dimarts, 15 de desembre de 2009

EL CARRER DELS BONSAIS


Per Alfons Cervera

El carrer dels Bonsais. Manel Alonso Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.

Fa temps que l’univers narratiu de Manel Alonso el sent al meu costat. Ja fa anys el vaig conèixer, en la convocatòria d’un premi literari: jo era un dels jurats, no vaig aconseguir que guanyara però vaig rescatar el seu llibre per a publicar-lo en l’editorial Camacuc, dintre de la col·lecció que aleshores jo dirigia. El llibre és La maledicció del silenci i ja parlava de Pouet, el territori mític que, com tants altres, és el que més pròxim ens resulta. També escrivia Manel Alonso del temps, del pas del temps, dels estralls que ens deixa en les esquenes la vida, en la cara, en l’ànima o com es diga eixa cosa que a vegades ens fa veure les coses d’una manera i altres d’una altra ben diferent.
Sempre parla Manel Alonso dels retorns. Perquè la vida de la gent està feta de retorns. Ho sabem qui hem anat d’ací d’allà buscant un indret on viure l’aventura d’un temps diferent, no sé si un futur millor perquè el futur, com deia Juan Carlos Onetti, no sabem que és o, si ho sabem, és ben cert que sempre ens passarà pel costat, sense adonar-se que portem ja molt de temps esperant els seus senyals. Marxem del lloc on vam nàixer i un dia tornem per comprovar un fet singular: tot continua igual, nosaltres som els qui hem canviat. Però la cirurgia que ha canviat la nostra mirada també s’ha instal·lat en la ciutat, en el poble, en el barri, en la casa que trobem de tornada al punt de partida. I també en la gent que hi trobem de nou, després de tants anys d’absència. La literatura quasi sempre és un retorn. Segurament al mateix lloc d’on vam sortir un dia. Per això, si l’escriptor és agraït mai no ha d’oblidar els seus orígens, l’escriptura que el va ajudar a créixer, les novel·les i els versos que li van canviar la vida.
Manel Alonso és un escriptor agraït. En els seus llibres, tant en els de poemes com els seus relats, deixa ben patent el seu agraïment al mestratge que alguna literatura aliena ha suposat per a la seua. Però no còpia allò que li agrada, Manel Alonso. Sempre trobem als seus llibres el punt essencial que els concedeix una identitat insubornable. I entre eixos punts identitaris, jo destacaria la innocència, una innocència que si no es tractada com la tracta Manel Alonso resultaria gairebé obscena. Perquè la innocència, així que et descuides, ja està fotent-te la història i deixant-la com la superfície plana d’un camp d’aviació, sense prominències que animen les seues pàgines, sense que els personatges que hi apareixen alcen el vol cap a una atmosfera que, en compte d’ofegar-los, els injecte l’aire suficient perquè puguen viure la vida amb la transcendència que prèviament li han exigit a qui els ha inventat amb l’escriptura. I ara que parlem de personatges, ací trobem de les constants de Manel Alonso: la seua considerable estatura de creador de personatges. És aquesta una de les principals febleses de la literatura de ficció. Els personatges han de ser dibuixats des de dins, mai no des de fora. La seua fisicitat és una ximpleria si la comparem amb la invisibilitat de l’interior, amb allò que els personatges viuen sense que cap senyal denote aquesta vivència: els personatges són fets, com aquell falcó de Dashiell Hammet, amb el material amb que estan fets els somnis. I això, desgraciadament, no ho sap una gran quantitat d’escriptors i escriptores, de guionistes de cinema, en general de qui es dedica a inventar històries i crear personatges que les visquen des d’una profunditat que després no trobem en les seues obres.
