dimarts, 9 d’octubre de 2018

ENTRE LES URPES DEL GAT



Per Emili Gil
La nova novel·la de Manel Alonso, Entre les urpes del gat, es desenvolupa amb un estil directe natural, i sense embuts, que és molt d’agrair i que m’ha evocat, de manera força agradable, la flaire propera d’algun dels relats oblidats del nostrat i oblidat (per descomptat) Joan Santamaria i de l’escriptor flamenc (també prou oblidat) Jean Ray. Ai, l’oblit, quina gran cosa! La Inquisició continua dominant.
El text de Manel Alonso sua poble pertot arreu, i és un goig que a través de les seves pàgines-porus reviscolem temps, eines, oficis, cuines i expressions genuïnes de la llengua i de la terra que ja han desaparegut (o gairebé) de manera definitiva. Lligona, cavalló, portell... És natural que així sigui, doncs a aquestes primeries del segle XXI ja hem après la lliçó del Nautilus: Mobilis in mobile, tot és en constant moviment, res no s’atura, tot canvia, l’Art és efímer, mai no ha existit ni existirà cap Edat d’Or. Això no impedeix, emperò, gaudir de la nostàlgia (i fins i tot malenconia) que se sent en llegir determinats passatges de la novel·la on es descriuen les relacions quotidianes entre pares i fills i que, als que ja tenim una certa edat, ens fan reviure uns temps que, com deia un poeta de terres de ponent, no tornaran mai més.
És, certament, un plaer per als sentits que el llenguatge d’Entre les urpes del gat ens faci assaborir l’arròs caldós talment com si el tinguéssim al davant, o sentir el gust dels albercocs acabats de collir, cosa que m’ha fet pensar en els també molt propers «gastronòmicament llegint», si em permeteu dir-ho així, textos dels vells i bons col·legues Erkmann-Chatrian (també sovint oblidats, com és natural, per la crítica oficial, «escoles» d’escriptors i màsters). Però no tot és satisfer els sentits gustatius més carnals!
També hi ha misteri i enigma a la novel·la de Manel Alonso (ara em vénen al cap Bolangera de dimonis, d’Àngel Sánchez Gozalbo, i El saber perdut, d’Anna Vilar), història local que configura la universal i, fins i tot, amistat de l’autèntica,  una mica d’amor (o hem de dir-ne sexe?) i altres característiques típicament humanes, com ara la gelosia, l’enveja i la vanitat. Tot plegat mesclat, adobat i salpebrat amb els cavallers templers, digressions encertades cap a móns onírics, referències ben explícites al mite de Sísif i al potent símbol del laberint, entre d’altres, i (oh, sorpresa!) una empresa immobiliària d’aquestes que tant han proliferat al País Valencià durant la darrera quarantena d’anys i que tant de mal han fet al patrimoni social, cultural i històric (i no només al del passat i del present, sinó també al del futur, si és que hi ha cap avenir). El Déu Diner us durà a l’Infern, xiquets!



A cavall de l’esperit de Pouet, amb els seus habitants, espectres propis i indrets característics, com ara la Torreta, ca la Dula, el bar de la Cantonada o el mont Picaio, Manel Alonso configura una cosmogonia molt propera, i pregona en la seva sensibilitat, a qualsevol ésser humà de qualsevol espai i qualsevol temps. Tothom pot sentir-s’hi ben identificat, perquè el plànol on es desenvolupa (existeix) Pouet és en la realitat quotidiana (mental i física) que ens amara jornada rere jornada. És, sovint, Pouet (pres aquí com a símbol de realitat interior) qui ens salva de morir aixafats per la part de realitat (sovint exterior) que ens esclavitza vilment. És en aquest «espai», «dimensió», o digueu-li com vulgueu (però igual de real que qualsevol altre, com demostra la física quàntica), on passen coses per les quals val la pena viure (i escriure).
Serà certa, al capdavall, la frase amb la qual Manel Alonso promociona la novel·la? Diu així: «Evoque i escric amb ànim de revenja amb les urpes d’un gat». Vosaltres mateixos.

dilluns, 10 de setembre de 2018

DUES OPINIONS SOBRE "ENTRE LES URPES DEL GAT"


Josep Micó i Conejero

       La presència i la mirada inquietant d’un gat apareixen en cada moment zenital de la novel·la  i marquen el to de misteri d’aquest relat situat a un poble de l’Horta nord dels anys cinquanta.                           
      Els fets narren, amb dosis d’intriga controlada i tensió creixent,  l’assassinat sofisticat del professor Galceran i les peripècies del seu deixeble, Joan Claramunt, per tal d’aclarir les circumstàncies del crim.
      Aquest leitmotiv donarà peu a una presentació versemblant i elaborada de l’ambient social de l’època, una etapa de canvis,  en plena repressió,  propiciats per l’arribada  en allau d’emigrants espanyols, l’especulació immobiliària dels terrenys que això comporta i els conflictes d’interessos  que s’hi gesten.
      En la investigació del crim hi aniran desfilant una sèrie de personatges, sospitosos o relacionats amb el professor assassinat, situats en l’espai mític en què l’autor ha convertit Pouet. Aquest és reconeixible ja des de l’inici per la magistral descripció que hi fa dels llocs, pels ambients que sap crear al llarg de la novel·la amb diàlegs i un llenguatge popular i realista, rescatats d’aquell moment i enriquit amb dites i expressions, algunes avui ja en desús, però que ens remeten a aquell context .
      El recurs narratiu del relat que més m’ha impactat com a lector  és la tècnica d’anar creant la percepció d’haver trobar l’assassí i alhora la forma convincent de descartar-ne la seua participació, cosa que va generant un interés creixent que desembocarà en un final inesperat i ple de referències literàries.
      La novel·la “Entre les urpes del gat” de Manel Alonso  enxampa com un imant i  es fa llegir tota d’una tirada.
Josep Micó

Josep Micó i Conejero
poeta, Antella (Ribera Alta)



***

Francesc Pou 

MÉS QUE UNA NOVEL·LA NEGRA
No negarem el caràcter de novel·la negra, doncs l’argument de l’obra Entre les urpes del gat (Manel Alonso i Català. Editorial 3i4 ) està basat en la mort del professor Galcerà i la investigació subsegüent que mamprén, per iniciativa pròpia o propiciada per l’amistat que l’unia al finat, el jove Joan Claramunt. Açò no vol dir que Manel Alonso pretenga inventar la novel·la negra valenciana (si més no, ja ho féu Ferran Torrent amb les aventures de Toni Butxana i Hèctor Barrera), més aviat l’objectiu de l’escriptor de Puçol és tot un altre. Sota l’embolcall del terrible assassinat (?) del professor Eduard Galcerà i les dificultats que hi trobarà el seu amic o deixeble Claramunt per esbrinar les claus de l’homicidi, hi ha un desig de mostrar el lector la vida, la història, la parla, el dia a dia dels habitants del seu poble, conegut literàriament com Pouet.
Alonso defuig d’interpretacions tècniques (des d’un punt de vista policial o de detectius)  i focalitza l’estudi dels fets des de la interpretació d’un jove del poble amb preparació universitària, que es llança a esbrinar les causes d’una mort que commou un poble des d’una vessant totalment amateur. Això conduirà l’autor a un camp de recerca d’informació basat en el poble, en la gent que l’habita, en els costums d’aquesta gent i la forma de vida que hi havia a aquella població en els anys cinquanta, però que amb la conjunció d’interessos que s’endevinen i els fils ocults que maneguen tota la trama, hom podria situar-la (amb permís de les noves tecnologies) en l’època actual.
Amb tècnica cinematogràfica, comença per l’exposició del crim abans de presentar-nos el protagonista de la investigació, el qual no és tractat com a heroi, perquè no és més que una persona del poble amb una preparació intel·lectual que li valgué l’amistat amb el professor mort i, consegüentment el deute moral d’esbrinar-ne les causes, burxant entre la gent del poble i els interessos de qui n’eren els amos o els caps visibles de la vida quotidiana d’aquest.
      Una posada de llarg novel·lística per a la població que ha esdevingut la torre d’ivori de l’autor, i que li confereix una categoria literària innegable. Un poble que es presenta en el seu estat pur, amb les particularitats lingüístiques, expressions col·loquials d’una gent que encara no havia rebut la vista de nouvinguts, com a conseqüència d’un procés d’industrialització els orígens del qual comencen a ésser endevinats en el relat de la novel·la. Pouet és alhora, un poble amb uns costums de vida valencians, on res no pot passar i alhora s’hi esdevé allò que ningú mai no hauria pensat. Si a un poble petit es pot produir una mort amb causes ocultes, la universalitat del lloc està servida. Si més no, a nivell literari.
Una obra de lectura més que recomanable que rebutja el happy end, tot substituint-lo per un non defining end, on tan sols el lector que en fa una acurada lectura, potser hi trobarà la clau del misteri. Sort i endavant, que paga la pena!.

