dimarts, 20 de desembre del 2022

FUSTA DE CARRASCA

 


Por  Juana Sáez Juárez

Fusta de carrasca (Edicions del Bullent, Picanya, 2022) es una novela en la que Manel Alonso, en su tendencia al hibridismo genérico, mezcla y desdibuja los contornos novelescos, biográficos, autobiográficos y testimoniales. En un juego literario y bello gesto, Manel delega su voz en Pilar, su compañera, su mujer en la vida real, para que sea ella la que nos cuente en primera persona su propia historia, la de sus orígenes y la compartida con él. Nuestro autor no tiene voz ni protagonismo más allá de lo que Pilar, la entrañable protagonista y narradora, nos cuenta sobre él; sin embargo, está siempre presente en la narración de Pilar porque reconocemos su estilo, su prosa poética y su universo literario en una lograda fusión de dos voces en una, la voz de una pareja bien avenida.

La novela está estructurada en nueve capítulos, cada uno de ellos introducido por un breve poema que les da el título y la temática principal. Ya en el primer capítulo: La déria de recordar, observamos la complejidad estructural en cuanto a tiempo, espacio y voz narrativa. Pilar inicia su narración desde el presente que siente cargado de dolorosas ausencias:«Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar. De tant en tant, s’obrin i supuren un líquid espés amarg com l’asséver que em crema la pell i em produïx un dolor intents i profund».

Con referencias proustianas un sabor, el del pan del pueblo de sus orígenes, activa la memoria involuntaria de Pilar, la de los recuerdos intensamente revividos a través de los sentidos: sabores, olores, sonidos del presente de Pilar, o incluso sus guisos cotidianos, sacan a relucir sus recuerdos y éstos  se encadenan  en una libre asociación de ideas, remembranzas y reflexiones que son las que hacen que se desarrolle su narración en un constante ir y venir, de tiempos pasados a tiempos del presente, hasta cerrar la novela al igual que Proust en su obra magna , en un círculo perfecto. A la complejidad del desorden temporal, de una memoria que contiene todos los tiempos en un orden imprevisible se une la espacial. Los recuerdos, la vida y la narración de Pilar se mueven en dos espacios: por un lado, en Ossa de Montiel y sus alrededores manchegos, lugar de origen de sus ancestros, de su familia materna que tuvo que emigrar en busca de una vida alejada de las penurias y, por otro lado, Pouet, el pueblo valenciano que su familia eligió para asentarse y prosperar y en el que nació, creció y vive Pilar. Dos espacios que se unen en la mente, en la identidad y en la trayectoria de vida de la narradora.Pilar nos cuenta una historia de mezcla e integración de tiempos, espacios, culturas, idiomas, identidades, personas, de protagonista y autor.

Mezcla e integración, desorden temporal y espacial, fusión de géneros narrativos, son recursos que dotan a Fusta de carrasca de complejidad literaria, pero no impiden que sigamos con facilidad el hilo temporal y argumental, ni que leamos la novela con fluidez e interés creciente, ni tampoco que podamos distinguir varios planos narrativos: el del autor reflejado en su obra en una velada autobiografía; el de las vicisitudes de la familia Carrasca, mote heredado del nombre de la abuela materna de Pilar, y del que la novela toma el título por la fortaleza de la madera de carrasca, una fortaleza que caracteriza a la abuela y a la madre de Pilar y que ella hereda; el del testimonio detallado de una época y de un pueblo espejo de muchos pueblos; el plano de la protagonista y narradora que, desde su intimidad cotidiana, rememora sabiendo que «La memòria és una recreació subjectiva del passat» y reservando para sí lo más íntimo, dejando que nuestra imaginación y experiencias intuyan lo que falta. Pilar nos cuenta las circunstanciase hitos de trayectoria vital que han dado lugar a que ella sea quien es: su condición social de hija de inmigrantes, su identidad escindida, su progresiva adaptación e integración en el pueblo y la cultura valenciana, su relación sentimental con Manel, oriundo de Pouet, los hijos de ambos, Bernat y Arnau Llibertat, cada uno a su manera, especiales; el paso del tiempo con su poder transformador, las penas que le pesan más que las alegrías, pero no la derrotan, las ausencias dolorosas y la trágica, la inenarrable ausencia de un hijo muy amado. La obsesión de recordar y escribir para que lo que es querido no caiga en el olvido.

