dimecres, 7 d’octubre del 2026

SCRIBO, ERGO SUM

 


Carme López Jiménez

Des que l'esquiva i esmunyedissa Àtropos va decidir, molt abans d’hora, tallar el fil de la vida d’Arnau Alonso Santos, l’escriptor i pare del jove, trasbalsat pel dolor escruixidor, la culpa sobrevinguda i una tristesa infinita, s’endinsa en el quadern, cerca la penombra i posa en pràctica al llarg de més de quatre-cents dies, seguint la consigna de Plini el Vell, allò de “nulla dies sine línia” (cap dia sense una línia).

.El novel·lista nord-americà Truman Capote deia que les paraules serveixen per guarir les ferides. En el cas de Manel Alonso i Català, les paraules i la música no li han foragitat la frustració, el dolor o la ràbia, però li han ajudat a pair i transformar el dolor i agafar-se amb força a la quotidianitat de la llar i la vida familiar mentre “esnifa desmenjat la darrera ratlla d’esperança”.

Hi ha tantes maneres de viure el dol, com a éssers humans existents. En Quadern en la penombra (Editorial Lletra impresa, Gandia, 2026), al lector no li basta traure el cap com un voyeur al dietari, sinó que ha d'entrar i visitar totes i cadascuna de les seues pàgines per a poder albirar el que succeeix en el període de dol d'un escriptor (amb curiositat exempta de morb), el que n’hi ha darrere de cada mot. Reviure i “acompanyar” des de l'empatia a l'autor, fent —parafrasejant al poeta menorquí Ponç Pons— insubstancial la nostra vida quotidiana.

Ens ho descriu Manel Alonso: “un dietari com aquest és, també, un mosaic fet de fragments diversos que conversen entre ells i amb mi. (…) escriure aquest dietari, és un exercici d’introspecció, de reflexió, de diàleg amb el meu jo personal amb l’objectiu de descobrir-me i d’entendre’m, i d’entendre el meu entorn més íntim.”

Gaudiu l’estada.

dilluns, 5 d’octubre del 2026

QUADERN EN LA PENOMBRA


Per Vicent Nàcher Ferrero

L’escriptor de Puçol Manel Alonso i Català, acaba de publicar un llibre molt interessant i punyent anomenat QUADERN EN LA PENOMBRA en l’Editorial Lletra Impresa. Aquest és un autor molt polifacètic, que ha publicat col·leccions de poesia, novel·les, reculls de narrativa curta, dietaris i llibres de literatura infantil.

Aquest dietari, ha estat confeccionat entre el 9 d’agost de 2022 i el 31 de desembre de 2023. Es tracta d’una obra en la qual hi podem trobar el dolor i la tristesa d’un pare que ha perdut el fill menut. Alonso es refugia en la literatura i la música, tot intentant refer la seua vida a través de les diferents activitats literàries. En aquest llibre, el lletraferit es despulla davant del lector amb una alta dosi de sinceritat. Relata de forma magistral i expressionista el dol i l’estat anímic en què es troba immers.

           A banda del que ja he dit, l’obra retrata l’actual panorama literari valencià en què es mou el nostre autor. Així, a través del quefer literari de Manel se’ns mostra tota una galeria d’escriptores i escriptors, amb una valoració de les seues obres més recents. D’aquesta manera, hi podem trobar una anàlisi força interessant de tot el que l’autor llegeix com a crític i lector apassionat. Manel Alonso viu dedicat a la literatura, ubicat en un treball constant. És un intel·lectual molt volgut en el món literari actual.

            Finalment, m’agradaria afegir que aquest volum és com un un passeig pels abismes més profunds de l’ésser humà. Perquè a través d’unes línies descarnades i vertaderes, veiem l’interior d’una persona. El llibre sagna, jo diria, traspua l’horror al qual ens sotmet tantes vegades la vida. És per tant imprescindible, la lectura d’uns textos que ens ofereixen sense filtres el patiment de les persones. Aquest dolor és el que ens agermana i ens fa més humans, immensament germans en la pena. Aquesta obra, essencial en l’actual panorama literari valencià, és necessària per a conéixer-nos i compartir els territoris vitals. M’agraden els llibres que diuen, que transmeten una veritat, en els quals l’autor s’hi juga la vida. Així ho fa Manel Alonso i Català d’una manera brillant i colpidora en una obra que no ens deixa indiferents.

