ARNAU, UNA ABSÈNCIA FETA LITERATURA

 

Per José Miguel Segura

Acabat d’eixir, com qui diu, de la impremta m’arriba aquest Quadern en la penombra que m’he llançat a llegir immediatament. Aquest tipus de libres es llegeixen de seguida o es llegeixen molt més endavant, quan ells es deixen llegir. Els aspectes més cridaners, a primera vista d’aquest llibre de l’escriptor de Puçol Manel Alonso i Català son dos: el primer d’ells lligat al gènere -el dietari- en el que el discurs i l’escriptura queden inscrits i determinats. El «dietari» és un tipus d’obra literària amb un punt de vista autorial, totalment focalitzat i perfectament reconeixible des de la primera linia. Si el lector es pregunta quina és la veu que escolta en aquestes pàgines la resposta és la de d’un autor que parla en primera persona del singular en tot moment sobre les seues experiències -més o menys interioritzades- del dia a dia, quotidianes. El quadern gris de Josep Pla és, en aquest sentit, la referència immediata i canònica, el dietari per excel·lència en la nostra llengua.

El segon condicionant d’aquesta obra es la seua temàtica, condicionada de cap a peus per la vivència -evita qualsevol qualificatiu que sempre quedarà curt, merament aproximatiu- de la pèrdua d’un fill, un buit que sobrevé de sobte, un drama que arriba a la vida de l’autor de manera brutalment sorprenent durant a principis d’agost de 2022 i que -com és fàcil imaginar- condicionarà la resta de l’existència -present, futur i qui sap si més enllà- de qui ens parla.

 En aquest sentit, la referència que me ve al cap ara mateix és Mortal y rosa de un Francisco Umbral que es deixà per primer cop de mascarades i pallassades provocatives per a mostrar -com en el cas de Manel Alonso i Català- un talent literari en estat pur, capaç de convertir en literatura allò que a penes és definible, assequible, comprensible, assumible… A partir d’aquest doble condicionant -formal u temàtic- dibuixa la trajectòria vital del seu autor des d’agost durant d’any 2023, amb unes poques entrades inicials datades entre agost i desembre de l’any anterior.

 El camí que queda per endavant és dur –clar- i dolorós, però eixa mateixa vida que li ha llevat el més valuós és l’únic que queda per endavant. L’autor -escriptor de soca-rel- coneix el buit -llegiu si més no la seua estupenda novel·la Fusta de carrasca, ressenyada ací mateix- i la memòria. Com ell mateix diu en l’entrada del 24 de juny; «…Des de fa uns anys els libres que he escrit són el producte de l’obsessió de fixar amb lletra impresa la memòria. Només ella, en ser convocada, es converteix en el més efectiu conjur contra el pensament de la mort».

El que fins ara era un exercici literari de qualitat sobre el pas del temps i els seus estralls interiors ara és un intent d’omplir amb llibres -escriptura, lectures continues, activisme cultural i tasques editorials-, música, passejos i un pessic de gastronomia, de suportar una memòria en sentit contrari: la dels records del temps que l’autor hagués pogut compartir amb el fill que ja no està, una memòria prospectiva, com un parèntesi ple de buidor, de dolor i de silenci.

Per a convertint tot açò en un dietari excel·lent com aquest, s’ha de ser un escriptor de cap a peus -cosa que Manel Alonso i Català ja ha demostrat ser sobradament amb textos de variats registres i destinataris: literatura infantil, narracions, assaig, crítica literària i poesia-, que lluita per «no deixar-se governar per les circumstàncies» malgrat que hi ha circumstàncies en la vida que poder acabar per governar, explicar i desexplicar absolutament tot.

Literatura ben feta, com toca, des de la primera a la darrera pàgina, entre la reflexió i el relat, d’una simplicitat esbalaïdora i captivadora al mateix temps, amb l’epicentre en una absència anomenada ‘Arnau’. Tota una experiència lectora, que ens deixa sovint sense l’alè necessari per a passar pàgina, abocats a una meditació sobre la manca de sentit de la vida i de la mort, vivències que potser no estan tan allunyades com acostumem a pensar. Literatura d’una confessionalitat honesta i directa, que ens mira a la cara i ens obliga a tancar els ulls i fer un punt i apart.

DOS DIETARIS

 

Joan Garí

... Quadern de la penombra, és un llibre molt diferent... Manel Alonso busca una mena de grau zero de l’escriptura, una prosa transparent amb el mínim artifici. El motiu central dels seu escrit és l’evocació de la mort del seu fill, esdevinguda en agost del 2020. Si la paraula orfe revela la situació de no tindre pare, amb quin mot podríem designar l’absència d’un fill? El llenguatge és insuficient, i per això Manel sembla voler cercar la màxima espontaneïtat literària.