Ciutat, pobles, barris, cases, personatges, la mescla d’uns i d’altres, la proximitat d’uns i altres, la seua llunyania quan el temps ha acordat eixa ració d’oblit que sempre se supera quan la memòria s’instal·larà en les vides dels llocs i de la gent que hi torna amb la mirada distinta, a vegades enemiga, perquè el temps, el pas del temps, també ens fa enemics no només d’algú sinó de nosaltres mateixos. En aquell llibre que us contava de Manel Alonso ja estava tot això que ara vos conte. La seua dèria pels seus espais i per la seua gent, l’acostament a una moral del territori afectiu que creixia en les seues pàgines i alhora feia créixer l’envergadura ètica dels seus personatges. També tot això ho he trobat en El carrer dels Bonsais. I a més a més la humilitat que fa gran qualsevol acostament a la literatura. El dinou estimulà l’ànima burgesa com a protagonista exemplar de les novel·les i hauria d’arribar una caterva de canvis estructurals en les societats posteriors perquè la gent que pobla les novel·les de la nova època adquirís nous valors i ens obligués a reconèixer en els seus comportaments una ètica diferenciada. Els protagonistes de El carrer dels Bonsais surten d’ací: d’una moral distinta. Però a pesar d’aquesta nova concepció de la literatura, poques vegades, més en la literatura catalana que en la castellana, això és cert, l’escriptura pren partit per personatges que no són ningú. L’espai domèstic, públic i privat, de Pouet es converteix en el mapa no només d’un món propi de l’autor, i respectable, sinó a més exemplar. El veïnat del carrer dels bonsais viu la seua vida arrelada a la seua dimensió gens espectacular. La grandesa d’aquest veïnat no és solament moral, que això al capdavall importa poca cosa, sinó literàriament irreprotxable. Perquè no hem d’oblidar que el compromís d’un escriptor rau sobretot en la bondat de les seus pàgines, mai no en la que apuntalarà les seues creences com a individu immers en una societat o en qualsevol altra. Ara bé, també cap una altra possibilitat: que l’actitud d’un escriptor, la seua manera de viure i entendre la vida és exactament la mateixa que reviu en la seua obra. I açò també ho trobem en els llibres de Manel Alonso i, especialment, en aquesta novel·la que avui comentem. Perquè encara que les diferències genèriques siguen com més va més inexistents, El carrer dels Bonsais no és un llibre de relats sinó una novel·la. Els seus fragments mai no s’ignoren uns als altres i aquesta fragmentarietat no és sinó l’estructura perfecta perquè la distància que faria d’aquest llibre una obra inútil i cosida malament en mil pedaços, puga assolir un caràcter unitari absolutament inviolable.
El carrer dels Bonsais és un d’eixos llibres que reconcilien amb la literatura, si més no a la gent que, com és el meu cas, volem que la lectura ens esgarre l’ànima alhora que ens faça passar una bona estona. I el llibre de Manel Alonso aconsegueix les dues coses: d’una banda, amb els personatges que hi apareixen, i d’altra des de la saviesa amb què la ironia fa acte de presència per alleugerar la gravetat de les situacions i dels mateixos personatges. Massa vegades, en massa novel·les, l’absència d’aquesta ironia distanciadora converteix la narració en un autèntic tractat de patetisme. No és aquest el cas de Manel Alonso, ni en aquest llibre ni en els que li conec des de sempre: la innocència que vos contava fa una estona; la profunditat dels personatges que formen el veïnat del carrer, del barri dels Arbustos, del bar de la Cantonada; la ironia amb què l’autor despulla de tota gravetat desproporcionada l’univers literari de Pouet: tot això, i algunes coses més que completen el llibre amb el mateix rigor en l’escriptura, fan de El carrer dels Bonsais una novel·la de les que a qualsevol dels qui ens dediquem a la literatura ens hagués agradat escriure tard o d’hora. Recomanar la seua lectura és, així, l’últim que he de fer aquesta vesprada. Moltes gràcies.


(Text que va llegir l'escriptor Alfons Cervera durant la presentació del llibre El carrer dels Bonsais a la Casa de Cultura de Puçol, l'any 2000.)

Cap comentari:

Publica un comentari