LA PASSIÓ PER LA LITERATURA

Per Vicent Penya.

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

L’obra narrativa de Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) es va iniciar l’any olímpic de 1992 amb La maledicció del silenci, una novel·la que ens submergeix en una part important del món de la mitologia de l’Horta de València, i que pretén recuperar el bocí més entranyable de l’univers popular proper a l’autor. Es tracta d’una obra primerenca on l’escriptor puçolenc ja mostrava, malgrat la seua joventut, el bon ofici literari que havia assolit després d’uns quants anys exercint com a periodista, i on aconsegueix, segons paraules d’Albert Calls i Xart, “un calidoscopi de sensacions i pulsions i la redescoberta d’un univers mític i mitificador”.
Dos anys després, el 1994, va publicar el segon lliurament de narrativa, Escola d’estiu, en aquest cas una novel·la de gènere eròtic. Tot fent una cabriola de “transvestisme literari”, Manel Alonso es posa en el paper d’una dona per donar lloc a una història suggerent i suggeridora que ens relata, des del punt de vista femení, tot un seguit de sensacions i de sentiments de la història més íntima contada per ella mateixa. Alhora, en aquest any 1994, Manel Alonso inicia la seua trajectòria poètica amb el llibre Amb els plànols del record.
Continuant amb aquesta regularitat de publicació, l’any 1996 apareix el llibre Bernat i els seus amics, un volum de relats infantils, al qual, personalment, li tinc un gran afecte, i trobe que és un dels millors textos en l’obra editada per l’autor. S’hi narren les aventures de Bernat, en realitat el fill major de Manel Alonso, i acaba amb l’episodi del naixement d’Arnau, el seu segon fill. En aquests contes, que s’han anat publicant principalment en la revista infantil Camacuc, l’escriptor aconsegueix crear un univers de tendresa i poesia on les coses senzilles i quotidianes es transformen en esdeveniments importants i transcendentals.
Arribat l’any 1998, Manel Alonso publica la novel·la En el mar de les Antilles, tot i que uns mesos abans, i durant el mateix any, havia editat un volum de relats per a adults, Espècies en perill d’extinció, i el seu segon llibre de poesia, Oblits, mentides i homenatges. En Espècies en perill d’extinció, recull de contes breus, ens relata amb una gran precisió de detalls i amb una innegable destresa en l’anàlisi humana els distints passatges de la vida quotidiana d’uns quants personatges turmentats. Oblits, mentides i homenatges és un poemari on l’autor fa un recorregut apassionant per la vida, per la mort, per la veritat i per l’oblit, i en el qual presenta, com en anteriors obres líriques, una poètica despullada, original i que en tot moment fa bandera de l’autenticitat.
En el mar de les Antilles, el llibre de més extensió que l’autor ha publicat fins ara, és una novel·la en la qual se’ns ofereix la possibilitat de passejar-nos pels últims dies de la Cuba colonial. Els seus dos grans protagonistes són, d’una banda, l’Havana del 1898, “amb la seua música, la seua flaire, la seua arquitectura, la seua nit”; i de l’altra alguns dels grans temes humans de totes les èpoques: l’amor, el sexe, la nostàlgia, l’ambició. Llibre d’escriptura àgil i de lectura fluïda, Manel Alonso hi juga fort amb els diferents ingredients que en formen part: un argument interessant, uns passatges ben documentats, un estil personal que qualla en cada pàgina.
Per mitjà de la història d’una colla de soldats, en la qual destaquen les peripècies d’un llaurador de l’Horta de València, Josep Amigó, de malnom Pep el de Tos, ens submergim en els successos que desencadenaren la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de les restes de l’imperi espanyol. Pep el de Tos es mou entre la nostàlgia que sent per la seua terra, on ell treballava com a llaurador i on ha deixat la dona i els fills, i la passió que ha descobert en el nou país que l’acull, on exerceix com a soldat i on l’atenalla el gran amor que sent per la Negra Lola.
Aquesta nostàlgia per la terra llunyana se circumscriu principalment al seu poble, Pouet, que és en realitat el nom inventat de Puçol, localitat on viu i va nàixer Manel Alonso, un nom que ja apareix en anteriors títols, La maledicció del silenci i Bernat i els seus amics, i que podia esdevenir, segons paraules d’Albert Calls, un “Macondo de l’Horta”. A l’illa de Cuba, en canvi, el sentiment que envaeix Josep Amigó no és la nostàlgia, sinó la gran passió amorosa que descobreix en una dona que és el prototip de la puresa brutal dels sentiments. Però és l’enyorança per la terra llunyana i per la família la que provoca que el protagonista determine finalment donar un pas decisiu i arriscar-se en una acció bèl·lica, per tal de guanyar els diners suficients per fugir de la misèria castrense i millorar les seues condicions de vida.
La major part dels companys de viatge del soldat Josep Amigó són catalanoparlants. Això és una dada que l’autor transmet en el paper més o menys conscientment, i que, a més de donar-li un aire més nostre a la novel·la, no deixa de ser un homenatge emotiu al nostre país. L’Horta, la Ribera, el Camp del Túria, i també el Maresme, Mesquinesa i Mallorca, són les comarques i les ciutats que, com a puntes de llança, s’alcen arreu de tot el llibre. També hi ha, però, qui no veu amb bons ulls aquesta diferència: “Esos últimos de la fila, que hagan el santíssimo favor de hablar en cristiano, o les meto un paquete que se cagan”, exclamava un brigada a aquells que parlaven en català.
Escrita a ritme d’havanera, amb interessants apunts psicològics i amb impagables passatges irònics —una ironia ben valenciana, per cert—, En el mar de les Antilles és al capdavall una novel·la d’una gran humanitat, una obra ben mesurada, on l’autor ha apostat fort i consolida la seua carrera literària, per donar pas, a partir d’ara, i segons pronostiquen molts dels seus lectors, a la consecució d’una veu pròpia dins de la literatura catalana.
Finalment, i pel fa que al resum de la seua obra en conjunt, he de dir que per a mi el més sorprenent en la trajectòria de Manel Alonso és, a més de la diversitat de temes i gèneres que ha tractat i ha escrit, la progressió en línia creixent que experimenta la major part de la seua obra i, per descomptat, la tenacitat que hi posa en tots els projectes que du a terme, tant de caire literari com editorial. Parlant amb ell, es nota que aquesta és una de les seues principals preocupacions i una premissa que sempre té present: que l’obra publicada avui, siga millor que la publicada ahir, i l’obra de demà, millor que la d’avui.
“Una passió anomenada literatura”, resumia Francesc Viadel en el pròleg que li dedicava en el poemari Oblits, mentides i homenatges.

Publicat a la revista L’Aiguadolç tardor de 1998