diumenge, 4 d’agost de 2019

"QUADERN PER A JOAN", POEMAS DE LA MEMORIA DEL DOLOR Y DE LA ESPERANZA



Por Manuel García Pérez

El escritor Manel Alonso publica su nuevo poemario Quadern per a Joan, un testimonio desgarrador de la vida como sufrimiento y esperanza, un legado sobre la inspiración ante la incertidumbre del futuro.

Manel Alonso escribe Quadern per a Joan, un poemario sobre las preguntas originarias que caracterizan nuestra condición humana.



Me ha conmovido. Seguramente, porque me pilla en momentos bajos, pero no es una excusa. El poemario de Manel, publicado por Neopàtria, es lo mejor que he leído en mucho tiempo.
A estas alturas, fingir me estorba y me causa sarpullidos. Y no puedo negar que estos poemas dedicados a su amigo Joan Baptiste, desaparecido a causa de un cáncer, me han estremecido. Pero no es un poemario exclusivamente elegíaco. El talento de Manel consiste en que este libro es una reflexión profunda sobre la vida como una aventura inútil, pero apasionante, siendo el existencialismo lo que rezuma en cada poema: "Cerques respostes i trobes la bellesa, / la bellesa que es deixa atrapar i modelar/ per la teua veu quan l´anomenes, /la bellesa a la qual un dia/ vas jurar fidelitat eterna,/ la bellesa on resta oculta/ la resposta a tot plegat" (pág. 21)
Pero ese existencialismo no conduce a la nada, sino a una verdad, la certeza del dolor como experiencia física y nostálgica para el creador y como sentimiento que alumbra la creación, que ilumina nuevos espacios. El verso construye nuevos itinerarios, renovadas posibilidades de mirar al futuro sin miedo, con la esperanza de haber adquirido, a través de ese diálogo con el amigo enfermo, la destreza de la escritura como alejamiento de todo, como una fuga en sí misma, como un ejercicio que busca en la herida una aproximación al hecho de escribir como un fin propio.
La realidad es lo de menos, el futuro, un fraude, la piedad, un síntoma de la frustración. La esperanza solo es posible en ese diálogo entre Joan y Manel donde la vida ya es otra, la vida del ahora y del después, la vida ante el umbral de la muerte, ante la necesidad de abandonar el misterio, los recuerdos, las anécdotas: "Des de la ditància/ els teus silencis es mostren com el tornaveu/ de la desesperança" (pág. 34).
Ahora todo es puro, sincero. La enfermedad tiene esa habilidad de curar lo que nos ha hecho banales, efímeros, mundanos, hasta inútiles: "Em cou en la ferida oberta/ la dissort amarga dels teus dies" (pág. 37).
La enfermedad rescata al hombre del grupo, lo hace único, inédito, lo enfrenta a otra verdad, a aquella que reside en una escritura tan personal como improductiva, porque Joan sencillamente no está. Y, sin embargo, son los poemas de Manel los que resisten, los que ahondan en el aprendizaje insondable de saber que morir es solo un tránsito, por mucho que duela: "Escolta, no estàs sol, /en la foscúria se sent/ el rítmic batec d´un cor/ que es mou per tu" (pág. 44) 