Article publicat a La Veu d'Algemesí. Octubre de 2026.

divendres, 19 de juny del 2026

AIGUA ROJA. CRIMS AL BALNEARI

 


Per: Manel Hurtado Juan

L’any 1999 hi va tindre lloca Caldes d’Estrac, a la comarca del Maresme, la III Trobada de Creadors que organitzava l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.Aquell encontre buscava debatre al voltant de la situació literària i posar en comú noves fórmules, tant de creació com de divulgació, de la literatura feta en la nostra llengua. D’ací va nàixer un projecte engrescador amb ànim de potenciar la novel·la de gènere negre. Un gènere que, aleshores, les editorials encara miraven de reüll, amb certes reticències. Tot el contrari que hui en dia, gràcies, entre d’altres, a la proposta que ens ocupa, que va contribuir a obrir noves clarianes enl’horitzó.

Així, Sílvia Tarragó, Vicent Penya, Emili Gil, Albert Calls i Manel Alonso s’hi submergiren de cap en una sèrie de relats amb només un parell de premisses: haurien d’estar localitzats en balnearis iamb una sèrie de morts que formarienel nexe d’unió entre les diferents històries. El recull el va publicar Edicions de la Vorera. D’aquella edició, actualment, resulta pràcticament impossible fer-se amb un exemplar, per això i, a més, a mode d’homenatge d’aquells relats pioners, Edicions Xandri reedita, aquest 2026, una versió revisada pels mateixos autors. Cinc balnearis idiversos crims tractats de manera diferent.Podremprendre el bany entre les aigües termals de les diferentspiscines que formen cadascun d’ells, amb la temperatura pròpia segons el caire que adquireixen individualment segons l’estil:gòtic, fantàstic o els més clàssicament policíacs, fins acabar a remull en el més pur estil Agatha Christie del darrer text.

Un negoci familiar, de Sílvia Tarragó, ens transporta a un món sobrenatural on necessitarem conèixer el turbulent passat familiar per poder entendre el present i tractar de reparar-lo de la manera menys traumàtica possible. Vicent Penya ens explica El retornde ManelFenollosa, vint anys després, al balneari on son pare va morir ofegat,amb la intenció de complir la darrera voluntat de sa mare, i acabarà trobant les respostes que tant temia descobrir. El balneari de Leb, d’Emili Gil, és un relat inquietant, que ens manté el cor en un puny: Pep i Consol, amb una relació de parella que fa aigües, s’hi veuraninvolucrats en una sèrie de fets que posaran a prova la seua fortalesa, una gimcana plena de misteris i l’amenaça d’un xiquet torbador, de conseqüències fatals. En el relat d’Albert Calls, Aigua tacada de sang, trobem el detectiu Arístides Zambrano, que haurà de bregar amb una secta sense escrúpols, capaç d’infligir el mal més atroç per tal d’assolir el seu objectiu. El recull conclou amb el bon regust de la literatura clàssica del gènere de misteri, amb un cas que resoldrà Joan Claramunt (a qui Manel Alonso dona continuïtat en la seua novel·la Entre les urpes del gat) al més pur estil Miss Marple o HerculePoirot.

     Estem davant, en definitiva, d’una sèrie de relats que ens fan gaudir el gènere criminal des de diferents vessants, cadascun amb el segell del seu autor i ens fan passar una estona agradable. Un recull que, com els bons vins, s’ha mantes uns anys en barrica i ara,Edicions Xandri,ens l’ofereix de nou per a poder gaudir-lo amb tots els seus matisos, els d’abans i els que ha guanyat amb el temps. Un llibre que no decebrà els amants del gènere.

dijous, 14 d’agost del 2025

POESIA DE LA DEFINICIÓ

  



Per Vicent Penya

        El polifacètic i prolífic escriptor Manel Alonso i Català acaba de publicar en Neopàtria Edicions una curiosa novetat: el seu primer llibre d’aforismes. Darrerament, Alonso ens té acostumats, en cada publicació que lliura al públic lector, a propostes agosarades i cridaneres que fan que cada obra seua siga única i singular. Si bé ja havia practicat abans la literatura breu, tant en poesia com en narrativa, amb poemes curts o amb microcontes, ara ens sorprèn amb un nou llibre en què fa bandera de la brevetat en forma de pensaments o reflexions. De fet el volum de què estem parlant es titula Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern.

