dimarts, 1 de maig de 2018

MANEL ALONSO, AUTOR D'ENTRE LES URPES DEL GAT



 Per: Carme Manuel

Bona vesprada, i moltes gràcies per acompanyar-nos aquesta vesprada, que bategem el darrer llibre de Manel Alonso, Entre les urpes del gat.
         És per a nosaltres un honor i una immensa alegria poder estar ací hui amb Manel, perquè, tot i que està més que acostumat a batejar llibres, el que hui presentem és especial. Feia ja vint anys que Manel no s’endinsava dins el gènere novel·lístic des que va publicar En el mar de les Antilles (Oikos) una interesantíssima ficció sobre Cuba i la guerra del 98. En aquell llibre, que com deia Toni Cucarella a la ressenya que en va escriure, Manel anava més enllà del que esperem d’una novel·la històrica. Hi establia un lligam entre Eloz Gonzalo García, l’anomenat Heroi de Cascorro, el soldat espanyol que va morir a Matanzas durant la guerra de Cuba i una sèrie de personatges valencians, entre els quals, destacava Josep Amigó, un valencià que es veu obligat a deixar la seua llar, participar en una confrontació que no li importa, però que el portarà a una crisi d’identitat que farà que es repense tota la seua vida.
         Després d’aquesta novel·la publicada a l’ombra del centenari de la guerra de Cuba, ara al 2018 Manel ens torna a sorprendre amb una altra centrada a Pouet, el seu Macondo, el seu yoknapatawpha faulknerià. De la novel·la ens parlarà ara de seguida Josep Vicent Garcia Raffi, perquè jo vull parlar del que, des del punt de vist de la crítica literària moderna no és gens important: de l’autor Manel Alonso. ¿Per què no és rellevant? Bé, al 1968, recordem, Roland Barthes va establir allò de “la mort de l’autor”. Barthes refutava, i amb ell els que el van seguir, l’acostament que mantenia que la figura de l'autor ens pot explicar un text. Tot i que existeix una persona física que realitza l’acte d’escriure i es troba d’una manera implícita al text, no hem d’establir una relació directa entre el que llegim i l’escriptor. Pensar que es pot explicar una novel·la, o qualsevol tipus de text literari, tenint en compte l’escriptor, fa que acurtem i limitem el significat de l’obra. Per a Barthes, doncs, naixem com a lectors quan matem l’autor.