Es reclou entre llibres —és la seua vida—, llepant-se els alifacs i provant de suportar el dolor per la desaparició d’Arnau: “Dic fill i plou de sobte al desert”. El resultat és un dietari melancòlic, on, com que evoca tants amics comuns ja desapareguts (com Vicent Salvador o Josep Igual), me’l fa molt proper humanament.

Aprofitant que va participar en el procés de publicació del meu poemari En un món sense normes (Neopàtria, 2023), en fa el següent comentari:

“Joan Garí, que aparenta una gran seguretat en si mateix i a més dona la imatge d’un home tranquil, és en el fons allò que se’n diu un patidor a qui se li suma l’ànsia que li provoca el desig de perfecció. El llibre m’ha agradat. Hi ha poemes realment bells, suggeridors…”

Em reconec en el retrat. El perfeccionisme és el vici lògic dels obsessionats per l’escriptura (mea culpa). Com diu Luis Rodríguez (Visaje): “La diferència entre la paraula quasi correcta i la correcta realment és un gran assumpte: és la diferència entre la cuca de llum i el llamp”.

Per això, en definitiva, fem dietaris: per a consignar la inadequació entre les nostres altes expectatives vitals (totes apreses en els llibres dels altres) i la misèria habitual de la vida quotidiana.

(Publicat al Diari La Veu el 7 d'octubre de 2026)

 

SCRIBO, ERGO SUM

 

Carme López Jiménez

Des que l'esquiva i esmunyedissa Àtropos va decidir, molt abans d’hora, tallar el fil de la vida d’Arnau Alonso Santos, l’escriptor i pare del jove, trasbalsat pel dolor escruixidor, la culpa sobrevinguda i una tristesa infinita, s’endinsa en el quadern, cerca la penombra i posa en pràctica al llarg de més de quatre-cents dies, seguint la consigna de Plini el Vell, allò de “nulla dies sine línia” (cap dia sense una línia).

.El novel·lista nord-americà Truman Capote deia que les paraules serveixen per guarir les ferides. En el cas de Manel Alonso i Català, les paraules i la música no li han foragitat la frustració, el dolor o la ràbia, però li han ajudat a pair i transformar el dolor i agafar-se amb força a la quotidianitat de la llar i la vida familiar mentre “esnifa desmenjat la darrera ratlla d’esperança”.

Hi ha tantes maneres de viure el dol, com a éssers humans existents. En Quadern en la penombra (Editorial Lletra impresa, Gandia, 2026), al lector no li basta traure el cap com un voyeur al dietari, sinó que ha d'entrar i visitar totes i cadascuna de les seues pàgines per a poder albirar el que succeeix en el període de dol d'un escriptor (amb curiositat exempta de morb), el que n’hi ha darrere de cada mot. Reviure i “acompanyar” des de l'empatia a l'autor, fent —parafrasejant al poeta menorquí Ponç Pons— insubstancial la nostra vida quotidiana.

Ens ho descriu Manel Alonso: “un dietari com aquest és, també, un mosaic fet de fragments diversos que conversen entre ells i amb mi. (…) escriure aquest dietari, és un exercici d’introspecció, de reflexió, de diàleg amb el meu jo personal amb l’objectiu de descobrir-me i d’entendre’m, i d’entendre el meu entorn més íntim.”

Gaudiu l’estada.

QUADERN EN LA PENOMBRA

Per Vicent Nàcher Ferrero

L’escriptor de Puçol Manel Alonso i Català, acaba de publicar un llibre molt interessant i punyent anomenat QUADERN EN LA PENOMBRA en l’Editorial Lletra Impresa. Aquest és un autor molt polifacètic, que ha publicat col·leccions de poesia, novel·les, reculls de narrativa curta, dietaris i llibres de literatura infantil.

Aquest dietari, ha estat confeccionat entre el 9 d’agost de 2022 i el 31 de desembre de 2023. Es tracta d’una obra en la qual hi podem trobar el dolor i la tristesa d’un pare que ha perdut el fill menut. Alonso es refugia en la literatura i la música, tot intentant refer la seua vida a través de les diferents activitats literàries. En aquest llibre, el lletraferit es despulla davant del lector amb una alta dosi de sinceritat. Relata de forma magistral i expressionista el dol i l’estat anímic en què es troba immers.

