divendres, 19 de desembre del 2014

TROBADA D'ESCRIPTORS DE L'HORTA NORD AL PUIG


L’ajuntament del Puig de Santa Maria , dins del IV Festival Literari Gutenberg que es desenvolupà entre els dies 17 i 21 de desembre, va convocar als escriptors de la comarca de l’Horta Nord per tal de participar en una lectura col·lectiva de la seua obra a la biblioteca municipal. Prèviament varem poder visitar el Museu de la Impremta i les Arts Gràfiques, ubicat al Reial Monestir dels Pares Mercedaris.


Després de la lectura, l’ajuntament ens va atorgar la Distinció Gutenberg, 2014, pel nostre treball compromés amb la creació literària en valencià, un treball que prestigia la nostra llengua i fomenta l’amor al llibre i a la lectura entre la ciutadania.



El Festival Gutenberg és un esdeveniment cultural integrat al projecte El Puig vila del llibre, una iniciativa municipal que pretén difondre el món del llibre i la lectura des de l’únic municipi de l’Estat Espanyol que compta amb un museu de la impremta, el segon més important del món.

dilluns, 1 de desembre del 2014

D'APLEC POÈTIC PER MONTBLANC


Allò que se’n diu una jam és un terme que arriba a nosaltres des de l’altra ribera de l’oceà Atlàntic a través de la música i, concretament, del jazz. Una jam és una sessió d’improvisació sobre unes bases rítmiques. Perquè sense ser músic ni aficionat al jazz els parle de jam?, doncs, perquè aquest plujós cap de setmana he participat en un aplec de poetes que els organitzadors han tingut l’ocurrència de batejar com a Jam Poètica, una idea, des del meu punt de vista, no massa encertada, ja que els poetes que ens aplegàrem a la ciutat de Montblanc fem una poesia gens improvisada, el títol de jam li haguera escaigut més si allí s’hagueren reunit un grapat de bertsolaris, per exemple. Treta aquesta punxa que em coïa, passe a fer el relat del meu pas per la capital de la Conca de Barberà. La bellesa de la ciutat i l’aplec en si van pagar la pena dels prop de sis-cents quilòmetres que vam fer sota la pluja entre l’anada i la tornada.


Montblanc és una vila amb el títol de ducal des del 1387, de 7.409 habitants, envoltada de muntanyes, les de Prades i la serra Miramar. Muntanyes que durant la nostra estada estaven desdibuixades pels núvols baixos. Es troba a mig camí entre Tarragona i Lleida i naix el 1163 com una plaça forta en la conquesta d’allò que es denomina la Catalunya Nova. La seua màxima esplendor l’abasta durant l’Edat Mitjana, un temps del qual es conserva un preciós i cuidat nucli antic que el 1947 va ser declarat conjunt monumental i artístic.
Vam arribar-hi el divendres tot just a l’hora de sopar i ens van instal·lar a la fonda de l’Àngel, a la plaça del mateix nom, al costat del call dels jueus, on vam passar la nit. Es tracta d’un edifici datat a cavall dels segles xiii i xiv convenientment restaurat i en el qual els seus propietaris ens van fer sentir com a casa.


L’endemà, després d’un magnífic esmorzar (trobe que els valencians més que de tapes som de bons esmorzars), en el qual no va faltar el pa de pagés amb tomata pel qual sent una vertadera devoció i que m’agrada assaborir només en els meus viatges a Catalunya, on també m’agrada tastar els seus rics i variats vins. L’endemà, dic, a la plaça de sant Francesc, on és l’església del convent del mateix nom del segle xiii, on dinaríem més tard, i en companyia d’unes guies turístiques vam iniciar un incidental recorregut per la vila, on després d’atendre les explicacions de les guies anàvem fent lectura dels nostres poemes.


