dissabte, 22 de febrer de 2020

EL PESADOR DE PARAULES




Per: Elvira Cambrils
El «nostre petit país», com l’anomena Manel Alonso  en el Quadern de ca Perla, batega ben viu en les històries que evoca el diari, en les reflexions que s’hi escolen al llarg de tres anys, en la galeria de retrats que engendra el paisatge valencià, en els anhels no complits i en les il·lusions que s’entesten a perdurar. Històries d’una geografia i un temps particulars, com ho són totes les geografies i temps viscuts, però que en transmutar-se en matèria literària esdevenen universals per la seua naturalesa de testimonis del sentir i el pensar humà.
Ens reconeixem en l’enyorança pel que ha quedat enrere tot i perdurar en nosaltres –el temps, aqueix gran escultor de Marguerite Yourcenar–, en la tristesa davant de l’inapel·lable canvi que s’endu els paisatges estimats –no d’una manera innocent com li és propi a la lentitud dels dies sinó per la devastadora especulació culpable–, en les ànsies juvenils de llibertat –les primeres cançons i cigarrets compartits amb la colla, el despertar polític, l’alliberament sexual, l’oposició a un déu castrador i patriarcal–, en l’amor per la llengua marginada. En la frustració pel país que no hem pogut fer, que sentim esvair-se pel cel de la modernitat –tan connectada, tan cibernètica, tan globalitzada, tan consumista, tan enredada en les xarxes de la manipulació–, com el fum de la foguera, malgrat els tions encesos i la caliu que ens arriba amb llibres com Quadern de ca Perla. Ens reconeixem també en el tribut a les persones del nostre entorn, personatges anònims que no passaran a la història en majúscules tot i merèixer-ho pel seu exemple de vida o personatges que van avivar el realisme màgic de la infantesa.

La memòria i la llengua són l’ànima de l’escriptor. El «pesador de paraules» que és Manel Alonso col·loca sobre la romana les nits d’estiu al carrer davant del televisor en blanc i negre amb la colla de veïns, grans i menuts, que s’apleguen al seu voltant, els telèfons que sonen per a algú del veïnat, els jornalers que van a llogar-se a la plaça. Els fèretres a l’entrada de casa, els éssers estimats sense vida agombolats per les paraules i les mans familiars que sonen a pregària, que els abillen per a l’últim comiat. La memòria col·lectiva dels valencians lligada a un món rural on s’alfarrassa la taronja, es va a destall o a jornal, es lliga amb corda de pita o s’aclareix l’hort. Un món ben present entre nosaltres fills i filles de llauradors que no llegien cap llibre però que ens van permetre, gràcies al seu esforç, estudiar i enlairar-nos per uns mons vedats.
La «literatura de proximitat en una llengua minoritzada» de Quadern de ca Perla, tal com la defineix el propi autor, ens ha seduït. Han sigut tantes les convergències que en alguns textos ens pareixia que parlava no de l’Horta sinó de la Marina –«Quan el Montgó du capell...» o quan diu que a la façana li diuen «frontera», com diem a Pego– i per què no de la Ribera o de la Plana? Les fronteres seculars entre els mateixos valencians han donat el seu fruit enverinat: distanciar-nos i evitar que ens reconeguem en la nostra singularitat cultural. Manel Alonso ens recorda que l’Horta està ací, al costat de casa, que tots formem part d’una manera de ser en el temps. I nosaltres que no estimen les essències, i menys encara les essències identitàries, celebrem amb joia el retrobament amb un amic que canta i lloa l’orgull de qui no vol ser engolit pel vent de la uniformitat.


Elvira Cambrils (Pego, Marina Alta 1955), és novel·lista i llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. Article publicat al seu mur de facebook el 21 de febrer de 2020.

Cap comentari:

Publica un comentari