           A banda del que ja he dit, l’obra retrata l’actual panorama literari valencià en què es mou el nostre autor. Així, a través del quefer literari de Manel se’ns mostra tota una galeria d’escriptores i escriptors, amb una valoració de les seues obres més recents. D’aquesta manera, hi podem trobar una anàlisi força interessant de tot el que l’autor llegeix com a crític i lector apassionat. Manel Alonso viu dedicat a la literatura, ubicat en un treball constant. És un intel·lectual molt volgut en el món literari actual.

            Finalment, m’agradaria afegir que aquest volum és com un un passeig pels abismes més profunds de l’ésser humà. Perquè a través d’unes línies descarnades i vertaderes, veiem l’interior d’una persona. El llibre sagna, jo diria, traspua l’horror al qual ens sotmet tantes vegades la vida. És per tant imprescindible, la lectura d’uns textos que ens ofereixen sense filtres el patiment de les persones. Aquest dolor és el que ens agermana i ens fa més humans, immensament germans en la pena. Aquesta obra, essencial en l’actual panorama literari valencià, és necessària per a conéixer-nos i compartir els territoris vitals. M’agraden els llibres que diuen, que transmeten una veritat, en els quals l’autor s’hi juga la vida. Així ho fa Manel Alonso i Català d’una manera brillant i colpidora en una obra que no ens deixa indiferents.

Article publicat a La Veu d'Algemesí. Octubre de 2026.

AIGUA ROJA. CRIMS AL BALNEARI

 

Per: Manel Hurtado Juan

L’any 1999 hi va tindre lloca Caldes d’Estrac, a la comarca del Maresme, la III Trobada de Creadors que organitzava l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.Aquell encontre buscava debatre al voltant de la situació literària i posar en comú noves fórmules, tant de creació com de divulgació, de la literatura feta en la nostra llengua. D’ací va nàixer un projecte engrescador amb ànim de potenciar la novel·la de gènere negre. Un gènere que, aleshores, les editorials encara miraven de reüll, amb certes reticències. Tot el contrari que hui en dia, gràcies, entre d’altres, a la proposta que ens ocupa, que va contribuir a obrir noves clarianes enl’horitzó.

Així, Sílvia Tarragó, Vicent Penya, Emili Gil, Albert Calls i Manel Alonso s’hi submergiren de cap en una sèrie de relats amb només un parell de premisses: haurien d’estar localitzats en balnearis iamb una sèrie de morts que formarienel nexe d’unió entre les diferents històries. El recull el va publicar Edicions de la Vorera. D’aquella edició, actualment, resulta pràcticament impossible fer-se amb un exemplar, per això i, a més, a mode d’homenatge d’aquells relats pioners, Edicions Xandri reedita, aquest 2026, una versió revisada pels mateixos autors. Cinc balnearis idiversos crims tractats de manera diferent.Podremprendre el bany entre les aigües termals de les diferentspiscines que formen cadascun d’ells, amb la temperatura pròpia segons el caire que adquireixen individualment segons l’estil:gòtic, fantàstic o els més clàssicament policíacs, fins acabar a remull en el més pur estil Agatha Christie del darrer text.

Un negoci familiar, de Sílvia Tarragó, ens transporta a un món sobrenatural on necessitarem conèixer el turbulent passat familiar per poder entendre el present i tractar de reparar-lo de la manera menys traumàtica possible. Vicent Penya ens explica El retornde ManelFenollosa, vint anys després, al balneari on son pare va morir ofegat,amb la intenció de complir la darrera voluntat de sa mare, i acabarà trobant les respostes que tant temia descobrir. El balneari de Leb, d’Emili Gil, és un relat inquietant, que ens manté el cor en un puny: Pep i Consol, amb una relació de parella que fa aigües, s’hi veuraninvolucrats en una sèrie de fets que posaran a prova la seua fortalesa, una gimcana plena de misteris i l’amenaça d’un xiquet torbador, de conseqüències fatals. En el relat d’Albert Calls, Aigua tacada de sang, trobem el detectiu Arístides Zambrano, que haurà de bregar amb una secta sense escrúpols, capaç d’infligir el mal més atroç per tal d’assolir el seu objectiu. El recull conclou amb el bon regust de la literatura clàssica del gènere de misteri, amb un cas que resoldrà Joan Claramunt (a qui Manel Alonso dona continuïtat en la seua novel·la Entre les urpes del gat) al més pur estil Miss Marple o HerculePoirot.

