divendres, 11 de desembre de 2009

A LA RECERCA DE L'ESPAI PERDUT

Per Pasqual Mas i Usó

Un gest de la memòria. Manel Alonso Català. VI Premi "Octubre" de Sant Vicent del Raspeig. Col·lecció Fulla de paper. Edicions de la Vorera, Premià de Mar 1999.

Darrerament es parla sovint de la pila d’escriptors de final de segle com de la Generació de la Memòria, i tot perquè la necessitat de posar ordre al segle que deixarem arrere aviat s’ha instal·lat al terreny de l’escriptura dels noranta. A principis de segle Marcel Proust havia deixat el llistó tant alt que fins que no li hem vist les orelles al llop del segle vinent pocs han estat els que s’han atrevit a recuperar el passat. En aquest sentit, dues són les possibilitats que semblen més evidents: recuperar la història o la intrahistòria i en totes dues vessants ha recalat Manel Alonso Català (Puçol, 1962). La primera positura la conreà en la novel·la En el mar de les Antilles (Barcelona, 1998), on recreà el món del desastre del 98 a partir de la voladura del Maine al port de l’Havana. I la segona d’aquestes tendències ha vingut a assajar-la últimament al seu poemari Un gest de la Memòria, on la quotidianeitat de la infància es troba present pertot arreu i el que semblen unes vivències úniques i personals acaben semblant-li al lector vivències generacionals que ajuden a recuperar un món definitivament perdut. D’ací que Manel Alonso Català acote un espai pur tancat en pany i clau i el recupere com qui mira un àlbum de fotos de la infantesa i, sense reconèixer-se en aquell infant de rostre benèvol, és capaç d’escenificar els moments congelats en aquelles instantànies. Es tracta, per tant, d’un àlbum de records que es dibuixen en la mirada quan aquesta mira enrere “des del cim del temps, / tancant les portes de l’oblit” I el que resta enganxat en les ninetes és aquest llibre de polaroids sentides i recuperades amb les quals ens identifiquen en més d’una ocasió.
Per tal de fixar el temps no falten referències periodístiques –Franco, Carrero Blanco– de la mateixa manera que per fixar la geografia del record no manquen noms puntuals de l’àmbit del terme de Puçol, “on els horts / foren els nostres dominis”. Fixat el temps i l’espai, a Un gest de la memòria Manel Alonso Català basteix uns poemes amb pinzellades que defugen el colorisme fàcil i concentren la magnitud extrema de moments puntuals viscuts amb la intensitat que els fa esdevenir indelebles en la memòria. Per exemple, l’escola és la mestra, els deures, els càstigs... fins ací pur atrezzo; però els breus poemes són posseïdors d’un gir brusc i tràgic i, de sobte, el mateix escenari provoca l’esclat davant la injustícia: “em bullia la sang / i en la boca m’esclatava un fill de puta!”.
A més, a l’hora de fer recompte com qui selecciona un compàs de tota una partitura, ¿per què no aprofitar per fer catarsi, com a Paüra als ocells, o per definir-se políticament, com a “Un jorn particular –1973”? Tot forma part des de la infantesa del que després conformarà el tarannà del poeta. És quan pensem en el que hem viscut des del que hem esdevingut quan trobem sentit al que fins aleshores només era una foto en el temps. Vet ací la troballa d’Un gest de la memòria i com ens proporciona un material que se’ns fa comú mentre el masteguem cercant el sabors i la flaire del dies en què qualsevol fet era un descobriment. Per exemple, l’últim poema esmentat, “Un jorn particular –1973”, esdevé una mostra de com un sentiment innocent acaba constituint un compromís polític, i tot a partir d’un atemptat terrorista, i es comprova en la descripció poemàtica com barreja el plaer individual amb un esdeveniment social, de la mateixa manera que a Una giornata particolare Sophia Loren i Marcelo Mastroiani gaudeixen al marge d’una desfilada feixista. M’agrada aquest cop d’ull cinematogràfic per la plasticitat que ens ajuda a entendre com relativisem els fets segons l’edat i com assumim una responsabilitat segons com madurem socialment. Però qui coneix la interessant obra poètica de Manel Alonso Català no pot estranyar-se del que sembla una ideologia estètica on els poemes són baldufes que giren al voltant del record i de la memòria: Amb els plànols del record (Alzira, 1994) i Oblits, mentides i homenatges (Benicull de Xúquer, 1998). Després, resta edificar sobre la memòria i comprovar la distància entre el xiquet que descobreix el món i el poeta que recupera el passat i és aleshores quan batega en l’aire la necessitat de l’escriptura per tal de portar al present el que realment ha valgut la pena conservar. El poema esdevé instantània i el poemari ens aplega amb la sensació que tenim a les mans una llibreta de notes preses al vol. No podem oblidar, però, que són instantànies escrites en el futur i amb la consciència clara de com són record i no present. És a dir, que Manel Alonso Català recupera amb aquesta evocació l’espai perdut de la memòria “i esbossa una pàtria / llunyana, irrecuperable” però, a la vegada, tan present en el poeta d’avui.

Cap comentari:

Publica un comentari