Montblanc és una meravella per als sentits. Està ben conservada i té espais d’un gran valor històric i arquitectònic, com ara les seues muralles amb torres i portals, la plaça major amb els porxos de cal Malet, l’església de Santa Maria la Major, la de sant Miquel, l’antic Hospital de Santa Magdalena amb un pou preciós en el seu claustre central...
Vam tastar les coques de Montblanc, delicioses, i vam llegir i escoltar molta poesia.
A l’aplec no sols van assistir poetes sinó també rapsodes i músics que ens van oferir algunes de les millors interpretacions poètiques del dia, com ara ho feren els valencians Elvira Carbonell, Joan Femenia o Carles Enguix.
Bona part de la poesia que es va llegir entra dins de la poètica de l’experiència, del realisme intimista, encara que també es van llegir textos de caràcter reivindicatiu lligats a la llengua en la qual tots els allí presents ens expressàvem, o declaradament de denúncia política i social. On destacaren per punyents i combatius els dels valencians Miquel Català i Francesc Mompó. Només un poeta va llegir un text en una altra llengua, Àngels Moreno, que ens va delitar amb una versió en portugués d’un poema seu.


La pluja ens va obligar a refugiar-nos en diversos indrets on l’acústica no era la més convenient per a una lectura de poesia. Així i tot, amb la bona predisposició que portàvem vam gaudir-ne. Com a poeta vaig tindre sort, ja que dues dones triaren poemes meus per a llegir-los; la meua parella, Pilar, que va fer un gran esforç per a superar la seua por escènica, i la novel·lista tarragonina Coia Valls, amb moltes més taules i una dicció magnífica.



La trobada, com totes les trobades, va servir per a conéixer gent i renovar amistat. Encara que l’important eren les paraules convertides en poemes i el paisatge urbà d’una vila on la pluja accentuà durant unes hores la seua bellesa.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

ES PRESENTA AL CICLE "ENTRE LLETRES I VINS" EL LLIBRE "VIA DEI BONSAI"


Divendres per la nit vaig tindre la sort de ser coprotagonista d’una de les activitats literàries més sibarites que es fan darrerament a la comarca de l’Horta de València, Entre lletres i vins, que un divendres de cada mes té lloc al restaurant La Matandeta situat a la carretera d’Alfafar al Saler al bell mig de les marjals.
L’altre protagonista de la nit fou el celler Altolandon de la denominació d’origen La Manchuela, una comarca de Conca propera al Racó d’Ademús i la província de Terol.
La idea és magnífica i atrevida en temps de crisi econòmica com l’actual, maridar la cultura del vi, del vi d’autor, amb la literatura al llarg d’un sopar, també d’autor, en el qual els assistents interpel·len els dos protagonistes.


El restaurant que s’ubica sobre el que va ser la granja de la família Matanda de Sedaví el porta ja la segona generació, els de la primera fan de magnífics amfitrions de l’acte, María Dolores Baixauli la Matandeta en l’aspecte literari i el seu marit en l’enològic.


Durant el sopar vaig tindre la sort que la poeta Pura Peris em presentà al públic assistent. Pura no sols es va centrar en el llibre de què havíem de parlar aquella nit, sinó que va anar més enllà, oferint mostres de la meua poesia i el meu dietarisme. Va ser també ella al llarg de la vetlada una de les persones que més va intervindre llegint alguns dels meus poemes tant en valencià com en castellà. Una altra de les que també van intervindre i que fins i tot es va atrevir a llegir un dels contes en italià de Via dels Bonsais va ser María Dolores Baixauli, que d’una manera intel·ligent assenyalà diversos aspectes del meu treball com ara el meu gust per la utilització de la figura retòrica de l’oxímoron (la combinació en una paraula, en una expressió, de dos significats oposats o que s’exclouen mútuament), així com la quantitat de personatges amb problemes amb la beguda que apareixen en el recull de contes Els somriures de la pena. «Més que valencians pareixen irlandesos», li vaig contestar de broma. També vaig tindre la colossal sort de comptar amb la complicitat i col·laboració del rapsode de Pego Joan Femenia, que aquella nit estava sembrat. Ens va llegir un poema inèdit, que segurament restarà inèdit perquè l’he escrit per a mi i la meua gata Perla, i que porta com a títol Benvingut a Pouet, així com diversos contes del llibre El carrer dels Bonsais. Joan, amb gran encert, entre plat i plat va saber captar l’atenció dels assistents, a cada tast més seduïts per una certa anarquia i dispersió en les converses.