Francesc Pou
poeta, Alcoi (L’Alcoià)
Text publicat a la revista digital Tipografía La Moderna


dilluns, 3 de setembre de 2018

DUES OPINIONS SOBRE "ENTRE LES URPES DEL GAT"


Sílvia Tarragó
Juan José Millàs deia en una entrevista de fa uns anys que l’escriptor té l’obligació de ser un observador perspicaç i crític, ja que, si no és així podrà escriure el Codi Civil però no una novel·la. És evident que Manel Alonso i Català  pensa el mateix ja que a la seva darrera obra, Entre les urpes del gat (Editorial 3i4. València, 2018), desplega un fris de personatges i situacions narrades amb perspicàcia, crítica i, molt, molt d’ofici. D’aquesta manera aconsegueix posar al lector en un context temporal i espacial gairebé palpable, en el que no només ha tingut cura de definir cadascun dels personatges sinó, també, de dotar-los d’aquell llenguatge genuí que conforma la seva idiosincràsia. L’argument s’inicia amb una passejada que serveix per fer una visita panoràmica a Pouet, poble fictici i cosmos literari de l’autor. És en aquest espai mític on es desenvolupa la trama que consisteix en esbrinar qui ha mort un dels veïns, un vell professor d’història medieval. A partir d’aquí, i de la mà del seu jove ajudant l’autor desplega tot un ventall de trames que aporten tensió i desperten la curiositat. El resultat és un relat que captiva des de la primera pàgina i que no només dibuixa els clarobscurs de Pouet sinó que ens fa pensar en els racons més foscos de l’ànima humana. I és que la història està farcida de reflexions, evocacions oníriques i enigmes que semblen voler convocar la nostra part més inconscient. En el meu cas, ho ha aconseguit.
Silvia Tarragó,
 poeta i novel·lista, Cabrera de Mar (El Maresme)


***

Marc Caballer

Fa algun temps vaig sentir dir que encara que no recordes allò que vares sopar el primer dilluns del mes, saps que fora el que fora allò que menjares et va nodrir. La bona literatura ha de tindre aquest mecanisme, encara que no recordes allò que llegires el mes passat, has de saber que d’alguna manera et va nodrir com el bon aliment. Aquesta es la sensació que vaig tenir en llegir Entre les urpes del gat (Editorial 3i4. València, 2018). La narració, el desenvolupament de l’argument, el ritme i la cadència de la que gaudeix el llibre son una mostra fidel de la maduresa literària que el poeta de Puçol ha aconseguit, però per aquells que ens agrada llegir entre lletres i paràgrafs no es açò el mes important de la novel·la, si no una quantitat de missatges amagats o suggerits que assaonen el text. Doncs aquestos missatges son aquells que amaguen una mirada crítica de la nostra societat dels anys cinquanta. Es tracta de la novel·la mes trepidant de Alonso, una novel·la de investigació i suspens que, com un yin i un yang, balla gràcil entre l’obscuritat i la llum de creure saber què es el que està passant i al mateix temps voler deslligar el pròxim nus, voler saber qui es l’assassí i demiürg que s’amaga a l’ombra de Pouet, jugant amb la vida dels seus habitants, els qui, com be anuncia el títol, sempre han estat entre les urpes del gat.
Marc Caballer,
 novel·lista, Puçol (Horta Nord)

dilluns, 27 d’agost de 2018

DUES OPINIONS SOBRE "ENTRE LES URPES DEL GAT"



