dilluns, 27 d’agost del 2018

DUES OPINIONS SOBRE "ENTRE LES URPES DEL GAT"



Gratats per la lletra impresa


Alexandre Ros

El mestre i el deixeble, el territori de Pouet, protagonitzen les pàgines d’Entre les urpes del gat. La investigació d'un assassinat, els obstacles per avançar i entendre empenyen al lector pels capítols de la narració a recompondre un trencaclosques estrany sobre el que sembla passejar-se un felí com el que ens rep a la portada del volum amb mirada inquietant . La violència desfermada arriba amb l'intent de treure a la llum les obscures raons d'una mort colpidora, farcides d'especulació, de tèrbols negocis, de la transformació interessada d'un entorn fràgil, del que algú vol apoderar-se en benefici propi. Les ferides obertes tornen a sagnar, la foscor produeix monstres, es troben també els aliats més fidels que seran amb tu fins al final, insubornables. Pren forma pàgina rere pàgina el mestre i el seu llegat transmès gojosament, tresor valuós, el deixeble que ha après de la fidelitat i el compromís, la geografia que s'ensorra soterrant la memòria qui sap si definitivament. 


Viure esdevé recerca, obsessió per entendre que prendrà els somnis, arribant per moments a fer impossible la distinció entre somni i vetlla, transformant allò que som i ens envolta en matèria literària en mans de l'autor. Aleshores apareix el gat amb el seu encant vellutat, una fredor calculada, una polida precisió, de moviments harmònics caminant per l'escena del crim i restes enganxat en una estança polsegosa d'un palau desaparegut amb un llibre entre les mans signat per M. Alonso C.   

Alexandre Ros i Ros, poeta, Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord)

 ***
Entre les urpes del gat

Vicent Nàcher

Així és com m’he sentit durant la lectura de la darrera obra de l’escriptor de Puçol, presoner d’una història que m’ha arribat fins al moll de l’os. Entre les urpes del gat, l’últim llibre de Manel Alonso, una novel·la de suspens, intriga i misteri, ambientada en la dècada dels cinquanta en plena dictadura franquista, m’ha sorprés i m’ha colpit. Té força i un bon ritme, també és entretinguda. La seua lectura és ràpida i àgil, perquè l’autor manté al llarg de tot el text l’interés del lector, amb un relat que no perd intensitat en cap moment, amb una tensió que va in crescendo i que ens atrapa des del primer moment.  


Una vegada més Alonso recrea l’espai mític de Pouet, el seu poble, i ens mostra els vençuts de la guerra civil, els quals moltes vegades havien de mossegar-se la llengua. Així, em sembla fantàstic i molt ben aconseguit l’ambient enrarit i dur del moment històric, el qual el nostre escriptor retrata amb un traç ferm i aclaridor, tot creant una atmosfera plena d’electricitat en tot el relat. Amb un final de pel·lícula, els personatges busquen les arrels del passat i són representatius d’una època.  M’ha agradat el llenguatge, perquè arreplega paraules molt nostres. La trama és molt potent i està molt ben duta, en això no hi ha cap dubte. Es tracta d’un narrador experimentat que condueix la novel·la cap als seus interessos. Aquesta obra m’ha resultat molt rica en matisos i interpretacions, perquè conté molts temes i motius literaris.
Un llibre que s’afegeix a la llarga llista de l’obra de Manel Alonso, amb el qual aquest es converteix en un escriptor imprescindible dins del panorama actual de les nostres lletres.
Vicent Nàcher i Ferrero, poeta, Algemesí (Ribera Alta)