dissabte, 22 de febrer del 2020

EL PESADOR DE PARAULES




Per: Elvira Cambrils
El «nostre petit país», com l’anomena Manel Alonso  en el Quadern de ca Perla, batega ben viu en les històries que evoca el diari, en les reflexions que s’hi escolen al llarg de tres anys, en la galeria de retrats que engendra el paisatge valencià, en els anhels no complits i en les il·lusions que s’entesten a perdurar. Històries d’una geografia i un temps particulars, com ho són totes les geografies i temps viscuts, però que en transmutar-se en matèria literària esdevenen universals per la seua naturalesa de testimonis del sentir i el pensar humà.
Ens reconeixem en l’enyorança pel que ha quedat enrere tot i perdurar en nosaltres –el temps, aqueix gran escultor de Marguerite Yourcenar–, en la tristesa davant de l’inapel·lable canvi que s’endu els paisatges estimats –no d’una manera innocent com li és propi a la lentitud dels dies sinó per la devastadora especulació culpable–, en les ànsies juvenils de llibertat –les primeres cançons i cigarrets compartits amb la colla, el despertar polític, l’alliberament sexual, l’oposició a un déu castrador i patriarcal–, en l’amor per la llengua marginada. En la frustració pel país que no hem pogut fer, que sentim esvair-se pel cel de la modernitat –tan connectada, tan cibernètica, tan globalitzada, tan consumista, tan enredada en les xarxes de la manipulació–, com el fum de la foguera, malgrat els tions encesos i la caliu que ens arriba amb llibres com Quadern de ca Perla. Ens reconeixem també en el tribut a les persones del nostre entorn, personatges anònims que no passaran a la història en majúscules tot i merèixer-ho pel seu exemple de vida o personatges que van avivar el realisme màgic de la infantesa.

La memòria i la llengua són l’ànima de l’escriptor. El «pesador de paraules» que és Manel Alonso col·loca sobre la romana les nits d’estiu al carrer davant del televisor en blanc i negre amb la colla de veïns, grans i menuts, que s’apleguen al seu voltant, els telèfons que sonen per a algú del veïnat, els jornalers que van a llogar-se a la plaça. Els fèretres a l’entrada de casa, els éssers estimats sense vida agombolats per les paraules i les mans familiars que sonen a pregària, que els abillen per a l’últim comiat. La memòria col·lectiva dels valencians lligada a un món rural on s’alfarrassa la taronja, es va a destall o a jornal, es lliga amb corda de pita o s’aclareix l’hort. Un món ben present entre nosaltres fills i filles de llauradors que no llegien cap llibre però que ens van permetre, gràcies al seu esforç, estudiar i enlairar-nos per uns mons vedats.
La «literatura de proximitat en una llengua minoritzada» de Quadern de ca Perla, tal com la defineix el propi autor, ens ha seduït. Han sigut tantes les convergències que en alguns textos ens pareixia que parlava no de l’Horta sinó de la Marina –«Quan el Montgó du capell...» o quan diu que a la façana li diuen «frontera», com diem a Pego– i per què no de la Ribera o de la Plana? Les fronteres seculars entre els mateixos valencians han donat el seu fruit enverinat: distanciar-nos i evitar que ens reconeguem en la nostra singularitat cultural. Manel Alonso ens recorda que l’Horta està ací, al costat de casa, que tots formem part d’una manera de ser en el temps. I nosaltres que no estimen les essències, i menys encara les essències identitàries, celebrem amb joia el retrobament amb un amic que canta i lloa l’orgull de qui no vol ser engolit pel vent de la uniformitat.


