divendres, 25 de desembre de 2009

LA CURA DEL TEMPS


Per Agustí Peiró


El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L’Aljamia núm. 17. Rafelbunyol, 2008.

El temps no vol quedar penjat és el segon dietari que Manel Alonso i Català publica dins de la col·lecció Llibres de L’Aljamia. Anteriorment hi havia aparegut el volum Estiu, 1987. Dietari. Cal dir que es tracta, doncs, d’una continuació, per la qual cosa suposem i així ho esperem que l’autor ens n’oferirà pròximes entregues. Ara explicarem els motius de la nostra esperança.
Una cosa molt important de la manera com Manel Alonso aborda el gènere dietarista és que a través dels seus apunts, els seus dies, alça acta notarial de tota una època, en el cas que ens ocupa els primers anys noranta, i ho fa amb una prosa marcadament poètica, però sense emprar una veu nostàlgica, d’enyorança del passat, sinó mostrant obertament, amb el cor en la mà, allò que l’experiència li ha fet comprendre d’este temps ja viscut, perquè el passat sempre té els seus parts i els seus dolors, i s’enganya qui pensa que és el paradís perdut de la infància o, com deia Jorge Manrique, qui creu que «cualquier tiempo pasado siempre fue mejor». No, de cap manera. Alonso ens descriu les coses de la vida de vegades amb molta cruesa, i això em fa observar, tenint en compte la seua veu lírica, que la poesia de Manel Alonso sempre ha estat molt pròxima a la del nostre poeta més important des del segle d’or, tal com el va definir Joan Fuster: Vicent Andrés Estellés.
En efecte, la veu de Manel Alonso, si no la d’un poble, és la veu d’una persona que reflectix el temps que li ha tocat viure, del qual alça testimoni per a sempre, perquè el passat ho és en el mateix moment que se’l pensa (o que se l’anota en una llibreta). Alonso reflexiona sobre diversos temes, però jo destacaria especialment aquells que el lliguen de manera que em sembla indiscutible al mestre Estellés: la por a la mort i el vitalisme sense mesura, un vitalisme representat sobretot per un subtema també molt palpable, l’erotisme. Són sens dubte els punts en comú més forts entre els poetes de Burjassot i de Puçol. La primera temàtica la trobem en impressions com ara la següent: «La veritat és que el crepuscle final de la gent propera em fa patir. I el ritual del dolor i la mort m’espanta». O també amb alguna descripció xocant, amb motiu d’un enterrament al qual assistix: «El mortuori de l’hospital La Fe pareixia una cadena de muntatge». Pel que fa a l’erotisme, tot i que en este segon dietari apareix més tamisat que en el primer, es pot detectar per exemple quan porta a l’escriptura la visió d’un vídeo de Helmut Newton que té com a protagonista absolut el cos de la dona. Manel no pot deixar d’exclamar-se: «Quanta bellesa hi ha en un cos!». La passió per viure o vitalisme la trobem en anotacions que no són necessàriament eròtiques, sinó en exhortacions al fet de continuar sent ell mateix. Després de passar una mala temporada, en què es va trobar sense a penes energies ni ganes de fer res, Manel es tranquil·litza dient-se que està segur que en uns dies «tornaré a ser el de sempre, la persona hiperactiva que tot el món coneix». Així és, tots el que el coneixem sabem del seu caràcter engrescador i de la seua incombustible dedicació a les lletres.
D’altra banda, i acabaré amb el començament, Alonso ha escollit molt bé el títol del dietari, perquè el temps no pot quedar penjat o suspés en la nostra memòria, ja que això seria com estar morts en vida. El passat també es mou, amb nosaltres. O si no avança, és que nosaltres tampoc no ho fem. Molta cura, amb això.

Cap comentari:

Publica un comentari