     Estem davant, en definitiva, d’una sèrie de relats que ens fan gaudir el gènere criminal des de diferents vessants, cadascun amb el segell del seu autor i ens fan passar una estona agradable. Un recull que, com els bons vins, s’ha mantes uns anys en barrica i ara,Edicions Xandri,ens l’ofereix de nou per a poder gaudir-lo amb tots els seus matisos, els d’abans i els que ha guanyat amb el temps. Un llibre que no decebrà els amants del gènere.

POESIA DE LA DEFINICIÓ

  

Per Vicent Penya

        El polifacètic i prolífic escriptor Manel Alonso i Català acaba de publicar en Neopàtria Edicions una curiosa novetat: el seu primer llibre d’aforismes. Darrerament, Alonso ens té acostumats, en cada publicació que lliura al públic lector, a propostes agosarades i cridaneres que fan que cada obra seua siga única i singular. Si bé ja havia practicat abans la literatura breu, tant en poesia com en narrativa, amb poemes curts o amb microcontes, ara ens sorprèn amb un nou llibre en què fa bandera de la brevetat en forma de pensaments o reflexions. De fet el volum de què estem parlant es titula Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern.

        La paraula “aforisme” ve del grec aphorismós, que significa “definició”. Ningú no negarà que aquest gènere literari mínim, a banda del parentiu que pot tindre amb l’assaig o fins i tot amb la filosofia, es troba fregant pràcticament els dominis de la poesia. Possiblement és per això que, en un dels seus llibres, l’escriptor Milan Kundera assenyala que l’aforisme és una “forma poètica de la definició”. I, de fet, Manel Alonso aplica en els seus “pensaments”, no solament tot el potencial cognitiu de què és capaç, sinó un toc poètic singular que els confereix una empremta inèdita i personal. D’aquesta manera, la destresa creativa d’Alonso el du a “definir” cada tema concret que proposa amb la seua “forma poètica” peculiar i ben elaborada. “El poeta és un músic sense pentagrama”, puntualitza en un dels pensaments, fent una definició poètica precisament del terme “poeta”. I més endavant: “Un escriptor sense lectors, un monologuista al desert”. Però també: “Una abella treballa tota la vida per a produir una cullerada de la mel que ara assaborisc. Així el poeta dedica la seua vida a una obra que el lector gaudirà durant uns instants”.

        Les temàtiques que fa servir l’autor són diverses i suggerents, des dels grans temes universals com la vida, la mort, l’amor, el desig, fins a temes més específics com ara les qüestions lingüístiques, polítiques, cíviques o literàries. Cal dir que, des del punt de vista temàtic, els cinc-cents pensaments “oblidats entre els fulls d’un quadern” d’aquest llibre han estat distribuïts, en general, per grups de matèries que es van alternant.        

        Comença la tanda de pensaments o definicions poètiques amb un assumpte punyent i dramàtic com és el del suïcidi, que l’autor (ho sé de primera mà) ha patit de ben a prop, i sobretot la buidor que deixa entre les persones que s’estimaven el qui ha decidit deixar-nos. “Una decisió equivocada acaba perjudicant un col·lectiu. El suïcidi no és només la fi d’una vida, és l’inici d’un malson per a aquells que han estimat el difunt”. O més endavant: “... Orfes de pares biològics o de pares intel·lectuals. No entra dins d’aquest orde la possibilitat de perdre un fill, i no estem preparats per a afrontar aquesta orfandat que ens deixa”.

        Però al costat d’alguns aforismes que denoten una visió pessimista o tràgica de l’existència humana, en trobem uns altres que vessen un gran humanisme i un bri d’esperança: “El poema naix amb el somni de convertir-se un dia en cançó”. I d’altra banda: “La solitud és imperceptible amb un llibre en les mans”.

        Així mateix, cal ressaltar la ironia que l’autor fa servir en bona part de les planes d’aquest llibre. Una ironia enginyosa i intel·ligent que no és més que un ingredient necessari per amenitzar la lectura i copsar, amb píndoles ràpides, l’atenció indispensable dels lectors: “No penedir-se de res és tindre ínfules de déu, de déu idiota”. O també: “Donar el bon dia és una mostra de generositat tal que exigix una resposta immediata a la seua altura”. I un altre, a més, d’una agudesa subtil: “Per a perdre la vida no cal haver de morir-se”.

        I pel que fa a la matèria literària, o el fet de llegir i escriure, ens trobem perles com aquestes: “El bon lector no està pendent de novetats” i “La justificació de l’injustificable és un gènere literari amb una llarga nòmina d’autors que el conreen”.