         Aleshores i abans que llegiu Entre les urpes del gat i hageu matat Manel Alonso, crec necessari dir quatre coses sobre aquest escriptor de Puçol, amic i mestre. La raó és ben senzilla: Manel Alonso és un dels noms fonamentals de la nostra literatura contemporània. Quan dic “la nostra literatura” vull dir ‘la literatura escrita en català al País Valencià”. Manel és moltes coses, però la primera és que és un escriptor amb totes les lletres, i totes grans. No només perquè porta més de trenta anys escrivint, sinó perquè el que escriu és, per dret propi, literatura que perdurarà al llarg del temps. Composar una novel·la, fer front als reptes implícits en el desenvolupament de la narrativa és una tasca ben difícil en la qual cal sapiència existencial, la sagacitat literària, el coneixement profund de la nostra llengua, i immenses dosis de treball, per tal de cisellar un argument, uns personatges, una prosa, un estil que ens sorprenga, són necessaris. I Manel és un mestre en aquest camp.
En segon lloc, Manel no és només un escriptor, sinó un escriptor que escriu en valencià. Tot i que no és el moment de fer una lliçó d’història de la literatura, sí vull subratllar que les dones i homes que han triat la nostra llengua com a vehicle d’expressió literària a la nostra terra han fet una aposta agosarada que bé es podria qualificar d’acte polític de resistència. Aquesta decisió, és clar, té unes conseqüències, tant de positives com de negatives. Sense entrar dins les negatives, d’entre aquestes només cal pensar en els problemes que hi ha de distribució i fins i tot d’acceptació en altres espais geogràfics del mapa catalano-parlant, entrem, doncs, en les positives. L’escriptor Manel Alonso forma part, per dret propi, de la genealogia literària de la nostra història literària contemporània. És impressionant el llistat d’obres que ha escrit: des de títols de poesia, com ara Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002) (2002), Correspondència de guerra (2009), Si em parles del desig (2010) i Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes, un llibre preciós; títols de narrativa, com ara La maledicció del silenci. (1992), Escola d'estiu, Espècies en perill d'extinció. El carrer dels Bonsais, Els somriures de la pena, L'ombra del bou, o el dietari, Les petjades de l’home invisible; sense oblidar, tal vegada, la més important: la narrativa infantil i juvenil, amb quasi 20 títols, com ara Bernat i els seus amics, Martina la superheroïna, Un gat anomenat Torró, o El somni de Vicent Andrés Estellés. Cal dir també que alguns dels seus poemes han estat musicats, i que alguns també han estat traduïts al castellà, italià i al basc.
         En tercer lloc, Manel és un practicant de la militància literària, és a dir, una persona compromesa amb el desenvolupament i la normalització cultural al nostre País, i aquest compromís ferm i permanent al llarg del temps ha quedat ben palés en una llarga carrera  que comença amb la seua participació, amb Vicent Peña, en la fundació de la revista L'Aljamia, que al 2003 va rebre  el Premi dels Escriptors a la difusió cultural, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, també va participar en la fundació de la revista Lletres Valencianes; la direcció de diverses editorials com ara Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia, i Brosquil Edicions. Ha col·laborat en moltes revistes, premsa escrita i diaris digitals.
         Però tot açò és quedaria en un llistat llarg i despullat de transcendència si no fóra perquè Manel Alonso no només s’interessa per conrear les lletres sinó també i més important per fer que d’altres també cresquen al seu voltant. La seua tasca com a mestre, com a amic, sempre disposat a ajudar, a revisar, a aconsellar, a dir “açò sí, però açò, mira-t’tho” el transforma en un guia, en un Tirèsies, que sense ser cec, ens deixa els ulls per caminar entre boscos de lletres amb claredat.
         Com a fillola que em considere de Manel Alonso, padrí meu amb qui tinc un dubte etern, i com jo, sé que moltes més persones, et done i et donem les gràcies. I et donem les gràcies per la teua generositat, per la teua humanitat, per la teua amistat, i perquè “Si hem pogut veure més enllà que els altres és perquè ens has deixat estar dempeus sobre les teues espatlles de Gegant”. Moltíssimes gràcies.

***
Text llegit a la presentació de la novel·la Entre les urpes del gat a Puçol el 27 d'abril de 2018.


divendres, 13 d’abril de 2018

MANEL ALONSO TORNA A LA NOVEL·LA VINT ANYS DESPRÉS





Vint anys després de l’aparició del llibre En el mar de les Antilles, l’escriptor Manel Alonso torna a la novel·la amb la publicació d’Entre les urpes del gat, en la prestigiosa editorial valenciana 3i4. El divendres 27 d'abril, a les 19 hores, al carrer de la Torreta presenta la seua novel·la, en un acte en el qual intervindràn Carme Manuel i Josep-Vicent Garcia Raffi.
Durant aquest parèntesi de dues dècades, l’autor de Puçol ha publicat diversos llibres de narrativa breu, poesia i literatura infantil, així com el dietari Les petjades de l’home invisible, tots els quals li han valgut el reconeixement tant del públic com de la crítica.
Sota l’aparença d’una narració que bascula en un principi entre el costumisme i una investigació criminal, Manel Alonso va saltant d’un subgènere narratiu a un altre per acabar el relat amb un final sorprenent i obert.
En la novel·la Entre les urpes del gat Alonso retorna a Pouet, eixe espai imaginari i personal que ha anat configurant en els seus diversos llibres de relats des de l’aparició l’any 1991 de la seua primera novel·la, La maledicció del silenci. En aquesta ocasió ens invita a trobar-nos amb els seus personatges pels carrers de Pouet durant la primavera del 1954, just quan el país inicia una nova etapa després de la dura i dolorosa postguerra.