Fusta de carrasca tiene la virtud, no sólo de invocar nuestros propios recuerdos, sino de introducirnos en el universo literario que Manel ha creado, el de la vida cotidiana y temas esenciales del ser humano representados en Pouet, el pequeño pueblo que deviene en universal. Nuestro autor eleva a nivel literario a su pueblo, Puçol, a su gente y a sus seres queridos, y por lo tanto, los dota de inmortalidad.

Manel y Pilar escriben una novela que contiene elementos de los grandes clásicos: lo trágico y lo heroico de las pequeñas, grandes personas hechas de fusta de carrasca.

En el Club de Lectura de Pouet nunca habíamos leído una novela tan entrañable y cercana como Fusta de carrasca. La voz poética, descriptiva, serena y sincera de Pilar nos sumerge en su mundo interior y en su vida cotidiana, en sus vivencias que son reflejos de las nuestras. En gran medida, las mujeres que participamos en el Club somos de la misma generación que Pilar, vivimos en Pouet o en pueblos aledaños con trayectorias similares. Conocemos a la pareja, nos solidarizamos con ella y nos identificamos en su relato. Algunas somos de origen inmigrante y otras oriundas de Pouet u otros pueblos valencianos que igualmente recibieron, en los años sesenta del siglo pasado, el éxodo rural del interior peninsular hacia zonas industriales y agrícolas más desarrolladas. Un auténtico alud migratorio que en muchos casos supuso doblar la población de las ciudades y pueblos receptores, como es el caso de Pouet, con todos los cambios en cualquier ámbito que ello conlleva. Tanto unas como otras vivimos ese proceso sin grandes conflictos más allá de problemáticas identitarias y culturales, personales, que surgen de la convivencia de orígenes, idiomas y culturas diferentes en el mismo espacio.

Fusta de carrasca es el testimonio de un periodo histórico y de un lugar que compartimos con los autores de la novela. La pareja rememora y, a través de la voz de Pilar, caminamos con ellos por La Marjal dels Moros, por los caminos de las masías diseminadas por luminosa huerta valenciana, por la añoranza al ver su progresivo deterioro, por el mar que baña los pies de Pouet y por la Sierra Calderona que guarda sus espaldas.

 «Caminant retrobe la pau emocional que sent que he perdut al poble».

Revivimos con ellos etapas de nuestras vidas y sus emociones, la edad escolar, las relaciones familiares y afectivas, el primer amor, el primer fracaso, la música, las discotecas, el cine, los barrios, la literatura, el trabajo, el paso del tiempo, el matrimonio, los hijos, los accidentes, la enfermedad, las ausencias…hasta los guisos de nuestras madres recuperan su sabor.

 «La memòria és una vella arca plena d’andròmines inútils que guarden els somriures i les penes».

Pilar nos dice que Fusta de carrasca «és el meu petit llegat d' amor al meu Arnau (…) Ara sin destinatari, aquest quadern ha perdut el seu sentit…».

Estos últimos puntos suspensivos pueden expresar una duda, ¿ha perdido realmente su sentido? Nosotras defendemos que no, Fusta de carrasca es un precioso legado de Pilar, de Manel y de Arnau Llibertat, que fue quién lo inspiró, a todos los hijos, y los hijos de los hijos, de una generación para que conozcan su historia y vean que independientemente del origen nuestras vivencias son similares, porque son universales.

diumenge, 4 de desembre del 2022

LECTURA DE "QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU" DE MANEL ALONSO I CATALÀ

 



Per Vicent Borràs

No sempre és clara i ben definida la frontera entre la literatura i alguns textos de caràcter privat (o semiprivat) i personals, sovint molt personals, com ara cartes, memòries, dietaris, autobiografies... Un dels casos potser més evidents i problemàtics (perquè ni tan sols va ser escrita pensant en la publicació, què fou pòstuma) és Carta al pare de Franz Kafka. La qualitat literària de la carta que Franz va escriure al pare —i sembla que no li va lliurar— està fora de tot dubte, a part del seu interés humà per entendre el personatge Kafka i la dificultosa relació amb el pare i, amb això, obtenir algunes de les claus per llegir la resta de la seua producció literària.

Així mateix, també hi ha els llibres que són escrits pensant en una publicació i que, alhora i malgrat això, contenen una enorme càrrega personal i temàtica que cau en l’estricte àmbit personal, la qual cosa no invalida de cap manera el seu atractiu literari. En aquests casos la motivació personal transcendeix l’àmbit privat i esdevé també d’interés públic perquè al darrere, a més del lament personal (i familiar), hi ha el clam social davant d’un tema segrestat per allò considerat políticament correcte. Aquest és, al meu parer, el cas de Quadern per al meu fill Arnau de Manel Alonso i Català, que s’enfronta a un dels temes més tabuïtzats i malauradament actuals, especialment en temps de pandèmia, com és el suïcidi.

