rompre; l'infern el blau sobre la teua epidermis...
6.TIPOLOGÍA TEXTUAL
Es un text descriptiu i utilitza la funció poètica que apareix per expressar l’atenció sobre la seua paraula i manifesta el llenguatge amb un objectiu impactant. El poema combina la descripció en gairebé tots els versos i la modalitat enunciativa, també.
7. LA LLENGUA: REGISTRE Y SINTAXI
El registre és propi del llenguatge poètic ja que el lèxic no és senzill, sinó que es busca la bellesa de la paraula, de cada vers i de cada estrofa.
La sintaxi no gaudeix d’estructures massa complexes, té estructures atributives com (vers 5) la teua llar és una caverna amb hipoteca i coordinades: copulatives com (vers 1) el galant i afable cavaller que estimes.
8.FIGURES POÈTIQUES
El terme dona és un clar exemple d’anàfora, repetició de la paraula al principi dels quatre versos del poema. Es podria considerar també una polisíndeton (vers 1.2) el galant i afable cavaller que estimes i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems.
Fa un paral·lelisme d’imatges en expressar la bipolaritat de l’home (vers 2.4) és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres, generador també d’una violència sobtada i cruel.
9.VALORACIÓ FINAL
En conjunt, Dona és un poema ben representatiu i amarg de la penúria que pateixen moltes dones a les seues pròpies carns, l’artífex Manel Alonso, descriu i transmet una imatge que s'acosta a moltes realitats.
Les dues veus que es fusionen en el disc per donar la suficient intensitat que requereix un poema com aquest son: Carles Pastor i Miquel Gil, el primer s’ha de dir que ho fa com bé sap de meravella, però el segon amb la seua entrada li dona una emoció al poema molt inesperada que gràcies al to de la seua veu desgarrada aconsegueix la intensitat esperada.
Gràcies al conjunt de la veu, la lletra i la música crec que el poema pot arribar a commoure sense que el receptor l’hagi entès de cap a peus i això no es gens fàcil d’aconseguir.
Crec que l’autor ha sabut plasmar un tema com la violència de gènere gairebé a la perfecció, i que ho diu d’una forma que els versos traspassen a la realitat sobretot amb l’acompanyament melòdic.
El més sorprenent de tot, però, és com el poeta, independentment de si la seva implicació és més o menys directa dins del poema, aconsegueix fixar amb paraules un retrat prou definit de la pròpia realitat i, alhora, gaudir de certa credibilitat. Sense més, puc dir que un cop llegit i analitzat Dona de Manel Alonso i Català he pogut apreciar la genialitat estilística de l’autor a l’hora d’escriure els seus poemes: en aquest cas, fent de la veu de la realitat la bellesa de la paraula.
(1) Alumna de Primer de Batxiller del Col·legi Juan XXIII de Burjassot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada