dilluns, 3 d’octubre de 2016

EL LABERINT DE POUET

Per: Pasqual Mas i Usó

Manel Alonso és una de les veus més sinceres, nobles i clares de la literatura valenciana actual. Tant en poesia com en prosa, el seu llenguatge proper arriba al lector amb la distància exacta que separa la realitat del món creat de Pouet, pura mitologia popular. Amb novel·les i reculls de contes com El carrer dels bonsais (2000) o El somriure de la pena (2011) ens ha mostrat tota aquesta menja literària de la qual L’ombra del bou (Neopàtria, 2016) n’és la darrera cala.
Retornar a Manel Alonso, a la seua escriptura tan propera i punyent, tan evocadora, esdevé des de les primeres línies el plaer de recuperar un món compartit que ens espera en cada fulla. I aquest univers, bastit amb atmosfera d’història contada al caliu de la llar, no és cap altre que el d’un anecdotari que, en aquest cas, es concreta en una festa de carrer com és veure passar el bou, eixe animal present en la nostra civilització des del Gilgamesh i, més proper, a Creta o ja més recent en diversos pobles de la Mediterrània. Tanmateix, avui es tracta d’un tema pervertit per la pròpia tauromàquia que ha ocultat bona part d’allò de folklòric i d’universal de què constava, d’allò de tradicional, de sacrifici i de festa. Tant és així, que un dels símbols del nostre suprapaís és el bou; el d'una marca de begudes alcohòliques —com també amb el Sandeman portuguès—, però bou a la fi. Ens movem, per tant, en contradiccions, com moltes de les que em calia vèncer per explicar l’espectacle teatral Déus o bèsties de Xarxa Teatre. Doncs sí, bou no sempre és tauromàquia i cós; és símbol, és memòria i, sobretot, fascinació. Fora de polèmiques, el bou ens pertany i, com l’ombra, sempre el portem enganxat. No és, per això, mala imatge la que ens ofereix Manel Alonso amb el títol del seu darrer llibre: L’ombra del bou.
Els relats d’aquest volum “escarben” rere la virtualitat emblemàtica que hem heretat per trobar l’animal. Com afirma Alonso en el primer relat, “el mite... tergiversa en part el que és l’animal”, i no deixa veure la bèstia dintre del laberint urbà, no el minoic, sinó el de qualsevol ciutat nostrada, ací representada per Pouet, el territori de la ficció de l’escriptor de Puçol.
Amb un llenguatge proper i senzill, els relats de Manel Alonso ens introdueixen en un món del passat (com el de “Generoso”), però també en moments d’ara en què el pas del bou atura tota activitat —ni que siga fer xocolata— per guanyar-li el protagonisme a la festa i al dia.
Tenim a l’abast, un reguitzell de relats de mitologia popular inspirada en l’afició pel bou de carrer, l’eco de la qual corre de boca a orella en més d’un poble valencià; ja que amb noms de ciutats i carrers diferents, moltes d’aquestes històries han “succeït” arreu de la geografia de l’Horta de València. Qui no en té una, d’anècdota, com les que ens conta Manel Alonso? Fins i tot l’haurem protagonitzada a poc que ens hagem deixat caure per les festes de qualsevol poble valencià.
El narrador també és conscient que el material que ens relata en aquestes vint-i-set històries, de vegades, forma part d’una esfera que en alguns llocs ha deixat d’existir, però també sap que les tradicions, “si no evolucionen és millor que desapareguen”. Com hom afirma en la contraportada “el present i el passat es donen la mà”.
                                                                                                                                                                                                    


dilluns, 9 de maig de 2016

NOVES OPINIONS DELS LECTORS


Un nou grup de lectors m'han enviat la seua opinió sobre el recull de relats L'ombra del bou.

«Manel Alonso ha sabut plasmar o millor dit retratar a L’ombra del bou la idiosincràsia del seu poble, Puçol, en els seus relats, emprant unes paraules que mimen molt els personatges i els acaben fent entranyables.»
Lourdes Puchol (Puçol)



«El llibre L’ombra del bou m’ha agradat perquè conta històries humanes, situacions quotidianes i curioses prenent com excusa la festa dels bous al carrer.»

Juanvi durà (Puçol)



«Deliciosa alhora que evocadora m' ha resultat la lectura de L’ombra del bou. Manel va més enllà del que en un principi es podria considerar un llibre sobre la festa dels bous al carrer. Ens endinsa en el costumari d’un poble, Pouet, i ens submergeix, amb una prosa directa, àgil i neta, en tot un seguit de gestos, vivències i costums els protagonistes dels quals m' han resultat ben propers i familiars.»
Pilar Devis (Albuixech)




«La lectura del llibre L’ombra del bou m’ha agradat per diverses raons, la primera per la frescor del llenguatge, la segona pel bon ritme de la narració,  la tercera per la proximitat de l’escenari i de les persones i la quarta per la riquesa de les descripcions que fa l’autor dels objectes, dels llocs i de les situacions.»

Isabel Portalés (Puçol)

diumenge, 1 de maig de 2016

"L'OMBRA DEL BOU" UN LLIBRE ENTRANYABLE DE L'ESCRIPTOR VALENCIÀ MANEL ALONSO


Per Manuel García Pérez

Manel Alonso elabora un retrat costumista on els records dels avantpassats i la figura mitològica del bou conflueixen en una elegia sobre la caducitat de la vida.


 He d'agrair moltes coses a Manel Alonso, entre altres, que em permetera publicar la meua primera novel·la infantil, Terra d'esperits, en una editorial anomenada Brosquil edicions.
  La poesia de Manel, que he ressenyat en nombroses ocasions, em sembla una renovació del llenguatge post-romàntic que tanta capacitat creativa genera, ja que l’amor viscut des de la desil·lusió i l’abandonament són constants en molts dels seus poemes.
  Ara l’autor de Puçol presenta una col·lecció de relats, L’ombra del bou, publicats per Neopàtria, que venen a reforçar aquesta vessant postromàntica de la seua poesia amb una prosa plena de sentimentalisme i de records entranyables on la ficció i el costumisme presenten límits difusos.
  Manel Alonso elabora una particular semblança de la festa dels bous al carrer, entesa com un d’aquests ancoratges que permet que el passat torne a viure amb una intensitat idíl·lica, com si l’escassetat, la malaltia, l’opressió i la duresa de l’entorn foren aquest material literari que reconcilia l’autor amb una asfixiant sensació de pèrdua del temps.
  Les festes populars al voltant del bou, els mercats, els ancestres, les cases antigues i les seues laberíntiques estances, l'insomni i els absents defineixen una nova realitat sensorial que Alonso configura al voltant d’una ombra que guaita, intranquil·la i totèmica, el bou brau. Allò que més destaque d'aquests relats és la capacitat d’evocació que té el seu llenguatge, doncs, malgrat ser narrativa, l’expressió poètica subjacent en aquestes descripcions concises, generadores d’una idealització significativa d’un territori arrasat després del pas dels anys.
  Costums i mancances defineixen cadascun dels vint-i-set relats on l’autor i el lector es comporten com Teseu al laberint del Minotaure, ja que un gresol d’olors, visions i records ens submergeixen en la necessària dissidència amb el present, en l'entranyable sacrifici de recordar el que vam ser en el món d'altres que van marxar.


Publicat el 30 d'abril de 2016 al periòdic digital Mundiario.


dilluns, 18 d’abril de 2016

DIVERSOS LECTORS OPINEN SOBRE "L'OMBRA DEL BOU"



El passat dia onze de març es va presentar al teatre del Sindicat Agrícola de Puçol el llibre L’ombra bou  i el dia quinze es va posar en distribució en les principals llibreries del País Valencià. A partir d’aquell moment va començar a arribar-me al correu electrònic opinions sobre el llibre de diversos lectors, algunes les ha reproduït l’editorial al seu blog i altres, com les que tots seguit publique pel seu interès, ho he fet al meu blog.



