dimarts, 9 d’octubre del 2018

ENTRE LES URPES DEL GAT



Per Emili Gil
La nova novel·la de Manel Alonso, Entre les urpes del gat, es desenvolupa amb un estil directe natural, i sense embuts, que és molt d’agrair i que m’ha evocat, de manera força agradable, la flaire propera d’algun dels relats oblidats del nostrat i oblidat (per descomptat) Joan Santamaria i de l’escriptor flamenc (també prou oblidat) Jean Ray. Ai, l’oblit, quina gran cosa! La Inquisició continua dominant.
El text de Manel Alonso sua poble pertot arreu, i és un goig que a través de les seves pàgines-porus reviscolem temps, eines, oficis, cuines i expressions genuïnes de la llengua i de la terra que ja han desaparegut (o gairebé) de manera definitiva. Lligona, cavalló, portell... És natural que així sigui, doncs a aquestes primeries del segle XXI ja hem après la lliçó del Nautilus: Mobilis in mobile, tot és en constant moviment, res no s’atura, tot canvia, l’Art és efímer, mai no ha existit ni existirà cap Edat d’Or. Això no impedeix, emperò, gaudir de la nostàlgia (i fins i tot malenconia) que se sent en llegir determinats passatges de la novel·la on es descriuen les relacions quotidianes entre pares i fills i que, als que ja tenim una certa edat, ens fan reviure uns temps que, com deia un poeta de terres de ponent, no tornaran mai més.
És, certament, un plaer per als sentits que el llenguatge d’Entre les urpes del gat ens faci assaborir l’arròs caldós talment com si el tinguéssim al davant, o sentir el gust dels albercocs acabats de collir, cosa que m’ha fet pensar en els també molt propers «gastronòmicament llegint», si em permeteu dir-ho així, textos dels vells i bons col·legues Erkmann-Chatrian (també sovint oblidats, com és natural, per la crítica oficial, «escoles» d’escriptors i màsters). Però no tot és satisfer els sentits gustatius més carnals!
També hi ha misteri i enigma a la novel·la de Manel Alonso (ara em vénen al cap Bolangera de dimonis, d’Àngel Sánchez Gozalbo, i El saber perdut, d’Anna Vilar), història local que configura la universal i, fins i tot, amistat de l’autèntica,  una mica d’amor (o hem de dir-ne sexe?) i altres característiques típicament humanes, com ara la gelosia, l’enveja i la vanitat. Tot plegat mesclat, adobat i salpebrat amb els cavallers templers, digressions encertades cap a móns onírics, referències ben explícites al mite de Sísif i al potent símbol del laberint, entre d’altres, i (oh, sorpresa!) una empresa immobiliària d’aquestes que tant han proliferat al País Valencià durant la darrera quarantena d’anys i que tant de mal han fet al patrimoni social, cultural i històric (i no només al del passat i del present, sinó també al del futur, si és que hi ha cap avenir). El Déu Diner us durà a l’Infern, xiquets!



A cavall de l’esperit de Pouet, amb els seus habitants, espectres propis i indrets característics, com ara la Torreta, ca la Dula, el bar de la Cantonada o el mont Picaio, Manel Alonso configura una cosmogonia molt propera, i pregona en la seva sensibilitat, a qualsevol ésser humà de qualsevol espai i qualsevol temps. Tothom pot sentir-s’hi ben identificat, perquè el plànol on es desenvolupa (existeix) Pouet és en la realitat quotidiana (mental i física) que ens amara jornada rere jornada. És, sovint, Pouet (pres aquí com a símbol de realitat interior) qui ens salva de morir aixafats per la part de realitat (sovint exterior) que ens esclavitza vilment. És en aquest «espai», «dimensió», o digueu-li com vulgueu (però igual de real que qualsevol altre, com demostra la física quàntica), on passen coses per les quals val la pena viure (i escriure).
Serà certa, al capdavall, la frase amb la qual Manel Alonso promociona la novel·la? Diu així: «Evoque i escric amb ànim de revenja amb les urpes d’un gat». Vosaltres mateixos.