Publicado el 11 de julio de 2019 al Periódico de Análisis  y Opinión Mundiario

dissabte, 13 de juliol de 2019

QUADERN PER A JOAN



Per Salvador Vendrell*

Manel Alonso i Català em fa arribar el seu llibre Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019) amb una dedicatòria que em toca el cor: «I se’ns escapa la vida/ entre els dits tous de les mans/ i en la seua agra fugida/ ja no ens valen crits ni clams.// Assumim la solsida/ i al camí obriguem trams/ que alleugen,ai, la ferida/ i amb goig creem nous lligams» Un llibre que va fer després de la seua crisi personal provocada pel naufragi dolorós de Brosquil edicions de què era soci fundador i treballava de director literari. Això en 2009 en plena crisi econòmica quan «el futur, que a penes feia uns anys ens els pintaven tan ple de llum i de color, s’havia convertit en un gat negre que fugia en la fosca nit».
Alonso conta que va viure una crisi creativa, perquè se li havia assecat la deu d’on es nodria. Una creativitat sense la qual els escriptors no són ningú. I com el mal no ve mai sol, van diagnosticar un càncer al seu amic Joan Baptista Campos, cosa que el va afectar profundament: «Et mous com un funàmbul/ sobre la corda fluixa que t’imposa la malaltia./ L’angoixa, l’ansietat, la malenconia et fereixen/ intentant desequilibrar-te/» Joan Baptista, però s’enfrontà a la malaltia amb esperança, tot desfent-se dels mals pensaments i creant en la seua llar una atmosfera positiva: «Potser és una qüestió d’amor: escoltar la vostra presència en l’espera i la memòria i aquest goig de viure». «La punyent punxada del dolor/ et recorda que la lluita continua».
Joan Baptista tenia un blog, La garfa dels dies, on penjava poemes, reflexions i articles diversos: «Obris el llibre dels dies i passeges el dit tremolós/ per les seues pàgines, mentre tenses l’arc de l’espera». I un dia Alonso es va adonar que contestava al seu amic en forma de poema: «El caliu del record viscut i compartit/ ens escalfa, camarada, en les nits fredes/ i ens protegeix de les ombres funestes». Va continuar escrivint en el blog de l’amic només amb la voluntat que sentira la seua presència al seu costat com ho feien també altres amics escriptors: «La grata companyia de la gent que ens estima/ ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntals i alhora refugi/ contra la fonda pena que ens afligix/». Un dia es van veure i Campos proposa a Alonso, publicar els poemes, d’un i de l’altre, en el mateix llibre, Alonso en aquell moment, va preferir deixar-ho córrer. Però, seguia escrivint al seu amic, perquè recuperara el tremp creatiu i, al mateix temps, li curara les ferides. Quan va faltar Joan, va guardar els poemes i, durant alguns anys, es va negar a editar-los. Li feien mal. Finalment, es va decidir a publicar-los en aquest Quadern per a Joan. Un llibre que no vol ser un comiat, perquè l’amic viu en els seus llibres i en la gent que estimava.

*Article publicat al diari Levante el dilluns, 8 de juliol de 2019

dijous, 4 de juliol de 2019

"QUADERN PER A JOAN"



PER VICENT NÀCHER

El darrer llibre de poemes de Manel Alonso i Català és una obra que ha fet reconciliar-me amb la condició de poeta. I és que es tracta d’un recull de versos molt sentits, que ràpidament traspassen qualsevol lector. Són textos senzills i d’una bellesa important per la seua sinceritat, que arriben fins al moll de l’os. Dic sincers perquè davant de la mort no caben mentides, a ella no se la pot enganyar. En aquest cas, Alonso ret un homenatge molt colpidor i punyent al desaparegut jove lletraferit Joan-Baptista Campos, a través d’un diàleg poètic entre les paraules de tots dos. Aquest es troba plenament immers en una malaltia que el conduirà  a la mort, i Manel, li escriu mots per tal d’oferir-li el seu suport en uns moments difícils. Campos, per la seua condició de metge sabia a què s’enfrontava, però amb valentia i coratge assumeix el mal.
    Són trenta-quatre poemes impressionants, que sorgeixen de la conversa virtual dels dos poetes a través d’un blog, on Campos plasma les seues sensacions i cada moment del dur tràngol pel qual està passant. Sense massa artificis, Alonso intenta conhortar l’amic malalt, i davant la mort del seu interlocutor deixa inacabat el recull de poemes. Manel, el qual també es troba immers en una crisi personal i creativa, ens parla de les quatre veritats úniques de la vida i s’agafa fort al món que li ha tocat viure, tot compartint el dolor amb l’escriptor castellonenc.


    M’ha arribat a l’ànima aquest llibre d’Alonso, si ja em va agradar molt el seu Correspondència de guerra (2009), aquest Quadern per a Joan publicat per l’editorial Neopàtria d’Alzira no es queda enrere. Manel aposta per la claror sense amagatalls i la paraula senzilla de tots els dies. Aquesta és la poesia que a mi m’agrada, directa, transparent, que emociona el lector sense laberints formals, que s’instaura enmig de les coses de tots el dies com és la mort. Una obra que recomane vivament, i que ens recorda que tots estem en les mateixes condicions davant la negra dama que posa el final a totes les històries. Un plaer llegir poetes que ens ofereixen el seu necessari testimoni.


