Per Francesc Viadel
Encara no fa massa temps vaig
escriure a Serra d’Or que
el laberint del Minotaure es trobava als peus de la serra Calderona, a Puçol,
enmig d’un plana prenyada d’hortes atrapades entre la mar infinita i una
dispersió de fàbriques ferotges. I vaig veure Manel Alonso com
un Teseu invicte, sense cabdell de fil, ni cap Ariadna esperant-lo, entotsolat,
vencent diàriament amb l’única arma de la literatura, el monstre de
l’esclavatge al qual està subjugat l’home contemporani. De fet, Alonso és un
home lliure. També algú que brolla de la terra, cada dia, en cada acció,
en cada pensament. Tot ell és, diríem, terra, en un sentit ple. I és, també,
part viva i indestriable d’un paisatge humà i espiritual que compartesc. Ben
mirat, a tots dos ens dóna sentit un mateix món. Vull dir, un món de
treballadors de mort treballadora –com afirmaria Vicent
Andrés Estellés-, un món de ràbia continguda i silenci,
senyorejat per una desesperança inexplicable i tant llarga com les darreres
hores d’un moribund. Un món on es fa de dia sempre de la mateixa manera. El sol
ix i molt lentament va redolant fins situar-se al bell mig d’un cel blau com
les escates d’un peix espasa. A les cases, les dones, fan truites d’all i
fregeixen sardines, botifarres i blanquets, bullen ous, emboliquen un grapadet
de sal en un paper d’alumini… Els homes tornen de la plaça a casa, riallers, un
punt beguts de cassalla, cofois de saber que aquell dia guanyaran jornal.
Als taulells dels bars un foc evanescent balla dins dels gots plens de
cafè tocat de conyac. Potser les campanes toquen a mort mentre els botiguers
aixequen les persianes fent un gran terrabastall de ferros i els forners se’n
van al cau emblanquinats de cap a peus. Asseguts al tren, de camí al poble
ignot, els mestres vinguts de ciutat es preparen la lliçó d’aritmètica i,
també, la de mètrica, tal vegada un poema breu. La humanitat sencera, és a dir,
el ple d’aquell univers petit, de bell nou es disposa a bregar per un rosegó de
fe en l’avenir. I allà al bell mig d’aquell escenari hi és Teseu, Manel Alonso,
deslligant-se la corda gruixuda de la rutina, desprenent-se del pesant jou de
les circumstàncies adverses dels qui no han nascut “fill de…”, lluitant contra
tot desesper amb el seu ofici d’escriptor afanyosament aprés durant anys.
Vaig conèixer Manel Alonso una
vesprada freda de la darrera setmana d’octubre de 1987, a la plaça de la Verge de València. Uns
quants joves escriptors, convidats al IV Galeusca per l’editorial 3 i 4, seiem a l’hora del
cafè a la terrassa de la cafeteria Roma quan ell, des de la taula del costat,
va irrompre en la nostra conversa. Recorde que va improvisar una breu
presentació i que tot seguit ens va demanar si ens podíem canviar a la seua
taula. Ens va assegurar amb la veu un poc trencada que sentia un insuportable fàstic
pels coloms que en aquell moment desfilaven als nostres peus, parrupadors,
superbs. Vam dir-li que sí i així va ser que ens vam conèixer. Per
aquell temps Joan Fuster encara
rebia al seu domicili de Sueca, amortallat en una bata de quadres escocesos i
dins d’un núvol de fum de cigarreta mentolada. Aquella nit, per cert, el
veuríem acompanyat de l’escriptora Montserrat Bayà, entrar alt com Sant Pau i
arrufant a les celles, al menjador de l’hotel Jaume I on es celebrava el sopar
de la festa dels Premis d’Octubre. Pense en la seua cara de pomes agres i en
una mena de pastís de pebrots grocs i vermells, com una ensenya, que ens vam
donar per a menjar… i pense en el piano del cafè Lisboa del carrer Cavallers i
en el cul redó d’una poetessa de Mallorca i l’accent estrany de l’alguerès
Antoni Arca i en la nit de València… També per aquell temps Estellés
respirava encara i de tant en tant es dolia de la cama en un racó d’una casona
de Benimodo, mentre esperava que la mort li fera un toc, toc i pam. Haig
de dir a tot això que el poeta de Burjassot mai no ens rebria ni a mi ni a la
colla que editaven aquella L’Horabaixa d’entusiasmes literaris. Ni a mi, ni a
l’amic Josep
Manel Esteve, poeta de filferros i cataclismes, de capses de
sostenidors i desolació moral…
Érem
joves, molt joves, i el país una promesa. Teníem ganes de remoure les coses. De
girar la truita. De sacsejar consciències sense adonar-nos-en, però, que els
poders seculars havien tirat una muntanya de runa i calç sobre les nostres
il·lusions. Tant se valia. Pensàvem que potser ho canviaríem tot amb la nostra
literatura. Fèiem camí, el nostre, el d’una articulació necessària a fi de
sobreviure civilment. A final d’octubre de 1988, a l’Espluga del
Francolí, a tocar del monestir de Poblet i de tots els seus cadàvers reials,
defensàrem, juntament amb d’altres joves escriptors com Pep Cortell, Ferran Grau o Àlex Vidal, la necessitat de comptar amb una direcció
pròpia al país, sense les tuteles burocràtiques de Barcelona.
