dimarts, 27 de juliol del 2010

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT

Per Tomàs Camacho Molina

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L’Aljamia núm. 17. Rafelbunyol, 2008.


Quan un emprèn l’escriptura d’un dietari vol deixar constància d’una sèrie de fets que es volen recordar. Un dietari és una mescla de gèneres, una crònica dels fets viscuts, dels posicionaments, dels pensaments, dels plantejaments.
Resulten una manera molt peculiar d’acostar-se al món, però al mateix temps reflexió sobre la pròpia vida.
El dietari de Manel Alonso se situa en una edat, els 30 anys, en la que un no és un jove, però encara se sent jove, on la situació familiar i professional comença a estar força definida.
Resulten estes notes les d’un activista cultural al qual veiem recorrent tot el territori del domini lingüístic del català, amb diferents empreses editorials i un clar compromís amb la llengua.
És un retrat de relacions amb el jo íntim, amb el jo familiar i el jo de l’escriptura i el país.
La seua lectura és amena, és fàcil en una vida que ens és tan propera trobar espais de coincidència, però també podem trobar espais nous, enfocaments nous als problemes, nous pensaments, que podem contrastar amb els nostres.
Afortunadament la nostra literatura es va poblant d’este tipus de llibres més freqüents a la cultura anglosaxona. Des de Gaziel i Pla l’estela de diaris i dietaris és ampla, però el gènere penso jo és d’una vigència plena i ha trobat excel·lents conreadors en les noves generacions d’escriptors. Sense anar més lluny esmentaríem El rastre dels dies i Quaderns deltaics, de Josep Igual.
Este dietari, El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta, és d’agradable lectura i ens fa més pròxim l’autor, més estimat.

dissabte, 17 de juliol del 2010

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA


Per Tomàs Camacho Molina

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia “Paco Mollà 2008”, editorial Aguaclara, Alacant, 2009, 55 pàgs.

Correspondència de guerra és un autèntic mapa de temes i relacions, de la forta implicació cívica del poeta i del seu compromís amb la paraula, la gent i el país.
Comença dient-nos que el poeta no és un corresponsal de guerra, però recull i transporta al poema els efectes de les lluites, la ràbia, dels mites que arrosseguem generació rere generació,...
És un recull coherent, penso jo, que la coherència ve donada per la temàtica i pel tractament d’aspectes de la societat, del món actual, a mig camí entre el periodisme i la poesia, en tot cas, esdevé la crònica d’una reacció humana i poètica davant de les injustícies i els desequilibris, no obstant això, albira una esperança al país anomenat Arcàdia,/ allí podrem bastir una nova polis/ entre els fruits ara prohibits de l’esperança/ i el perfil inconfusible de la paraula.
El poeta assenyala les nafres i guia cap a l’alliberament, una Europa que ha de ser irremissiblement acollidora, estendard de la llibertat.
Fa temps que vivim el debat de si la poesia ha de ser pura o impura, penso jo, que la poesia és quan el poeta trasllada veritablement les seues inquietuds, quan és autèntic, però també quan és fals, el fingidor que deia Pessoa.
La poesia és un terreny de diversitat com la pròpia vida i és bo que noves veus canten de noves maneres els problemes i les solucions de sempre.
En aquest cas el poeta no és un mer contemplador, és un actor en els processos vitals i socials. A més a més amb les diverses dedicatòries va teixint un trellat de complicitats en la recerca d’un món millor. El compromís poètic i social de Manel Alonso, és clar, i este llibre ha estat justament reconegut pel jurat del XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008. El pròleg de Josep Antoni Fluixà deixa ben clars els paràmetres que alimenten la poesia de Manel Alonso, i és un bon coneixedor de la seua trajectòria vital i poètica.

dilluns, 12 de juliol del 2010

UN CAP DE SETMANA POÈTIC

Del cinc al nou de juliol l’Aula de Poesia de la Universitat de València va organitzar la I Setmana de la Poesia. Una setmana en el que entre altres activitats es va fer un curs sobre transversavilitats poètiques, una taula redona sobre Poesia líquida: realitat dels cafés litearis i les tertúlies poètiques a laciutat de València i diversos recitals de poesia.

