dimarts, 31 d’agost del 2021

EXTRACTE POÈTIC DEL CD D'ARTUR ÀLVAREZ "LA MAR"


Aquest vers forma part d'una de les cançons del treball discogràfic del cantautor Artur Àlvarez dedicat a LA MAR. En ell apareixen poemes de poetes contemporanis valencians com ara Aina Garcia-Carbó, Susanna Lliberós, Reis Lliberós, Vicent Penya, Francesc Mompó, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Manel Alonso i Català, Manel Pitarch, Josep Lluís Abad.

divendres, 2 d’abril del 2021

QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU

 


Per Josep Lozano

Entre les diverses motivacions del fet d’escriure, hi ha la voluntat de deixar constància del temps viscut, per a que perdure més enllà de la fràgil memòria personal, abans que el pas inexorable dels dies el condemne a l’oblit. Desig que aflora en un bon nombre d’autors en elegies, relats commemoratius, memòries o dietaris. Els qual solem associara un referent indiscutible:com ara l’escriptor francès Marcel Proust (1871-1922) i la seua heptologia narrativa titulada: A la recherche du temps perdu, en què l’enyorança  és l’eix subjacent de les set novel·les.

Per altra banda, i com fàcilment podem comprovar en alguns dels llibres de Manel Alonso i Català, aqueixa voluntat de recuperar la memòria també n’és una constant des de la perspectiva de l’escriptor de Puçol, un poble de l’Horta Nord, convertit en habitatge dormitori de la gran ciutat i en un país que no volen que siga. En aqueix sentit podem citar Les petjades de l’home invisible (2017)Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians  del 2018—, el Quadern per a  Joan (2019) o el Quadern de Ca Perla (2020). Escrits a partir del medi o, millor dit, de l’activitat que a aquest obrer de les lletres —com ell mateix s’autodenomina— li ha donat sempre sentit a la seua vida: la creació literària.  Una trajectòria que començà en els anys 80 i que, pacientment,  ha desenvolupat a través d’un bon ventall de gèneres i tasques, com ara en el camp de l’edició o escrivint articles, poemaris, novel·les, contes, llibres infantils i dietaris, amb els quals ha aconseguit diversos premis.

El llibre que hui comentem també participa d’aqueixa voluntat, però des d’un punt de partida força punyent, dolorós. Ja que la mort d’un fill o d’una filla és, sense cap de dubte, la tragèdia més colpidora que pot ocórrer en l’àmbit familiar. El Quadern per al meu fill Arnau, de Manel Alonso i Català, publicat per l’editorial Neopàtria; un poemari que consta del  preciós pròleg de Sonia Giner Molins,sobre la relació amb Arnau, de la seducció mútua, de l’amor, de la intensitat, de la fascinació, del desamor, i  ens el presenta com “Un paisatge conegut i alhora canviant. Desafiador i salvatge, però pur.” I també d’un colofó final ben significatiu: “A manera d’epíleg. Elegia a Arnau Llibertat”, de Marc Campos  Gallego. Pròleg i epíleg que emparen o acoten, en certa manera, els trenta-set poemes que Manel escriu al seu fill. En què ens parla, amb gran amarguesa, de l’arravatament, de la gran pèrdua en un dia infaust, de la sotragada d’aquell terrabastall dolorós, que els cau a la família a sobre com un allau de pena tan difícil d’assumir.

Són poemes diàfans, pulcres, sense cap concessió a la hipèrbole o a l’enigma difícil de destriar. Confegits des de la tristor per al rescat de sensacions, per a la recreació d’instants, de moments, de les ocasions intenses viscudes, compartides o a vegades desaprofitades,amb el fill estimat. Poemari que Manel  va composant amb destresa, com qui tessel·la a tessel·la conforma un bell mosaic, la petjada de l’absent, estimada però ja irrecuperable.