 «L’ombra del bou, de Manel Alonso, no és un llibre sobre els bous, que intente debatre o polemitzar sobre els bous al carrer, una tradició tan arrelada en els nostres pobles. És un llibre, això sí, sobre tradicions, i sobre com han configurat el nostre viure quotidià, sobre com algunes d’elles van desapareixent de la nostra societat, substituïdes per altres que vénen d’altres latituds, en un procés que pareix imparable de globalització cultural. Que ningú no s’enganye, doncs, ni pel títol ni per la portada del nou llibre d’Alonso, no ens hi parla de bous, els bous al carrer són la seua excusa, el context que empra, per a parlar-nos sobre la vida més recent dels nostres pobles, rescatant la memòria dels nostres pares i iaios que hem conservat amb prou faenes, i amb ella la d’aquells animals i paisatges que vam estimar, cosa que sí que és un dels temes preferits, un dels temes transversals, en tota l’obra narrativa de l’autor.»
Agustí Peiró (Massamagrell)



«Amb els vint-i-set relats de L’ombra del bou, Manel Alonso ens endinsa en la ciutat de Pouet i la seua memòria.
Converteix els carrers, les finestres i la portes en senderes que es bifurquen, que es creuen entre si, inundades d’humanitat, d’actors amb els quals explora l’ànima que l’habita, la solitud, la por, l’amor, la pèrdua. Un laberint com a vincle indissoluble per a la construcció quotidiana i col·lectiva d’un poble, de la seua identitat.
Descobreix al lector l’àrea tancada del laberint, els seus amagatalls i amb els prismàtics de l’escriptor observador l’obri al món i s’obstina a examinar cada fibra de la seua arquitectura de cases, carrers i habitants reals o imaginaris.
Utilitza el laberint com a fil conductor, com el lloc del món idíl·lic del narrador i dels seus records on les històries són la geografia que edifica la coherència vital de la seua experiència.
En cadascun dels relats Manel Alonso ens transporta al centre del laberint on habita el monstre, el BOU. Allí, tot i fascinats per la força de l’adversari, enllesteix combat contra la força normalitzadora i políticament correcta, convertint els actors mateixos en la fúria del bou, inflats d’orgull, del qual el Minotaure és el símbol.

Aquest és el lloc d’on Manel Alonso no desitja eixir i el lector queda atrapat. Vos recomane la seua lectura. »
Antoni Martínez Peris (Alzira)


«L’ombra del bou, de l’autor valencià Manel Alonso Català, publicat per Editorial Neopàtria, és un recorregut per l’imaginari col·lectiu del món del bou, el bou de carrer, la festa popular i transversal que agermana els pobles de dalt a baix del nostre país. Són vint i set relats fantàstics nascuts de la realitat, històries que esdevenen patrimoni de la memòria de la gent corrent que viu la festa en un temps on predominava l’economia agrícola i la familiaritat amb el bestiar. Contes arrelats en la manera de viure la festa del bou que inciten a imaginar. Un llibre sorprenent i viu.»
Antoni M. Bonet (Carlet)



«Manel Alonso ens ofereix a L’ombra del bou un complex calidoscopi que converteix la història local en model universal. Les diverses narracions que constitueixen aquest llibre estan emmarcades per aqueix animal el qual, tanmateix, només n’és excepcionalment el protagonista. Ho són, ben al contrari, les persones que el cerquen o en fugen. 
Referent ineludible de les festes de molts dels nostres pobles i sense el qual no s’entenen, el bou simbolitza les pors a les quals volem enfrontar-nos, els reptes que cal superar, els desitjos que volem aconseguir. Alonso narra amb gran mestria les situacions que, sota l’ombra del brau, viuen els nombrosos personatges dels seus relats, moltes vegades en una primera persona que ens els apropa i facilita que ens identifiquem amb ells.
Anècdotes recents o passades, records personals, històries populars convertides en literatura, L’ombra del bou conté tots els ingredients per captivar-nos i engrandir el mite literari de Pouet creat per l’autor.»