Pel que fa als vins, el celler Altolandon, que té la finca al terme de Landete, a més d’un miler de metres sobre el nivell de la mar, es van oferir un tast dels seus millors caldos, un de blanc i dos de negres.
He de dir que, com a consumidor, sóc més partidari dels vins blancs que dels negres, i més de cara a la nit. Els negres em desperten (i mai millor dit) una set d’aigua inextingible. El blanc m’assenta millor i trobe que va més amb el meu caràcter.
Ara, el blanc que ens van presentar és el blanc més groc que he vist en la vida. Alguns potser pensareu que estava oxidat, però no, és un vi amb cos que es pot beure, com algú va afirmar al llarg de la nit, com un negre. Supera la prova d’un cert calfament a causa de la temperatura ambient que la majoria no superen. Un vi amb varietat de raïms Chardornay i Petit Marseng.
També ens van presentar dos negres, vins d’un tast equilibrat i amb un to balsàmic.



La tertúlia, per raons d’origen d’uns i altres, va ser multilingüe, en italià pel llibre que es presentava, en castellà pel celler i en valencià per l’escriptor, i la veritat és que va funcionar a pesar del que algunes ments retrògrades podrien pensar, perquè amb bona voluntat i tolerància la gent de la Romania ens entenem bastant bé. A més, la literatura té un component musical que sense acabar d’entendre’n el missatge podem arribar a captar i gaudir de la seua bellesa.

dilluns, 28 de juliol del 2014

"CRÒNIQUES DES DE L'INFERN" AL 36 APLEC DELS PORTS.


Com el protagonista de La malagueña de Barxeta, el llibre Cròniques des de l'Infern continua recorrent les comarques valencianes. 
El passat vint-i-set de juliol es va presentar a Sorita, una localitat de poc més de dos cents habitants que enguany ha estat encarregada d'acollir i organitzar el 36 Aplec dels Ports. Dins dels diversos actes d'aquest esdeveniment en els que la música tenia un gran protagonisme també va haver moments, pocs, per a la literatura, i un d'ells va ser el de la presentació de dos títols del catàleg d'Onada edicions, El viatge de Libori de Mònica Segura i Cròniques des de l'infern.  


La presentació va ser un acte senzill que a pesar de la calor regnant va aconseguir reunir una trentena de persones que escoltaren amb atenció les paraules dels dos autors. 

PD. Vos deixe ací una nova estrofa per a La malaguenya de Barxeta:
"Mira si he corregut terres
que he estat en Algemesí,
en Alcoi, Gata, Monòver
en Silla, Torrent i ací."

dijous, 22 de maig del 2014

UNA BOMBA DE RELLOTGERIA LITERÀRIA

            