Els poemes que Manel Alonso escriu al seu fill Arnau van acompanyats de dos textos de dos amics del mateix Arnau. Sònia Giner Molins signa un pròleg molt sentit i intel·ligent, més encara si tenim en compte la incomoditat del context. Marc Campos, a manera d’epíleg, tanca el llibre amb uns versos que ens interroguen sobre la llibertat.

El gruix del llibre, però, són els 37 poemes de Manel Alonso. Escrits en calent sobre la recentíssima mort del fill, els versos esdevenen un document únic sobre l’amor patern i tracen un mapa desesperançat del dolor. En aquests poemes Manel Alonso no defuig ni oculta els aspectes més crus de la mort del fill: «O tot o res!», tan senzill, tan contundent./ I de colp deixares caure el rei sobre el tauler,/ un terratrèmol enfonsà peons, torres, cavalls i alfils.

I davant d’això, què no farà un pare pel fill? Si cal, li tornarà a donar la vida. I això és el que intenta Alonso en aquests textos on el tu poètic recurrent sempre és el fill. Per dialogar amb ell, per tractar de comprendre’l, per explicar-se, per explicar-se’l, per explicar-nos-el, per reivindicar-lo, per no acabar de perdre’l, per reinventar-lo... O com diu de manera lúcida al pròleg Sònia Giner: “Mai podria fer-te tornar. Però sí que podria tractar de fer que no te n’anares”. I així el text esdevé un diàleg amb el fill (de fet, a manera de citació, hi incorpora algun vers o fragment de dietari d’Arnau). Un diàleg amarg (perquè els que el llegim sabem que és un monòleg disfressat), sentit, sense eufemismes, amb versos i imatges brillants, que fa un repàs a la seua vida, des del naixement fins al fatídic desenllaç. El veiem nàixer, anar a escola, lluitar, enamorar-se, jugar a pilota... en definitiva el veiem viure, i morir. I dels versos d’Alonso, escrits amb l’amor i el dolor paterns, ix el delicat dibuix del fill fins al punt que els qui no hem tingut la sort de conéixer-lo, ens en fem una imatge que, per exemple, ens fa copsar el seu nom: Arnau Llibertat.

I pel davall de l’anecdotari vital d’Arnau, Manel Alonso va teixint un altre teixit més delicat, on per exemple “un home pot acariciar el gat amable de la felicitat”, però on també la imatge del fill jugador que persegueix pel trinquet la pilota impossible esdevé amarga: Somric des de davall la corda/ pagat de tindre un fill que no en dona cap per perduda.

I és en aquest nivell quan els poemes de Manel Alonso eleven aquell text de caràcter exclusivament privat a interés general gràcies a allò que diem literatura.

Escriure amb el cor i el cervell mai ha estat una activitat fàcil. Escriure amb el cor trencat i el cervell bullint és una baixada a l’infern. O potser també és una redempció, un intent de fer etern l’efímer, de donar-li una altra existència, encara que siga de paraules, de paraules que fan versos, de versos que fan mal, de versos que fan bé... L’escriptura des de la visceralitat, des de la proximitat, des de la immediatesa pot portar a la distorsió, al desenfocament de la realitat; i en literatura és perillós perdre la distància necessària per decidir la millor opció entre les possibles, però òbviament hi ha el guany indiscutible de l’autenticitat. En aquest cas, em fa la impressió que el resultat reïx en el difícil equilibri entre els dos pols.

Manel Alonso ha escrit el llibre que mai no hauria volgut escriure. Manel Alonso ha escrit el llibre que havia d’escriure, perquè, a més de tot, ha alçat la veu sobre un tema silenciat.


Article publicat a La Veu dels Llibres. Revista d'Informació i crítica literàries el 27 de març del 2021.

 

diumenge, 27 de novembre del 2022

UN ESMORZAR AMB MANEL ALONSO



 

Enguany, Edicions del Bullent ha publicat Fusta de carrasca, la cinquena novel·la de Manel Alonso. Per tal de celebrar-ho,  Pilar Santos li ha fet un breu qüestionari a l’autor.

1 Una olor que apareix en la novel·la Fusta de carrasca i que t’agrade.

La de la rosa.

2 Un color.

El blau de la mar Mediterrània.

3 Un esport.

Caminar.

4 Un plat d’entre els diferents que apareixen en el llibre.

Les gachas.

5 Una mania secreta de la protagonista.

Estar atenta a tots els moviments dels seus.

