dimarts, 20 de juny de 2017

LA LLUITA CONTRA LA INVISIBILITAT: "LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE. DIETARI" DE MANEL ALONSO



Per Enric Balaguer

L’escriptura de dietaris segueix el seu ritme inexorable en les nostres lletres. De tant en tant, pum!, en cau un per ací, l’altre per allà: ara és d’un escriptor conegut, ara d’un novell… Entre els autors   valencians, molts dietaristes són poetes: Enric Sòria, Vicent Alonso, Joan Garí, Ramon Guillem, Ramon Ramon… El cas que ens ocupa Les petjades de l’home invisible. Dietari de Manel Alonso és també el d’un poeta, autor reincident en la prosa del gènere, a més de ser un conegut narrador i autor de papers d’opinió.
Les petjades… ens mostra l’activitat mental i literària durant dos anys de la vida de Manel Alonso, un lletraferit inquiet, de múltiples iniciatives, capaç de fer un desplegament d’energies intel·lectuals sense aturador: creació poètica, narrativa, columnes d’opinió, iniciatives poètico-musicals, editorials… El diari, que escriu puntualment un dia a la setmana, és un exponent i un testimoni formidables d’una activitat sovint frenètica. A les seues pàgines, ara comenta un fet familiar, ara un succeït de Puçol de fa uns anys, ara parla sobre un poema, ara sobre l’escomesa editorial, ara sobre un personatge conegut… El fil és la vida quotidiana, familiar i local —recordem que l’autor és de Puçol, transmutat literàriament en Pouet—, però també hi ha experiències de lectures, comentaris d’idees i filosofies, incursions sobre el caràcter de la societat valenciana en els seus caires psicològics. Les pàgines de Les petjades… volen deixar, sobretot, el testimoni de l’home que escriu i que té problemes econòmics, que es fa càrrec dels progenitors malalts, que vol recuperar l’esperit de la infantesa amb racons daurats i evoca figures importants de la seua biografia.
El to càlid de la seua prosa, la paraula senzilla i directa, la simplicitat i humilitat de l’estampa domèstica fan del protagonista un ésser pròxim i entranyable. Sembla que forma part de la nostra família i açò és tot un mèrit en la comunicació a través d’un llibre. Sobretot hi ha el llegat d’un lluitador que traient forces d’allò més divers i, de vegades difícil, malda per seguir endavant a pesar dels disgustos, despagaments i sobretot d’allò que denuncia com la invisibilitat. Una invisibilitat que és el que és en una societat com la nostra, amb el mitjans de comunicació que té i escrivint en l’idioma que escriu. L’autor sembla viure a mercè de l’atur i de la precarietat de manera continuada.
Manel Alonso ens mostra, a despit dels seus daltabaixos, com estima la vida, amb les llums i les tenebres, les penes, els plaers…  De Les petjades de l’home invisible em quede en la immensa humanitat del seu testimoni i en la tendresa d’algunes de les accions que descriu: la música de la seua ànima és un cant a la fraternitat i a l’esperança. És per això que llegir-lo reconforta
 -------
Article publicat al blog "A tall d'invocació"
Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) és assagista i professor de literatura catalana a la Universitat d'Alacant. Ha realitzat estudis sobre autors i aspectes de la literatura de postguerra i de la literatura actual. Col·labora en la premsa, en publicacions com ara el diari Información, i en revistes com El Temps, L'Aiguadolç o Caràcters. 

divendres, 12 de maig de 2017

POSTAL DE LA ILC

La Institució de les Lletres Catalanes conjuntament amb Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya el passat mes d'abril varen imprimir una sèrie de vint postals literàries amb frases de diferents escriptors. La temàtica de cadascuna de les frases girava al voltant de la idea del viatge, el trajecte o el tren. 
El dia 23 d'abril, coincidint amb la diada de Sant Jordi es van repartir aquestes postals en les estacions de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. 
Entre aquestes vint postals literàries es troba una amb un vers de Manel Alonso i Català, un vers que pertany al poema III de la col·lecció  Els carrers absents revelen les plaques de l'enyorança que es va publicar per primera vegada l'any 1992 a la revista L'Horabaixa d'Algemesí  i posteriorment a Les hores rehabilitades -Antologia 1986-2002- (Brosquil edicions. València, 2002).