Vicent Ferrer Puchol (El Puig de Santa Maria)



«Manel Alonso ens regala un nou llibre de narrativa, amb la mestria pròpia d'un veterà de la literatura i un apassionat de les paraules, en què la figura del bou ressalta amb llum pròpia i on les diverses activitats humanes que giren al seu voltant, des del seu Pouet universal, són tractades amb la precisió d'un cirurgià. Un llibre que interessarà un ampli sector de lectors i que, per descomptat, paga la pena llegir-lo.»
Vicent Penya (Rafelbunyol)


divendres, 1 d’abril de 2016

L'OMBRA DEL BOU


Per Hermini Pérez i Edo

No sóc afeccionat als bous al carrer, ni als de plaça, que conste. Ho trobe un anacronisme que encara perdura en el primer terç del segle XXI; en altres paraules us diria que és una salvatjada, i ací pau i allà glòria. Que hom s'hi jugue la vida i de pas maltracte un animal per diversió i estúpida afirmació, les úniques paraules que em mereixen són la indiferència activa, si això vol dir alguna cosa. I Manel Alonso, l'escriptor de Pouet, ha escrit un llibre de bous al carrer! Un llibre que de segur agrada a qualsevol afeccionat a les banyes. Però hi ha trampa. Ni és un llibre anacrònic ni, menys encara, està escrit per un salvatge. Ans al contrari. Manel Alonso ha escrit un llibre de bous al carrer i "boueros" des de la visió d’aquell que no li agrada el maltractament dels animals, ni tampoc l’ha escrit com qui s'empassa dos colpets de cassalla econòmica i li talla la corda al bou embolat sota la cridòria histèrica dels espectadors dels balcons. L’ombra del bou  (Editorial Neopàtria. Alzira, 2016) està escrita des de la visió d'un escriptor que no jutja i que deixa que bous i "boueros" parlen, interactúen en una dansada de foc i records, des de l'oposició de la bèstia i l'home que es comprenen i s'ajuden en un espectacle que camina enlloc. És la  màgia d'un escriptor que compta amb un gust exquisit pel tractament de les paraules barrejant lirisme i crueltat allà on cal, sempre tendresa i humanitat. I aquest assumpte de tractar les paraules no és menor. Manel Alonso sobretot escriu molt bé i això, doncs, en un temps de presses i de comunicació precipitada, de faltes d'ortografia i altres improperis via whatsapp, ni esdevé fàcil ni és habitual però, quan ho trobes, resulta tan plaent i gratificant com el primer bes, si alguna vegada va existir el primer bes.

dimarts, 15 de març de 2016

PRESENTANT L'OMBRA DEL BOU A PUÇOL

L'escriptor d'Ontinyent Joan Torró presentà el passat 11 de març al teatre del Sindicat Agrícola de Puçol, el llibre de relats de Manel Alonso i Català, L'ombra del bou (Editorial Neopàtria, col·lecció Manuzio. Alzira 2012). Tot seguit reproduïm el text que va escriure per a l'ocasió acompanyat d'un grapat de fotografies, l'autor de les quals és Sabin, del que va ser l'acte en el que també van participar els membres del Grup de Danses de Puçol i el grup de música tradicional valenciana Cant viu.
****                                                 ******                                  


