dimecres, 28 de juny del 2017

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE


Per Manel Joan I Arinyó
Ho diré sense embuts: per a mi és sempre una festa llegir un llibre de Manel Alonso. Fa més de 30 anys que ens coneixem i ens hem seguit la carrera l'un a l’altre tant com hem pogut. Ell ha escrit molt sobre els meus llibres i jo no gens sobre els seus. Avui m’hi estrenaré. En part, és lògic o, si més no, comprensible. Si hi ha tres coses que ell fa molt bé en el món de les lletres, i jo molt malament, aquestes són les ressenyes, les cançons i els articles. Faré, doncs, el que podré.
Al dietari Les petjades de l’home invisible, Alonso ens ofereix 105 articles datats entre setembre del 2014 i setembre del 2016. Són les seues col·laboracions setmanals al diari digital Morvedre.info. Hi parla de política, de llengua, d’història, del paisatge, del veïnat, de literatura, de la vida, al capdavall. I de la mort.
Des del meu punt de vista, estem davant del Manel Alonso més càustic, més savi, més contundent, més entranyable, més humà, que és dir molt en un autor que s’ha distingit sempre per la sinceritat, per dir les coses pel seu nom.
He llegit el llibre en dos dies i opine que hi ha alguns articles que estan bé, uns altres molt bé i, fins i tot, n’hi ha deu o dotze d’antològics, inspirats. Molt treballats, de fet.
El nostre Bukowski de Puçol, fatalment amargat de butxaca i, ara, fins i tot, de malalties lleus, planta cara a la vida des del seu despatx, on se li ha fet el cul quadrat de tantes hores passades a l’ordinador. Artefacte, per cert, que cap a la fi del llibre ja no pot més i pega un pet. Resultat: un munt de treballs inèdits als llimbs esperant les mans taumatúrgiques d’un bon tècnic. Faig vots perquè el trobes. Perdre un inèdit és una catàstrofe!
El meu amic, com deia, no té pèls a la llengua a l’hora de denunciar les fal·làcies de
molts polítics valencians i espanyols, veus del seu amo, titelles del gran capital.
Així mateix, es desespera per la manca d’amor a la llengua i a la lectura d’un gran nombre de valencians. Una dada que ens ofereix: es llegeix més en basc a Navarra que no en català al País Valencià. Però no per això ha canviat de llengua ni d’ofici.
Valent i sincer com sempre, Manel Alonso no s’està de confessar-nos la seua por a tenir un deteriorament físic i psíquic amb el pas dels anys.
No vull causar una mala impressió. El llibre no deixa cap regust a pesar de posar el dit a la nafra en més d’un tema que ens amarga la vida. Al contrari, hi ha el cant de la rebel·lia, la reacció valenta, el caràcter i la grandesa de l’escriptor de raça que fa cas omís de les invitacions constants a dimitir i, com més va, més incisivament ens encoratja a deixar-nos la pell en la defensa i l’exercici de les passions nobles que, sens dubte, tenim la majoria dels humans.
Feu-me cas i no deixeu passar l’oportunitat de ser més savis i feliços. Llegiu Les petjades de l’home invisible.

Article aparegut al diari digital La Veu el dia 26 de juny de 2017
**********
QUANT A Manel Joan i Arinyó (Cullera,1956). Amb més de trenta obres publicades en diversos gèneres, entre les seues obres destaquen les novel·les policíaques Contra sentit (1994 i 2010), El cas Torreforta (1999), L'agenda del sicari (2007) i El cas Peníscola (2014).
Quant a novel·les eròtiques, cal citar: Stress (1985), Mateu, el fill d'en Marc (1987), Diari de Campanya (1987) En Tit-hola i Castell absent (1995).
Té tres novel·les de records d'infantesa: Les nits perfumades els relats juvenils de Les màgiques nits de Prada (2008) o llibres infantils com Llopcentilàndia mix (1997).

També ha escrit poesia, una gran part de la qual ha estat aplegada en Plany de l’home llop (1999) i Versos blancs.

dimarts, 20 de juny del 2017

LA LLUITA CONTRA LA INVISIBILITAT: "LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE. DIETARI" DE MANEL ALONSO



Per Enric Balaguer

L’escriptura de dietaris segueix el seu ritme inexorable en les nostres lletres. De tant en tant, pum!, en cau un per ací, l’altre per allà: ara és d’un escriptor conegut, ara d’un novell… Entre els autors   valencians, molts dietaristes són poetes: Enric Sòria, Vicent Alonso, Joan Garí, Ramon Guillem, Ramon Ramon… El cas que ens ocupa Les petjades de l’home invisible. Dietari de Manel Alonso és també el d’un poeta, autor reincident en la prosa del gènere, a més de ser un conegut narrador i autor de papers d’opinió.
Les petjades… ens mostra l’activitat mental i literària durant dos anys de la vida de Manel Alonso, un lletraferit inquiet, de múltiples iniciatives, capaç de fer un desplegament d’energies intel·lectuals sense aturador: creació poètica, narrativa, columnes d’opinió, iniciatives poètico-musicals, editorials… El diari, que escriu puntualment un dia a la setmana, és un exponent i un testimoni formidables d’una activitat sovint frenètica. A les seues pàgines, ara comenta un fet familiar, ara un succeït de Puçol de fa uns anys, ara parla sobre un poema, ara sobre l’escomesa editorial, ara sobre un personatge conegut… El fil és la vida quotidiana, familiar i local —recordem que l’autor és de Puçol, transmutat literàriament en Pouet—, però també hi ha experiències de lectures, comentaris d’idees i filosofies, incursions sobre el caràcter de la societat valenciana en els seus caires psicològics. Les pàgines de Les petjades… volen deixar, sobretot, el testimoni de l’home que escriu i que té problemes econòmics, que es fa càrrec dels progenitors malalts, que vol recuperar l’esperit de la infantesa amb racons daurats i evoca figures importants de la seua biografia.
El to càlid de la seua prosa, la paraula senzilla i directa, la simplicitat i humilitat de l’estampa domèstica fan del protagonista un ésser pròxim i entranyable. Sembla que forma part de la nostra família i açò és tot un mèrit en la comunicació a través d’un llibre. Sobretot hi ha el llegat d’un lluitador que traient forces d’allò més divers i, de vegades difícil, malda per seguir endavant a pesar dels disgustos, despagaments i sobretot d’allò que denuncia com la invisibilitat. Una invisibilitat que és el que és en una societat com la nostra, amb el mitjans de comunicació que té i escrivint en l’idioma que escriu. L’autor sembla viure a mercè de l’atur i de la precarietat de manera continuada.
Manel Alonso ens mostra, a despit dels seus daltabaixos, com estima la vida, amb les llums i les tenebres, les penes, els plaers…  De Les petjades de l’home invisible em quede en la immensa humanitat del seu testimoni i en la tendresa d’algunes de les accions que descriu: la música de la seua ànima és un cant a la fraternitat i a l’esperança. És per això que llegir-lo reconforta
 -------
Article publicat al blog "A tall d'invocació"
Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) és assagista i professor de literatura catalana a la Universitat d'Alacant. Ha realitzat estudis sobre autors i aspectes de la literatura de postguerra i de la literatura actual. Col·labora en la premsa, en publicacions com ara el diari Información, i en revistes com El Temps, L'Aiguadolç o Caràcters.