Per Ramon Guillem

Conec Manel Alonso des de sempre. Fins i tot diria que des de la nostra infantesa i adolescència.  Reconec que en dir açò si hi ha present algú que conega les nostres respectives vides potser se n´estranye una mica. En realitat, jo parle d´una altra vida: aquella que aquells que ens dediquem a escriure quasi considerem més vertadera que no l´altra: aquella que té relació amb la literatura, que ens tanca en una cambra moltes vegades insomne, que ens fa creure que tot és possible, que ens fa pujar a l´infern i descendir al cel –o era al revés?-, i on la paraula és el déu salvatge a qui oferim un culte fanàtic i no cal dir que també sanguinari (potser se sorprendíeu si sabéreu quins sacrifis som capaços de fer només per la troballa d´una bona frase). Innocents com som encara creiem que els mots poden salvar-nos d´alguna cosa, per petita que aquesta siga.
       Conec, doncs, Manel Alonso des de sempre. Des dels seus primers llibres i des dels meus primers llibres. Encara recorde com, en una tertúlia literària d´aquelles que un grup escriptors desfaenats acostumaven a freqüentar, un jove –almenys tres anys més que jo- va dir-me que havia llegit un llibre meu, el meu primer llibre en català, i, a més a més, n´havia fet una ressenya en una revista local, que jo per descomptat no coneixia. Era, és clar, aquest home de Puçol que tinc a la vora i que ja aleshores tenia el defecte i el bon costum de llegir-se tot allò que queia a les seues mans. I no sols això sinó que a més a més embrutava tot tipus de papers, allà on el deixaven, com un boig a la recerca del manicomi de la lletra. Aleshores ja era una bomba de rellotgeria literària. 


    Encara que jo preferesc catalogar la seua espècie com a d´animal literari. Si fem un apressat colp d´ull al seu curriculum sabreu el que vull dir. Així, ha fet poesia, en llibres com A tu, del viatger estrany, Amb els plànols del record, Oblits, mentides i homenatges, Un gest de la memoria, Com una òliba, l´antologia Les hores rehabilitades, Si em parles del desig o l´antologia Quaderns dels torsimanys. I novel.les com La maledicció del silenci, Escola d´estiu o En el mar de les Antilles, narrativa breu com El carrer dels bonsais (traduït, per cert, fa molt poc a l´italià) o Els somriures de la pena, com també un bon grapat de contes infantils on destaquen Càram, quina aventura! i Conta´m un conte, ambdós premis Samaruc, atorgats als millors llibres infantils per l´Associació de Bibliotecaris Valencians, i, a més a més, tres llibres de dietaris: Estiu, 1987,  El temps no vol quedar penjat, i A mala hora gos no lladra. Per si fóra poc ha dirigit revistes literàries, col.leccions de poesia, de narrativa, ha fet periodisme, ha dirigit revistes institucionals, ha fet d´editor literari, ha escrit articles, crítica de llibres, etc. Com veureu ha fet de tot, i res susceptible de ser interpretat en lletres d´impremta (o ara de la xarxa, també lletres al cap i a la fi) ha pogut ser per ell oblidat. Puc dir, en conseqüència, que ha fet tot els papers de l´auca de la literatura, i em sembla que, si creu que cal, se n´inventarà uns altres. Sols és qüestió de temps.  Un animal literari, ja ho he dit. Un home que es tanca a escriure i en compondré versos i imaginar mons se sent feliç.  Almenys mentre escriu. O potser no, qui sap. Perquè, si ho pensem bé, per a un escriptor com cal la felicitat de la creació sempre està mot lluny de ser completa. I més encara si considerem la mateixa dificultat literària que ens fa creure que allò que ens proposàvem no ho acabarem mai, o pitjor, que al capdavall puguem acabar-ho i quedar-nos aleshores decebuts, perquè el resultat final no s´acosta ni per miracle a allò que en  els nostres somnis n´esperàvem. I si a més a més es tracta d´un llibre com aquest, on la temàtica és la realitat que ens envolta,  ja és més difícil creure en aquella idíl.lica imatge de l´escriptor aïllat en el seu món, tan joiós comptant les bigues del sostre, ben lluny de tot i de tots, tancat en ell mateix amb l´única companyia de les paraules. Un tret dels escriptors europeus de la fi del segle XIX fou precisament la voluntat d´apartar-se de la vida de la resta dels mortals i viure únicament en el regne de la imaginació.  Escriure tancats en una torre d´ivori, sols lliurats al conreu de l´art. Així, tot referint-se a la primera etapa del poeta irlandés Yeats, el crític norteamericà Edmund Wilson, en aquell clàssic de la crítica literària del segle XX que era –i és- el seu llibre El Castell d´Axel, es preguntava: “Quina és la conseqüència de viure per la bellesa, de conrear la imaginació, el gaudi de les sensacions estètiques, com un fi suprem en si mateix? Serem fatalment llençats fora de l´òrbita de la realitat, mentre incórrem en càstigs que no hauran de prendre´s de manera lleugera”.  