dilluns, 3 d’octubre de 2016

EL LABERINT DE POUET

Per: Pasqual Mas i Usó

Manel Alonso és una de les veus més sinceres, nobles i clares de la literatura valenciana actual. Tant en poesia com en prosa, el seu llenguatge proper arriba al lector amb la distància exacta que separa la realitat del món creat de Pouet, pura mitologia popular. Amb novel·les i reculls de contes com El carrer dels bonsais (2000) o El somriure de la pena (2011) ens ha mostrat tota aquesta menja literària de la qual L’ombra del bou (Neopàtria, 2016) n’és la darrera cala.
Retornar a Manel Alonso, a la seua escriptura tan propera i punyent, tan evocadora, esdevé des de les primeres línies el plaer de recuperar un món compartit que ens espera en cada fulla. I aquest univers, bastit amb atmosfera d’història contada al caliu de la llar, no és cap altre que el d’un anecdotari que, en aquest cas, es concreta en una festa de carrer com és veure passar el bou, eixe animal present en la nostra civilització des del Gilgamesh i, més proper, a Creta o ja més recent en diversos pobles de la Mediterrània. Tanmateix, avui es tracta d’un tema pervertit per la pròpia tauromàquia que ha ocultat bona part d’allò de folklòric i d’universal de què constava, d’allò de tradicional, de sacrifici i de festa. Tant és així, que un dels símbols del nostre suprapaís és el bou; el d'una marca de begudes alcohòliques —com també amb el Sandeman portuguès—, però bou a la fi. Ens movem, per tant, en contradiccions, com moltes de les que em calia vèncer per explicar l’espectacle teatral Déus o bèsties de Xarxa Teatre. Doncs sí, bou no sempre és tauromàquia i cós; és símbol, és memòria i, sobretot, fascinació. Fora de polèmiques, el bou ens pertany i, com l’ombra, sempre el portem enganxat. No és, per això, mala imatge la que ens ofereix Manel Alonso amb el títol del seu darrer llibre: L’ombra del bou.
Els relats d’aquest volum “escarben” rere la virtualitat emblemàtica que hem heretat per trobar l’animal. Com afirma Alonso en el primer relat, “el mite... tergiversa en part el que és l’animal”, i no deixa veure la bèstia dintre del laberint urbà, no el minoic, sinó el de qualsevol ciutat nostrada, ací representada per Pouet, el territori de la ficció de l’escriptor de Puçol.
Amb un llenguatge proper i senzill, els relats de Manel Alonso ens introdueixen en un món del passat (com el de “Generoso”), però també en moments d’ara en què el pas del bou atura tota activitat —ni que siga fer xocolata— per guanyar-li el protagonisme a la festa i al dia.
Tenim a l’abast, un reguitzell de relats de mitologia popular inspirada en l’afició pel bou de carrer, l’eco de la qual corre de boca a orella en més d’un poble valencià; ja que amb noms de ciutats i carrers diferents, moltes d’aquestes històries han “succeït” arreu de la geografia de l’Horta de València. Qui no en té una, d’anècdota, com les que ens conta Manel Alonso? Fins i tot l’haurem protagonitzada a poc que ens hagem deixat caure per les festes de qualsevol poble valencià.
El narrador també és conscient que el material que ens relata en aquestes vint-i-set històries, de vegades, forma part d’una esfera que en alguns llocs ha deixat d’existir, però també sap que les tradicions, “si no evolucionen és millor que desapareguen”. Com hom afirma en la contraportada “el present i el passat es donen la mà”.
                                                                                                                                                                                                    


dilluns, 9 de maig de 2016

NOVES OPINIONS DELS LECTORS


Un nou grup de lectors m'han enviat la seua opinió sobre el recull de relats L'ombra del bou.

«Manel Alonso ha sabut plasmar o millor dit retratar a L’ombra del bou la idiosincràsia del seu poble, Puçol, en els seus relats, emprant unes paraules que mimen molt els personatges i els acaben fent entranyables.»
Lourdes Puchol (Puçol)



«El llibre L’ombra del bou m’ha agradat perquè conta històries humanes, situacions quotidianes i curioses prenent com excusa la festa dels bous al carrer.»

Juanvi durà (Puçol)



«Deliciosa alhora que evocadora m' ha resultat la lectura de L’ombra del bou. Manel va més enllà del que en un principi es podria considerar un llibre sobre la festa dels bous al carrer. Ens endinsa en el costumari d’un poble, Pouet, i ens submergeix, amb una prosa directa, àgil i neta, en tot un seguit de gestos, vivències i costums els protagonistes dels quals m' han resultat ben propers i familiars.»
Pilar Devis (Albuixech)




«La lectura del llibre L’ombra del bou m’ha agradat per diverses raons, la primera per la frescor del llenguatge, la segona pel bon ritme de la narració,  la tercera per la proximitat de l’escenari i de les persones i la quarta per la riquesa de les descripcions que fa l’autor dels objectes, dels llocs i de les situacions.»