Mentre repassa el seu darrer treball d’investigació, el professor Eduard Galcerà es pren un got de whisky escocés. L’endemà, a primera hora del matí, la filla el troba mort assegut en la seua butaca. Al despatx no hi ha cap signe de violència, però el metge del poble diagnostica mort per consum de verí. L’assassinat de tan il·lustre veí altera la vida calmada i senzilla de Pouet, tot el món es pregunta qui i per què l’ha assassinat. L’estudiant universitari Joan Claramunt intentarà respondre aquestes preguntes seguint amb atenció les pistes enganyoses que li va deixant, al llarg de tot el relat, l’assassí.
Manel Alonso i Català naix a Puçol l’any 1962. Narrador, poeta i articulista. Ha obtingut, entre altres premis i reconeixements, el Premi Paco Mollà de Poesia, el Premi Empar de Lanuza de Literatura Infantil, així com el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians. La seua obra ha estat traduïda al castellà, al basc i a l’italià.

dimecres, 28 de març de 2018

TROBADA AMB ELS ALUMNES DE TERCER I QUART DE PRIMÀRIA DEL C.P. BISBE HERVÀS



A través de la Regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Puçol, el dimecres vint-i-tres de març vaig tindre una divertida i entretinguda  trobada amb els alumnes de tercer i quart de primària del Col·legi Públic Bisbe Hervàs.


Els xiquets i xiquetes, animats pels seus mestres María José Gómez i Àlan Navarro, havien llegit prèviament el llibre Conte contat torna a començar (Brosquil edicions, València, 2006).



Durant aquesta trobada vaig respondre a les seues preguntes que eren moltes i molt interessants i fins i tot els vaig contar alguns contes.


Els xiquets i les xiquetes així com els mateixos mestres em van rebre amb molta estima i em van fer sentir còmode i agust entre ells.



dilluns, 5 de març de 2018

EL DARRER DIETARI DE MANEL ALONSO



Per Miquel Català

Les petjades de l'home invisible. Dietari (set. 2014 – set. 2016). Quorum llibres. Valls, 2017.

Impressions i testimoni d'un humil lector no especialista en dietarisme.

Un dietari o diari personal, sol recollir refexions en primera persona sobre vivències, somnis, records, o comentaris sobre la realitat del moment, amb periodicitat diversa. En l'actualitat, i donada la proliferació de columnistes en premsa i dels blogs personals, aquest gènere, o subgènere autobiogràfic, parent de la literatura memorialística, es nodreix d'opinadors i registradors dels esdeveniments actuals de diversa índole.

Si bé és cert que els dietaris van nàixer per a l'ús privat, personal i/o íntim, les recopilacions que han fet alguns columnistes i bloguers han fet adaptar els usos, i el concepte, o a la inversa. Hui, amb la premsa digital, els blogs, i les xarxes socials, assistim a la cerimònia permanent de seducció de seguidors, i a la publicació imminent del que escriuen dietaristes, columnistes i bloguers.

A casa nostra, els escriptors contemporanis considerats com a models són els insignes Josep Pla, Marià Manent, Joan Fuster, i Gaziel, els quals, amb el referent del segle XVI, Michel Eyquem de Montaigne (Sent Miqueu de Montanha), l'escriptor humanista del Perigord occità, marquen alguns paràmetres de guia dels dietaristes actuals i de l'assaig en general.