Aquest conflicte que va atenallar el jove Yeats està també present en la concepció de la literatura durant tot el segle XX i encara arriba als nostres dies.  Per cap motiu, però, en cap moment, aquest és el cas de Manel Alonso. Més aviat al contrari. Perquè aquella dicotomia entre la recerca de la solitud creativa i l´observància de la realitat com un fet aliè a l´escriptor, apareix molt poc en la seua obra. Aquest autor ha entés que la literatura pot ser una representació de les coses del món i al mateix temps un procés del llenguatge, el que vol dir que, tot i que un escriptor d´aquest temps faça servir la seua obra com un element per al canvi social i polític, no ha d´oblidar que el seu camí és el de la integritat artística, allò que Seamus Heaney deia, tot referint-se a la poesia -encara que també pot aplicar-se a la literatura en general-, que calia “redreçar-la”, tornar a posar-la recta en la seua recerca estètica.  I, evidentment, això, com a bon escriptor que és, Manel Alonso no ho oblida. Per aquest motiu la seua prosa és en aquest llibre com un martell que ens colpeja, ara amb uns petits colps d´efecte, a poc a poc, sense adonar-nos, ara amb una finta inesperada fins que de sobte ens deixa k.o. en recordar-nos com és el món que ens envolta, quanta mala llet pot haver-hi amagada. Recorde ara una conversa amb l´autor sobre aquest llibre on m´assegurava, no sé si ingènuament o malèvolament, qui sap si per animar-me per a la presentació, que podia llegir-se en poc de temps, com si les pàgines es llegiren soles. No diré que no és cert, però la veritat és que no vos ho recomane. Aquest llibre considere que és per a llegir-se´l a poc a poc, però més que per a assaborir-lo en cada un dels seus racons –que també- més aviat pel perill d´ofec, d´enuig, i fins i tot d´una pujada meteòrica de la tensió. No debades el títol és “Cròniques des de l´infern”. Perquè és exactament això: unes cròniques escrites des del nostre infern quotidià. Transcric les paraules de la contraportada del llibre, que són ben clarificadores: “Aquest volum recull un total de cinquanta-dos articles d´opinió publicats en diversos mitjans de comunicació. La selecció ha anat a càrrec del professor Antoni Rovira, el qual ha tractat d´establir un lligam entre Manel Alonso i Dante Alighieri, un fet tan inusual com els moments de crisi que estem vivint, (en què els poderosos i els governants actuen amb desvergonya, prepotència, hipocresia, mentides i traïdoria”).


   Per aquestes pàgines corren crims i angoixes, lladres i corruptes, homes agosarats i pusil.lànimes, valents i covards, persecucions lingüístiques i masclistes, incendis i tancaments de mitjans de comunicació, la mort i la fam, la manca d´escrúpols, la pervivència dels depredadors, el frau, la falsedat, la crisi econòmica...Però no sols. Perquè Manel Alonso, tot i aquest panorama on la foscúria sembla més potent que la llum, es resisteix a deixar-se véncer. I així, en un esforç profund, lluita per trobar-ne l´eixida. I ací apareix la nostra literatura, la veu dels nostres poetes, la nostra música, la nostra gent, el nostre paisatge, l´honradesa i l´esperança, la recerca del sol i de les estrelles en un cel que l´autor sap que encara hi és, tot i l´infern que s´entesta a negar-ho, al damunt nostre. Si visquera encara el nostre estimat amic poeta de Castelló Manel Garcia Grau sé que diria, amb la seua veu ferma i potent, que aquest és un llibre “punyent i colpidor”. I “necessari”. Perquè, com ens diu el mateix Manel Alonso al final d´un dels articles seleccionats: “La llibertat ens necessita alerta. Mou-te, amic, que açò s´empastra »