Rememorarà i resseguirà alguns moments de la seua infantesa i adolescència, com quan Manel mateix —que havia aprés els rudiments de l’ofici de perruquer al servei militar—  li tallava de xiquet els cabells; l’amor filial als pares o el fraternal al seu germà Bernat. Com també la descoberta paterna del primer enamorament del fill; del seu esperit solidari;el de l’esportista;de la seua participació en curses o en les partides de galotxa o de handbol. L’incipient poeta, a vegades escrivint cançons de rap. La seua ànima de camperol a la comarca de l’Horta, en una terra pervertida pel “progrés”, i l’anhel de tindre un maset. La dimensió humana d’Arnau; el compromís polític;el seu activisme cultural, la participació en programes radiofònics o publicacions, el lluitador per les llibertats, la preocupació pel proïsme.

            Elements que conformen un llibre ben  personal, un tot singular, un acte d’amor envers el seu fill, entranyable, ben insòlit, commovedor, que emociona profundament la persona lectora.

dilluns, 15 de febrer del 2021

CORREU D'EMILI GIL


Moltes gràcies per la confiança dipositada, en demanar-me la opinió sobre els teus llibres. T’he d’advertir, d’entrada, que els meus comentaris són completament subjectius, ja que m’és impossible ser objectiu, parlant de tu i de la teva obra, per raons òbvies d’amistat i de coneixença mútua. Tot i això, provaré de ser el més rigorós possible.

*

Poesia:

Indubtablement, Quadern per al meu fill Arnau és una fita. Tant a nivell emocional com intel·lectual. Marca un abans i un després, en molts aspectes. És un volum de poesia amb una càrrega energètica enorme, i molt ben escrit, i descrit, d’una fondària humana excelsa i molt precisa. És, al meu parer, un volum que exposa, canta i sonda l’Existència (la Vida i la Mort) amb totes les seves alegries i les seves penes, on la Transformació (i el Dolor que aquesta comporta) hi són tothora presents.

També tinc bons records de Amb els plànols del record, de Com una òliba, i de Quadern per a Joan. Però són impressions de la memòria (que cada dia que passa minva una mica); sincerament, me’ls hauria de rellegir per dir-te alguna cosa més concreta.

 

Novel·la:

Amb La maledicció del silenci vaig descobrir el teu Pouet. En aquella època (a mitjans de la dècada de 1990) em va engrescar força la lectura, perquè hi veia alguna similitud amb el meu Àiled (La Sénia). Les arrels de l’imaginari propi, vinculat amb els costums, la toponímia, i l’entorn en general de l’indret d’on un se sent fill, són sempre molt potents i marquen, de manera profunda i significativa, per a tota la vida. Són símbols i mites (de vegades individuals, de vegades col·lectius) que, de vegades es transformen, es transfiguren, s’oculten durant temporades sota terra, com els rius subterranis, però que perviuen, malgrat tot.

En el mar de les Antilles és la novel·la que, potser, sigui una de les més rigoroses, documentades i més ben explicades que he llegit mai sobre tot el sarau de Cuba de 1898 (n’he llegit poques, ja que no és un tema que m’interessi especialment). Crec, sincerament, que els lectors en general la coneixen poc, ja que és una gran obra que encara roman en l’oblit general.

Pel que fa a Entre les urpes del gat, dir-te que em va agradar, ja que tracta de temes (aquesta vegada sí) que m’interessen més, relacionats amb els misteris històrics medievals d’una població i, alhora, amb les vicissituds quotidianes i amb les actituds de les persones, la qual cosa permet fer una introspecció i conèixer una miqueta millor els límits dels éssers humans. Fer una capbussada als budells interns, als abismes propis, sempre és positiu.

 

Narrativa breu:

En aquest cas, i sense menysprear els altres reculls, m’inclino per l’antologia El carrer dels Bonsais. Hi ha reunits uns contes excel·lents, molt punyents i amb una versemblança colpidora; inoblidables, amb una personalitat pròpia (personalitat del conte en si mateix) identificativa i singular. Personalment em va evocar els Contes du chat perché (1934-1946), de Marcel Aymé, la qual cosa sempre és d’agrair, tot i que el teu estil és ben diferent, per descomptat. Em va alegrar molt que es traduïssin a l’italià. Són uns relats molt ben construïts, amb unes bases molt sòlides.