Isabel Portalés (Puçol)

diumenge, 1 de maig de 2016

"L'OMBRA DEL BOU" UN LLIBRE ENTRANYABLE DE L'ESCRIPTOR VALENCIÀ MANEL ALONSO


Per Manuel García Pérez

Manel Alonso elabora un retrat costumista on els records dels avantpassats i la figura mitològica del bou conflueixen en una elegia sobre la caducitat de la vida.


 He d'agrair moltes coses a Manel Alonso, entre altres, que em permetera publicar la meua primera novel·la infantil, Terra d'esperits, en una editorial anomenada Brosquil edicions.
  La poesia de Manel, que he ressenyat en nombroses ocasions, em sembla una renovació del llenguatge post-romàntic que tanta capacitat creativa genera, ja que l’amor viscut des de la desil·lusió i l’abandonament són constants en molts dels seus poemes.
  Ara l’autor de Puçol presenta una col·lecció de relats, L’ombra del bou, publicats per Neopàtria, que venen a reforçar aquesta vessant postromàntica de la seua poesia amb una prosa plena de sentimentalisme i de records entranyables on la ficció i el costumisme presenten límits difusos.
  Manel Alonso elabora una particular semblança de la festa dels bous al carrer, entesa com un d’aquests ancoratges que permet que el passat torne a viure amb una intensitat idíl·lica, com si l’escassetat, la malaltia, l’opressió i la duresa de l’entorn foren aquest material literari que reconcilia l’autor amb una asfixiant sensació de pèrdua del temps.
  Les festes populars al voltant del bou, els mercats, els ancestres, les cases antigues i les seues laberíntiques estances, l'insomni i els absents defineixen una nova realitat sensorial que Alonso configura al voltant d’una ombra que guaita, intranquil·la i totèmica, el bou brau. Allò que més destaque d'aquests relats és la capacitat d’evocació que té el seu llenguatge, doncs, malgrat ser narrativa, l’expressió poètica subjacent en aquestes descripcions concises, generadores d’una idealització significativa d’un territori arrasat després del pas dels anys.
  Costums i mancances defineixen cadascun dels vint-i-set relats on l’autor i el lector es comporten com Teseu al laberint del Minotaure, ja que un gresol d’olors, visions i records ens submergeixen en la necessària dissidència amb el present, en l'entranyable sacrifici de recordar el que vam ser en el món d'altres que van marxar.


Publicat el 30 d'abril de 2016 al periòdic digital Mundiario.


dilluns, 18 d’abril de 2016

DIVERSOS LECTORS OPINEN SOBRE "L'OMBRA DEL BOU"



El passat dia onze de març es va presentar al teatre del Sindicat Agrícola de Puçol el llibre L’ombra bou  i el dia quinze es va posar en distribució en les principals llibreries del País Valencià. A partir d’aquell moment va començar a arribar-me al correu electrònic opinions sobre el llibre de diversos lectors, algunes les ha reproduït l’editorial al seu blog i altres, com les que tots seguit publique pel seu interès, ho he fet al meu blog.



 «L’ombra del bou, de Manel Alonso, no és un llibre sobre els bous, que intente debatre o polemitzar sobre els bous al carrer, una tradició tan arrelada en els nostres pobles. És un llibre, això sí, sobre tradicions, i sobre com han configurat el nostre viure quotidià, sobre com algunes d’elles van desapareixent de la nostra societat, substituïdes per altres que vénen d’altres latituds, en un procés que pareix imparable de globalització cultural. Que ningú no s’enganye, doncs, ni pel títol ni per la portada del nou llibre d’Alonso, no ens hi parla de bous, els bous al carrer són la seua excusa, el context que empra, per a parlar-nos sobre la vida més recent dels nostres pobles, rescatant la memòria dels nostres pares i iaios que hem conservat amb prou faenes, i amb ella la d’aquells animals i paisatges que vam estimar, cosa que sí que és un dels temes preferits, un dels temes transversals, en tota l’obra narrativa de l’autor.»
Agustí Peiró (Massamagrell)



«Amb els vint-i-set relats de L’ombra del bou, Manel Alonso ens endinsa en la ciutat de Pouet i la seua memòria.
Converteix els carrers, les finestres i la portes en senderes que es bifurquen, que es creuen entre si, inundades d’humanitat, d’actors amb els quals explora l’ànima que l’habita, la solitud, la por, l’amor, la pèrdua. Un laberint com a vincle indissoluble per a la construcció quotidiana i col·lectiva d’un poble, de la seua identitat.
Descobreix al lector l’àrea tancada del laberint, els seus amagatalls i amb els prismàtics de l’escriptor observador l’obri al món i s’obstina a examinar cada fibra de la seua arquitectura de cases, carrers i habitants reals o imaginaris.
Utilitza el laberint com a fil conductor, com el lloc del món idíl·lic del narrador i dels seus records on les històries són la geografia que edifica la coherència vital de la seua experiència.
En cadascun dels relats Manel Alonso ens transporta al centre del laberint on habita el monstre, el BOU. Allí, tot i fascinats per la força de l’adversari, enllesteix combat contra la força normalitzadora i políticament correcta, convertint els actors mateixos en la fúria del bou, inflats d’orgull, del qual el Minotaure és el símbol.