        La paraula “aforisme” ve del grec aphorismós, que significa “definició”. Ningú no negarà que aquest gènere literari mínim, a banda del parentiu que pot tindre amb l’assaig o fins i tot amb la filosofia, es troba fregant pràcticament els dominis de la poesia. Possiblement és per això que, en un dels seus llibres, l’escriptor Milan Kundera assenyala que l’aforisme és una “forma poètica de la definició”. I, de fet, Manel Alonso aplica en els seus “pensaments”, no solament tot el potencial cognitiu de què és capaç, sinó un toc poètic singular que els confereix una empremta inèdita i personal. D’aquesta manera, la destresa creativa d’Alonso el du a “definir” cada tema concret que proposa amb la seua “forma poètica” peculiar i ben elaborada. “El poeta és un músic sense pentagrama”, puntualitza en un dels pensaments, fent una definició poètica precisament del terme “poeta”. I més endavant: “Un escriptor sense lectors, un monologuista al desert”. Però també: “Una abella treballa tota la vida per a produir una cullerada de la mel que ara assaborisc. Així el poeta dedica la seua vida a una obra que el lector gaudirà durant uns instants”.

        Les temàtiques que fa servir l’autor són diverses i suggerents, des dels grans temes universals com la vida, la mort, l’amor, el desig, fins a temes més específics com ara les qüestions lingüístiques, polítiques, cíviques o literàries. Cal dir que, des del punt de vista temàtic, els cinc-cents pensaments “oblidats entre els fulls d’un quadern” d’aquest llibre han estat distribuïts, en general, per grups de matèries que es van alternant.        

        Comença la tanda de pensaments o definicions poètiques amb un assumpte punyent i dramàtic com és el del suïcidi, que l’autor (ho sé de primera mà) ha patit de ben a prop, i sobretot la buidor que deixa entre les persones que s’estimaven el qui ha decidit deixar-nos. “Una decisió equivocada acaba perjudicant un col·lectiu. El suïcidi no és només la fi d’una vida, és l’inici d’un malson per a aquells que han estimat el difunt”. O més endavant: “... Orfes de pares biològics o de pares intel·lectuals. No entra dins d’aquest orde la possibilitat de perdre un fill, i no estem preparats per a afrontar aquesta orfandat que ens deixa”.

        Però al costat d’alguns aforismes que denoten una visió pessimista o tràgica de l’existència humana, en trobem uns altres que vessen un gran humanisme i un bri d’esperança: “El poema naix amb el somni de convertir-se un dia en cançó”. I d’altra banda: “La solitud és imperceptible amb un llibre en les mans”.

        Així mateix, cal ressaltar la ironia que l’autor fa servir en bona part de les planes d’aquest llibre. Una ironia enginyosa i intel·ligent que no és més que un ingredient necessari per amenitzar la lectura i copsar, amb píndoles ràpides, l’atenció indispensable dels lectors: “No penedir-se de res és tindre ínfules de déu, de déu idiota”. O també: “Donar el bon dia és una mostra de generositat tal que exigix una resposta immediata a la seua altura”. I un altre, a més, d’una agudesa subtil: “Per a perdre la vida no cal haver de morir-se”.

        I pel que fa a la matèria literària, o el fet de llegir i escriure, ens trobem perles com aquestes: “El bon lector no està pendent de novetats” i “La justificació de l’injustificable és un gènere literari amb una llarga nòmina d’autors que el conreen”.

