dilluns, 10 de febrer de 2020

CATORZE CITES DE "QUADERN DE CA PERLA"



1 «Res no és per a sempre, ni tan sols el que funden o estimen els poetes».
2 «Hi ha loteries nefastes a les quals u no juga ni vol jugar i que, per no sé quin mal fat, t’acaben tocant».
3 «Hi ha dins de cada un de nosaltres una part fosca i cruel capaç d’abusar dels més febles de la societat per simple diversió».
4 «No puc evitar pensar que cada record és com el gra d’una magrana, en ajuntar-los conformen el relat de la nostra vida».
5 «Mai no em deixa de sorprendre l’ésser humà. Es mou entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, rebolcant-se en la fal·làcia i la hipocresia amb una naturalitat que fa feredat».
6 «De vegades la part més fosca de l’ésser humà ix com una ventositat que ho empastifa tot amb una olor nauseabunda. Una olor que no pot ser assumida i ratificada per aquells que redacten la llei, per molt que tinguen el beneplàcit d’una gran part del veïnat».


7 «Tots tenim un passat. Un passat quan no obscur o frustrant, ridícul, però del qual per poc intel·ligents que siguem hauríem d’haver extret alguna lliçó».
8 «Tot record acaba sent una creació literària més o menys reeixida».
9 «La humanitat és un club en el qual accepten a qualsevol individu, per poc recomanable que siga la seua companyia».


10 «La mort és un lladre cruel que ompli les nostres vides d’absències i de dolor».
11 «M’haguera agradat estalviar-me un bon grapat de coneixences. La toxicitat de certs individus ha aconseguit enverinar alguns anys de la meua vida».
12 «Evocar és una forma de literatura. En l’evocació la memòria passa pel filtre del jo i acaba recreant una veritat subjectiva».
13 «Una novel·la és un bon lloc per a viure, almenys fins a que d’ací uns mesos la done per acabada. Els personatges em fan companyia i més lleugera la solitud».
14 «Hi ha biografies que oculten el dolor, la frustració, la tristesa, el desencant i la pena de tot un país».

dilluns, 6 de gener de 2020

A L'HOME, A L'AMIC, AL POETA



Per BERNA BLANCH

     Ja fa algun temps que vaig llegir Quadern per a Joan, el poemari que Manel Alonso va dedicar a Joan-Baptista Campos i que fou publicat per l’editorial Neopàtria en la col·lecció Mare Nostrum.
    Encapçala el llibre una dedicatòria que diu: A l’home, a l’amic, al poeta. He de dir que la lectura per dura i tendra em va ferir, és un conjunt de trenta-quatre poemes que Manel dedica al seu amic en resposta a alguns dels textos que aquest penjava en el seu blog, La garfa dels dies, i a altres converses que van mantenir al llarg d’aquells mesos. Malauradament, el poeta del Grau de Castelló, acabà per deixar-nos després d’una llarga lluita contra el cranc.
    En el llibre, les frases de Campos, a principi de full, són contestades per Alonso amb versos subtils, plens de delicadesa, amb els quals pretén animar o acompanyar, alleugerar, si això és possible, la soledat, la desesperança i la tristesa que devia d’estar patint Joan. Manel fa un exercici artesà, intuïsc dificilíssim, d’anar escollint raons, motius i paraules, per a que els poemes foren ungüent i bàlsam que poder entregar al seu amic. Són versos que traspuen, que transmeten afecte i serenor des del previsible neguit que el propi Alonso devia estar sentint en escriure’ls. Versos amb ànima de foc, que il·luminen, que escalfen, que allunyen l’obscuritat, versos als que apropar-se i que volen ser un regal, una ajuda, un dir no estàs sol, estem ací, llig i pren d’ells la vibració de l’amistat i la bellesa.
Cal aquesta íntima literatura de la humanitat, la literatura on trobar-nos, aquella que ens recorda els valors que ens fan capaços d’engrandir la nostra manera d’entendre la vida, de vore el món, de sentir el batec que ens fa pròxims. Aquella on són preeminents el missatge, la força i el calor de la paraula, la que és capaç de ser pont i camí, com a transmissora d’emoció.
Que sensible, que important aquest llibre on els sentiments bateguen sembrats i crescuts en les pàgines, que important si ens fa sentir-nos persones i llegim en ell solidaritat i empatia.
    Quadern per a Joan és un poemari sensible, reflexiu i sincer, i com diu Manel en la justificació que ens introdueix al text, sense poema de comiat. Ha fet bé de no posar-lo.

diumenge, 4 d’agost de 2019

"QUADERN PER A JOAN", POEMAS DE LA MEMORIA DEL DOLOR Y DE LA ESPERANZA



Por Manuel García Pérez

El escritor Manel Alonso publica su nuevo poemario Quadern per a Joan, un testimonio desgarrador de la vida como sufrimiento y esperanza, un legado sobre la inspiración ante la incertidumbre del futuro.