Gratats per la lletra impresa


Alexandre Ros

El mestre i el deixeble, el territori de Pouet, protagonitzen les pàgines d’Entre les urpes del gat. La investigació d'un assassinat, els obstacles per avançar i entendre empenyen al lector pels capítols de la narració a recompondre un trencaclosques estrany sobre el que sembla passejar-se un felí com el que ens rep a la portada del volum amb mirada inquietant . La violència desfermada arriba amb l'intent de treure a la llum les obscures raons d'una mort colpidora, farcides d'especulació, de tèrbols negocis, de la transformació interessada d'un entorn fràgil, del que algú vol apoderar-se en benefici propi. Les ferides obertes tornen a sagnar, la foscor produeix monstres, es troben també els aliats més fidels que seran amb tu fins al final, insubornables. Pren forma pàgina rere pàgina el mestre i el seu llegat transmès gojosament, tresor valuós, el deixeble que ha après de la fidelitat i el compromís, la geografia que s'ensorra soterrant la memòria qui sap si definitivament. 


Viure esdevé recerca, obsessió per entendre que prendrà els somnis, arribant per moments a fer impossible la distinció entre somni i vetlla, transformant allò que som i ens envolta en matèria literària en mans de l'autor. Aleshores apareix el gat amb el seu encant vellutat, una fredor calculada, una polida precisió, de moviments harmònics caminant per l'escena del crim i restes enganxat en una estança polsegosa d'un palau desaparegut amb un llibre entre les mans signat per M. Alonso C.   

Alexandre Ros i Ros, poeta, Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord)

 ***
Entre les urpes del gat

Vicent Nàcher

Així és com m’he sentit durant la lectura de la darrera obra de l’escriptor de Puçol, presoner d’una història que m’ha arribat fins al moll de l’os. Entre les urpes del gat, l’últim llibre de Manel Alonso, una novel·la de suspens, intriga i misteri, ambientada en la dècada dels cinquanta en plena dictadura franquista, m’ha sorprés i m’ha colpit. Té força i un bon ritme, també és entretinguda. La seua lectura és ràpida i àgil, perquè l’autor manté al llarg de tot el text l’interés del lector, amb un relat que no perd intensitat en cap moment, amb una tensió que va in crescendo i que ens atrapa des del primer moment.  


Una vegada més Alonso recrea l’espai mític de Pouet, el seu poble, i ens mostra els vençuts de la guerra civil, els quals moltes vegades havien de mossegar-se la llengua. Així, em sembla fantàstic i molt ben aconseguit l’ambient enrarit i dur del moment històric, el qual el nostre escriptor retrata amb un traç ferm i aclaridor, tot creant una atmosfera plena d’electricitat en tot el relat. Amb un final de pel·lícula, els personatges busquen les arrels del passat i són representatius d’una època.  M’ha agradat el llenguatge, perquè arreplega paraules molt nostres. La trama és molt potent i està molt ben duta, en això no hi ha cap dubte. Es tracta d’un narrador experimentat que condueix la novel·la cap als seus interessos. Aquesta obra m’ha resultat molt rica en matisos i interpretacions, perquè conté molts temes i motius literaris.
Un llibre que s’afegeix a la llarga llista de l’obra de Manel Alonso, amb el qual aquest es converteix en un escriptor imprescindible dins del panorama actual de les nostres lletres.
Vicent Nàcher i Ferrero, poeta, Algemesí (Ribera Alta)


dissabte, 28 de juliol de 2018

DESCOBRINT LES PETJADES DE L'ASSASSÍ


Per Albert Calls i Xart

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és una de les veus literàries del País Valencià per mèrit propi. A poc a poc, participant en totes les batalles, contra els difícils embats del món editorial i de la vida, així com de la dificultat d’intentar viure i escriure en un àmbit lingüístic on no és gens fàcil, el dels Països Catalans, en Manel ha fet de periodista, d’escriptor, d’activista cultural i d’editor de diverses generacions d’autors, molts dels quals van poder publicar les seves primeres obres gràcies a ell.


Amb aquesta càrrega a les espatlles, a més, ha estat sempre un defensor de ’pedra picada’ de la cultura catalana en totes les seves formes i ha pogut confegir una obra literària que es desplega en molts àmbits: la poesia, la narrativa curta, la novel·la, l’articulisme i l’assaig (recentment, el seu llibre ‘Les petjades de l’home invisible’, publicat per Quorum llibres, ha estat guardonat amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians).


