dissabte, 12 de desembre de 2009

PELS CAMINS DE L'ABSÈNCIA


Per Ramon Guillem
Amb els plànols del record. (Poesia. Germania Serveis gràfics, Alzira, 1994)

No sé si és una constant dels primers llibres de poesia. O potser ho siga de tots els llibres de poesia i tota la resta no siga més que donar circumloquis i fugides més o menys evidents. Perdoneu-me si faig ara una digressió personal per a explicar, o per a intentar explicar-me, per què el poeta a l’hora d’escriure sempre tria la ruta solitària de l’absència, els camins incerts de la fosca. Potser siga perquè allò que ens fa escriure, que mou un poeta a escriure, a sentir com a seus els propis versos siga inicialment allò que s’ha perdut, o millor, allò que fuig o que sempre se’ns ha escapolit a traïció entre les mans. Ja dic, però, que aquesta és una digressió personal, i és per això que intente explicar-m’ho. Ja fa molts anys que el poeta malagueny Alfonso Canales va dir-m’ho: “Sólo en la ausencia habita la poesia”, i encara que aleshores va semblar-me una mica cruel en passar els anys ho he comprés del tot. Qui sap si el destí del poeta és escriure d’aquestes coses. De l’absència, de la fosca, del buit, d’allò que es perd, d’allò que no tenim, dels nostres dubtes i les nostres dèries, de les tempestes. Attila Josefz, un excel·lent poeta hongarés, va dir-ho ben clar: “En els inferns on s’aprèn a tocar la cornamusa”.
Jo no sé si ha estat en els inferns –espere que no– on Manel Alonso ha après a tocar la seua cornamusa, però una cosa està ben clara: sap perfectament que la poesia naix de l’absència, i és aquest llibre la clau que ens obri les portes per a entendre-ho. No debades el llibre ens parla de les coordenades de l’ahir, implícites ja en el mateix títol: Amb els plànols del record, i més clar encara, en el títol que encapçala la primera part del llibre: Reflex d’una absència. Però en Manel Alonso aquesta absència no es refereix –o en tot cas no es refereix només– a un cos que ja no hi és, a un cos que ja s’ha perdut entre els viaranys de la memòria sinó que va encara més enllà i s’endinsa en allò que podríem anomenar –hi ha un llibre d’un poeta castellà que de fet es deia així– les “ocasions perdudes”, el que vol dir reblar el clau de l’absència, i que ara és només això: l’absència de l’absència. Millor, diguem-ho amb paraules del poeta: “però queda el teu nu,/ com una sensual estampa que mai no he gaudit./ El teu nu inabastable per sempre més” O més avant, al final del mateix poema: “Voldria...i és tan sols el reflex d’una absència”.
Arribats a aquest punt de la cruïlla era inevitable que entropessàrem amb una altra fita importantíssima en la poètica de Manel Alonso i que ve a complementar allò de que hem parlat, i es tracta de l’erotisme. Fins a tal punt són indestriables en la seua poesia que l’absència es fa més inhòspita perquè implica una forta carrega eròtica, el desig que no s’ha pogut complir, el desig inaprehensible, inassolible, i per això més punyent i dolorós: “Voldria...inundar/ el bosc on és reclosa la magnólia” i, més avant, “Voldria...i és tan sols una ombra xinesa/ que mor en renàixer la llum”.
Ja ho deia el filòsof italià Francesco Alberoni: “Els homes estan fascinats per la bellesa femenina, però la sotgen amb la mirada eròtica i no amb mirada estètica”. L’erotisme –la mirada de Manel Alonso en aquest recull– i la seua absència ho envaeix tot. En el poema Vent de desig aquest es revifa a través de la contemplació d’una fotografia, en el poema Vent de desencís torna a incidir en l’incompliment del desig (ai, haver de conformar-se només amb “escenificar quadres platònics de daines fugisseres!”), en el poema Vent ebri la vitalitat es corprenedora (entre parèntesi, aquest poema per a mi és el millor del recull). De vegades, però, hi ha un petit impuls per a evitar la malenconia i el dolor produïts pel record, com invocant la vida, però al capdavall sempre venç l’absència, aquella lluita entre la realitat i el desig que tant bé va saber fer-nos entendre Cernuda. Fins i tot en un poema el poeta pretén bastir el seu propi món en l’escriptura, edificar un “petit paradís modelat entre rius de tinta”. Al capdavall, retornem al principi i tanquem el cercle: si escrius d’un món que vols fer és, òbviament, perquè aquest no existeix.
Enamorat de l’Alba jeia amb la Nit, són les paraules del poeta. Enamorat de la vida i de la carn el poeta ha de conformar-se amb la fosca, amb “aquell cos tan acollidor que mai no m’ha hostatjat”, amb gairebé el no-res.
Però ens equivocaríem perquè ens queda el millor regal, potser l’únic que en passar el temps ens pot quedar tangible, uns pocs versos, unes belles paraules, l’art, qui sap si l’únic vencedor del temps. Manel Alonso ens ha oferit aquests poemes bastits amb les argiles del desig la lletra de creença, les credencials del poeta que sap ja que potser el que s’escriu és l’excusa, perquè si fas tremolar el lector amb tu, planer el lector amb tu la profunda pèrdua com si fóra d’ell, perquè al capdavall és d’ell, estaràs ben a prop de la comunicació necessària. I si el poeta ha entés això ha aconseguit una cosa ben difícil: tenir la primera pedra posada, els fonaments sobre els quals han d’alçar-se els pròxims versos. I tota la resta, amb l’ofici i la vida, ja vindrà per ella sola.
Publicat a Germania Literària, 1995

Cap comentari:

Publica un comentari