Manel Alonso, l'autor del dietari que ens ocupa, és un escriptor versàtil, polifacètic, hàbil, flexible, mudadís, enginyós. No solament perquè escriu poesia, narrativa, contes, articles d'opinió, ressenyes literàries i altres proses, sinó perquè si ens cenyim al camp de l'assaig, en la seua faceta de dietarista, descobrim aviat en la seua lectura la seua adaptabilitat, el seu bagatge, el seu saber fer, la diversitat temàtica, i el creuament de gèneres que es dóna en alguns grans escriptors. On són els límits entre l'assaig, o la narració, i la poesia? On són les fronteres entre la memòria íntima i personal i la crònica d'una època?

Que és un escriptor avesat en la lectura de grans figures de l'assaig ho palpem en algunes de les cites introductòries al dietari. El propi Montaigne, Pla, Fuster, Vicent Alonso, Enric Sòria i Josep Igual fan d'aparador de les intencions de Manel. I que és un gran lector ho sé també perquè seguesc la seua trajectòria, per algunes converses que havem tingut; per com és coneixedor de tot el que fan i publiquen els escriptors valencians i d'altres latituds de llengua catalana; perquè em va recomanar el blog (que ja coneixia) del meu col·lega i efímer company de la universitat Joan Garí, poeta i assagista, Ofici de lector, on ressenya les seues lectures, i em confesava la seua admiració, que és mútua.

La temàtica d'aquest quart dietari del nostre Home Invisible és extensa i variada, per això he assajat de classificar-la en uns quants apartats:

1.- De les coses íntimes. Admire la capacitat de Manel d'atrevir-se a contar certes coses públicament, cosa que jo no faria, perquè et deixen completament nu davant els lectors, per exemple les que tenen a veure amb la salut personal, estrés, gasos, tensió arterial, virus gripals..., que et poden fer semblar un hipocondríac. Però dic que ho admire perquè al mateix temps el puc sentir com una persona de confiança, incapaç de fer mal a ningú, d'una humanitat envejable. No té secrets. Dins d'aquest àmbit de les intimitats inclouré també tot allò que recorda de la seua infantesa i joventut, d'alguns familiars propers, personatges del seu poble, Puçol (Pouet, com a ell li agrada dir), del seu paisatge local, i de fets de la història, o de la seua història personal, local. Pense que també pertanyen a l'espai íntim algunes reflexions que fa mentre passeja i contempla el seu paisatge.

2.- De l'ésser humà. Enllaçant amb la intimitat, les seues reflexions sovint el porten a entaular converses quasi filosòfiques amb sí mateix, sobre la felicitat, la solitud, la mort, la incomprensió, la violència, la desprotecció de l'ésser huma (a voltes fins i tot entre els seus propis congèneres). És ací on m'agrada més la prosa de Manel, i on li veig traure més la seua ànima de poeta.

3.- De l'actualitat política i social. No és aliè a enregistrar al seu dietari fets de l'actualitat, sobretot quan es produeix alguna injustícia clarament manifesta, com en alguns articles on tracta el tancament de l'anterior RTVV, o de la nova llei educativa i les retallades, la corrupció política, la precarietat laboral, la majoria silenciosa...

4.- De llengua i cultura. És un autèntic plaer seguir la radiografia que fa del panorama poètic, narratiu, musical, i editorial valencià (i en valencià). De premis literaris, fires del llibre, recitals, actes culturals, presentacions de llibres, cancó i grups de música, exposicions d'art, del negoci editorial... I del públic lector. O no lector, ai!

5.- De l'ofici d'escriptor. I el de lector. Manel, com he dit abans, ho llig tot, o quasi. I ho ressenya. S'atreveix amb tot. Articles d'opinió en sengles columnes de diaris, dues per setmana. Columnista, dietarista, registrador de la memòria, contador de records, poeta, contista, narrador, assagista. Versàtil.

Com que altres ressenyes del dietari ja han parlat de la condició d'home subterrani, o de la invisibilitat, ho deixarem còrrer.