Fet aquest preàmbul, l’objectiu d’aquest post és parlar de la novel·la que acaba de publicar,  Entre les urpes del gat, de la mà de l’emblemàtic segell editorial 3i4. Estem davant d’una interessant narració de gran format amb crim i investigació, que vol anar molt més enllà del gènere, barrejant-hi elements històrics i d’hiperproximitat, sense defugir les grans qüestions que planen sobre l’ésser humà, amb el pes de la memòria i la literatura, així com els referents de l’obra d’Alonso i del seu mite circular: la creació de l’espai mític i màgic de Pouet, transliteració i mistificació literària del seu poble, Puçol.
Des d’aquell, primer llibre que va escriure, ‘La veu d’un poble’, fins a ‘Entre les urpes del gat’, en Manel ha escrit per tornar a si mateix, un i altre cop, polint i repolint la recerca de la seva pròpia veu, que no és més que la mirada que fa al món, a voltes amb ironia, d’altres amb amargor, però amb un profund amor pel fet de viure i escriure.


Entre les urpes del gat’ no amaga els referents com els pares de novel·la negra i policial (Conan Doyle, Hammett, Chandler...) i ens planteja la recerca d'un assassí en un entorn de proximitat i amb l'impacte de fons de la nostra història més recent (els ays 50 del passat segle).
El professor Eduard Galcerà repassa el seu darrer treball d’investigació i pren un got de whisky escocès. L’endemà al matí, a primera hora, el fill el troba mort assegut a la butaca. No hi ha signes de violència però el metge assegura que ha estat enverinat. Pouet es trasbalsa amb l’assassinat d’un il·lustre veí i l’estudiant Joan Claramunt intentarà trobar el culpable resseguint les pistes.
En el viatge circular que fa Claramunt per trobar resposta en el seu entorn d'espai-temps, la novel·la ens desvetlla de primera mà l’univers de Pouet, el Macondo particular de Manel Alonso i la persistència obsessiva de la memòria, les persones, la pressió de la vida i les interrelacions que marquen el devenir dels seus personatges.
La persistència poètica manifestada amb la simbologia de les ‘urpes del gat’ i la construcció d’un univers propi, personal i que atrapa el lector, són algunes de les virtuts més d’aquesta novel·la en la qual cal anar arribant al final a poc, a poc, com qui es beu un whisky escocès, mentre es van descobrint les petjades de l’assassí, amarant-se del ric i intens univers que ens regala el seu autor.
I acabar dient que Pouet cada cop més va agafant forma i que caldrà, algun dia, fer-ne un treball més acurat i profund per mostrar-lo en conjunt als lectors.


L’arrencada del llibre:
«A punt d’acabar l’habitual passejada nocturna pels carrerons de Pouet, el doctor Eduard Galcerà es queixava de l’insomni que patia amb una frase sense cap sentit
 —Entre les urpes del gat!
Érem al bell mig d’una primavera d’escassa pluja. El vent de llevant, que sol ser qui porta l’aigua en aquestes latituds, durant els mesos de març i abril d’aquell 1954 passava amb les mans buides. Al matí el paisatge de la comarca de l’Horta de València es despertava cobert amb un llençol de boirina, cap a mig matí escampava i l’atmosfera apareixia clara, amb una lluminositat estival. En fer-se fosc, el cel es mostrava com un mantell negre farcit d’estrelles. Al llarg de la jornada el termòmetre es mantenia per dalt dels vint graus i en pondre’s el sol a penes en baixava un parell. La lluna començava a minvar després d’haver assolit el pleniluni el 18 d’abril.
Eduard Galcerà Llobat havia estat de jove alt i corpulent, amb una cabellera espessa i fosca. Complits els setanta anys, conservava una intel·ligència i una lucidesa notables, així com una excel·lent capacitat de treball»


dimecres, 11 de juliol de 2018

LITERATURA, AIXÒ, NOMÉS SOM LITERATURA



Per Tomàs de los Santos

Manel Alonso i Català és de Puçol, però als pocs anys aquesta persona va ser ocupada per un escriptor i va tornar a nàixer i viu a Pouet (Putteoleum), la pàtria i la màtria de la seua imaginació, tan rica i original.
Manel és l’antidivo. Deixa bones petjades d’home invisible. El seu poble mític, el terra de les seues històries és un diminutiu. No és un Sinera, un Macondo, un Camelot (per cert, ben valencià) ni un Utopia. És un petit pou on pouar (per cert, un dels verbs que més m’agraden en la nostra llengua) proses i poesies de les capes freàtiques del nostre poble. Amb això no vull dir localista o petit.

