Per Vicent
Penya
El polifacètic i prolífic escriptor
Manel Alonso i Català acaba de publicar en Neopàtria Edicions una curiosa
novetat: el seu primer llibre d’aforismes. Darrerament, Alonso ens té acostumats, en cada publicació que
lliura al públic lector, a propostes agosarades i cridaneres que fan que cada
obra seua siga única i singular. Si bé ja havia practicat abans la literatura
breu, tant en poesia com en narrativa, amb poemes curts o amb microcontes, ara
ens sorprèn amb un nou llibre en què fa bandera de la brevetat en forma de
pensaments o reflexions. De fet el volum de què estem parlant es titula Un
pensament oblidat entre els fulls d’un quadern.
La paraula “aforisme” ve del grec aphorismós,
que significa “definició”. Ningú no negarà que aquest gènere literari mínim, a
banda del parentiu que pot tindre amb l’assaig o fins i tot amb la filosofia,
es troba fregant pràcticament els dominis de la poesia. Possiblement és per
això que, en un dels seus llibres, l’escriptor Milan Kundera assenyala que
l’aforisme és una “forma poètica de la definició”. I, de fet, Manel Alonso
aplica en els seus “pensaments”, no solament tot el potencial cognitiu de què
és capaç, sinó un toc poètic singular que els confereix una empremta inèdita i
personal. D’aquesta manera, la destresa creativa d’Alonso el du a “definir”
cada tema concret que proposa amb la seua “forma poètica” peculiar i ben
elaborada. “El poeta és un músic sense pentagrama”, puntualitza en un dels
pensaments, fent una definició poètica precisament del terme “poeta”. I més
endavant: “Un escriptor sense lectors, un monologuista al desert”. Però també:
“Una abella treballa tota la vida per a produir una cullerada de la mel que ara
assaborisc. Així el poeta dedica la seua vida a una obra que el lector gaudirà
durant uns instants”.
Les temàtiques que fa servir l’autor són
diverses i suggerents, des dels grans temes universals com la vida, la mort,
l’amor, el desig, fins a temes més específics com ara les qüestions
lingüístiques, polítiques, cíviques o literàries. Cal dir que, des del punt de
vista temàtic, els cinc-cents pensaments “oblidats entre els fulls d’un
quadern” d’aquest llibre han estat distribuïts, en general, per grups de
matèries que es van alternant.
Comença la tanda de pensaments o
definicions poètiques amb un assumpte punyent i dramàtic com és el del suïcidi,
que l’autor (ho sé de primera mà) ha patit de ben a prop, i sobretot la buidor
que deixa entre les persones que s’estimaven el qui ha decidit deixar-nos. “Una
decisió equivocada acaba perjudicant un col·lectiu. El suïcidi no és només la
fi d’una vida, és l’inici d’un malson per a aquells que han estimat el difunt”.
O més endavant: “... Orfes de pares biològics o de pares intel·lectuals. No
entra dins d’aquest orde la possibilitat de perdre un fill, i no estem
preparats per a afrontar aquesta orfandat que ens deixa”.
Però al costat d’alguns aforismes que
denoten una visió pessimista o tràgica de l’existència humana, en trobem uns
altres que vessen un gran humanisme i un bri d’esperança: “El poema naix amb el
somni de convertir-se un dia en cançó”. I d’altra banda: “La solitud és imperceptible
amb un llibre en les mans”.
Així mateix, cal ressaltar la ironia que
l’autor fa servir en bona part de les planes d’aquest llibre. Una ironia
enginyosa i intel·ligent que no és més que un ingredient necessari per
amenitzar la lectura i copsar, amb píndoles ràpides, l’atenció indispensable
dels lectors: “No penedir-se de res és tindre ínfules de déu, de déu idiota”. O
també: “Donar el bon dia és una mostra de generositat tal que exigix una
resposta immediata a la seua altura”. I un altre, a més, d’una agudesa subtil:
“Per a perdre la vida no cal haver de morir-se”.
I pel que fa a la matèria literària, o
el fet de llegir i escriure, ens trobem perles com aquestes: “El bon lector no
està pendent de novetats” i “La justificació de l’injustificable és un gènere
literari amb una llarga nòmina d’autors que el conreen”.
Unes altres vegades els pensaments
prenen un caire de denúncia cívica o social, sovint en forma de lamentació
mordaç, però també amb l’esperança d’ajudar amb el seu granet de sorra a la millora
del món que ens ha tocat viure: “Quan la salut és un negoci, els virus es
convertixen en força de treball”; “L’ésser humà és un animal territorial i amb
tendència a la promiscuïtat, estima la seua terra i desitja la dels veïns”.
En aquestes pàgines, doncs, l’autor ens
corrobora un aspecte del seu quefer literari que els assidus lectors ja
coneixíem: que és capaç d’assumir qualsevol registre i fer-ho d’una manera
personal i amb un vast coneixement i profunditat. No debades, el gran humanisme
vital que desprenen la majoria dels llibres de Manel Alonso, així ho ratifica.
I sobretot després de llegir un “pensament” com el següent, que sembla com un
petit “poema de la definició” del final de la fabulosa novel·la Les palmeres
salvatges de William Faulkner: “Em fa mal pensar que quan em muira morirà
en mi el seu record”.
