dimecres, 31 de març del 2010

EL QUOTIDIÀ, LA ÚTOPIA I LA HISTÒRIA

Per Vicent Cardona i Puig

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.

Pense que tot poble té el suficient material acumulat en la seua micro i intrahistòria per a convertir, amb un poc d’imaginació, un món d’allò més quotidià en una geografia d’una fantasia utòpica, horrible o meravellosa segons els fantasmes que persegueixen el mag que les basteix. Pouet era,i és encara, un desconegut per als propis habitants, que viuen en la superfície sense aprofundir en res, deixant-se arrossegar pel signe de l’estupidesa que marca aquest temps inefable. Cap d’ells sap el secret que guarda la vila en les seues entranyes. Passen els anys i es van deixant perdre tots els senyals que marquen el camí de tornada. El quotidià no ens deixa escoltar el so de les nostres pròpies petjades”.
Aquest paràgraf, que com un misteri més, cal trobar al mig de la narració, pense que és la clau interpretativa del llibre del nostre amic i col·laborador de la revista Manel Alonso.
Després de les seues incursions dins del món de la poesia –sempre serà la poesia l’inici de la prosa?– Manel Alonso s’estrena, en el món de la narrativa, dins de la col·lecció la tardor, dels llibres de Camacuc. La narració comença per dos camins convergents, el de la remembrança històrica (“tot poble té el suficient material acumulat en la seua micro i...”) i el de l’aventura actual farcida d’imaginació-reflexió sobre el present (“...per a convertir...un món d’allò més quotidià en una geografia d’una fantasia utòpica...”), que ben aviat s’entrecreuen en el món de les llegendes infantils, la història recent (“els succeïts”), els soterranis, els monuments, la gran història, la prehistòria, els carrers, camps i muntanyes de Pouet (Puçol), que es pot convertir en un escenari actual de la més fascinant història de poltergeist cinematogràfic.
Manel Alonso, en els referents de remembrança, no s’aparta de la novel·la més històrica i actual del moment, amb clares referències a J. Franco –pot fer-se novel·la sense els “topos” referent més concret i micro-històric del teu poble?–, però es distancia (potser pels nous referents culturals dels més moderns?) projectant el passat local a un present farcit d’imaginació, d’història de pel·lícula televisiva futurista, i ancorada en els referents culturals passats: allí on descobrim la raó del present inquiet, amarat d’estima per allò ben nostre (“Pouet era, i és encara, un desconegut per als propis habitants, que viuen en la superfície sense aprofundir en res...deixant–. Cap d’ells sap els secrets que guarda la vila en les seues entranyes. Passen els anys i es van deixant perdre tots els senyals que marquen el camí de tornada...”).
Aquest camí de tornada (el nou “romanticisme” de la postmodernitat?) ens fa arribar a les preguntes més fondes que pot fer-se qualsevol persona sobre el sentit de la vida i que ens posen, conscient o inconscientment, en relació amb el transcendent.
El llibre es fa llegidor –m’imagine a Manel Alonso fruint en la seua escriptura, més que patint de part!– i donada la seua desbordant imaginació, els seus referents històrics i anecdòtics, el seu realisme imaginari i la seua fluïdesa narrativa, serà fàcilment llegit per un públic jove, però més fruït per la gent madura.

(Publicat a la revista Saó, Març de 1993)

dimarts, 30 de març del 2010

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA


Per Carles Cortés

Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català , XIII Premi de Poesia Paco Mollà Alacant, Aguaclara, 2008