Manel Alonso escribe Quadern per a Joan, un poemario sobre las preguntas originarias que caracterizan nuestra condición humana.



Me ha conmovido. Seguramente, porque me pilla en momentos bajos, pero no es una excusa. El poemario de Manel, publicado por Neopàtria, es lo mejor que he leído en mucho tiempo.
A estas alturas, fingir me estorba y me causa sarpullidos. Y no puedo negar que estos poemas dedicados a su amigo Joan Baptiste, desaparecido a causa de un cáncer, me han estremecido. Pero no es un poemario exclusivamente elegíaco. El talento de Manel consiste en que este libro es una reflexión profunda sobre la vida como una aventura inútil, pero apasionante, siendo el existencialismo lo que rezuma en cada poema: "Cerques respostes i trobes la bellesa, / la bellesa que es deixa atrapar i modelar/ per la teua veu quan l´anomenes, /la bellesa a la qual un dia/ vas jurar fidelitat eterna,/ la bellesa on resta oculta/ la resposta a tot plegat" (pág. 21)
Pero ese existencialismo no conduce a la nada, sino a una verdad, la certeza del dolor como experiencia física y nostálgica para el creador y como sentimiento que alumbra la creación, que ilumina nuevos espacios. El verso construye nuevos itinerarios, renovadas posibilidades de mirar al futuro sin miedo, con la esperanza de haber adquirido, a través de ese diálogo con el amigo enfermo, la destreza de la escritura como alejamiento de todo, como una fuga en sí misma, como un ejercicio que busca en la herida una aproximación al hecho de escribir como un fin propio.
La realidad es lo de menos, el futuro, un fraude, la piedad, un síntoma de la frustración. La esperanza solo es posible en ese diálogo entre Joan y Manel donde la vida ya es otra, la vida del ahora y del después, la vida ante el umbral de la muerte, ante la necesidad de abandonar el misterio, los recuerdos, las anécdotas: "Des de la ditància/ els teus silencis es mostren com el tornaveu/ de la desesperança" (pág. 34).
Ahora todo es puro, sincero. La enfermedad tiene esa habilidad de curar lo que nos ha hecho banales, efímeros, mundanos, hasta inútiles: "Em cou en la ferida oberta/ la dissort amarga dels teus dies" (pág. 37).
La enfermedad rescata al hombre del grupo, lo hace único, inédito, lo enfrenta a otra verdad, a aquella que reside en una escritura tan personal como improductiva, porque Joan sencillamente no está. Y, sin embargo, son los poemas de Manel los que resisten, los que ahondan en el aprendizaje insondable de saber que morir es solo un tránsito, por mucho que duela: "Escolta, no estàs sol, /en la foscúria se sent/ el rítmic batec d´un cor/ que es mou per tu" (pág. 44) 

Publicado el 11 de julio de 2019 al Periódico de Análisis  y Opinión Mundiario

dissabte, 13 de juliol de 2019

QUADERN PER A JOAN



Per Salvador Vendrell*

Manel Alonso i Català em fa arribar el seu llibre Quadern per a Joan (Editorial Neopàtria. Alzira, 2019) amb una dedicatòria que em toca el cor: «I se’ns escapa la vida/ entre els dits tous de les mans/ i en la seua agra fugida/ ja no ens valen crits ni clams.// Assumim la solsida/ i al camí obriguem trams/ que alleugen,ai, la ferida/ i amb goig creem nous lligams» Un llibre que va fer després de la seua crisi personal provocada pel naufragi dolorós de Brosquil edicions de què era soci fundador i treballava de director literari. Això en 2009 en plena crisi econòmica quan «el futur, que a penes feia uns anys ens els pintaven tan ple de llum i de color, s’havia convertit en un gat negre que fugia en la fosca nit».
Alonso conta que va viure una crisi creativa, perquè se li havia assecat la deu d’on es nodria. Una creativitat sense la qual els escriptors no són ningú. I com el mal no ve mai sol, van diagnosticar un càncer al seu amic Joan Baptista Campos, cosa que el va afectar profundament: «Et mous com un funàmbul/ sobre la corda fluixa que t’imposa la malaltia./ L’angoixa, l’ansietat, la malenconia et fereixen/ intentant desequilibrar-te/» Joan Baptista, però s’enfrontà a la malaltia amb esperança, tot desfent-se dels mals pensaments i creant en la seua llar una atmosfera positiva: «Potser és una qüestió d’amor: escoltar la vostra presència en l’espera i la memòria i aquest goig de viure». «La punyent punxada del dolor/ et recorda que la lluita continua».
Joan Baptista tenia un blog, La garfa dels dies, on penjava poemes, reflexions i articles diversos: «Obris el llibre dels dies i passeges el dit tremolós/ per les seues pàgines, mentre tenses l’arc de l’espera». I un dia Alonso es va adonar que contestava al seu amic en forma de poema: «El caliu del record viscut i compartit/ ens escalfa, camarada, en les nits fredes/ i ens protegeix de les ombres funestes». Va continuar escrivint en el blog de l’amic només amb la voluntat que sentira la seua presència al seu costat com ho feien també altres amics escriptors: «La grata companyia de la gent que ens estima/ ens fa forts, les seues paraules ens alimenten,/ les seues abraçades són puntals i alhora refugi/ contra la fonda pena que ens afligix/». Un dia es van veure i Campos proposa a Alonso, publicar els poemes, d’un i de l’altre, en el mateix llibre, Alonso en aquell moment, va preferir deixar-ho córrer. Però, seguia escrivint al seu amic, perquè recuperara el tremp creatiu i, al mateix temps, li curara les ferides. Quan va faltar Joan, va guardar els poemes i, durant alguns anys, es va negar a editar-los. Li feien mal. Finalment, es va decidir a publicar-los en aquest Quadern per a Joan. Un llibre que no vol ser un comiat, perquè l’amic viu en els seus llibres i en la gent que estimava.