Article aparegut al periòdic La veu d'Algemesí el mes de juliol de 2019.
Foto: Ximo Bueno.

divendres, 17 de maig de 2019

QUADERN PER A JOAN


Per Albert Calls i Xart
Manel Alonso i Català és, avui per avui i amb merescut esforç, una de les grans veus poètiques del País Valencià. Escriptor de pedra picada, a mig camí de cantant de blues (encara que no canti ni toqui cap instrument, que se sàpiga), ha anat recorrent els polsosos camins de la vida i la literatura, rebent cops i patacades i evolucionant sempre cap endavant, "com els elefants", que diria ell; però deixant-nos sempre el testimoni del seu cant, del seu crit, del seu clam... poderós des d'aquella primigènia obra A tu, del viatger estrany (Autoedició, 1986). El seu darrer llibre és Quadern per a Joan, publicat per aquest 2019 per l’editorial Neopàtria d’Alzira. Poemes colpidors, escrits des de les entranyes de l'ànima, que plantegen el diàleg amb l'amic absent, Joan-Baptista Campos, construït a través de la interrelació poètica i que ha acabat prenent la forma final i tangible d'aquest llibre. Com els udols dels bluesman, en Manel esgarrapa a la intensitat del present l'enyorança de l'absència i ens demostra, un cop més, la solidesa de la seva veu radical, lliure, construïda pas a pas i des de la discreció de les grans persones, dels grans autors, que es mouen en silenci.
Del seu mur de facebook

dimecres, 8 de maig de 2019

CAMPOS VS. ALONSO



Per Pasqual Mas
Durant dos o tres anys, els poetes Manel Alonso i Joan-Baptista Campos van bescanviar una mena d’epistolari en què, a partir dels versos del segon, el primer li remetia un poema amb el qual apaivagar l’estat malaltís de l’altre. Joan Campos patia aleshores una malaltia que se’l va emportar per davant en un tres i no res. Un dia em va dir que ajornarem una cita en què havia d’intervenir al Taller d’Escriptura creativa de la Universitat Jaume I (en el qual també ha participat en tres ocasions Manel Alonso), perquè havia de fer-se uns reconeixements mèdics i en poc de temps ja no hi havia remei. Per sort, va complir amb el que s’havia compromès i vam gaudir de les seues paraules a la Llotja del Cànem.Tanmateix, uns mesos després, potser la darrera setmana que va xafar el carrer, també vam quedar: llavors, va passar per davant, a un metre escaig, i no el vaig reconèixer. No et vaig reconèixer, Joan; no t’ho vaig dir, però estic segur que m’ho vas llegir en la mirada. D’altra banda, em quede amb els viatges i els llocs que compartirem, al mateix temps o no (des de Pedreguer a Istanbul o a Saigon), i tants d’altres gràcies a la nostra afició a recórrer tant la terra nostrada com l’exòtica.
            Campos és el poeta del Grau de Castelló ―tot i que va nàixer a Xàtiva― i li devem poemaris essencials per a la poesia actual. Alonso, en Quadern per a Joan (Neopàtria, Alzira, 2019),  agafa alguns dels seus versos i els glossa, els explica, els comenta, els aclareix... També li contesta amb pretesa immediatesa per donar-li la raó (IV) sobre alguna qüestió tot convertint-lo en personatge; d’altres, en tercera persona, il·lustra (VI) el que les doloroses paraules de Campos deixaven caure; d’altres s’uneix per compartir un camí o una experiència (V). No amaga Alonso la inevitable fi que se li acosta al castellonenc (VII), rere la qual ens han quedat uns versos que sempre ens acompanyaran.
Campos era metge i sabia el que aviat li passaria i li ho rebla ―es pot ser més sincer?― el poeta de Puçol en afirmar que “la llum et crida” (VIII). Per això Alonso li ho escriu en primer plànol: “et veus obligat a aprendre una nova drecera”, i el converteix en “timoner” (VII), l’esperança del qual, un “pit-roig” (X i XXII), s’ancora en els mots.
La mà d’Alonso vol ajudar a vèncer la por que manifesta Campos a enfrontar-se a “un regne obscur, més enllà”. “No patisques” (IX), li diu com un pare ―ací un amic― que amb el parlar, posant-li nom a les coses, malda per conjurar la fel i el dol que l’arrosseguen.
No s’oculta el xoc contra la immediata realitat, la que dictamina un TAC (XVI), i al davant s’alça un mur que pregona com “no existeix la felicitat” (XVII).Contra la por, però, hi haurà la paraula dita i escrita: “et pareixerà / que estàs sol, / però ets amb la teua obra” (XXI).
Alonso no sempre s’enganxa a les cites de Campos; també es deixa dur (XXIV-XXIX) per la reflexió, conscient de com la paraula demana eixamplar-se per plantar-li cara al temps que s’escapa. No defuig al·ludir als “braços de la parca” ni a com la vidatrontolla “en la frontera / entre l’esperança i la desfeta” (XXIX). Les coses clares: la situació és extrema i tots dos ho saben, no calen versos que disfressen, tot al contrari.
I, per damunt de tot, hi ha la mà ampla, con un pa redó a la boca de la fleca, que acompanya el malalt acomboiant-lo amb l’amistat. Com la veu que li diu” Descansa, / recompon les teues forces. / Escolta, no estàs sol” (XXXIV).
A la fi, ens resta una remor que ens diu com el poeta Alonso no només es dirigia al poeta Campos. La sinceritat dels seus versos ens alerten que sempre aconsellem allò que ens convé a nosaltres; car, quan dialoguem, també ho fem amb nosaltres: el poeta, el bon poeta, sempre li parla a l’espill.