        Unes altres vegades els pensaments prenen un caire de denúncia cívica o social, sovint en forma de lamentació mordaç, però també amb l’esperança d’ajudar amb el seu granet de sorra a la millora del món que ens ha tocat viure: “Quan la salut és un negoci, els virus es convertixen en força de treball”; “L’ésser humà és un animal territorial i amb tendència a la promiscuïtat, estima la seua terra i desitja la dels veïns”.

        En aquestes pàgines, doncs, l’autor ens corrobora un aspecte del seu quefer literari que els assidus lectors ja coneixíem: que és capaç d’assumir qualsevol registre i fer-ho d’una manera personal i amb un vast coneixement i profunditat. No debades, el gran humanisme vital que desprenen la majoria dels llibres de Manel Alonso, així ho ratifica. I sobretot després de llegir un “pensament” com el següent, que sembla com un petit “poema de la definició” del final de la fabulosa novel·la Les palmeres salvatges de William Faulkner: “Em fa mal pensar que quan em muira morirà en mi el seu record”.

dissabte, 7 de desembre del 2024

UN PENSAMENT OBLIDAT ENTRE ELS FULLS D'UN QUADERN

 


PER MANEL HURTADO JUAN

    Un aforisme és una sentència, un pensament a mode de màxima, una frase curta amb una bona dosi de lucidesa, on l’autor mostra la seua capacitat d’observació, la seua saviesa. Manel Alonso i Català s’hi val d’aquesta tècnica en el seu darrer treball per fer-nos reflexionar: Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern (Editorial Neopàtria, 2024), on demostra tot el pòsit que ha assolit després d’anys de creació literària. L’aforisme és filosofia, és certesa, és reflexió. Un bon llibre d’aforismes ens ha de sacsejar, ens ha de commoure, ens ha de fer obrir els ulls, ens ha de fer pensar en definitiva. I això, aquest recull que ens ocupa, ho aconsegueix amb escreix. Tot i que el mateix autor ens fa un incís: En forma d’aforismes s’han dit bestieses de l’altura d’un campanar, això sí, bellament escrites. En quant a bestieses, no és aquest el cas, ja que s’hi tracta de cinc-cents aforismes ben aguts.

     No resulta fàcil escriure un llibre d’aforismes, però Manel Alonso i Català ho aconsegueix. Ací trobem un compendi de la seua trajectòria vital i sobretot, literària. Ha conreat la literatura infantil i juvenil, ha destacat amb l’assaig, la novel·la, la poesia i tot tipus de narratives i així queda reflectit al llarg del llibre: De l’aforisme al poema, del conte breu a l’apunt filosòfic. Viatges engrescadors travessant fronteres intangibles.

     Un llibre d’aforismes ha de ser el reflex més fidel del seu autor, perquè és fruit de la seua veritat, de la seua capacitat d’observació, de la seua experiència vital. Entre aquestes pàgines trobem el Manel devastat: és necessari acomiadar-se correctament abans de partir. Sense el comiat, el dolor que deixa l’absència és atroç; l’escriptor que té molt a dir: en la creació literària, com en la vida, hem de ser conscients de cada paraula i de l’energia que crea en encadenar-se amb altres; l’observador que pateix pel món que l’envolta i pren partit: La utilitat del negacionista rau en el fet que ens obliga a tindre el nostre argument al dia; i també tracta de posar trellat, de mantindre’ns alerta: La necessitat de reafirmar-nos en les pròpies idees ens porta a fer passar com a certa la mentida més basta.

     Manel Alonso i Català és una veu assenyada, que cal escoltar amb atenció, sobretot quan parla de literatura: El ritme intern del poema depèn del ritme intern del poeta, una sentència exacta, raó d’un bon poema, essència d’uns bons versos. Com a bon aforiste observa i judica: La ignorància té el vici de qüestionar la intel·ligència, i no erra amb el diagnòstic, de rabiosa actualitat, malauradament.