Aquest volum de poesia de Manel Alonso, amb el qual va rebre el premi Paco Mollà de l’Ajuntament de Petrer en el 2008, esdevé una bona mostra per a entendre la poesia publicada de l’autor en anteriors volums que he llegit. Un llibre coherent amb alguna de les reflexions que podem llegir sovint en el seu bloc, Els papers de can Perla; així podem llegir en els poemes una visió crítica contra la mediocritat. Alonso es rebel·la davant de la força ingent dels mitjans de comunicació i la hipocresia dels polítics que furten la llibertat als individus. El poeta denuncia les injustícies, tant presents en els mitjans de comunicació, que situa dins del marc de les accions contra les dones o contra els immigrants. Amb tot, podem trobar un cert deix de resignació en versos com “però, també, som els destinataris de les mentides que, / com una cadena, arrossegarem generació darrere generació.” (pàg. 18).
Cal destacar també la voluntat de deixar constància dels poetes o els companys que són tinguts en compte a l’hora de la composició poètica. Així, el poemari s’inicia amb “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, dedicat al difunt Manuel Garcia i Grau, en referència al seu llibre La ciutat de la ira, o, més endavant, en “Europa, península que et multipliques en penínsules”, sobre El nou rapte d’Europa de Lluís Alpera. Paral·lelament, observem una voluntat per ressaltar la importància dels records, del temps anterior: “El passat sí que existeix” (pàg. 21). Podem destriar “Miniatures”, unes petites joies, a la manera dels haikús, que a mena de sentències o judicis, ofereixen la nuesa de la reflexió del poeta, adreçats en diversos moments a cantants com Víctor Jara o Raimon, o escriptors com Vassili Grossman.
(Publicat al Quadern virtual de lectures de Carles Cortés)

dissabte, 27 de març del 2010

EN EL MAR DE LES ANTILLES

Per Toni Cucarella.

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

Als espanyols, tan donats a posar en dansa a tothora la seua vocació d’imperi, no els agrada gens haver de traure’s el pus de les velles ferides que feren minvar l’extensió dels seus dominis colonials. L’any passat va fer un segle de l’acabament de la Guerra de Cuba. Una guerra en la qual vam participar els valencians com a carn de canó. De la mateixa manera que, uns anys més tard, participaríem en les mateixes condicions, de la desfeta del Marroc. De la guerra de Cuba els espanyols n’han parlat, però ho han fet per la boca menuda. I de refiló. La ferida els cou i els irrita el pus de la derrota imperial que encara supura.
Tanmateix, si ells hi van perdre poder de vanaglòria i terra colonial, nosaltres els valencians perdérem les vides d’aquells que foren forçats a lluitar per una causa que no oferia ni els donava res, excepte fam, malalties, soledat, nostàlgia, mort... Si els espanyols eviten enfrontar-se de viva veu amb la seua història perquè han parlat d’imperis que se n’anaven en orris, nosaltres els valencians tenim dret a referir, novel·lísticament sí més no, la part humana del conflicte. Una part que és, al cap i a la fi, l’única que sabem per experiència pròpia. Fem ficció d’antigues realitats per acostar-nos a un temps que només és possible de reconstruir a través d’eixa ficció, la qual, però, esdevé realitat quan les paraules invoquen i evoquen imatges, sensacions i sentiments en la ment del lector.
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) ens ofereix un viatge aproximador a la tragèdia cubana de fa un segle a través de la seua novel·la En el mar de les Antilles. Escrita amb agilitat i tensió. Manel Alonso ens acosta a l’experiència de Josep Amigó, un valencià obligat a abandonar la seua terra per anar a apuntalar amb la seua vida un imperi que trontollava.
Aquella no era la guerra de Josep Amigó. Ni la de tants valencians que hi van deixar la pell. Allò primer i cabdal que ell comprendrà a Cuba és que la seua vida no val res. Cada dia viscut és una propina que cal agrair a l’atzar. Hi malviurà entre la nostàlgia del país llunyà, de la família que tot just acaba de formar, i la sensació que tot allò que a ell l li importa ja no ho tornarà a tenir mai més a l’abast. I quan, havent sobreviscut a totes les vicissituds , tornarà a tenir-ho a tocar de mans, s’adonarà que ja no sap on té les arrels i, el que és pitjor encara, on té els sentiments. Sense arrels ni escorça és un arbre mort, pastura de corcons. L’únic agafall on Josep Amigó trobarà una certa empara serà amb la Negra Lola, una cubana que li ofereix molt més que un cos amb què desfogar els sentits i enganyar la soledat.
En el Mar de les Antilles conté una lectura que depassa l’àmbit de la novel·la històrica, ja que Manel Alonso s’hi pretexta per crear un argument narratiu en què la textura humana, les passions, les ambicions i els sentiments conformen la trama i l’ordit més enllà del retrat social i polític d’un conflicte històric que encara amaga claus per desxifrar,i que li serveixen alhora per aventurar ficcions que potser no se’n vagen gaire lluny de la veritat oculta. En el Mar de les Antilles va quedar finalista del premi de novel·la Antoni Bru d’Elx l’any 1997, i l’ha publicada Oikos-Tau.