Assaig:

Precisament durant aquest darrer confitament (desembre 2020) que encara patim em vaig llegir Les petjades de l’home invisible. Cadascun dels escrits és una mostra ben explícita i real del món salvatge en el qual sobrevivim (o sobremorim) com podem. Crec que és molt interessant (i important) dir les coses pel seu nom; i en aquest sentit, cal remarcar tot allò que expliques sobre el món de les lletres i de l’edició, així com els problemes amb les «autoritats» i administracions que, en lloc de facilitar-nos les coses, als ciutadans en general, fan més aviat el contrari: ens poden pals a les rodes. D’altra part, els textos exposen, i plantegen, dubtes i reflexions de tota mena que impliquen tothom, en el supòsit que «vulguem millorar el món, i/o la societat». Trobo que és un volum molt complet.

*

En fi, ignoro si et servirà de res això que he escrit, Manel. Agrair-te, com a creador, la feinada que has fet al llarg de tota la vida; perquè, per a alguns «ciutadans invisibles», escriure és viure (o malviure).

Emili Gil i Pedreño. Correu electrònic del 2 de Febrer de 2021 a les 17,21 hores.


dimecres, 10 de febrer del 2021

SOBRE UNA ENQUESTA, O QUI NO TÉ FAENA, EL GAT PENTINA


Com que soc una persona curiosa i, a més, sempre he tingut la necessitat de saber quina és la recepció del meu treball literari entre els lectors, conscient així i tot dels índex molt baixos de lectura en llengua pròpia que hi ha al País Valencià i de l’escassa incidència de la meua obra en altres territoris; i com que soc pare de sociòleg i un cert interés se m’ha enganxat per la qüestió per via filial; i com que a més qui no té faena el dimoni li’n dona, vaig decidir durant la primera setmana de febrer fer una enquesta, un sondeig, amb l’objectiu de saber quines són les quatre obres, una per gènere literari, que més els han agradat als meus lectors. Aquest 2021 farà trenta-cinc anys de l’edició del meu primer quadern de poesia, A tu, del viatger estrany (autoedició, 1986).

El sondeig, he de confessar-ho, ha estat un tant irregular, ja que arribar a cinquanta persones que hagen llegit almenys un huitanta per cent de la meua obra ha estat una aventura difícil i complicada. A més, la representació per edats i per sexes és inexistent. Hi ha pocs menors de trenta anys i poques dones, la majoria dels participants són valencians, pocs catalans i cap de les Illes Balears, l’Aragó o l’Alguer.

L’enquesta era de pregunta única: “Quin, des del teu punt de vista, és el millor llibre per gènere literari, poesia, novel·la, narrativa breu i assaig dels que he publicat fins ara?”, i tot seguit afegia una llista d’on havia tret fora les tries personals de poesia, Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, 2002) i Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (Editorial Germania, 2012).

Dues persones van justificar amb un llarg escrit la seua decisió, una de les quals vull publicar en aquest blog amb el seu permís; altres ho han fet amb quatre ratlles i la majoria han anat directament al gra. Altres dos em van assenyalar que m’havia oblidar de posar els llibres que havia escrit destinats al públic infantil.

N’hi ha un que afirma amb contundència que els millors llibres són els que he publicat els darrers anys. Altres que els és molt difícil elegir i de vegades em donen dos títols.

Un altre s’excusa per no haver llegit tots els títols i no vota afegint tot seguit: “La teua literatura ha rebut per part de crítics, lectors i autors una molt bona opinió”. Una de les poques dones que ha participat m’assegura  que “no en puc elegir un de cada”, i això que és una de les persones que més a fons coneix la meua obra.

N’hi ha quatre que no han votat un dels gèneres, en un cas novel·la, en un altre narrativa breu i en dos poesia. I n’hi ha un que ha votat un llibre que no havia posat en la llista, Puçol en la memòria (Publicacions de l’Ajuntament de Puçol, 2015).