6 Una cançó.

Qualsevol poema d’Ausiàs March cantat per Raimon.

7 Un novel·lista que t’haja influït.

Alguns lectors del llibre pensaran que Proust, però no soc proustià, si n’he de triar un em quede amb Bernardo Atxaga.

8 I un poeta.

Vicent Andrés Estellés.


9 Un personatge del llibre amb qui no te n’aniries a esmorzar.

Amb el Chusco, l’avi matern de la protagonista.

10 Amb quin te n’aniries a esmorzar?

Amb Arnau, el malaguanyat fill de la protagonista.

11 Un paisatge dels diferents que ixen en la novel·la.

Els camins i les senderes solitàries de la serra Calderona.

12 Quin passatge de la novel·la t’ha costat més escriure?

El darrer. El vaig escriure després d’haver posat provisionalment el punt i final a la novel·la, i em va costar temps, suor i un torrent de llàgrimes.

13 Una qualitat que destacaries de la protagonista.

L’empatia.

14 Què és el que més et preocupa en posar-te a escriure una novel·la?

Em preocupa no tindre l’energia necessària per arribar a acabar-la.

 

dijous, 17 de novembre del 2022

CATORZE CITES DE "FUSTA DE CARRASCA"

 


Aquest any 2022, Edicions del Bullent ha publicat la novel·la de Manel Alonso, Fusta de Carrasca. Per tal de celebrar-ho us oferim catorze cites extretes del llibre.

1 «Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar. De tant en tant, s’obrin i supuren un líquid espés amarg com l’asséver que em crema la pell i em produïx un dolor intents i profund».

2 «El buit de tantes absències em pega punxades en els polsos, em provoca nucs en la gola i fa fluir dos rius salats que em solquen les galtes».

3 «L’odi no és un sentiment qualsevol. És fàcil fer-lo créixer. Naix sovint de la por i només s’apaga amb la destrucció i desaparició d’allò que s’odia ».

4 «Caminant retrobe la pau emocional que sent que he perdut al poble».

5 «Les dones ens passem la vida esperant, esperem i esperem...».

6 «Les dones al llarg de la història hem hagut de patir la maledicència, la superxeria d’una societat patriarcal i obscurantista que ha cregut veure en alguns trets físics senyals del mal».

7 «No hi ha una cosa més estúpida que enganyar-se a un mateix».


8 « ...així com la llum de la llibertat. Una llum que em renova la fe en l’ésser humà».

9 «La memòria és una vella arca plena d’andròmines inútils que guarden els somriures i les penes».

10 «L’univers creixia davant dels meus ulls i el meu petit món anava minvant fins a la més absoluta insignificança».

11 «Els retrats ens ajuden a fixar amb major fidelitat la fisonomia d’aquells que un dia vam conéixer, evitant en la mesura del possible les interferències».

12 «La memòria és una recreació subjectiva del passat».

13 «La picaresca, com la corrupció, tenen arrels ben profundes en aquest país».

14 «Diuen que d’on no hi ha no es pot traure, i no, no acaba de ser cert; on no hi ha cal aguditzar la imaginació i després, amb destresa, convertit una camisa vella en un davantal».

diumenge, 13 de novembre del 2022

CATORZE CITES DE QUADERN DE L'HORABAIXA

Aquest 2022, l’Editorial Neopàtria ha publicat una antologia de poesia de Manel Alonso i Català, Quadern de l’horabaixa. Un llibre del qual, el també poeta Vicent Penya, s’ha encarregat de seleccionar i organitzar els poemes així com d’escriure el pròleg. Per tal de celebrar-ho us oferim catorze cites extretes del llibre.

1 «Viatge amb la meua vella llengua en les alforges, tot cercant la matèria amb la qual alçar els meus versos».

2 «Per a vosaltres, i per a mi també, compta el ritme i l’equilibri/ d’uns mots embriagats de força i bellesa,/ la resta són retalls insignificants d’una biografia anònima».

3 «Sol, nu, amb el meu dolor i l’ofici aprés/ evitant que la tècnica segreste allò que faig/ i ho deixe com un divertiment perfecte».

4 «Plantes els mots/ conformant el jardí/ incommensurable dels versos».

5 «fill d’un poble que sobreviu a pesar de les derrotes».

6 «Suara el que intente és tornar-te a pensar en un petit paradís modelat entre rius de tinta, inventar-te de nou...».

7 «Amor, la platja és el país que guarda en el seu subsòl/ l’arqueta sagrada del teu record».