Aquest és el lloc d’on Manel Alonso no desitja eixir i el lector queda atrapat. Vos recomane la seua lectura. »
Antoni Martínez Peris (Alzira)


«L’ombra del bou, de l’autor valencià Manel Alonso Català, publicat per Editorial Neopàtria, és un recorregut per l’imaginari col·lectiu del món del bou, el bou de carrer, la festa popular i transversal que agermana els pobles de dalt a baix del nostre país. Són vint i set relats fantàstics nascuts de la realitat, històries que esdevenen patrimoni de la memòria de la gent corrent que viu la festa en un temps on predominava l’economia agrícola i la familiaritat amb el bestiar. Contes arrelats en la manera de viure la festa del bou que inciten a imaginar. Un llibre sorprenent i viu.»
Antoni M. Bonet (Carlet)



«Manel Alonso ens ofereix a L’ombra del bou un complex calidoscopi que converteix la història local en model universal. Les diverses narracions que constitueixen aquest llibre estan emmarcades per aqueix animal el qual, tanmateix, només n’és excepcionalment el protagonista. Ho són, ben al contrari, les persones que el cerquen o en fugen. 
Referent ineludible de les festes de molts dels nostres pobles i sense el qual no s’entenen, el bou simbolitza les pors a les quals volem enfrontar-nos, els reptes que cal superar, els desitjos que volem aconseguir. Alonso narra amb gran mestria les situacions que, sota l’ombra del brau, viuen els nombrosos personatges dels seus relats, moltes vegades en una primera persona que ens els apropa i facilita que ens identifiquem amb ells.
Anècdotes recents o passades, records personals, històries populars convertides en literatura, L’ombra del bou conté tots els ingredients per captivar-nos i engrandir el mite literari de Pouet creat per l’autor.»

Vicent Ferrer Puchol (El Puig de Santa Maria)



«Manel Alonso ens regala un nou llibre de narrativa, amb la mestria pròpia d'un veterà de la literatura i un apassionat de les paraules, en què la figura del bou ressalta amb llum pròpia i on les diverses activitats humanes que giren al seu voltant, des del seu Pouet universal, són tractades amb la precisió d'un cirurgià. Un llibre que interessarà un ampli sector de lectors i que, per descomptat, paga la pena llegir-lo.»
Vicent Penya (Rafelbunyol)


divendres, 1 d’abril de 2016

L'OMBRA DEL BOU


Per Hermini Pérez i Edo

No sóc afeccionat als bous al carrer, ni als de plaça, que conste. Ho trobe un anacronisme que encara perdura en el primer terç del segle XXI; en altres paraules us diria que és una salvatjada, i ací pau i allà glòria. Que hom s'hi jugue la vida i de pas maltracte un animal per diversió i estúpida afirmació, les úniques paraules que em mereixen són la indiferència activa, si això vol dir alguna cosa. I Manel Alonso, l'escriptor de Pouet, ha escrit un llibre de bous al carrer! Un llibre que de segur agrada a qualsevol afeccionat a les banyes. Però hi ha trampa. Ni és un llibre anacrònic ni, menys encara, està escrit per un salvatge. Ans al contrari. Manel Alonso ha escrit un llibre de bous al carrer i "boueros" des de la visió d’aquell que no li agrada el maltractament dels animals, ni tampoc l’ha escrit com qui s'empassa dos colpets de cassalla econòmica i li talla la corda al bou embolat sota la cridòria histèrica dels espectadors dels balcons. L’ombra del bou  (Editorial Neopàtria. Alzira, 2016) està escrita des de la visió d'un escriptor que no jutja i que deixa que bous i "boueros" parlen, interactúen en una dansada de foc i records, des de l'oposició de la bèstia i l'home que es comprenen i s'ajuden en un espectacle que camina enlloc. És la  màgia d'un escriptor que compta amb un gust exquisit pel tractament de les paraules barrejant lirisme i crueltat allà on cal, sempre tendresa i humanitat. I aquest assumpte de tractar les paraules no és menor. Manel Alonso sobretot escriu molt bé i això, doncs, en un temps de presses i de comunicació precipitada, de faltes d'ortografia i altres improperis via whatsapp, ni esdevé fàcil ni és habitual però, quan ho trobes, resulta tan plaent i gratificant com el primer bes, si alguna vegada va existir el primer bes.