He tingut la sorpresa que el darrer títol editat, Quadern per al meu fill Arnau, que acaba d’eixir i ha tingut una distribució nefasta, ha sigut un dels més votats.

Un dels enquestats que ha publicat la pregunta amb la llista de títols en el facebook ha obtingut només una resposta en el seu mur: “Jo em quede amb l’últim pel significat que té”.

Hi ha hagut un seguit de llibres que no han obtingut cap vot, el dietari A mala hora gos no lladra i les col·leccions de poesia A tu, del viatger estrany, Amb els plànols del record (Editorial Germania, 1994) i Un gest de la memòria (Edicions de la Vorera, 1999). Els quatre fa més de dues dècades que es van editar, no van tindre una bona distribució i a hores d’ara no es troben ni en llibreries de vell. Amb un únic vot s’han salvat en poesia Com una òliba (Editorial Aguaclara, 2002), la col·lecció de microcontes Espècies en perill d’extinció (La impremta arts gràfiques, 1998), que personalment considere un antecedent d’El carrer dels Bonsais (Ajuntament de Catarroja, 2000) i els dietaris Estiu de 1987 i El temps no vol quedar penjat, que junt amb A mala hora gos no lladra conformen una trilogia que va editar Llibres de l’Aljamia del 2005 al 2010.

On la diferència de vots ha sigut més notable i la predilecció dels lectors més clara és en el gènere de novel·la, on Entre les urpes del gat (Editorial 3i4, 2018) ha estat el més votat, seguit a distància per En el mar de les Antilles (Oikos-Tau, 1998). En assaig també ha gaudit de la predilecció del públic Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017) i a una curta distància ha quedat Quadern de Ca Perla (Editorial Neopàtria, 2020). En narrativa breu, la pugna ha estat pel segon i tercer lloc, que s’han disputat L’ombra del bou (Editorial Neopàtria, 2016) i El carrer dels Bonsais, encara que la majoria dels vots els ha recollit Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011). En poesia el vot ha estat molt disputat entre els llibres Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria, 2019) i Quadern per al meu fill Arnau (Editorial Neopàtria, 2020), potser perquè, com diu el professor Adolf Piquer en el llibre La identitat narrativa valenciana en el segle XX (Institució Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i Investigació, 2020), “principalment perquè la literatura és emoció per se”.

I aquest ha estat el resultat. Només agrair a tots els qui han col·laborat en l’enquesta el seu temps i la seua estima.

 

 

  

diumenge, 10 de gener del 2021

LA PERSISTÈNCIA PER SALVAR LA MEMÒRIA

 


Albert Calls i Xart*

Quadern per al meu fill Arnau (Col·lecció Mare Nostrum, número 51. Editorial Neopàtria. Alzria, 2020), de Manel Alonso i Català, és un llibre colpidor. Tant de bo mai s’hagués hagut d’escriure ni de llegir! Però la vida és més forta que nosaltres i els nostres desitjos i del dolor profund de la pèrdua del fill surt aquesta carta escrita per necessitat, des de les profunditats i l’amor paternofilial de Manel a Arnau, qui malauradament ens va deixar aquest any passat.

Poemari escrit a través dels records i el dolor, carta tan personal com intransferible en la qual a cop de vers anem retrobant-nos l’Arnau, que amb 25 anys d’existència ha deixat el llegat d’una trajectòria intensa, sembrada d’amics i projectes, anhels de llibertat i somnis que un tràgic destí va estroncar.

Es fa difícil escriure sobre aquest llibre punyent, colpidor, senzill i directe, que no podem separar de la vida. La paraula s’alça com un darrer clam dolorós i trenca totes les barreres de les febleses i grandeses que tenim com a humans.

A vegades la realitat esmicola la literatura, quan la vida ens aplana i els poemes esdevenen un crit davant de la impotència i un salvavides per aferrar-se amb desesperació als records. Aquest llibre ens parla de grans persones. I de la voluntat de salvaguardar la memòria contra la fragilitat del viure.