8 « Quedar abrusat/ o morir de desig/ en la penombra».

9 «Però queda el teu nu,/ com una sensual estampa que mai no he gaudit».

10 «i et prega el tacte d’altre cos/ amb el qual trobar l’espai on teixir/ pell amb carn i carn amb ànima».

11 «La seua espatlla acaba just/ en l’abisme dels meus anhels».

12 «El passat si que existeix,/ ens acompanya sempre, ens forja».

13 «Una llar que t’aixoplugue de tanta ignomínia/ amb que s’ha escrit i s’escriu la història».

14 «Morir és, a la fi, un penós encontre/ amb el país inescrutable del buit,/ l’hora de la resolució dels enigmes, la trobada amb la veritat absoluta».

dilluns, 17 d’octubre del 2022

FUSTA DE CARRASCA

 


Per Vicent torres aguado

Benvolgut Manel:

Acabe de llegir Fusta de Carrasca.

M’ha agradat el fresc de la vida quotidiana que narra la protagonista de la novel·la. Recull tot allò que foren les dècades que repassa de la seua vida. La veu d’una nova generació de valencians que s’incorporaren a les nostres terres. He gaudit recordat moltes de les coses que la veu narrativa ens conta. Molt acurada la descripció de la vida d’aquella època i molt cuidada la descripció i passeig per la comarca de l’Horta nord, un plaer de lectura. Has creat una veu que mal que conte una realitat quotidiana a Pouet no cau mai en cap tipus de localisme, aixecant eixa veu amb una dimensió major, no és Pouet son els nostres pobles i la nostra vida d’aleshores. Salvant les distàncies, en la forma de contar algunes coses la teua protagonista m´ha recordat la veu d’Ángela Carballino, la narradora d’Unamuno en San Manuel Bueno, màrtir, rerefons de la veu de Santa Teresa en eixes fluctuacions inicials fins assolir la veu per narrar i contat amb precisió malgrat no ser la seua llengua materna.

També he vist el desenvolupament de la narradora cap el final de la novel·la entre la fluctuació fragmentaria i voluntària per no mostrar la seua intimitat deixant que el lector reconstruïa el que falta. Crec que està molt ben controlada la seua veu plena d’absències i tristeses sense caure en el desànim. Crec, que hi ha una part autobiogràfica teua, així ho endevine.

Crec que serà un document valuós perquè les noves generacions coneguen d’una manera tan senzilla i cuidada la vida dels nostres durant els anys passats i presents que narra. El treball i la vida dels nostres com testimoni d’una manera silent de mostrar l’estima vers l’altre.

No dubte que la recomanaré als meus amics, paga la pena.


divendres, 7 d’octubre del 2022

UNA LECTURA PERSONAL DE FUSTA DE CARRASCA


 

Per Llorenç Delgado

He llegit la novel·la  Fusta de Carrasca (Edicions del Bullent. Picanya 2022) i em sembla escrita amb tinta de llàgrimes, somriures i un infinit eixam d’espurnes de l’ànima. És com una acolorida i casolana bata d’anar per casa penjada al fil d’estendre del balcó del terrat que sacseja el vent dels records fent veure als vianants els heterogenis fragments que la componen i els esquinçalls d’ànima que la guarneixen. Aleshores, per a l’atent espectador, esdevé com una personal senyera, un penó familiar, reconegut per tots els que hem viscut aquelles dades, aquells llocs, aquells moments de joia i malsons, una i moltes vegades, sense poder retreure-li al temps el seu trànsit inexorable.

Des del carrer, en la distància, davall el balcó, es veu aquesta senzilla indumentària d’anys plena d’afectes, penes i paüres onejant a l’aire d’un nou futur, dibuixant al cel noves sendes i camins de llarg recorregut per omplir noves pàgines al quadern blau perquè, al remat, puga llegir-lo el seu destinatari. Jo en soc un d’aquests espectadors, un d’aquests vianants còmplices que us saludarà amb un bri de timó a les mans quan camineu sota l’ombra dels pins de la serra Calderona o trepitgeu la terra cendrosa de la marjal dels vostres avantpassats. Bon camí i joiosa arribada, companys!



dijous, 6 d’octubre del 2022

FUSTA DE CARRASCA, NOVA NOVEL·LA DE MANEL ALONSO

 


 

Escriure una novel·la és una aventura. El novel·lista sap quan comença, però mai com l’acaba. Ja pots programar el teu temps, fer un pla rigorós de treball, que tard o d’hora apareixerà un escull o una o diverses cruïlles que t’obligaran a variar el rumb del relat.