(Publicat a Noticias 7 Dias, 20 de març de 1999)

dimecres, 17 de març del 2010

EL TEMPS NO VOL QUEDAR PENJAT

Per Carles Cortés

El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L’Aljamia núm. 17. Rafelbunyol, 2008.

Aquest és el segon dietari de Manel Alonso que he llegit. Amb una senzillesa manifesta, el poeta (i narrador i assagista) revisa els anys 1990-1994 a través dels seus propis ulls. Un text resultant, segons em contava el mateix autor, de la selecció del dietari que té d’aquells mateixos anys. Trobem la veu reflexiva de la condició de l’escriptor que a la seua trentena vol confirmar la seua trajectòria. Hi ha els dubtes, les vacil·lacions, els patiments de qui vol dedicar-se a escriure i que troba, a través del coneixement i de la conversa amb altres escriptors més grans, un conhort a la seua dedicació.
Tot i l’heterogeneïtat de l’estructura del dietari, hi ha temàtiques recurrents com és el patiment pel pas del temps i per la voluntat de recuperar el passat en el moment actual. El títol seleccionat per a aquest segon dietari és, doncs, un encert. Un altre element força expressat és: “tinc la sensació de viure en un estat de provisionalitat.” (pàg. 30). També trobem una reflexió sobre el gènere en el qual es mou aquest llibre: “És clar que gran part de la literatura i de l’art gira al voltant del jo. El que no es pot pretendre és que l’univers sencer gire en òrbita al voltant d’un únic jo.” (pàg. 20). D’una altra banda, interessa al lector el retrat del moviment literari —especialment poètic— dels noranta, tant a València com a Alacant, amb les referències a la creació de la revista L’Aljamia o a Tuacte. Així, com les referències necessàries als companys de dedicació, com Vicent Penya, Ramon Guillem, Mercé Claramunt, i tants altres citats en el dietari. Hi ha també, referències a la família, a l’entorn més immediat, a la llengua pròpia, als costums i les festes. En definitiva, el tractament literaturitzat de la vida de l’escriptor en uns anys claus en la seua formació.
(Publicat al Quadern virtual de lectures de Carles Cortés)

dimecres, 10 de març del 2010

SENTIMENTS CUBANS

Per Imma Banacloche Giner

En el mar de les Antilles. Manel Alonso i Català. Pròleg Albert Calls i Xart. Primera edició a Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1998. Segona edició revisada a Brosquil edicions, València, 2005.

El 1998 suposa un any de commemoracions: el cinquantenari de la mort de Pompeu Fabra, el set-cents aniversari de la fundació del Monestir de la Valldigna, el cinquantenari de la Declaració Universal dels Drets Humans, el centenari de la generació literària del 98 i, com no, el centenari de la pèrdua per part de l’Estat espanyol de les últimes colònies que li quedaven, les Antilles. L’escriptor valencià Manel Alonso i Català ens presenta la seua última novel·la En el mar de les Antilles amb la qual va quedar finalista en el premi de novel·la Antoni Bru de la ciutat d’Elx, 1997. Hi conta la història d’uns soldats valencians que es troben immersos en una guerra en terres cubanes.


Llegint les primeres pàgines de la novel·la ja ens adonem de les reflexions filosòfiques que comença a fer-se el protagonista. Aquestes reflexions i pensaments aniran evolucionant segons avancen els esdeveniments en el cos de la història. El protagonista es veu immers en un món estrany on la nostàlgia per la seua terra que ara esdevé llunyana, la confusió de sentiments en trobar un amor apassionat en “la negra Lola” i l’imminent estat de rebel·lia per trobar-se en una guerra en la qual ell no entén res, són, en línies generals, el que dóna sentit a aquesta primera part de la novel·la. En una segona part, en els fets històrics, on l’ambició portarà el nostre protagonista a la humiliació i la degradació com a persona. Ací, el protagonista es rebel·la, s’associa i lluita per un futur millor i per la seua llibertat individual, encara que es taque les mans de sang. Ens presenta la idea de la guerra, de les guerres en general, de l’opressió de les persones, i dels soldats espanyols que tornen derrotats a una exgran pàtria que els ha traumatizat.

(Publicat a la Revista Saó)