El més petit de tots,

massa tendre per a la vida,

enlairava la bandera de la llibertat d’expressió”.



Quadern de Ca Perla, de Manel Alonso i Català, (Col·lecció Manuzio Narrativa. Editorial Neopàtria. Alzira, 2020) és l’altre títol de l’autor valencià, previ a Quadern per al meu fill Arnau.

En aquest cas es tracta de prosa directament al servei de la memòria, un pretext però per reflexionar sobre un mateix i l’entorn, la globalitat i universalitat d’allò més proper.

Recordo aquell primer títol de Manel Alonso, de fa uns quants anys, La veu d’un poble, autor que des del Puçol més local s’ha anat projectant al món global del segle XXI, amb una trajectòria literària consolidada i sent un activista cultural de primer ordre.

A través de la seva prosa vindicativa ha anat enregistrant figures i paisatges del seu tarannà vital, la demostració que allà on vivim pot ser el centre del món si tenim la capacitat d’observar amb els ulls interiors de la nostra ment.

L’autor ens recorda en el llibre que és de poble, li agrada ser-ne, “encara que aquest no és aquell que fou”, ens diu. A Quadern de Ca Perla ens parla de la família i els veïns, el pas del temps i la incidència dels uns amb els altres, la memòria compartida de tots aquells que són els nostres companys de viatge.

I és que a poc a poc, llibre a llibre, en Manel ha anat escrivint la seva història i la del seu món, el miracle de la literatura de preservar el record que malda sempre per desaparèixer.

En aquest Quadern s’hi apleguen opinions, comentaris, apreciacions, emotius moments i petits grans fils que ens lliguen a una memòria col·lectiva compartida. Tot un itinerari vital de sensacions, vivències i emocions, trossos d’eternitat, allò que de veritat importa i que encara que pugui semblar que queda esborrat en ombres i cendres, persisteix.

El cervell és una calaixera on guardem, aparentment desordenats, plens de pols i teranyines, els nostres records”.



*Poeta, narrador, agitador cultural i periodista nascut a Cabrera de Mar el 1966.

dissabte, 2 de gener del 2021

UNA LECTURA DE QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU

 


Àngel Martínez Moreno

Benvolgut Manel, finalment he pogut llegir el teu llibre Quadern per al meu fill Arnau, i ho he pogut fer fluidament i gaudint-lo. No soc ni tinc les qualitats d’un crític literari però sí que em considere un bon lector i és des d’eixa perspectiva que voldria dir-te que el poemari m’ha semblat excel·lent, tant en la forma com en el contingut. L’he llegit entenent que pretenies elaborar un retrat biogràfic d’Arnau però també de tu mateix i de la vostra relació. M’ha agradat especialment el llenguatge, que permet al lector entrar al text, que l’incorpora, li fa un lloc entre vosaltres i li atorga el dret a sentir-se còmplice i involucrat en una història que pertany a altres (vosaltres dos) i  experimenta que, malgrat això, li és permès de compartir-la. El lector es pot reconèixer en els versos fàcilment i sap tothora de què parles. Són versos que convidaran qui els llija a fer-los seus i poder viure’ls com si foren propis. La identificació amb el poeta és immediata i jo diria que inevitable. Així, en tant que lector vull donar-te les gràcies per haver compartit una experiència tan terrible i haver-la transmutat en versos i la millor poesia. 

Per altra banda, i ja des d’una altra perspectiva, no menys important, supose que haurà estat una bona ferramenta que ajuda a l’elaboració del dol i la integració de la pèrdua tant per a tu com per a sa mare i els seu germà, així com per a altra gent propera. També des d’aquesta consideració es tracta d’un llibre excel·lent. 

Malgrat les circumstàncies que t’han portat a l’escriptura de poemari, enhorabona pel resultat. I tingues la certesa que també li serà de força utilitat a altres persones que potser es trobaran en situacions semblants.  

Una abraçada. 



*Àngel Martínez Moreno és poeta, psicòleg social i especialista en psicologia clínica.