Manel és un tot terreny i disculpeu si no guarde una distància prudent i no sóc massa objectiu definint-lo. Per a mi és un escriptor amb majúscules. Fa poesia (11), novel·la (4) (no s’hi prodiga massa: en 6 anys va escriure 3 i en 20 anys, aquesta), narrativa breu (5) (L’ombra del bou), infantil i juvenil (17) (Caram, quina aventura!), assaig breu i articles (5) (o prosa de no ficció). (43) També va promoure un CD amb els seus poemes musicats: Després vingué la música.
És un escriptor, al meu parer, de qualitat i de quantitat.

El primer llibre de Manel que va caure a les meues mans va ser de poesia: Quadern dels torsimanys /Cuaderno de los trujimanes. Me’l va regalar a una Fira del Llibre, crec, del 2013. En ell, un parell de poemes em van donar la seua talla humana: Diürn amb harmònica, on en Manel donava a entendre que era un escriptor sense més pantalles de protecció que un teclat i les paraules, que patia per les factures i sentia vergonya pels números rojos,«Vosaltres no sabeu que ésser un aturat de llarga durada».

Un dia li vaig dir que no havia vist cap poeta que posara INEM a un vers i quedara bé. Pura empatia. L’altre poema és Caminem, un poema nascut de la seua relació amb el poeta castellonenc Joan-Baptista Campos i un maleït càncer que se’l va emportar fa massa anys ja. El poema, amb el seu permís, el vaig convertir en una de les cançons que més m’agrada cantar als escenaris.

Com articulista, l’he llegit centenars de vegades als mitjans on escriu (DGS, La Veu, Morvedre.info) i ho fa sempre amb una gran solvència. Des del meu punt de vista, és un obrer de la paraula i coneix perfectament les tècniques de l’escriptura en qualsevol disciplina.

M’he llegit més llibres de Manel: Cròniques des de l’infern (un recull d’articles), L’ombra del bou (un recull de relats curts que, a més a més, per la generositat de Manel, era una de les recompenses del crowdfunding del meu CD Segona Mà) i Les petjades de l’home Invisible, Premi de la Crítica dels Escriptors i Escriptores Valencianes. Un dietari de vivències personals i reflexions intel·ligents. Jo isc en un esmorzar, segurament, de truita d’alls tendres, olives i cervesa, parlant del nostre estimat i sobre explotadíssim Vicent Andrés Estellés i eixa certa passió per fotre els vius i adorar els morts que tenim al nostre País Valencià.



Entre les urpes del gat
El 1954 a Puçol, debuta Emi Reina, ballarina de ballet clàssic i que arribaria a l’Olympia de París. Va ser ordenat a València un retor del poble: José Maria Gallego.  Dalí planta falla a la plaça del Caudillo. Berlanga estrena “Novio a la vista”. El València guanya la Copa. Naixen Vicent Pardo, Emili Piera i Hugo Chávez. Ens deixen Nel de Murla, Eugeni d’Ors, Robert Capa i Frida Kahlo ... a Pouet és assassinat el Dr. Eduard Galcerà, eix de la novel·la.
En primer lloc, crec que és una mena de novel·la biogràfica. No autobiogràfica estrictament, però sí com un hereu d’històries de casa i del carrer. És detectivesca. És un thriller que passa a Pouet, l’any 1954. L’atmosfera és la foscor franquista, els vencedors perdonant cada dia els vençuts. Se centra en la investigació que intenta dur a terme el deixeble del Dr. Galcerà, l’assassinat. En aquest procés anirà descobrint el poble real i els titellaires que mouen els fils del teatre que són tan invisibles com contundents.
He dit que és una mena autobiogràfica perquè Manel ens fa caminar per llocs que coneix a la perfecció: el Portal de la Dula, la Torreta, els Hostalets, la Via Xurra, l’Estació del tren, Destil·leries Pla o la desapareguda fàbrica de Cointra. N’hi ha d’altres que coneix més per referències com el Palau Arquebisbal, enderrocat el 1967.
En segon lloc, ens regala una història on ens podem reconèixer perfectament. És Pouet, però la història es pot traslladar a qualsevol poble de l’entorn. I també d’època. Es creuen històries de sempre. La pressió immobiliària que tants pobles i paisatges han canviat al nostre país. Joan continua investigant tot i patir pressions de tot tipus.
Llenguatge planer. Dues consultes al diccionari. Recuperació de dites.
Té la tècnica de la novel·la negra. L’autor teix un parany literari d’on no pots eixir i l’assassinat que mou l’obra passa al principi. No hi ha manera de fer spoiler.
Homenatge a la vella escola de novel·la detectivesca com Conan Doyle, Allan Poe, Lovecraft o Bram Stoker.
N’hi ha una mena de realisme màgic/oníric amb el gat i es nota que a Manel li agrada també Alícia a través de l’espill de Lewis Carroll.


