dimecres, 16 de desembre de 2009

LA MIRADA DE L'ÒLIBA

(Manel Alonso i Hermini Pérez i Edo a la Biblioteca del Puig durant una presentació del llibre La maledicció dels silenci, primera meitat de la dècada dels noranta)


Per Hermini Pérez i Edo



Com una òliba. Manel Alonso i Català. IV Premi Gorgos de Poesia, 2002. Col·lecció L'Aiguader. Editorial Aguaclara. Alacant, 2002.

D’entrada, la portada del llibre que recobreix el poemari Com una òliba ja resulta ben suggestiva i al mateix temps aclaridora: un explícit i robust cànter de fang. Terra i aigua, materials bàsics per a la vida orgànica, i amb això l’element des d’on grifolla material poètic que ens proposa Manel Alonso i Català. Una suggestiva i aclaridora al·legoria: en el ventre boterut de la vaixella de terrissa, el poeta ha guardat imatges i sons delicadament amassats en paraules, amb unes anses que semblen els braços de l’home que minuciosament les ha collides per a oferir-nos-les. Perquè això és justament el que ha fet Manel Alonso i Català en aquest recull de poemes, el qual, siga dit de passada, ha estat guardonat amb el IV Premi de Poesia Gorgos 2002: replegar el material que, sota el vertigen i el pas atrotinat dels anys, un abandona en la cuneta de la vida, transformar-lo en llenguatge poètic per alçar acta d’un temps i d’uns fets. El seu temps propi i uns fets que esguarda des d’un finestral que s’aboca al seu particular carrer dels Bonsais. Des d’aquest carrer del poble Pouet, indret on s’emmarca geogràficament i emocionalment bona part de la seua obra narrativa (La maledicció del silenci i En el mar de les Antilles), busca ara caragols metafòrics i la caiguda de les hores per a deixar-hi les seues petges i el seu testimoni que, com diu en alguns versos, queden grapats en el paper dels llibres, que bé pot significar la tenacitat del temps que es nega a soterrar-se en la pols de la desmemòria. El poemari compta amb una composició lliure i eclíptica. Des de formes tant concentrades com el haiku i l’aforisme fins a la reflexió de la prosa poètica, Manel Alonso i Català ens deixa constància que per a escriure’l s’ha ajupit a beure en fonts que van des de la literatura clàssica catalana fins a autors contemporanis, com ara Josep Maria Ribelles (a qui dedica un sentit homenatge) i Jorge Riechmann, amb els quals ha mantingut una estreta relació d’amistat. En les seues pàgines fa un repàs, quan no una evocació, a l’amor, al silenci, al sexe, a la mort, a la tristesa i a la seua vocació per l’escriptura, als refugis en forma de llençols que l’han amagat dels dies inhòspits on la tinta l’alliberava de la paüra i del treball de respirar cada dia. Però, per a fer-nos arribar el seu testimoni, per a deixar-nos veure les llums i les ombres de les seues petges, l’autor de Puçol ha cercat el camí més difícil amb què es pot topar un poeta: textos que ha alliberat de qualsevol indici d’ornamentació supèrflua i pretensiosa que disfresse el missatge que ens vol transmetre. Entén que l’aigua dels mots ha de ser límpida perquè deixe llambregar la profunditat de l’estany, perquè no ombrege cap sentiment amb què embolcalla el missatge. Des del primer vers sap a qui s’adreça, i d’ací endavant en cap moment se’n vol apartar. A una terra, a un poble, a la seua gent, potser a aquest indret anomenat Pouet amb un carrer que retolà dels Bonsais, on s’apleguen les passions de l’amor i els dols de la tristesa i els morts, els silencis de la nit i els crits de l’hedonista que canta la vida, la llengua i el país que tant estima.

Publicat a suplement Posdata del diari Levante.

Cap comentari:

Publica un comentari