Aquesta
direcció es va concretar el 6 de novembre, a Riola, amb la celebració de la I Assemblea de Joves
Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià que va presidir, Manel Alonso.
L’entitat congriaria un grup més o menys homogeni d’escriptors pel que fa a
estils literaris i inquietuds polítiques, joves com Mara Alberola, Conxa Planells, Vicent Penya, Xavier Llàcer o Francesc Xavier Llorca, entre molts d’altres. Després
el poeta Marc Granell, ens
posà en contacte amb d’altres escriptors com Eduard Verger, Vicent Berenguer o Ramon Guillem. La
ciutat de València era llavors la de l’Arana, la de Cavallers de Neu, la de Lluís Roda, la de Pere Bessó, Maria Fullana, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Francesc Collado, Enric Sòria, Salvador Jàfer, la de la impremta màgica de Lola Nomdedeu a
l’Oliveret, la del Café fet exprés de
l’amic Vicent
Broch… la de les putes del Parterre i la de Casa Calabuig… la bella
ciutat com un buc abandonat i a la deriva cap a un futur que en aquell moment
ni en el pitjor dels nostres malsons podíem imaginar. El cas és que ni amb tots
els poemes del món hauríem pogut aixecar una murada capaç d’aturar les ones
devastadores de la reacció. La ciutat era, certament, aquella fira encesa que
va escriure Granell, i ho ha estat per sempre i això malgrat el faraonisme
aparent o el vòmit retòric d’una classe política infecta, de lladres i
traïdors. Als noranta la mediocritat es va acabar per consolidar i els anys de
plom de l’anticatalanisme encabritat i del socialisme cagadubtes i atemorit,
donaren pas a un neofranquisme que de fet mai no se n’havia anat enlloc. La
història ja la coneixeu sobradament. Amb tot i això, cadascú de nosaltres va
continuar fent la seua. En alguns casos, com en el de Manel, el resultat
d’aquell anar fent ha estat impressionant. Pocs escriptors valencians han estat
capaços de mantenir un treball tant constant malgrat les circumstàncies.