A voltes, quan parlem de poesia, Manel em diu: “cada vegada m'agrada més el poeta que bada”.

No deixes mai de badar, Manel!

***
Publicat el 3 de març de 2017 al blog Lletres en xarxa.

dimarts, 13 de febrer de 2018

L'HOME QUE DESITJAVA LA PLUJA


Per Joan Garí 


En la contraportada d’un llibre, el lector habituat troba de seguida la carta de presentació més ràpida i pràctica del volum en qüestió. A poc que el propi autor o, en el seu cas, els editors hi siguen mitjanament hàbils, es pot aprehendre amb eficàcia que ens aportarà aquest títol, quines rutes ens proposa i quin horitzó d’expectatives literàries hi podem trobar. Escriure textos de contraportada és una habilitat absolutament clau i per això resulta doblement significativa la breu nota que trobem en Les petjades de l’home invisible. “El nostre país –podem llegir-hi- és ple de personatges subterranis, uns individus que conviuen amb una altra mena de fauna humana, la dels escriptors amb una trajectòria intensa i extensa que no aconsegueixen visibilitzar-se en una societat que els ignora, els dóna l’esquena o els menysprea directament; homes i dones invisibles que, aliats amb els personatges subterranis, mantenen la flama d’una cultura que molts voldrien anihilar. El nostre autor és un d’ells”.

   Després d’aquesta carta de presentació, es fa difícil no empatitzar amb Manel Alonso, l’autor del llibre que tenim entre mans. Les petjades de l’home invisible és un dietrari que en recull textos escrits entre 2014 i 2016. Partint del seu sentiment d’illa absoluta en un país bibliòfag, és natural que Alonso s’escandalitze el dia que s’assabenta, mitjançant una enquesta publicada, que només un 2% de la població valenciana tria el seu idioma propi com a vehicle lector habitual. Aquesta xifra redona provoca la tristesa del dietarista: “Un escriptor que empra el valencià com a matèria primera –confessa- és un individu estrany el qual una gran part de la societat no acaba d’entendre ni de comprendre, un individu la motivació i l’objectiu del qual són analitzats amb desconfiança. Què hi anem a fer! No res. Carregar-se una falsa esperança a les esquenes i eixir al carrer, a l’escenari i continuar llegint amb una certa emoció aquests artefactes que anem component en solitud, tot esperant un lector que un dia vulga fer-s’ho seu”.
  Comprenc el desànim de l’autor. Al capdavall, un escriptor valencià és, en el seu context, aproximadament com un captaire. Se’l tolera un instant però només si fa gràcia; després, és oblidat. Hi faria, però, algunes precisions. En realitat, aquest 2% (conec l’enquesta) seria la massa de lectors de pedra picada, és a dir, dels qui llegeixen sempre en valencià. Després hi ha una frontera més difusa formada per un altre contingent de possibles lectors que trien indistintament el valencià o el castellà segons el llibre. Això obri, diguem-ne, una perspectiva un poc més afalagadora. En realitat, passa que els lectors llegeixen el que els abelleix, d’acord amb les seues possibilitats. Això no treu ferro ni indignació a les xifres reals, però és una escletxa interessant per als escriptors una mica ambiciosos. Fer-se llegir és un art duríssim, i més en un país com el valencià, però no crec que els col·legues castellanoescrivents encenguen puros amb bitllets de curs legal... La faena de l’escriptor és terrible per a tots, al País Valencià. Amb comptades excepcions (comptadíssimes...) tots som escriptors subterranis. Alguns supleixen això fent-se una colla d’amics/admiradors i fent la viu viu. Els qui no som gregaris, fet i fet, piquem pedra tots els dies. I així passa la vida -i la literatura.
  Més enllà de les seues sensacions psicològiques, Alonso fa al seu diari un recorregut per la nòmina  del sector cultural valencià. Tot hi és un poc misèria i companyia, però això no el desanima. Ell segueix publicant els seus llibres i els seus articles, procurant arribar a final de mes. Molts dels textos d’aquest llibre podrien ser perfectament articles de premsa. Tenen la claredat, la concisió i la correcció sintàctica exigides al bon columnisme. En alguns punts, la visió de l’autor es torna lírica: “Tinc un gran desig de pluja –escriu en juliol. És un desig carnal, sensual, de carícies líquides, fresques, minúscules sobre la meua epidermis. És un desig provocat en part per l’enyorança”; en d’altres, tota l’èpica possible és dissol enmig de les veritats més elementals: “M’obligue a escriure per oblidar-me del pensament de la mort que em persegueix des que era un infant”. Sempre, però, l’experiència sempiterna d’arena a la boca, a la vegada com a escriptor i com a home: “Tinc la sensació que la vida se m’escapa, que he perdut no un sinó uns quants trens i que estic condemnat a rondar per aquesta estació grisa i bruta del fracàs”. 
  Autor prolífic i sempre inquiet, Manel Alonso ens ha proporcionat un diari de maduresa, de replantejament de la vida viscuda, on potser només trobem a faltar un poc més de densitat i d’elaboració literària. Com a dietarista, ens conta els seus alifacs, i això els permet confrontar-los amb els nostres. La confessió, així, actua d’espill. Per a això serveix precisament un diari, i no és estrany que el gènere concite tan poca atenció per part dels lectors. Al capdavall, ¿a qui li agrada col·locar-se un espill al davant quan es pot utilitzar aquest estri per fer joguinejar el sol reflectint-s’hi contra la resta dels mortals? Millor, doncs, seguir sent subterrani...