*Article publicat al diari Levante el dilluns, 8 de juliol de 2019

dijous, 4 de juliol de 2019

"QUADERN PER A JOAN"



PER VICENT NÀCHER

El darrer llibre de poemes de Manel Alonso i Català és una obra que ha fet reconciliar-me amb la condició de poeta. I és que es tracta d’un recull de versos molt sentits, que ràpidament traspassen qualsevol lector. Són textos senzills i d’una bellesa important per la seua sinceritat, que arriben fins al moll de l’os. Dic sincers perquè davant de la mort no caben mentides, a ella no se la pot enganyar. En aquest cas, Alonso ret un homenatge molt colpidor i punyent al desaparegut jove lletraferit Joan-Baptista Campos, a través d’un diàleg poètic entre les paraules de tots dos. Aquest es troba plenament immers en una malaltia que el conduirà  a la mort, i Manel, li escriu mots per tal d’oferir-li el seu suport en uns moments difícils. Campos, per la seua condició de metge sabia a què s’enfrontava, però amb valentia i coratge assumeix el mal.
    Són trenta-quatre poemes impressionants, que sorgeixen de la conversa virtual dels dos poetes a través d’un blog, on Campos plasma les seues sensacions i cada moment del dur tràngol pel qual està passant. Sense massa artificis, Alonso intenta conhortar l’amic malalt, i davant la mort del seu interlocutor deixa inacabat el recull de poemes. Manel, el qual també es troba immers en una crisi personal i creativa, ens parla de les quatre veritats úniques de la vida i s’agafa fort al món que li ha tocat viure, tot compartint el dolor amb l’escriptor castellonenc.


    M’ha arribat a l’ànima aquest llibre d’Alonso, si ja em va agradar molt el seu Correspondència de guerra (2009), aquest Quadern per a Joan publicat per l’editorial Neopàtria d’Alzira no es queda enrere. Manel aposta per la claror sense amagatalls i la paraula senzilla de tots els dies. Aquesta és la poesia que a mi m’agrada, directa, transparent, que emociona el lector sense laberints formals, que s’instaura enmig de les coses de tots el dies com és la mort. Una obra que recomane vivament, i que ens recorda que tots estem en les mateixes condicions davant la negra dama que posa el final a totes les històries. Un plaer llegir poetes que ens ofereixen el seu necessari testimoni.


Article aparegut al periòdic La veu d'Algemesí el mes de juliol de 2019.
Foto: Ximo Bueno.

divendres, 17 de maig de 2019

QUADERN PER A JOAN


Per Albert Calls i Xart
Manel Alonso i Català és, avui per avui i amb merescut esforç, una de les grans veus poètiques del País Valencià. Escriptor de pedra picada, a mig camí de cantant de blues (encara que no canti ni toqui cap instrument, que se sàpiga), ha anat recorrent els polsosos camins de la vida i la literatura, rebent cops i patacades i evolucionant sempre cap endavant, "com els elefants", que diria ell; però deixant-nos sempre el testimoni del seu cant, del seu crit, del seu clam... poderós des d'aquella primigènia obra A tu, del viatger estrany (Autoedició, 1986). El seu darrer llibre és Quadern per a Joan, publicat per aquest 2019 per l’editorial Neopàtria d’Alzira. Poemes colpidors, escrits des de les entranyes de l'ànima, que plantegen el diàleg amb l'amic absent, Joan-Baptista Campos, construït a través de la interrelació poètica i que ha acabat prenent la forma final i tangible d'aquest llibre. Com els udols dels bluesman, en Manel esgarrapa a la intensitat del present l'enyorança de l'absència i ens demostra, un cop més, la solidesa de la seva veu radical, lliure, construïda pas a pas i des de la discreció de les grans persones, dels grans autors, que es mouen en silenci.
Del seu mur de facebook