Text llegit durant la presentació del llibre Cròniques des de l'infern a la bilblioteca de Silla (L'Horta Sud) 14 de maig de 2014
                 









divendres, 16 de maig del 2014

SUGGERIMENTS DE LECTURA TERCER CICLE DE PRIMÀRIA

Cicle educació Primària
Tercer Cicle
A partir de 10 anys

Caram, quina aventura! 

Manel Alonso
XX Premi Samaruc al millor llibre infantil d’autor valencià de l’any.
Il·lustracions: Cesa Perelló
64 pàgines.
Col·lecció Saltamartí
Brosquil edicions.

Una colla d’amics als quals no els agrada llegir és retinguda en una Casa de Cultura per un follet. Per alliberar-los els posa com a condició que contesten a una pregunta. On habita la fantasia? Per aconseguir la resposta compten amb la millor ajuda, tota una biblioteca. La recerca de la solució els portarà a descobrir que els llibres poden ser apassionants i que la seua lectura pot fer-los viure aventures molt divertides i excitants.
****              *****

Conte contat torna a començar 

Manel Alonso
Il·lustracions: Alberto Urcaray
78 pàgines.
Col·lecció Saltamartí
Brosquil edicions.

Els amics de Bernat i Arnau tenien molts plans fets per a aquell dissabte, però una tempesta els obliga a passar el dia tancats a casa. No saben què fer i el seu avi per a entretindre’ls els conta una rondalla. Els sis amiguets es queixen perquè no els agrada el final i aleshores els avis repten els xiquets perquè se n’inventen un altre.



****              *****

Conta’m un conte 

XVII Premi Samaruc al millor llibre infantil d’autor valencià de l’any.
Manel Alonso
Il·lustracions: Alberto Urcaray
70 pàgines.
Col·lecció Saltamartí
Brosquil edicions.

Els contes es poden crear de qualsevol cosa, d’una anècdota que algú t’ha contat, d’un fet viscut, d’un paisatge bonic o lleig, de la cara d’una persona, d’una frase que has escoltat en l’autobús, de la lectura d’un altre conte o, més difícil encara, d’un poema i fins i tot del que et suggerix una sola paraula. Només cal posar de la teua part una mica d’imaginació i de ganes i la narració eixirà a poc a poc com si tirares del cap d’un fil. Els protagonistes d’aquest llibre se submergixen en l’aventura de fabular convertint una vetlada familiar en una màgica caixa xinesa plena de contes.

****              *********              *****

Els cinc enigmes del rei 

Manel Alonso
Il·lustracions: Robert Amoraga
88 pàgines.
Col·lecció: A colp de pedal
Prodidacta Abril edicions


Berta Sanchis, component de la colla A colp de pedal, ens narra una nova aventura d’aquest grup d’amics tan singular, ara per l’Horta Nord. La pèrdua d’un vell manuscrit de la biblioteca del Reial Monestir del Puig i una entrevista amb el mític rei Jaume I servixen com a excusa per fer un recorregut pels paisatges, però també per l’imaginari col·lectiu, d’una comarca assentada dins de l’àrea metropolitana del cap i casal que encara conserva la memòria del seu passat.

dimecres, 14 de maig del 2014

SUGGERÈNCIES SEGON CICLE DE PRIMÀRIA

Cicle Educació Primària
Segon Cicle,  tercer i quart
A partir de 8 anys

El somni de Vicent Andrés Estellés 

Text. Manel Alonso
Il·lustracions. Empar Piera
50 pàgines.
Col·lecció el Parotet
Editorial Germania.