Publicat al blog Pliegos volantes el 25 d'abril de 2019


dilluns, 29 d’abril de 2019

CONSOLATRIX AFLICTORUM



Per Carme Pinyana
Joan-Baptista Campos Cruañes (Castelló, 1961-2013), viatger, metge d’emergències, escriptor, mort de càncer prematurament, és el Joan a qui va dedicat aquest poemari.
Com explica l’autor al pròleg, els 34 poemes que recull l’obra els va escriure cap al 2010 com una mena d’acompanyament al poeta malalt, en saber-se “Desterrat, […] forçat a iniciar un viatge que no has elegit.” (p. 17), com ho van fer altres amistats: M. Josep Escrivà, Vicent Usó, Joan Andrés Sorribes, Artur Àlvarez i Francesc Mompó, al blog que Joan-Baptista Campos publicava: La garfa dels dies, i que encara és consultable en xarxa. Al llibre, cada poema (estranyament emmaquetat amb tots els versos centrats a la pàgina) ve introduït per una citació del propi Campos que, intertextualitzada per Alonso, és l’origen del poema.
Manel Alonso havia seguit la carrera literària de Campos, fent-li d’editor a Istanbul (Editorial 7 i mig, 2001), Quadern de l’Índia (Brosquil edicions, 2001) i Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005). Es coneixien, i s’apreciaven. El moment no era bo per a ningú, la situació personal de Manel Alonso aquella època era de “greu crisi personal” i si més no, la poesia, aquest diàleg establert, que ara rememora el llibre, tenia una de les funcions més importants de l’art: ajudar-nos a sobreviure, consolar els afligits.
I ara ha aparegut el llibre, homenatge just, per commemorar el sisé aniversari de la mort de Joan-Baptista Campos i, fent de rosa mística, pels voltants de sant Jordi.
Article publicat al periòdic digital Descriu el dia 23 d’abril de 2019