dimecres, 8 de maig de 2019

CAMPOS VS. ALONSO



Per Pasqual Mas
Durant dos o tres anys, els poetes Manel Alonso i Joan-Baptista Campos van bescanviar una mena d’epistolari en què, a partir dels versos del segon, el primer li remetia un poema amb el qual apaivagar l’estat malaltís de l’altre. Joan Campos patia aleshores una malaltia que se’l va emportar per davant en un tres i no res. Un dia em va dir que ajornarem una cita en què havia d’intervenir al Taller d’Escriptura creativa de la Universitat Jaume I (en el qual també ha participat en tres ocasions Manel Alonso), perquè havia de fer-se uns reconeixements mèdics i en poc de temps ja no hi havia remei. Per sort, va complir amb el que s’havia compromès i vam gaudir de les seues paraules a la Llotja del Cànem.Tanmateix, uns mesos després, potser la darrera setmana que va xafar el carrer, també vam quedar: llavors, va passar per davant, a un metre escaig, i no el vaig reconèixer. No et vaig reconèixer, Joan; no t’ho vaig dir, però estic segur que m’ho vas llegir en la mirada. D’altra banda, em quede amb els viatges i els llocs que compartirem, al mateix temps o no (des de Pedreguer a Istanbul o a Saigon), i tants d’altres gràcies a la nostra afició a recórrer tant la terra nostrada com l’exòtica.
            Campos és el poeta del Grau de Castelló ―tot i que va nàixer a Xàtiva― i li devem poemaris essencials per a la poesia actual. Alonso, en Quadern per a Joan (Neopàtria, Alzira, 2019),  agafa alguns dels seus versos i els glossa, els explica, els comenta, els aclareix... També li contesta amb pretesa immediatesa per donar-li la raó (IV) sobre alguna qüestió tot convertint-lo en personatge; d’altres, en tercera persona, il·lustra (VI) el que les doloroses paraules de Campos deixaven caure; d’altres s’uneix per compartir un camí o una experiència (V). No amaga Alonso la inevitable fi que se li acosta al castellonenc (VII), rere la qual ens han quedat uns versos que sempre ens acompanyaran.
Campos era metge i sabia el que aviat li passaria i li ho rebla ―es pot ser més sincer?― el poeta de Puçol en afirmar que “la llum et crida” (VIII). Per això Alonso li ho escriu en primer plànol: “et veus obligat a aprendre una nova drecera”, i el converteix en “timoner” (VII), l’esperança del qual, un “pit-roig” (X i XXII), s’ancora en els mots.
La mà d’Alonso vol ajudar a vèncer la por que manifesta Campos a enfrontar-se a “un regne obscur, més enllà”. “No patisques” (IX), li diu com un pare ―ací un amic― que amb el parlar, posant-li nom a les coses, malda per conjurar la fel i el dol que l’arrosseguen.
No s’oculta el xoc contra la immediata realitat, la que dictamina un TAC (XVI), i al davant s’alça un mur que pregona com “no existeix la felicitat” (XVII).Contra la por, però, hi haurà la paraula dita i escrita: “et pareixerà / que estàs sol, / però ets amb la teua obra” (XXI).
Alonso no sempre s’enganxa a les cites de Campos; també es deixa dur (XXIV-XXIX) per la reflexió, conscient de com la paraula demana eixamplar-se per plantar-li cara al temps que s’escapa. No defuig al·ludir als “braços de la parca” ni a com la vidatrontolla “en la frontera / entre l’esperança i la desfeta” (XXIX). Les coses clares: la situació és extrema i tots dos ho saben, no calen versos que disfressen, tot al contrari.
I, per damunt de tot, hi ha la mà ampla, con un pa redó a la boca de la fleca, que acompanya el malalt acomboiant-lo amb l’amistat. Com la veu que li diu” Descansa, / recompon les teues forces. / Escolta, no estàs sol” (XXXIV).
A la fi, ens resta una remor que ens diu com el poeta Alonso no només es dirigia al poeta Campos. La sinceritat dels seus versos ens alerten que sempre aconsellem allò que ens convé a nosaltres; car, quan dialoguem, també ho fem amb nosaltres: el poeta, el bon poeta, sempre li parla a l’espill.


Publicat al blog Pliegos volantes el 25 d'abril de 2019