Bona nit a tots i a totes:
Quan Manel Alonso em va suggerir fer la presentació d’aquest recull de relats ací a Puçol, no m’ho vaig pensar gens ni miqueta: sí, la resposta va ser un sí immediat. Tot el que envoltava a aquesta proposta m’atreia amb força. La presentació era a Puçol i la invitació provenia de l’amic Manel. Impossible dir que no.
Puçol guarda i atresora per a mi una autèntica col·lecció de gratíssims records. Hi vaig vindre per primera vegada convidat pel meu amic Josep Montoro quan tenia 17 o 18 anys, d’això ja en fa anys i panys. He de dir que el meu amic no havia pensat en un programa d’incorporació progressiva a l’Horta Nord perquè no ha estat mai el seu tarannà, no. M’havia preparat una immersió abrupta, eficaç i torbadora. Era estiu i, només arribar, em va dir que ens n’anàvem a la marjal a segar un senillar per tal de fer un lluent per a la joca... Per a mi, allò era tot nou, no sabia  a què es referia quasi res del que m’havia dit.
Però aclarim alguna cosa, jo sóc de secà, d’Ontinyent, un poble enclavat en una vall, entre muntanyes i rius, amb olor a herbes aromàtiques, amb el soroll de les xitxarres a l’estiu, el vent esmunyint-se entre les fulles dels pins i les carrasques i música carregada de timbals a les festes de moros i cristians. Per a acabar de rematar el quadre, em va donar una corbella, que al meu poble es diu falç. El que us dic, una novetat absoluta, una immersió total.
Del senillar em va dur a la platja, però no per a fer quatre capbussons i prendre-hi el bany, no; vam anar a les esculleres a agafar clòtxines sense permís de la CE, no en calia encara, cosa que tampoc havia fet en tota la meua vida. Per rematar la meua immersió puçolenca vaig vindre al bou al mes de setembre. Això no era cap novetat pel que fa a la bèstia, però sí en la manera en què es feia. A Ontinyent, des de temps immemorials es corren bous pel carrer en les festes de la Puríssima, però és un bou en corda, amb unes banyes folrades i unes boles que protegeixen els corredors de les puntes mortals de les banyes. Quan vaig veure que vaques i bous anaven solts pel carrer em vaig quedar al·lucinat. Tot i això, la immersió taurina no havia fet més que començar.

Va arribar la nit al laberint i el meu amic em va dur a la plaça on embolaven els bous, vam anar una casa des de la terrassa de la qual es veien les quadres on estaven els bous que anaven a embolar. Des de la seguretat de l’altura vaig veure els bous, uns animals enormes, preciosos, amb uns lloms vastíssims i unes banyes que feien feredat. En aquella terrassa em vaig atipar de bou, tant de veure’ls com d’escoltar històries que m’anava relatant el meu cicerone. Després van traure el primer bou, el van amorrar al piló, el van embolar i algú, que treia adrenalina per les orelles, li va tallar la corda. L’animal va començar a buscar els culpables del que li estava passant entre retalladors i altres agosarats que temptaven la sort.
Jo, des de la seguretat de l’atalaia, observava abstret aquella atmosfera indescriptible i pensava que, “qui no vulga pols, que no vaja a l’era”. Darrerament, el bou va desaparéixer per un carrer i la plaça es va omplir de gent que feia rogles segurament parlant d’assumptes relacionats amb la festa.
-Au! Anem –em va dir el meu amic.
Em vaig quedar mirant-lo de dalt a baix, cosa que amb la seua corpulència, no s’acaba de seguida. Potser no s’havia adonat que hi havia una bèstia enfurismada solta pel carrer o, clar, estava de broma. Però no, la cosa anava com anava i, totalment en contra de la meua voluntat, em vaig veure a la plaça, a la mateixa on en qualsevol moment podia aparéixer una bèstia amb 500 o 600 quilos d’enuig. El meu cap era com el periscopi d’un submarí escrutant carrers que evidenciaren el perill que duen els corredors de la primera por. El meu amic es va avançar segur que no em quedaria darrere, però quan es va adonar que anava sol va desfer les seues passes per tal de buscar-me.
-Estic ací –li vaig dir. Però ell no em va veure fins que no va alçar el cap i em va veure dalt de la tanca de les escoles.
-Com hi has pujat?- em va dir mentre buscava amb la mirada una escala o cosa semblant.
No vaig abaixar fins que van tancar el bou. La por guarda la vinya i, a més, es de bades i cadascú n’agafa la que vol com diu Manel Alonso en un dels relats d’aquest llibre.