He escrit sis novel·les, La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), una que resta inèdita de la qual no vull ni recordar el seu nom, En el mar de les Antilles (1999), que considere la meua primera novel·la perquè per a mi les altres, passats els anys, no foren més que provatures, Entre les urpes del gat (2018), amb un torturat procés de creació del qual ben bé es podria escriure un relat, i aquest any 2022 apareix Fusta de Carrasca.



Es tracta d’una narració que comence a escriure amb una estructura i uns personatges ben definits, i amb tota la informació sobre els fets al meu abast. La feia créixer amb una regularitat artesanal, que només és capaç de donar-te la seguretat que dona l’ofici d’escriure, un ofici que tant m’ha costat d’aprendre. Tenia fins i tot elegit el lector a qui anava destinada. No era un prototipus de lector, sinó un en concret. A punt d’escriure el darrer capítol i posar el punt i final, la tragèdia aparegué de sobte en la meua vida i la redacció de la novel·la es va aturar. Mesos més tard, vaig tornar a llegir tot allò que havia escrit i em vaig donar compte que, sense el meu lector, res no tenia sentit, la qual cosa em va obligar a reescriure un bon grapat de pàgines i pensar en un final diferent al que tenia previst.

El dia que la Fira del Llibre de València li va retre un homenatge a la meua estimada veïna Empar Claramunt, vaig atracar l’editora Núria Sendra i ella amb un somriure es va comprometre a llegir el meu original.

Núria i els seus assessors em vam assegurar que alguna cosa grinyolava en les darreres pàgines del llibre. Vaig estar un parell de mesos pensant-ho fins que un dia, tornant d’una llarga passejada, ho vaig veure clar, li sobraven un parell de pàgines i li faltava el paràgraf que tancaria com un cercle perfecte el relat.

La metgessa Sònia Giner Molins, en el pròleg del llibre Quadern per al meu fill Arnau (2020), afirma que solc fusionar les meues vivències, el meu poble o aquelles persones que estime en els meus textos i desdibuixe la línia que separa la realitat de la ficció.

Sovint la meua narrativa se situa com un funambulista destre sobre la fina línia que separa allò que és real d’allò que és pura ficció, i els lectors no acaben d’endevinar el que és cert del que és inventat.

En Fusta de Carrasca, el funambulista veu com sota els seus peus es desdibuixa quasi per complet aquesta línia, però la realitat que apareix no és la veritat, perquè la solidesa de la veritat sempre depén d’aquell que la mira.



Fusta de Carrasca està narrada per la personatge protagonista. Ella és conscient que no és una illa, que forma part d’una nissaga familiar, que la vida que vam viure, que la classe social a la que pertanyien i les decisions que van prendre els seus avantpassats han acabat marcant el seu destí. Recorda fins i tot allò que no ha viscut, que visqueren els seus avis, els seus pares, i ho va escrivint en un quadern.

Recordar ja és fer literatura, i la literatura és una màquina amb la qual podem viatjar endavant i endarrere en el temps.

La protagonista ens parla del paisatge originari de la seua família, dels motius perquè es van veure obligats a deixar enrere el seu poble. De l’emigració, del descobriment d’un nou país amb una llengua i una cultura diferents i com s’adaptaren a la nova realitat.


En Fusta de Carrasca hi ha molt d’allò que s’anomena efecte espill, veiem reflectits en el text tot un seguit de figures en diferents plans, i de la mateixa manera que en Las meninas de Velázquez descobrim que entre ells hi ha l’escriptor.

divendres, 30 de setembre del 2022

FUSTA DE CARRASCA, UNA NOVEL·LA PLENA DE VERITAT

 


Per Vicent Nácher Ferrero

Fusta de carrasca  (Col·lecció Miratges número 36. Edicions del Bullent. Picanya, 2022) és una novel·la plena de veritat, de la sinceritat d’aquelles que li fan front a la vida amb l’ofici de la literatura. Clara, directa, diàfana i subtil apunta als temes universals de l’ésser humà, i això és el que la fa gran i reveladora.

Manel Alonso ha escrit sense adonar-se’n la seua millor obra narrativa, la més redona, la més equilibrada i segura, en un trajecte literari que fa gaudir el lector tot trasbalsant-lo amb les emocions més bàsiques de les persones. El lletraferit de Pouet ens mostra amb la senzillesa del savi, l’univers d’una dona poderosa que es manté ferma i humanament acollidora a la vida que li ha tocat viure. Així doncs, aquest llibre és un terrabastall que ens deixa tocats del tot, davant unes línies que traspuen la poesia quotidiana dels humans.