Manel aprofita per fer unes quantes reflexions personals. M’agrada molt el capítol IX, on Joan rememora una conversa amb el Dr. Galcerà.
Entre les urpes del gat acaba d’una manera inesperada i rotunda. Amb traces de la saviesa acumulada d’un escriptor febril i d’un lector apassionat. Manel coneix perfectament el país on viu, el que pateix i el que gaudeix. I hem d’agrair aquesta novel·la que, com tota la seua obra, ajuda a dignificar la nostra literatura.
En definitiva, un títol ben triat, un argument engrescador, una història ben construïda i ben escrita que atrapa, una bona tècnica per mantenir el misteri, un entorn ben definit que Manel coneix perfectament i un final a l’alçada d’un gran llibre.
«Tu i jo, Pouet, i tota la gent que ens envolta som com una il·lusió, tenim la sensació que existim però potser no som més que el somni d'un boig, un déu boig... Literatura, això, només som literatura».

****

Text de la presentació que el cantautor Tomàs de los Santos va escriure per a la presentació de la novel·la "Entre les urpes del gat" a la llibreria Fan set de la ciutat de València el dia 28 de juny de 2018.



dimarts, 1 de maig de 2018

MANEL ALONSO, AUTOR D'ENTRE LES URPES DEL GAT



 Per: Carme Manuel

Bona vesprada, i moltes gràcies per acompanyar-nos aquesta vesprada, que bategem el darrer llibre de Manel Alonso, Entre les urpes del gat.
         És per a nosaltres un honor i una immensa alegria poder estar ací hui amb Manel, perquè, tot i que està més que acostumat a batejar llibres, el que hui presentem és especial. Feia ja vint anys que Manel no s’endinsava dins el gènere novel·lístic des que va publicar En el mar de les Antilles (Oikos) una interesantíssima ficció sobre Cuba i la guerra del 98. En aquell llibre, que com deia Toni Cucarella a la ressenya que en va escriure, Manel anava més enllà del que esperem d’una novel·la històrica. Hi establia un lligam entre Eloz Gonzalo García, l’anomenat Heroi de Cascorro, el soldat espanyol que va morir a Matanzas durant la guerra de Cuba i una sèrie de personatges valencians, entre els quals, destacava Josep Amigó, un valencià que es veu obligat a deixar la seua llar, participar en una confrontació que no li importa, però que el portarà a una crisi d’identitat que farà que es repense tota la seua vida.
         Després d’aquesta novel·la publicada a l’ombra del centenari de la guerra de Cuba, ara al 2018 Manel ens torna a sorprendre amb una altra centrada a Pouet, el seu Macondo, el seu yoknapatawpha faulknerià. De la novel·la ens parlarà ara de seguida Josep Vicent Garcia Raffi, perquè jo vull parlar del que, des del punt de vist de la crítica literària moderna no és gens important: de l’autor Manel Alonso. ¿Per què no és rellevant? Bé, al 1968, recordem, Roland Barthes va establir allò de “la mort de l’autor”. Barthes refutava, i amb ell els que el van seguir, l’acostament que mantenia que la figura de l'autor ens pot explicar un text. Tot i que existeix una persona física que realitza l’acte d’escriure i es troba d’una manera implícita al text, no hem d’establir una relació directa entre el que llegim i l’escriptor. Pensar que es pot explicar una novel·la, o qualsevol tipus de text literari, tenint en compte l’escriptor, fa que acurtem i limitem el significat de l’obra. Per a Barthes, doncs, naixem com a lectors quan matem l’autor.