Elvira Cambrils (Pego, Marina Alta 1955), és novel·lista i llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. Article publicat al seu mur de facebook el 21 de febrer de 2020.

dilluns, 17 de febrer del 2020

UNA PUBLICACIÓ CURULLA DE QUALITAT I CALIDESA





Per Artur Àlvarez
Acabe de rebre Quadern de Ca Perla (Editorial Neopàtria, 2020) de l’escriptor i amic Manel Alonso i Català. Una publicació que va en la línia d'altres com ara el recull de contes  Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011), el recull d’articles Cròniques des de l’infern (Onada edicions, 2013) o el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017). I dic en la línia, mentre les vivències personals, les descripcions de l’espai vivencial, el retrat de situacions quotidianes, opinions, reflexions i altre equipatge personal, resten perfectament identificades i descrites amb una excel·lent qualitat literària.
Ja siga creant un univers paral·lel a la seua pròpia persona o escorcollant les profunditats del personal bagatge existencial, Manel Alonso té l'habilitat de produir literatura que atrapa al lector amb tendresa i contundència.
Concretament, en Quadern de Ca Perla ens presenta un extens diari de prop de 90 articles en els quals l'autor despulla la seua humanitat i pensament. Un quadern íntim per la nuesa. Escrit des de la profunditat de l’experiència vital. Des del més intrínsec de la personalitat, entrellaçant records, vivències, opinions... en un tot que et deixa amarat amb el perfum de la complicitat. Una lectura que ens transporta a uns retalls de vida i un espai des d'on  Manel Alonso observa el món amb diferents dimensions. On reflexiona sobre temes tan entranyables i propers que obliguen el lector a moure també els engranatges de la introspecció. Temes i diagnòstics amb els quals t'identifiques plenament i que en cap cas et deixen indiferent.

Almenys jo ho veig així. Al cap i a la fi, Puçol i Castelló de la Plana no són tan diferents.
Quadern de Ca Perla té tots els ingredients per a gaudir de la seua lectura. Una publicació curulla de qualitat i calidesa.

Artur Àlvarez, poeta i cantautor de Castelló de la Plana.


dilluns, 10 de febrer del 2020

CATORZE CITES DE "QUADERN DE CA PERLA"



1 «Res no és per a sempre, ni tan sols el que funden o estimen els poetes».
2 «Hi ha loteries nefastes a les quals u no juga ni vol jugar i que, per no sé quin mal fat, t’acaben tocant».
3 «Hi ha dins de cada un de nosaltres una part fosca i cruel capaç d’abusar dels més febles de la societat per simple diversió».
4 «No puc evitar pensar que cada record és com el gra d’una magrana, en ajuntar-los conformen el relat de la nostra vida».
5 «Mai no em deixa de sorprendre l’ésser humà. Es mou entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, rebolcant-se en la fal·làcia i la hipocresia amb una naturalitat que fa feredat».
6 «De vegades la part més fosca de l’ésser humà ix com una ventositat que ho empastifa tot amb una olor nauseabunda. Una olor que no pot ser assumida i ratificada per aquells que redacten la llei, per molt que tinguen el beneplàcit d’una gran part del veïnat».


7 «Tots tenim un passat. Un passat quan no obscur o frustrant, ridícul, però del qual per poc intel·ligents que siguem hauríem d’haver extret alguna lliçó».
8 «Tot record acaba sent una creació literària més o menys reeixida».
9 «La humanitat és un club en el qual accepten a qualsevol individu, per poc recomanable que siga la seua companyia».


10 «La mort és un lladre cruel que ompli les nostres vides d’absències i de dolor».
11 «M’haguera agradat estalviar-me un bon grapat de coneixences. La toxicitat de certs individus ha aconseguit enverinar alguns anys de la meua vida».
12 «Evocar és una forma de literatura. En l’evocació la memòria passa pel filtre del jo i acaba recreant una veritat subjectiva».
13 «Una novel·la és un bon lloc per a viure, almenys fins a que d’ací uns mesos la done per acabada. Els personatges em fan companyia i més lleugera la solitud».
14 «Hi ha biografies que oculten el dolor, la frustració, la tristesa, el desencant i la pena de tot un país».