La lectura de Fusta de carrasca encén el cor de sentiments contradictoris i il·lumina l’esperit, en un relat que respon als grans interrogants del món i ens fa plantejar-nos la vida d’una manera diferent a com l’havíem vista fins ara. Una obra àgil, dinàmica, que es pot llegir de moltes maneres i que ens dona moltes opcions als lectors. La vida i res més, això és Fusta de carrasca de Manel Alonso.

diumenge, 28 d’agost del 2022

LA POESIA ÉS UNA ARMA PER A LA SUPERVIVÈNCIA

 



Per Àngel Martínez Moreno

Imagine que una antologia és, dalt o baix, com molts estudis sociològics que a partir d’una mostra (que haurà d’estar ben determinada), permeten conèixer, suposadament, les característiques de la població que representen. Bo, una antologia faria tot just el camí invers però, subjacent, podem trobar una certa lògica coincident. I sí, puc dir que, almenys de manera intuïtiva i fins on jo conec l’obra poètica de Manel Alonso i Català, l’antologia Quadern de l’horabaixa (Editorial Neopàtria. Alzira, 2022) la representa. 

Les antologies tenen per a mi dues funcions: la primera pot ser saciar la curiositat del lector per tal de conèixer una obra poètica sencera sense haver de destinar uns temps i uns esforços que podrien resultar excessius. Diguem-ne que es tracta d’una manera de potenciar l’eficiència preventiva. Amb alguns i algunes poetes les antologies han estat més que suficients per a mi. I n’estic ben agraït. 

La segona funció de les antologies és certament la contraria: despertar l’afany de conèixer més de l’obra poètica de què pretén ser demostració. També n’he tingut d’experiències en aquest sentit. I la darrera ha estat amb Quadern de l’horabaixa

Algunes qüestions són les que m’han interessat especialment. La més important de totes, així ho he entès, és la temptativa de domesticar la realitat a través de les paraules. Es nomena un moment que es vol  fixar i és com si es tancara entre parèntesi (el parèntesi que suposa sempre un poema), es mostren les emocions i això permet de romandre, i inclús d’instal·lar-se en elles quan t’agraden o, ben al contrari, desnonar-les de la memòria, almenys en les seues formes més crues, i sovint massa insuportables, per deixar que ens habiten al llarg del temps. I l’acceptació de la por en tant que un condicionant fonamental de la vida front a la qual, i malgrat ella mateix, no ens podem permetre de sotmetre’ns. 

També he trobat una vessant ètica, expressió de valors que han de regir el viure, i que es mostren només si el lector els vol trobar i els busca i que et fan saber que estàs llegint algú que no és gaire lluny de tu mateix. 

Finalment l’antologia m’ha fet caure en el compte que el poeta mai no és en realitat tan fràgil com podria pensar-se. La poesia és, en realitat, un arma poderosa per a la supervivència conscient, que és a fi de comptes l’única que ens pot valdre. 

Magnífic treball de Vicent Penya que ha tingut cura de l’edició.


divendres, 26 d’agost del 2022

UNA BELLA TRADICIÓ

 


L’especialista en cultura i música popular Josep Vicent Frechina fou, l’any 2002, el crític en qui va confiar Manel Alonso i Català perquè s’encarregara de l’edició de l’antologia Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002). Es tractava d’un volum en el qual, després d’un temps de revisió i fins i tot de rehabilitació i també de recuperació de la seua obra poètica a càrrec de l’autor, Josep Vicent Frechina seleccionava, organitzava i feia un estudi introductori d’aquesta. El llibre el va editar la desapareguda Brosquil Edicions just quan Manel Alonso i Català complia quaranta anys. En l’actualitat la primera i única edició està exhaurida i fins i tot és difícil trobar-ne un exemplar en llibreries de vell i d’ocasió.

Les hores rehabilitades és una antologia clàssica, on se seleccionaven diversos poemes de cada llibre editat i inèdit de l’autor i s’organitzaven compartimentats sota el títol del llibre de què provenien. L’antologia recuperava dotze poemes d’un llibre, Hores baixes, que l’autor va destruir, la resta de poemes caigueren en la paperera de l’oblit.


L’any 2012 l’editorial Germania publicava la segona antologia poètica de Manel Alonso i Català, Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes. Un llibre que es va anar gestant durant un temps en el blog Els papers de Can Perla, on s’anaven publicant les versions de diversos poemes de l’autor en diferents llengües. L’antologia recollia poemes escrits entre els anys 2003 i 2012. Cada poema original tenia la seua versió en llengua castellana feta per diversos autors, com ara Pere Bessó, Manuel García Pérez, Mercè Climent, Arnau Alonso... 