         Aleshores i abans que llegiu Entre les urpes del gat i hageu matat Manel Alonso, crec necessari dir quatre coses sobre aquest escriptor de Puçol, amic i mestre. La raó és ben senzilla: Manel Alonso és un dels noms fonamentals de la nostra literatura contemporània. Quan dic “la nostra literatura” vull dir ‘la literatura escrita en català al País Valencià”. Manel és moltes coses, però la primera és que és un escriptor amb totes les lletres, i totes grans. No només perquè porta més de trenta anys escrivint, sinó perquè el que escriu és, per dret propi, literatura que perdurarà al llarg del temps. Composar una novel·la, fer front als reptes implícits en el desenvolupament de la narrativa és una tasca ben difícil en la qual cal sapiència existencial, la sagacitat literària, el coneixement profund de la nostra llengua, i immenses dosis de treball, per tal de cisellar un argument, uns personatges, una prosa, un estil que ens sorprenga, són necessaris. I Manel és un mestre en aquest camp.
En segon lloc, Manel no és només un escriptor, sinó un escriptor que escriu en valencià. Tot i que no és el moment de fer una lliçó d’història de la literatura, sí vull subratllar que les dones i homes que han triat la nostra llengua com a vehicle d’expressió literària a la nostra terra han fet una aposta agosarada que bé es podria qualificar d’acte polític de resistència. Aquesta decisió, és clar, té unes conseqüències, tant de positives com de negatives. Sense entrar dins les negatives, d’entre aquestes només cal pensar en els problemes que hi ha de distribució i fins i tot d’acceptació en altres espais geogràfics del mapa catalano-parlant, entrem, doncs, en les positives. L’escriptor Manel Alonso forma part, per dret propi, de la genealogia literària de la nostra història literària contemporània. És impressionant el llistat d’obres que ha escrit: des de títols de poesia, com ara Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002) (2002), Correspondència de guerra (2009), Si em parles del desig (2010) i Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes, un llibre preciós; títols de narrativa, com ara La maledicció del silenci. (1992), Escola d'estiu, Espècies en perill d'extinció. El carrer dels Bonsais, Els somriures de la pena, L'ombra del bou, o el dietari, Les petjades de l’home invisible; sense oblidar, tal vegada, la més important: la narrativa infantil i juvenil, amb quasi 20 títols, com ara Bernat i els seus amics, Martina la superheroïna, Un gat anomenat Torró, o El somni de Vicent Andrés Estellés. Cal dir també que alguns dels seus poemes han estat musicats, i que alguns també han estat traduïts al castellà, italià i al basc.
         En tercer lloc, Manel és un practicant de la militància literària, és a dir, una persona compromesa amb el desenvolupament i la normalització cultural al nostre País, i aquest compromís ferm i permanent al llarg del temps ha quedat ben palés en una llarga carrera  que comença amb la seua participació, amb Vicent Peña, en la fundació de la revista L'Aljamia, que al 2003 va rebre  el Premi dels Escriptors a la difusió cultural, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, també va participar en la fundació de la revista Lletres Valencianes; la direcció de diverses editorials com ara Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia, i Brosquil Edicions. Ha col·laborat en moltes revistes, premsa escrita i diaris digitals.
         Però tot açò és quedaria en un llistat llarg i despullat de transcendència si no fóra perquè Manel Alonso no només s’interessa per conrear les lletres sinó també i més important per fer que d’altres també cresquen al seu voltant. La seua tasca com a mestre, com a amic, sempre disposat a ajudar, a revisar, a aconsellar, a dir “açò sí, però açò, mira-t’tho” el transforma en un guia, en un Tirèsies, que sense ser cec, ens deixa els ulls per caminar entre boscos de lletres amb claredat.
         Com a fillola que em considere de Manel Alonso, padrí meu amb qui tinc un dubte etern, i com jo, sé que moltes més persones, et done i et donem les gràcies. I et donem les gràcies per la teua generositat, per la teua humanitat, per la teua amistat, i perquè “Si hem pogut veure més enllà que els altres és perquè ens has deixat estar dempeus sobre les teues espatlles de Gegant”. Moltíssimes gràcies.

***
Text llegit a la presentació de la novel·la Entre les urpes del gat a Puçol el 27 d'abril de 2018.