diumenge, 20 de desembre de 2009

UN MAR MOLT SUGGERENT


Per Vicent Nàcher


En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.


La recent publicació de l’última novel·la de l’escriptor valencià Manel Alonso m’ha sorprès molt gratament, ja que es tracta d’un text que encisa el lector, un relat que aconsegueix de forma molt humana transmetre tot un món de sensacions. I això per a mi és realment interessant, pel fet que en molts dels darrers llibres que he llegit de contingut històric l’acumulació excessiva de dades, ha resultat un entrebanc per a una lectura plàcida, comunicativa i satisfactòria. En aquest temps plagats de novel·les històriques tan competents com qualsevol CD-ROM, aquesta atractiva obra amb un rerafons històric potent, ens introdueix de forma molt planera en l’univers íntim d’una sèrie de personatges víctimes del seu temps.
No debades, En el mar de les Antilles, va quedar finalista del prestigiós premi de novel·la Antoni Bru de la ciutat d’Elx de 1997, i com a tal, s’afegeix a la dilatada trajectòria literària de l’autor de Puçol. Així doncs, ens trobem davant de la tercera novel·la de Manel Alonso, que ja havia publicat anteriorment La maledicció del silenci (1992) i Escola d’estiu (1994). També cal remarcar, que el nostre autor ha publicat dos llibres de poesia: Amb els plànols del record (1994) i Oblits mentides i homenatges (1998). De la mateixa manera, han vist la llum els reculls de contes Bernat i els seus amics (1994) i Espècies en perill d’extinció (1998).
Amb aquesta novel·la, com molt bé diu Albert Calls en les encertades paraules del pròleg, Manel Alonso ens mostra un consolidat ofici d’escriptor, i amb el pretext històric de la Guerra de Cuba fa un repàs dels grans temes de la literatura universal de tots els temps, que en resum són les coordinades de la dissortada ànima dels humans en el seu pas pel món. La innocència perduda, el descobriment de la farsa de la existència, el coneixement de les coses, la passió, el sexe, l’amor, la mort, l’amistat, la fidelitat, l’ambició, l’engany, la manipulació per part dels poderosos, la incertesa de la vida, la impossible justificació de la guerra i el terrible determinisme dels individus, recorren en perfecta sintonia el fil conductor de la història que se’ns conta.
D’altra banda, ens trobem amb una detallada explicació dels fets històrics de la coneguda Crisi del 98, a través del periple vital d’un personatge que ens acosta al conflicte d’una forma molt viscuda i sincera. El protagonista, un jove llaurador valencià sense formació, és obligat a participar en un enfrontament que li és molt llunyà dins de les seues humils expectatives de treballador. Aquest fet, ens demostra que sovint la vertadera història, ha estat escrita i protagonitzada per anònimes criatures de mode forçós. Així, Alonso ens ensenya l’altre costat dels fets, sovint vetat per les veus oficials. Més representativa encara és la procedència del nostre soldat, ja que es tracta d’un humil treballador d’un poble del País Valencià.
També, m’ha semblat interessant la recreació de la sensualitat i màgia de l’illa de Cuba que recorre el llibre, a través de la bellesa i manca de perjudicis de la Negra Lola, una prostituta cubana que és tot un exemple dels vertaders valors de l’ésser humà en circumstàncies extremes, al marge de l’ordre establert. A ritme d’havanera i amb l’aroma de rom que transpira cada pàgina, trobem el poeta que és Manel, amb una intensa introspecció psicològica del personatge central recreada amb detalls que inspiren versemblança i sensibilitat. En contraposició, apareix de tant en tant, el record del poble del soldat amb una profunda mitificació de tot allò que envoltava la vida d’aquest abans de la guerra, una espècie de paradís perdut on el magnetisme del primer amor el fa sobreviure. No cal dir, que el poble en qüestió és Puçol, i que gran part de l’encert de la novel·la, rau en el fet que molts elements de la ficció narrativa, són poats de la història íntima d’avantpassats de l’autor, que a la vegada han configurat tot un univers simbòlic en la ment d’aquest.
En resum, una novel·la on la psicologia del perdedor es troba molt ben retratada, on el personatge adquireix les dimensions humanes que el fan universal i quotidià a la vegada, on la història no és interpretada sinó sentida des de la més íntima crudesa i indefensió de l’ésser humà, on, com en la més recent actualitat, l’home és una víctima kafkiana de la bèstia que duu dins.
Hi ha a disposició dels docents unes propostes didàctiques confeccionades pel professor Salvador Palazon en aquest enllaç:

Cap comentari:

Publica un comentari