Vicent és un xiquet de Burjassot que un dia té un somni: dibuixar un gran mural on puga encabir tot el seu petit país i la seua gent. Però el seu somni és un impossible. Vicent es fa major i deixa de dibuixar, encara que mai no s’oblida del seu desig. Ell escriu, escriu versos. La impossibilitat de realitzar el seu somni l’ompli de tristesa.


****              *****

El somni de Mercè Rodoreda  

Text. Manel Alonso
Il·lustracions. Empar Piera
50 pàgines.
Col·lecció el Parotet
Editorial Germania.


La petita Mercè té un somni: vol ser escriptora, però una vegada que es posa davant d’un full de paper en blanc no sap què escriure. Un dia junt amb la seua amiga la Colometa se’n va a buscar per Barcelona una història que li servisca com a inspiració. Pel camí anirà trobant-se amb els escenaris i els personatges que quan serà majora formaran part de la seua obra.

****              *****

Bernat i els seus amics  

Manel Alonso
Il·lustracions. Leonor Seguí
84 pàgines.
Col·lecció Saltamartí
Brosquil edicions.


Bernat i els seus amics és un llibre de contes que té la tendresa i la poesia com a punts de referència. Molts dels xiquets i xiquetes que es posen a llegir-lo es veuran retratats en la majoria dels seus episodis, ja que es tracta d’un recull que abraça l’àmbit familiar i l’entorn de les amistats infantils que molts i moltes de vosaltres haveu experimentat en més d’una ocasió.

dilluns, 12 de maig del 2014

SUGGERÈNCIES PRIMER CICLE DE PRIMÀRIA

Cicle educació Primària
Primer cicle
6-7 anys

Tonet Agermanat 
Text. Manel Alonso
Il·lustracions. Empar Piera
28 pàgines.
Col·lecció Món de paper
Editorial Germania.

Antoni Gramola és un xiquet inquiet, entremaliat, intel·ligent i una mica fantasiós. Li agraden els contes on apareixen dragons i disfressar-se de cavaller.
En aquesta primera aventura ens presenta la seua família i ens descobrix perquè tots els seus amics li diuen Tonet Agermanat.


****              *****
Tonet pensa en Gandia 
Text. Manel Alonso
Il·lustracions. Empar Piera
38 pàgines.
Col·lecció Món de paper
Editorial Germania

Ara que la primavera ja s’acaba Tonet es passa hores i hores dient que té moltes ganes d’anar a nadar a la platja de Gandia, i el seu avi, en escoltar-lo intenta convèncer-lo que Gandia és molt més que una ciutat amb platja i que no cal esperar a l’estiu per anar a visitar-la.
L’autor del text empra un llenguatge poètic amb quartetes de rimes senzilles i fàcils de retindre que fan més agradós el text als infants.

*****
Un gat anomenat Torró 
Text. Manel Alonso
Il·lustracions. Empar Piera
38 pàgines.
Col·lecció Món de paper
Editorial Germania

La família Gramola compta amb un membre molt especial al que li agrada passar-se gran part del dia dormint i es renta amb la llengua. És també el més menut i el més jove de la casa i així i tot té un llarg bigot. Li diuen Torró però no és dur sinó tendre i suau.

L’autor del text empra un llenguatge poètic amb quartetes de rimes senzilles i fàcils de retindre que fan més agradós el text als infants.
Un llibre per a llegir i fer manualitats.

******           *******
Tonet i l’avi Pascual visiten Sagunt 
Text. Manel Alonso
Il·lustracions. Empar Piera
38 pàgines.
Col·lecció Món de paper
Editorial Germania

De la mà de l’avi Pasqual Tonet visita la ciutat de Sagunt. Durant un llarg passeig pels seus carrers i places anirà descobrint racons i panoràmiques d’una gran bellesa. El seu castell li farà somiar amb emocionants aventures de cavallers i dracs en què ell com no podia ser d’una altra manera farà el paper de gran heroi

L’autor del text empra un llenguatge poètic amb quartetes de rimes senzilles i fàcils de retindre que fan més agradós el text als infants.
Inclou el retallable d’una torre del Castell de Sagunt.