Publicat en Posdata, suplement de llibres del diari Levante el 27-1-2018

dijous, 16 de novembre de 2017

14 CITES DE "LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE"




Enguany Manel Alonso ha publicat el dietari Les Petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017),  per tal de celebrar-lo us oferim catorze cites estretes del llibre.

1.-“El dietarisme és un dels gèneres més transversals de la literatura.
2. Sentir-se illa al bell mig de l’oceà del temps em condemna a una soledat universal, em negue a viure en la ignorància de saber qui sóc, d’on vinc i on vaig, encara que aquesta ignorància em puga fer feliç.
3. Espectadors com hem sigut de la vida dels altres, ens costa recordar com érem.
4.“Fins la mort tot és vida, però hi ha moments de la vida que són pitjors que la idea de la mort.
5. Enguany he decidit pegar-li una puntada al cul a la pena, no atendre missatges publicitaris enganyosos i treballar com fins ara.
6. La política, s’ha demostrat, està plena de mals gestors, corruptes, malversadors, pocavergonyes i fins i tot de males persones a les quals no els importa el nostre patiment quotidià.
7. Em fa una por terrible aquell que habita en mi. Aquell que s’oculta en un racó fosc del meu interior.
8.“La ignorància és la finestra vella i corcada per on entren com una brisa suau els discursos dels manipuladors, dels psicòpates socials...
9. La mar sense un excés de figurants que abarroten el paisatge i que fan impossible escoltar la música marina atrapa entre les diverses tonalitats del blau la meua mirada i porta els meus pensaments a navegar amb una certa tendència natural a la dispersió.
10. Hi ha gent que no mor sinó que s’acaba, i encara que algú puga pensar que les dues paraules són sinònimes no ho acaben de ser, en la seua petita diferència cap tot el dolor de l’univers.
11. Un escriptor que empra el valencià com a matèria  primera és un individu estrany el qual una gran part de la societat no acaba d’entendre ni de comprendre, un individu la motivació i objectiu del qual són analitzats amb desconfiança.
12. Una de les grans veritats de la vida és que si no tens els mecanismes de defensa ben engreixats i a punt algú t’acabarà fent mal.
13. L’odi naix de la por, de la frustració, uns sentiments que provoquen antipatia, disgust, enemistat, aversió... L’odi és un sentiment que ens retorna a la caverna, trau la bèstia que tenim oculta i ens transforma en éssers irracionals...