Malgrat un context que, en línies generals, s’ha mostrat rabiosament contrari a
qualsevol indici de recuperació cultural o política, molest amb qualsevol
símptoma de recuperació per lleu que aquesta haja estat. Periodista, editor,
rapsode, poeta, assagista, activista literari, proselitista de la producció
cultural del país, premiat i traduït, en definitiva productor incansable… La
seua obra depassa, ara com ara, el mig centenar de títols entre els que vull
recordar el llibre de poemes Oblits, mentides i homenatges (1998) o el de narrativa breu, Els somriures de la pena (2011), dos autèntics autoretrats
sentimentals de l’autor i d’una època. Ara, en aquest Cròniques des de l’infern (2013), un aplec d’articles
publicats durant els darrers anys en diversos diaris digitals del país,
coneguem l’Alonso periodista, el ciutadà compromès, disposat, com assenyalaria Tony Judt, a rebutjar i a dissentir, un ciutadà
necessari per tal com ha convertit en una virtut la seua oposició a l’opinió
majoritària. Tot plegat, va argumentar l’historiador anglès al seu assaig El món no se’n surt (2012), una democràcia de consens
permanent no duraria pas gaire com a democràcia. No és fàcil, doncs, trobar
periodistes d’aquesta mena, ciutadans d’aquesta mena en un entorn convuls
d’inseguretats, acomiadaments i por. De por està fet el present. Als seus
articles, l’autor reflexa, amb un estil directe, sense entortolligaments, les
malures d’un temps i d’un país, l’amargor i la irritació del ciutadà d’a peu
davant la desfeta. En aquest sentit, Alonso esdevé el cronista inclement d’un
context social de degradació que, en efecte, podríem comparar a la lletjor de
l’infern descrit per Dant. Un
infern que es concreta en un Estat que encara deu molt en la seua configuració
espiritual i efectiva a l’odiós règim franquista o bé en una classe política
decebedora o perillosa, per corrupta i per contrària als interessos del propi
país. Una casta d’ineficaços gestors públics que, a més, es aliena al
sentit comú o a la decència i que alhora es mostra enemiga del català, tota una
evidència d’aquell autoodi tant nostrat. Polítics que es comporten ben sovint,
doncs, –recorda Alonso- com si foren que fills simbòlics d’aquell oncle Tom que
va imaginar Harriet
Beecher Stowe. Els articles d’Alonso, sempre escrits a partir de
l’auscultació de la realitat, sintetitzen de forma molt clara els sentiments
d’una bona part de valencians, això és contradictoris, repartits entre
l’estimació pel país i el tedi, la ràbia i el cansament per un estat de
degradació que ja dura dècades i al qual cal afegir aquesta ofensiva global del
capitalisme més ferotge amb les seues nefastes conseqüències sobre unes classes
populars que es dessagnen. El periodista, lluny de refugiar-se en el lament
improductiu o en conformar-se en fer un cant a la desesperació gosa plantar
cara a la realitat amb propostes fetes amb el cor, des d’un sentit primari,
ferreny, de responsabilitat. Alonso, tampoc no perd l’esperança i apel·la
contínuament a la necessitat de construir un futur al mateix temps que posa en
relleu les realitzacions del present, els treballs de la cultura tan necessària
en un món que sabem a hores d’ara totalment devastat. Així, doncs, reivindica i
s’emociona amb la producció musical del país, amb la producció literària no
importa de quin gènere i, sobretot, amb les possibilitats que encara queden per
explorar, amb la faena que encara s’ha de fer, que cal fer. Es sorprèn, també,
i no exempt d’una certa ironia, pel menyspreu i la ignorància d’uns notables
més pendents de destruir que de cap altra cosa. Segurament, l’escriptor oblida
deliberadament, a fi de no inquietar-se més del que podria resistir, que els
d’aquesta mena s’han criat i nodrit en l’ambient de la ignorància i la barbàrie
d’un règim que triturava els ossos i les ànimes amb el seu enorme trencanous de
la reacció i l’autoritarisme. Són a penes salvatges amb vestits cars i una
carrera universitària robada, i un partit o una banda de roders, ombres
funestes. La veu d’Alonso és clara, diàfana, amb els mínims subterfugis. La veu
d’algú que es sap poble i no li fa vergonya dir-ho, identificar-s’hi fins i tot
amb vehemència. D’algú a qui no li fa por tampoc assenyalar als que considera
responsables de l’actual necrosi moral i econòmica. Els seus textos, com tot
allò que escriu, tenen ànima. Torne a Teseu, al laberint, als carrers del Puçol
que és també l’indret dels meus ancestres. Torne a la seua casa de façana
blanca i murs gruixuts, amb una andana plena de capses i calaixos, la cambra
dels seus secrets. Veig les portes del carrer obertes de bat a bat, enrenou de
festa, un bou embolat talla la fosca en una nit calenta d’estiu, en una nit de
melons d’Alger i d’aigua fresca, de cuina primària i d’amor i de celebració, tota
feta de terra, com Manel… Érem joves encara no sabíem que era l’infern.
*Text de Francesc Viadel llegit el 28 de novembre de
2013 amb motiu de la presentació del llibre de Manel Alonso i Català, Cròniques
des de l’infern (Onada, 2013). L’acte, celebrat a la Casa de València de
Barcelona, gràcies als bons oficis de l’actor xativí Elies Barberà,
comptà amb la veu del cantant Rubén Durà i amb la presencia de
vells amics com els escriptors Jordi Mata, Rafael Vallbona, Albert Calls i Emili Gil, entre altres.