        Unes altres vegades els pensaments prenen un caire de denúncia cívica o social, sovint en forma de lamentació mordaç, però també amb l’esperança d’ajudar amb el seu granet de sorra a la millora del món que ens ha tocat viure: “Quan la salut és un negoci, els virus es convertixen en força de treball”; “L’ésser humà és un animal territorial i amb tendència a la promiscuïtat, estima la seua terra i desitja la dels veïns”.

        En aquestes pàgines, doncs, l’autor ens corrobora un aspecte del seu quefer literari que els assidus lectors ja coneixíem: que és capaç d’assumir qualsevol registre i fer-ho d’una manera personal i amb un vast coneixement i profunditat. No debades, el gran humanisme vital que desprenen la majoria dels llibres de Manel Alonso, així ho ratifica. I sobretot després de llegir un “pensament” com el següent, que sembla com un petit “poema de la definició” del final de la fabulosa novel·la Les palmeres salvatges de William Faulkner: “Em fa mal pensar que quan em muira morirà en mi el seu record”.

UN PENSAMENT OBLIDAT ENTRE ELS FULLS D'UN QUADERN

 

PER MANEL HURTADO JUAN

    Un aforisme és una sentència, un pensament a mode de màxima, una frase curta amb una bona dosi de lucidesa, on l’autor mostra la seua capacitat d’observació, la seua saviesa. Manel Alonso i Català s’hi val d’aquesta tècnica en el seu darrer treball per fer-nos reflexionar: Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern (Editorial Neopàtria, 2024), on demostra tot el pòsit que ha assolit després d’anys de creació literària. L’aforisme és filosofia, és certesa, és reflexió. Un bon llibre d’aforismes ens ha de sacsejar, ens ha de commoure, ens ha de fer obrir els ulls, ens ha de fer pensar en definitiva. I això, aquest recull que ens ocupa, ho aconsegueix amb escreix. Tot i que el mateix autor ens fa un incís: En forma d’aforismes s’han dit bestieses de l’altura d’un campanar, això sí, bellament escrites. En quant a bestieses, no és aquest el cas, ja que s’hi tracta de cinc-cents aforismes ben aguts.

     No resulta fàcil escriure un llibre d’aforismes, però Manel Alonso i Català ho aconsegueix. Ací trobem un compendi de la seua trajectòria vital i sobretot, literària. Ha conreat la literatura infantil i juvenil, ha destacat amb l’assaig, la novel·la, la poesia i tot tipus de narratives i així queda reflectit al llarg del llibre: De l’aforisme al poema, del conte breu a l’apunt filosòfic. Viatges engrescadors travessant fronteres intangibles.

     Un llibre d’aforismes ha de ser el reflex més fidel del seu autor, perquè és fruit de la seua veritat, de la seua capacitat d’observació, de la seua experiència vital. Entre aquestes pàgines trobem el Manel devastat: és necessari acomiadar-se correctament abans de partir. Sense el comiat, el dolor que deixa l’absència és atroç; l’escriptor que té molt a dir: en la creació literària, com en la vida, hem de ser conscients de cada paraula i de l’energia que crea en encadenar-se amb altres; l’observador que pateix pel món que l’envolta i pren partit: La utilitat del negacionista rau en el fet que ens obliga a tindre el nostre argument al dia; i també tracta de posar trellat, de mantindre’ns alerta: La necessitat de reafirmar-nos en les pròpies idees ens porta a fer passar com a certa la mentida més basta.

     Manel Alonso i Català és una veu assenyada, que cal escoltar amb atenció, sobretot quan parla de literatura: El ritme intern del poema depèn del ritme intern del poeta, una sentència exacta, raó d’un bon poema, essència d’uns bons versos. Com a bon aforiste observa i judica: La ignorància té el vici de qüestionar la intel·ligència, i no erra amb el diagnòstic, de rabiosa actualitat, malauradament.

     El món editorial avança a una velocitat vertiginosa. “Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern” va aparèixer a les llibreries el març passat i podem pensar que ja ha deixat de ser una novetat. Però amb bon criteri, Manel Alonso i Català ens avança una altra realitat: El bon lector no està pendent de novetats. Això és inqüestionable, les bones lectures resulten intemporals, i aquesta ho serà també. Un llibre de capçalera imprescindible per a tot tipus de lector, per a consumir a glopets, com un xarop que ens reconforta, on sempre trobarem el pensament adequat de què tirar mà en un moment de dubte, d’incertesa, de necessitat. Ara que s’acosten dies assenyalats, regalar Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern (Editorial Neopàtria, 2024) serà un encert, segur, i amb el pas dels anys, seguirà sent-ho.