Els qui, de tant en tant, escrivim som buscadors compulsius d’adjectius. Adjectius que permeten omplir de plasticitat una frase o que contribuïsquen a la literatura amb una imatge aclaridora, colpidora o trasbalsadora. Quan aquest objectiu s’acompleix ens quedem ben pagats “mira que m’ha quedat bonic açò!” Doncs jo buscava un adjectiu, no per a una frase, ni tan sols per a confegir una imatge bonica, buscava un adjectiu per a un llibre, per al llibre “L’ombra del bou” del vostre veí Manel Alonso. I vaig tindre sort, em va eixir cavaller, com l’aigua que corre per una séquia, quasi sense voler. “Entranyable”, el recull de contes que hui presentem em va resultar entranyable.
I és que Manel Alonso no s’ha limitat a fer un recorregut, un anecdotari de la festa del bou a “Pouet”, el PUTEOLUM dels llatins, no. Els relats destil·len intimitat, com la dona que removent la xocolata remou els records d’infantesa:
remenant la xocolata, remene també el bagul dels records i torne a assaborir els xicotets instants de felicitat que m’ha regalat la vida, torne a veure la gent que vaig estimar i que ja no està.

Ens transmeten veus del passat que encara solquen els carrers de Puçol com la del bou “Generoso”:
«Què has fet, Generoso?». Després agafà el ferit i el posà sobre el llom del bou. Obriren la barrera i l’animal, acompanyat del ramader, portà fins la posta sanitària el ferit.


 Els relats de Manel Alonso literaturitzen l’imaginari col·lectiu d’un poble; a L’ombra del bou no hi ha únicament el culte a la bèstia, hi ha costums com quan es feia arrop; anècdotes, tantes com se’n vulguen recordar, menjars, dolços, refranys, apunts de memòria col·lectiva, por, festa, ramats, laberints, bromes, solatge secular de tot un poble: Pouet, Puçol
He de dir que Manel Alonso ha arriscat molt en aquest llibre perquè haguera pogut caure o no eixir, com he dit adés, d’un anecdotari popular amb un interés local, estrictament local. Però no ha estat així, Alonso té la mà molt trencada en això d’escriure, i d’escriure sobretot poesia. Quan plou, a Manel no se li banyen les ulleres, se li «perlegen els vidres de les ulleres»; quan va a la platja, no mira la mar, sinó que «deixa la mirada surar sobre la mar». L’ombra del bou no ha caigut en el parany perquè està carregat de poesia o, si voleu i m’ho permeteu vos diré que el jo poètic d’Alonso ha abaixat del Parnàs atret pel laberint del minotaure. Teseu es barreja amb la tia Mosca, el tio Colau, el Canari o el tio Mingo; i el minotaure amb “Generoso” o Timbalero”.
L’ombra del bou és una immersió abrupta, això sí, literària, en un poble, en una festa, en una manera de viure, en una manera d’entendre el món, per exemple, ens diu a la pàgina 34:

En la taula, un plat de cacaus, un altre amb unes cebes en vinagre i unes pebreres i en un tercer olives esclafades fetes a casa. Un vi blanc fresquet i en les mans dels comensals, que s’acostaven perillosament a les cinc dècades, unes pataquetes de pa amb llonganisses i botifarres amb tomata.



Es tracta d’una gran al·legoria que ens condueix al principal element paratextual de l’obra, el títol: L’ombra del bou. L’al·legoria inclou tot allò que l’ombra del bou abassega. Si agafàrem tots els personatges, les situacions, bous, altres animals, etc, ompliríem tots els carrers de Puçol, tots els carrerons del laberint, un laberint del qual, de vegades, es pot eixir i, de vegades, no.
En aquest recull de relats ens trobem amb dos tipus de narradors: un narrador protagonista, en primera persona i un altre d’omniscient, en tercera persona. El primer sempre busca la complicitat amb el lector, com si el narrador li fera un escoltet i li confessara una sèrie de confidències:

El cel ha anat il·luminant-se lentament, tot oferint una àmplia gamma de blaus, grocs i malves fins que el sol ha aparegut per damunt de les teulades i terrats a la recerca del migjorn. Esbarts d’ocells esbossaven figures en l’aire. Un espectacle meravellós i canviant que mai no em canse de gaudir.


