divendres, 18 de desembre de 2009

UN POBLE AL·LUCINANT I MÀGIC

(A la 39 Fira del Llibre de València, Vicent Penya i Manel Alonso)

Per Vicent Penya

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.
Possiblement l’Horta siga una de les comarques valencianes que més tòpics ha generat al llarg de la nostra història: la barraqueta, la paella, l’orxata d’Alboraia, València terra de les flors. Sembla com si Manel Alonso en la seua primera novel·la La maledicció del silenci ens haja volgut transmetre un comunicat nou: que una manera de pal·liar la mitificació de l’Horta, l’Horta com a mite, és justament fent-se servir de les seues llegendes i de les seues faules, en definitiva de la seua mitologia, i rescatar-les a vegades d’un oblit imminent, per acabar amb la recreació d’un món on tot és possible.
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és una persona polifacètica en molts aspectes. Com a periodista ha col·laborat en el Levante, en Saó, en El Econòmico de Sagunt, i és redactor cap del Notícies de Puçol. Com a poeta ha publicat els poemaris A tu, del viatger estrany i Tres paisatges. En el camp de l’assaig va guanyar un accèssit en els VIII Premis Literaris “Vila de Puçol” amb l’obra La veu d’un poble que ha estat posteriorment publicada amb el mateix títol. També ha treballat en el camp dels guions de còmics i en la direcció de vídeo-clips. I ha estat antologat en Envit, nous escriptors valencians, llibre editat per la Universitat de València en la seua col·lecció “Acadèmia dels nocturns”. Ara, en la seua incessant tasca d’investigació poeticolingística i històrica, amb la seua inacabable vèrbola adaptada al codi gràfic i sobre una plataforma sorprenent que no té límits per a la fantasia, ha volgut endinsar-se amb aquesta seua primera novel·la (tan suggestiva com ell mateix) en aquell lloc que resta buit de les nostres prestatgeries.
Des de la seua parcel·la pròpia, Manel ens transporta amb La maledicció del silenci a un àmbit fictici on el poble de Pouet (en realitat el seu Puçol entranyable) pren una magnitud al·lucinant i màgica. Una colla de quatre joves amics fa un recorregut per les galeries de la història i els passadissos recòndits de les cròniques casolanes del nord de la comarca. L’aventura es complica quan tot aquest univers, fins aleshores llunyà i intangible, pren força en la plasmació d’un món paral·lel.
Alguns dels passatges més captivadors de la novel.la potser siguen els que descriuen les anècdotes llegendàries que les sentim més pròximes o els indrets que ens són coneguts. Així, no puc estar-me de citar un paràgraf en què es perfila el mont Picaio: “Em sentia atret per la força estàtica i bella de la muntanya, a vegades la veia com una mare que amb els seus braços abraçava amorosament Pouet, resguardant-lo, sovint, de la danyosa embranzida de les tempestes. Els morvedrins li deien la Muntanya Negra, però jo la veia clara i amorosa. És clar, a ells els donava l’esquena i a nosaltres, l’ànima.” O una altra nota en què evoca un personatge típic de la comarca: “Em parlava, el vell Pantera, de portes que eren com estacions de trens per a viatjar a través dels anys, de ritus de races extingides, d’una muntanya amb forma de piràmide i d’un monestir que el mirava”.
Amb un estil no excessivament barroc, un xic poètic (no hem d’oblidar que Manel exerceix el vici de la poesia) i que desborda imaginació per tots els costats, sembla que l’autor ens faça una invitació indefugible a l’oblit del quotidià. El relat està intercalat per diversos capítols on es retraten els quatre aventurers i alguns altres personatges de la contrada que ens poden resultar ben familiars, com són ara l’oncle Pantera o les dues germanes fadrines. Amb aquesta nova obra, l’escriptor puçolenc ha fet una peculiar i interessant aportació a la nostra literatura que haurem de tenir molt en compte.
Tal com deia Pau Marqués en una recent tertúlia celebrada precisament en una cafeteria de Puçol (El café-bar Django's), hi ha una qüestió pendent en els escriptors nascuts a l’Horta (i açò, evidentment, és extensible a la resta d’escriptors del conjunt de la nostra geografia) que consistiria a tractar de col·locar la comarca dins del lloc que li correspon en la literatura de tots els temps, ja que, com qualsevol altre espai físic, el nostre pot oferir tants personatges i situacions universals com vulguem. I Manel, en la seua peripècia narrativa, en fa un primer assaig.
(Article publicat al Levante-El Mercantil Valenciano, a la pàgina tres del suplement Posdata, corresponent al dia 5 de febrer de l'any 1993)

Cap comentari:

Publica un comentari