L’any 2015 es va reeditar en l’Editorial Neopàtria amb un pròleg de l’escriptor i crític literari Juli Capilla. Amb Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes, el fet de publicar una mostra antològica cada deu anys de l’obra d’Alonso es convertia en una tradició que enguany s’ha consolidat amb l’aparició, aquest tòrrid i incendiari mes d’agost, de Quadern de l’horabaixa en la col·lecció Mare Nostrum de l’Editorial Neopàtria.

D’aquesta tercera antologia s’ha encarregat l’escriptor de Rafelbunyol Vicent Penya, qui no sols s’ha llegit i rellegit tota l’obra publicada i inèdita d’Alonso, sinó que també s’ha estudiat els diversos textos de crítics literaris que han escrit sobre ella al llarg del temps. Vicent Penya n’ha fet una selecció acurada, evitant de repetir la publicació d’algun poema que ja haguera aparegut en alguna de les dues anteriors antologies. Ha organitzat els poemes destacant els grans temes que a l’autor l’han preocupat i l’han mogut a escriure i, sense atendre raons cronològiques, ha fet una antologia que es pot llegir com un llibre nou. Vicent Penya, a més a més, ha escrit un estudi introductori complet i aclaridor recolzant els seus arguments amb els d’altres crítics. També s’ha encarregat de tot el procés de correcció lingüística del llibre, i d’oferir al possible lector un relació dels títols d’Alonso i un índex on s’especifica l’origen dels poemes.

Penya, en el títol de l’estudi introductori, recupera la definició que en la primera antologia feu d’Alonso Josep Vicent Frechina: un obrer de la paraula. Una definició que amb diferents matisos havia emprat anys abans Joan Garí en un article publicat en la revista El Temps i que anys més tard també va utilitzar el sociòleg i fill de l’autor Arnau Alonso i Santos: «Obrer de les lletres i no arquitecte de les paraules».

Així doncs, enguany Manel Alonso consolida una bella tradició que esperem que dure anys i panys.

diumenge, 27 de febrer del 2022

QUADERN DELS TORSIMANYS

Juana Sáez y Manel Alonso en la Biblioteca Municipal de Puçol


Por Juana Sáez Juárez

Generoso y tenaz, comprometido con la cultura en general y la valenciana en particular, Manel es una figura omnipresente y colaboradora en actos culturales y en su incondicional apoyo y promoción de escritores y escritoras. Especialmente comprometido con la literatura, ha cultivado todos sus géneros con una particular querencia por la creación poética. De Manel cabe decir que vida y obra están íntimamente relacionadas. Polifacético y autodidacta, nuestro autor hace eco personal de la frase cervantina: “La pluma es el lenguaje del alma; cuales fueren los conceptos que en ella se engendraron, tales serán sus escritos.” Sus escritos son fruto y reflejo de la experiencia vivida, oída y leída, de la vida cotidiana y del orgullo y conocimiento de sus propias raíces, así como las de su pueblo al que ha dotado de carácter literario y del nombre propio de Pouet. En Quadern de Can Perla (Editorial Neopàtria, Alzira, 2020), un híbrido de géneros: diario personal, recuerdos y relatos generacionales, entrañables retratos humanos y reflexión crítica, Manel Alonso, con un tono de añoranza, nos escribe su testimonio de un tiempo perdido para que no caiga en el olvido una tierra, unas gentes, una lengua, una cultura y una literatura de las que se erige Paladín. En Quadern dels Torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes (Editorial Neopàtria, Alzira, 2012), un homenaje a la comunicación entre lenguas a través de la traducción y la interpretación de traductores y trujimanes, Manel nos ofrece una selección de sus poesías con sus correspondientes traducciones. Con un lenguaje y un estilo personal, natural de verso libre, musical y emotivo, nos habla de luces y sombras del ser humano: el amor, el deseo, lo multicultural, la comunión con la naturaleza, la vida, así como también la barbarie, las injusticias, el sufrimiento y la muerte. Manel, como escritor comprometido que es, refleja en su poesía una sincera posición ética y crítica frente a las sombras de la sociedad y la defensa de sus luces que nos enriquecen: del goce de los sentidos, de las emociones, de la vida cotidiana, de la cultura en general, de la propia y de la ajena.

Manel versa lo cotidiano y privado que deviene en universal.

 

Presentación leída en la sesión del Club de Lectura de Puçol del dia 25 de Febrero de 2022.