dilluns, 22 d’abril de 2019

QUADERN PER A JOAN



Per Alejandro llabata lleonart

Feia temps que no rebia cap carta per correu postal. Per correu electrònic, solc rebre una desena llarga cada dia. Però cap per correu postal. Bé, per no dir mentida, alguna del banc, de propaganda i sobretot, paperassa immensa en forma de publicitat. Però com a correu postal, he de reconèixer que feia, sense exagerar, mesos, per no dir anys, que no en rebia cap. L'altre dia, en obrir la bústia de casa, em vaig trobar amb l'agradable sorpresa d'un paquet format DIN-A 5. En obrir-lo, al seu interior hi havia l'últim poemari de Manel Alonso, el poeta de Puçol, anomenat Quadern per a Joan (Col·lecció Mare Nostrum. Editorial Neopàtria. Alzira, 2019). 
Sempre que un poemari s'anomena el mateix títol ens mostra ja un gran afecte per part de l'autor, cap a la persona homenatjada. I en el cas del llibre que ara mateix tinc a les mans, n'és el paradigma. Darrere d'una sentida dedicatòria, s'amaga la gran amistat i la gran estima que Manel tenia per Joan Baptista Campos, tal com ens detalla el poeta de Puçol a la introducció del poemari, que encapçala amb el títol de Justificació
Joan Baptista Campos, nascut al Grau de Castelló, metge d'emergències i poeta, va començar a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on va publicar els seus primer poemes. Són obres seues, Encenalls de memòria que va obtenir el premi Miquel Peris i Segarra, Illes, La sang, amb el que va guanyar el Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó Istambulamb el que va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real, Quadern de l'Índia,  amb el que va guanyar el Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d'Uixó, Pavelló d'Orient, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Màrius Torres de Tarragona, Ciutat remor, amb el que va guanyar el premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva, Aquesta estranya quietud, amb el que va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora i Jardí clos, amb el que va guanyar el premi de poesia Manuel Garcia i Grau de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Com a obra pòstuma, hi ha Matèria d’aigua i Temps de clepsidra. També té publicada narrativa, entre la qual s'ha de destacar Contes d'estiuEl món en dotze postals i El regal de la mirada. Obra extensa i de qualitat, com es pot comprovar per la quantitat i la qualitat de guardons obtinguts. 
Este poemari és la collita personal de l'amistat franca i sincera entre Manel i Joan. Es tracta d'un braçat de versos, que porta dintre seu dolor. Molt de dolor. Per una banda, un dolor objectiu, davant la realitat: l'any 2009 o 2010, a Joan Baptista Campos se li va diagnosticar una greu malaltia, que el va dur, irremeiablement, cap a un trist final. Campos alimentava un bloc anomenat La Garfa dels dies amb poemes, reflexions i articles diversos. Per a acompanyar-lo en la soledat de la malaltia, el poeta puçolenc, li contestava amb una resposta al bloc en forma de poema. Per una altra banda, hi ha palès també un dolor subjectiu, en este cas, de l'autor dels poemes, Manel Alonso, que es trobava immers en una greu crisi personal provocada per la trista i dolorosa fallida de Brosquil edicions, de la que va ser soci fundador i director literari. 

Fruit per tant, d'estes circumstàncies naix Quadern per a Joan. Amb un llenguatge pla, amb uns versos senzills, amb una paraula poètica nua, que prescindeix de la rima i de la mètrica imposada, abillat només amb el lirisme propi de qui escriu amb l'ànima i a conseqüència d'unes circumstàncies personals concretes, Manel ens deixa uns versos sentits i plens de tendresa, que són llàntia i camí en temps tèrbols, alhora que horitzó i esperança, escrits des de l'evidència amagada darrere d'una metàfora oportuna escrita en el moment oportú del vers. 
En eixa primera persona poètica de qui agafa de la mà a la persona a qui van dirigits els versos, que, en número de trenta-cinc, conformen el poemari, hi ha paraules de dolor i de conhort, d'acompanyament i d'esperança. En cada una de les seues pàgines, descobrim a eixe Manel Alonso solidari, incapaç de quedar impassible davant del patiment de l'amic davant l'adversitat: La grata companyia de la gent que ens estima/ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntal i alhora refugi/contra la fonda pena que ens afligix. Però que essent impotent davant una lluita aliena en la qual no pot fer res Què puc fer per allistar-me i combatre/ al teu costat en eixa guerra sorda que mantens?/ Només tinc un grapat de paraules/ per a oferir-te i em pareixen tan poca cosa.
Entre les pàgines d'este poemari hi podem descobrir el poema V,  Caminem i al mateix temps anem madurant..., que va ser musicat per Tomàs de los Santos. Una joieta que va ser publicada en forma de cançó al CD anomenat Després vingué la música, Antologia de poemes musicats de Manel Alonso Català. Si cliqueu al següent enllaç Caminem podreu descobrir la bellesa de dita cançó.
Es tracta, en definitiva, d'uns versos plens de lirisme, dirigits cap a la persona a la qual, d'una manera impotent, no es pot fer res més que acompanyar-la de la mà, en temps de mal oratge. Una lectura que, d'estes humils paraules vos recomanem a tots. Paga la pena llegir-lo.

Aquest article fou publicat al blog Escriure per a ningú el 23 de març de 2019