Atenent la crida de la poeta Begonya Pozo, responsable de l’activitat, vaig participar en el recital que el dia nou de juliol es va fer al Jardí Botànic del cap i casal i en el que entre altres van fer escoltar la seua veu i els seus versos poetes com ara Marc Granell, Alfons Navarret, Lluís Roda, Rúben Luzón, Francesc Boronat, Josep Lluís Roig, Maria Fullana, Eduard Marco...

El dia deu de juliol a Cornudella de Montsant vaig participar a les Terceres Jornades Literàries que van estar organitzades per l’escriptor Jesús M. Tibau i patrocinades per l’Ajuntament d’aquest municipi de la comarca del Priorat. Aquestes jornades tenen un doble objectiu per una banda que un seguit d'escriptors presenten la seua obra als veïns de Cornudella i per altra que aquest mateixos escriptors puguen conèixer el municipi de Cornudella que té en el seu terme paisatges de gran interés.
Al Teatre La Renaixença vaig poder presentar el meu darrer llibre de poesia Si em parles del desig, a la taula m’acompanyaven els escriptors Cinta Arasa, que va llegir un fragment de la seva obra Arran de l'Ebre, David Martí per parlar d'Oli en un llum, d'Ignasi Revés, que alhora va llegir un fragment de Les bruixes d'Arnes, obra de Martí, Joan Giné, que va llegir un fragment de la seua novel·la El genet nu, Jordi Pijoan-López, que va llegir un fragment de Sang culé, Pilar Garriga que va llegir un fragment d’Un estiu a Tacugama, i va tancar l’acte Vicent Sanz que va llegir un fragment de Partida.
Un cap de setmana estival en el que la literatura ha estat la protagonista.

dilluns, 5 de juliol del 2010

SI EM PARLES DEL DESIG




Si em parles del desig. Manel Alonso i Català, Onada Edicions, Poesia, 6, Benicarló 2010

Este llibre ve avalat pel Premi de Poesia Antoni Matutano 2010, Vila d’Almassora, i per l’exquisida edició d’Onada edicions.
El pròleg de l’inefable Josep Manuel San Abdon ja ens pot posar al cas de l’autor i l’obra, poca cosa caldria afegir sobre un autor que s’està convertint en una veu destacada les nostres lletres.
El lema de Pla utilitzat com a entrada del llibre situa molt bé el terreny en el qual ens endinsarem, entre poesia i llit no hi ha una gran distància. El desig és el impuls que ens porta a escriure i al llit, però també la memòria del plaer és propel·lent del desig, des del plaer passat cercar el plaer present.
Un vers, per a mi, destacable és En eixe cos és tatuada la meua vida cada cop que hi ha un lliurar-se hi ha la confluència d’un passat que es va enriquint amb un present divers que a la seua vegada dibuixa el desig futur. Potser l’amor és sement del goig perpetu. També la sorpresa perquè l’entrega no obeix a cap llei i s’obre un camp de possibilitats noves. L’amor és una breu i subtil desaparició, una dissolució.
El desig és una sensació especial a la gola que no s’apaivaga fins que es fa encontre.
La darrera secció del llibre que, sense en alguns casos, ser estrictament haikús si que beuen i emanen la seua essència: imatges, instants, sons,...
Arribem al He tatuat el meu desig sobre la pell del paisatge. En definitiva, des del cos arribem al món, som presència i continuïtat, repetició, el poema XII és coincident amb el XXIX: Bella, suggerent/ t’acostes a l’espelma, encens la flama.
Esta secció de rica sensualitat és potser la més difícil per al lector, potser hauria creat un altre orde, hauria prescindit d’algun poema, però entenc és clar, que ha de respondre als desitjos de l’autor, als seus objectius poètics.
En definitiva, un llibre amb grans valors plàstics, hi ha en ell una gran presència d’imatges i de música, de goig.