     El món editorial avança a una velocitat vertiginosa. “Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern” va aparèixer a les llibreries el març passat i podem pensar que ja ha deixat de ser una novetat. Però amb bon criteri, Manel Alonso i Català ens avança una altra realitat: El bon lector no està pendent de novetats. Això és inqüestionable, les bones lectures resulten intemporals, i aquesta ho serà també. Un llibre de capçalera imprescindible per a tot tipus de lector, per a consumir a glopets, com un xarop que ens reconforta, on sempre trobarem el pensament adequat de què tirar mà en un moment de dubte, d’incertesa, de necessitat. Ara que s’acosten dies assenyalats, regalar Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern (Editorial Neopàtria, 2024) serà un encert, segur, i amb el pas dels anys, seguirà sent-ho.  

dissabte, 6 d’abril del 2024

dimarts, 20 de desembre del 2022

FUSTA DE CARRASCA

 


Por  Juana Sáez Juárez

Fusta de carrasca (Edicions del Bullent, Picanya, 2022) es una novela en la que Manel Alonso, en su tendencia al hibridismo genérico, mezcla y desdibuja los contornos novelescos, biográficos, autobiográficos y testimoniales. En un juego literario y bello gesto, Manel delega su voz en Pilar, su compañera, su mujer en la vida real, para que sea ella la que nos cuente en primera persona su propia historia, la de sus orígenes y la compartida con él. Nuestro autor no tiene voz ni protagonismo más allá de lo que Pilar, la entrañable protagonista y narradora, nos cuenta sobre él; sin embargo, está siempre presente en la narración de Pilar porque reconocemos su estilo, su prosa poética y su universo literario en una lograda fusión de dos voces en una, la voz de una pareja bien avenida.

La novela está estructurada en nueve capítulos, cada uno de ellos introducido por un breve poema que les da el título y la temática principal. Ya en el primer capítulo: La déria de recordar, observamos la complejidad estructural en cuanto a tiempo, espacio y voz narrativa. Pilar inicia su narración desde el presente que siente cargado de dolorosas ausencias:«Les absències són ferides que mai no acaben de cicatritzar. De tant en tant, s’obrin i supuren un líquid espés amarg com l’asséver que em crema la pell i em produïx un dolor intents i profund».

Con referencias proustianas un sabor, el del pan del pueblo de sus orígenes, activa la memoria involuntaria de Pilar, la de los recuerdos intensamente revividos a través de los sentidos: sabores, olores, sonidos del presente de Pilar, o incluso sus guisos cotidianos, sacan a relucir sus recuerdos y éstos  se encadenan  en una libre asociación de ideas, remembranzas y reflexiones que son las que hacen que se desarrolle su narración en un constante ir y venir, de tiempos pasados a tiempos del presente, hasta cerrar la novela al igual que Proust en su obra magna , en un círculo perfecto. A la complejidad del desorden temporal, de una memoria que contiene todos los tiempos en un orden imprevisible se une la espacial. Los recuerdos, la vida y la narración de Pilar se mueven en dos espacios: por un lado, en Ossa de Montiel y sus alrededores manchegos, lugar de origen de sus ancestros, de su familia materna que tuvo que emigrar en busca de una vida alejada de las penurias y, por otro lado, Pouet, el pueblo valenciano que su familia eligió para asentarse y prosperar y en el que nació, creció y vive Pilar. Dos espacios que se unen en la mente, en la identidad y en la trayectoria de vida de la narradora.Pilar nos cuenta una historia de mezcla e integración de tiempos, espacios, culturas, idiomas, identidades, personas, de protagonista y autor.

Mezcla e integración, desorden temporal y espacial, fusión de géneros narrativos, son recursos que dotan a Fusta de carrasca de complejidad literaria, pero no impiden que sigamos con facilidad el hilo temporal y argumental, ni que leamos la novela con fluidez e interés creciente, ni tampoco que podamos distinguir varios planos narrativos: el del autor reflejado en su obra en una velada autobiografía; el de las vicisitudes de la familia Carrasca, mote heredado del nombre de la abuela materna de Pilar, y del que la novela toma el título por la fortaleza de la madera de carrasca, una fortaleza que caracteriza a la abuela y a la madre de Pilar y que ella hereda; el del testimonio detallado de una época y de un pueblo espejo de muchos pueblos; el plano de la protagonista y narradora que, desde su intimidad cotidiana, rememora sabiendo que «La memòria és una recreació subjectiva del passat» y reservando para sí lo más íntimo, dejando que nuestra imaginación y experiencias intuyan lo que falta. Pilar nos cuenta las circunstanciase hitos de trayectoria vital que han dado lugar a que ella sea quien es: su condición social de hija de inmigrantes, su identidad escindida, su progresiva adaptación e integración en el pueblo y la cultura valenciana, su relación sentimental con Manel, oriundo de Pouet, los hijos de ambos, Bernat y Arnau Llibertat, cada uno a su manera, especiales; el paso del tiempo con su poder transformador, las penas que le pesan más que las alegrías, pero no la derrotan, las ausencias dolorosas y la trágica, la inenarrable ausencia de un hijo muy amado. La obsesión de recordar y escribir para que lo que es querido no caiga en el olvido.