*****                    *******
Tonet i el drac del Puig 
Text. Manel Alonso
Il·lustracions. Empar Piera
38 pàgines.
Col·lecció Món de paper
Editorial Germania

L’avi Pasqual li conta a Tonet una rondalla tradicional recollida a la comarca de l’Horta Nord en la que un drac n’és el protagonista.
Una aventura emocionant amb castells i cavallers al Puig de Santa Maria.

L’autor del text empra un llenguatge poètic amb quartetes de rimes senzilles i ràcils de retindre que fan més agradós el text als infants.



dijous, 8 de maig del 2014

SUGGERÈNCIES PER A L'ENSENYAMENT (III)

Cicle d’Educació Infantil
Primeres Lectures
0-5 anys


El matí de Martina (un llibre per a llegir i acolorir) 

Text de Manel Alonso i Català
Il·lustracions d’Empar Piera
42 pàgines
Col·lecció Món de paper. Editorial Germania

Qui és Martina?  Et preguntaràs i ella mateixa ací et respondrà. També et descobrirà que fa i on es desperta cada matí.

L’autor del text empra un llenguatge poètic, redolins de rimes senzilles i fàcils de retindre, que fa més agradós el text als nous lectors.

                              *******************************

Martina superheroïna (un llibre per a llegir i acolorir) 

Text de Manel Alonso i Català
Il·lustracions d’Empar Piera
42 pàgines
Col·lecció Món de paper. Editorial Germania

Martina és una xiqueta amb molta imaginació i li agrada ajuda a la seua família i als seus amics.

L’autor del text empra un llenguatge poètic, redolins de rimes senzilles i fàcils de retindre, que fa més agradós el text als nous lectors. 




                                 **********************

Els avis de Senegal visiten Martina (un llibre per a llegir i dibuixar) 

Text de Manel Alonso i Català
Il·lustracions d’Empar Piera
42 pàgines
Col·lecció Món de paper. Editorial Germania

Els avis del Senegal han vingut a visitar Martina i la seua família. Martina descobrirà què menjen en Senegal i tots junts aniran d’excursió.

L’autor del text empra un llenguatge poètic, redolins de rimes senzilles i fàcils de retindre, que fa més agradós el text als nous lectors.



dimecres, 7 de maig del 2014

SUGGERÈNCIES PER A L'ENSENYAMENT (II)

Primer Cicle d’Educació Secundària Obligatòria
A partir de 12 anys

La Calderona és nostra 
Manel Alonso i Català
Il·lustracions: Cesa Perelló
Brosquil edicions



De la mà de Joan Claramunt  ens assabentarem de com va nàixer i qui són els components de la colla del Brosquil, de la qual ell forma part, però també ens narrarà una interessant aventura de la colla per la Serra Calderona, tot seguint el sender GR-10, que travessa tota la península ibèrica, així com la pista que diverses contalles li donen del tresor ocult d’uns roders. Tot plegat, una excusa per a fer un recorregut pel paisatge de la serra Calderona, considerada per molts el pulmó de l’àrea metropolitana de València, així com una escola de muntanyisme.


*****                       *************                  *******

Segon Cicle d’Educació Secundària Obligatòria
A partir de 14 anys


La maledicció del silenci 

Manel Alonso i Català
Il·lustracions: Alberto Urcaray
Brosquil edicions
172 pàgines



Una colla d’amics i d’aficionats a les rondalles troben l’entrada als túnels que recorren el subsòl del seu poble. El que no saben és que en entrar-hi ho fan també a un món paral·lel producte d’una maledicció. Seran capaços de trencar-la? O acabaran atrapats per ella?