Però, compte que aquest narrador protagonista de vegades és un home, de vegades una dona i de vegades un gos. L’altre narrador, el que apareix en tercera persona, se’ns mostra més llunyà però, com que ho sap tot perquè és omniscient, escarba en les consciències dels protagonistes, els despulla i ens els exposa sense embuts.

Aquestes veus narratives acaben solcant els carrerons del subconscient col·lectiu perquè, encara que totes les reflexions es fan a «l’ombra del bou», els relats traspuen missatges colpidors d’allò que se’n diu temes trascendents: la vida, la mort, l’amor, el pas del temps, els records enyoradissos, etc. Permeteu-me que us diga que la combinació de la festa del bou i la literatura, de la mà de Manel Alonso, ha donat com a resultat un còctel saborós que no embafa i que deixa a la boca un sabor d’allò més impensat.

dilluns, 22 de febrer de 2016

MANEL ALONSO PRESENTA A PUÇOL EL SEU NOU LLIBRE DE RELATS: "L'OMBRA DEL BOU"




El divendres 11 de març, a les set i mitja de la vesprada, al teatre del Sindicat Agrícola de Puçol, l’escriptor Manel Alonso presentarà el seu tercer llibre de relats, L’ombra del bou, publicat en la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria d’Alzira.
Durant l’acte, a més de l’autor, intervindrà el filòleg i escriptor d’Ontinyent Joan Torró. Torró, que és autor de novel·les com ara El justícia, Pluja de la mar o L’esperit de l’àguila, ha estat recentment notícia per haver publicat aquest mateix any la traducció al valencià d’un recull de poesia àrab i arabigoandalusina sota el títol Mirall de miratges.
També participarà en l’acte, que Manel Alonso pretén que siga una festa, el grup de música tradicional valenciana Cant viu, format per Eduard Navarro, Patxi Ferrer i Carles Aguado, així com el Grup de Danses de Puçol.
L’ombra del bou és un recull de vint-i-set relats on la tragèdia i la comèdia, el present i el passat es donen la mà. Vint-i-set narracions que tenen com a escenaris els carrers, les places i fins i tot els camps d’eixe poble imaginari que és Pouet. Contes amb la presència omnipotent del bou brau i la cultura popular, que li servixen a l’escriptor de Puçol per a parlar d’allò que més li interessa: l’ésser humà i la recerca d’una identitat individual i col·lectiva.
El llibre ha estat prologat per l’especialista en cultura popular Josep Vicent Frechina, qui entre altres coses diu: «La festa dels bous al carrer constituïx un complex entramat de significats simbòlics articulat entorn de l’animal com a veritable objecte de culte que, com tan bé va observar l’antropòleg Manuel Delgado ja fa unes quantes dècades, vehicula la manifestació d’una ideologia cultural sovint aliena a l’oficial. Trobe que el principal mèrit d’este aplec de relats entorn al bou que ens proposa Manel Alonso rau, precisament, en la seua habilitat per desenredar aquell complex entramat mitjançant una mirada neta i inquisitiva, despullada de prejudicis i de biaixos ideològics, que enfoca nítidament diversos aspectes de la festa en el seu microcosmos puçolenc i ens la servix amb una irrebatible autenticitat».
Antoni Martínez Peris, per la seua part, ha estat l’encarregat de fer la portada i les diverses il·lustracions que acompanyen els relats. La tècnica que ha emprat és mixta, en la qual barreja el traç manual i l’acabat digital. Primer esbossa a mà en carbó el dibuix, tot seguit el difumina i després en la tauleta l’acaba amb l’aquarel·la digital.
Manel Alonso i Català és el creador del mite de Pouet, un espai fictici on transcorre bona part de la seua obra narrativa. Escriptor polifacètic, és autor dels reculls de contes El carrer dels Bonsais (Ajuntament de Catarroja, 2000), amb el qual va obtindre el Premi de Narrativa Benvingut Oliver 1999, traduït el 2014 a l’italià per Emanuela Forgetta i publicat a l’editorial italiana Nemapress edizioni, i Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011). Ha publicat també narrativa infantil, novel·la, dietaris, reculls d’articles i poesia.