Fusta de carrasca tiene la virtud, no sólo de invocar nuestros propios recuerdos, sino de introducirnos en el universo literario que Manel ha creado, el de la vida cotidiana y temas esenciales del ser humano representados en Pouet, el pequeño pueblo que deviene en universal. Nuestro autor eleva a nivel literario a su pueblo, Puçol, a su gente y a sus seres queridos, y por lo tanto, los dota de inmortalidad.

Manel y Pilar escriben una novela que contiene elementos de los grandes clásicos: lo trágico y lo heroico de las pequeñas, grandes personas hechas de fusta de carrasca.

En el Club de Lectura de Pouet nunca habíamos leído una novela tan entrañable y cercana como Fusta de carrasca. La voz poética, descriptiva, serena y sincera de Pilar nos sumerge en su mundo interior y en su vida cotidiana, en sus vivencias que son reflejos de las nuestras. En gran medida, las mujeres que participamos en el Club somos de la misma generación que Pilar, vivimos en Pouet o en pueblos aledaños con trayectorias similares. Conocemos a la pareja, nos solidarizamos con ella y nos identificamos en su relato. Algunas somos de origen inmigrante y otras oriundas de Pouet u otros pueblos valencianos que igualmente recibieron, en los años sesenta del siglo pasado, el éxodo rural del interior peninsular hacia zonas industriales y agrícolas más desarrolladas. Un auténtico alud migratorio que en muchos casos supuso doblar la población de las ciudades y pueblos receptores, como es el caso de Pouet, con todos los cambios en cualquier ámbito que ello conlleva. Tanto unas como otras vivimos ese proceso sin grandes conflictos más allá de problemáticas identitarias y culturales, personales, que surgen de la convivencia de orígenes, idiomas y culturas diferentes en el mismo espacio.

Fusta de carrasca es el testimonio de un periodo histórico y de un lugar que compartimos con los autores de la novela. La pareja rememora y, a través de la voz de Pilar, caminamos con ellos por La Marjal dels Moros, por los caminos de las masías diseminadas por luminosa huerta valenciana, por la añoranza al ver su progresivo deterioro, por el mar que baña los pies de Pouet y por la Sierra Calderona que guarda sus espaldas.

 «Caminant retrobe la pau emocional que sent que he perdut al poble».

Revivimos con ellos etapas de nuestras vidas y sus emociones, la edad escolar, las relaciones familiares y afectivas, el primer amor, el primer fracaso, la música, las discotecas, el cine, los barrios, la literatura, el trabajo, el paso del tiempo, el matrimonio, los hijos, los accidentes, la enfermedad, las ausencias…hasta los guisos de nuestras madres recuperan su sabor.

 «La memòria és una vella arca plena d’andròmines inútils que guarden els somriures i les penes».

Pilar nos dice que Fusta de carrasca «és el meu petit llegat d' amor al meu Arnau (…) Ara sin destinatari, aquest quadern ha perdut el seu sentit…».

Estos últimos puntos suspensivos pueden expresar una duda, ¿ha perdido realmente su sentido? Nosotras defendemos que no, Fusta de carrasca es un precioso legado de Pilar, de Manel y de Arnau Llibertat, que fue quién lo inspiró, a todos los hijos, y los hijos de los hijos, de una generación para que conozcan su historia y vean que independientemente del origen nuestras vivencias son similares, porque son universales.