14. Vivim instal·lats en una espiral que ens arrossega i ens impossibilita agafar el timó de les nostres vides.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE


Per Alejandro Llabata

L'altre dia vaig rebre per correu ordinari, la nova publicació de Manel Alonso i Català. De nou, utilitzant la innovadora tècnica del crowdfunding, a l'igual que va fer amb la publicació del disc Després vingué la música, del què ja vaig escriure en el seu moment, on coneguts músics valencians varen posar música a extraordinaris poemes seus. L'escriptor de Puçol edita ara en format de llibre els textos que durant un parell d'anys ha anat publicant en la columna Arruixa que plou del diari digital Morvedre.info. En ella, ens ha anat narrant puntualment tot allò que ha anat fent des del 1 de setembre de 2014, fins al 31 d'agost de 2016. El periòdic digital Morvedre.info va tancar abans de l'estiu del 2016 i per tant les darreres entrades del dietari no es varen publicar en suport digital i varen romandre inèdites fins ara. Els articles han estar tots revisats de nou abans de publicar-se en format de llibre, i se'ls ha donat el format que podem gaudir ara mateix. El crowdfunding va començar el mes de febrer de dos mil setze i va concloure quaranta dies després, tot i donant-li una gran difusió per mitjà de les xarxes socials. Esta subscripció telemàtica em va sorprendre amb el peu canviat i  en aquell moment no vaig poder pujar-me'n al màgic tren del crowdfunding. Després, vaig estar buscant-lo en llibreries, tant generalistes com especialitzades i, curiosament, no el vaig trobar. Al final, per mitjà d'una transferència duta a terme directament a l'editorial, he aconseguit a la fi tindre'l a les meues mans. Esta situació m'ha fet reflexionar d'una manera un tant amarga al voltant de la situació de les publicacions en valencià, al voltant de les editorials, dels escriptors i de les llibreries. Bé, com dèiem, amb una lectura amena, senzilla i agradable i utilitzant la tècnica del dietari ens condensa eixos dos anys de la seua vida al llarg de 231 pàgines. Setmana a setmana recull les vivències viscudes al llarg d'estos dos anys i que els qui el seguim a través de les xarxes socials, hem empatitzat amb ell i hem viscut, bé hem patit o bé hem gaudit, en la seua companyia. D'esta manera, ens hem introduït entre les seues lletres, per la porta de darrere de la seua vida personal on, «durant vint-i-quatre mesos ha anat anotant setmana rere setmana les seues vivències, observacions, crítiques, reflexions, així com els seus sentiments i les seues emocions, tot conformant un artefacte literari on ens trobarem les petjades d'un home senzill i honest que, contra vent i marea, continua fent i refent la seua obra literària», com ben encertadament ens indica la sinopsi de la contraportada del seu llibre. Si en lloc de tractar-se d'un dietari, fora un programa de televisió, segurament tindria un format semblant a un Vint-i-quatre hores amb..., on un Manel Alonso despentinat i amb espardenyes d'estar per casa, ens aniria contant eixes experiències, davant d'un univers de llibres i aniria donant-li l'entonació que correspondria a cada moment. Les petjades de l'home invisible (Quorum llibres, 2017), em serveix -ens serveix- per a conèixer el Manel que menja i desmenja, beu i desbeu, dorm i va a comprar el pa al forn del cantó. Entre les línies d'esta publicació, per tant, descobrim a Nelo, a Nelet, el fill de la Lola la Perla, el Manel pare, el Manel espós, el Manel fill, el Manel ciutadà, el Manel cívic, el Manel crític, el Manel polític, a l'escriptor, el poeta. En definitiva, a la persona. A Manel Alonso i Català.

Article publicat al blog Escriure per a ningú