diumenge, 10 de gener de 2021

LA PERSISTÈNCIA PER SALVAR LA MEMÒRIA

 


Albert Calls i Xart*

Quadern per al meu fill Arnau (Col·lecció Mare Nostrum, número 51. Editorial Neopàtria. Alzria, 2020), de Manel Alonso i Català, és un llibre colpidor. Tant de bo mai s’hagués hagut d’escriure ni de llegir! Però la vida és més forta que nosaltres i els nostres desitjos i del dolor profund de la pèrdua del fill surt aquesta carta escrita per necessitat, des de les profunditats i l’amor paternofilial de Manel a Arnau, qui malauradament ens va deixar aquest any passat.

Poemari escrit a través dels records i el dolor, carta tan personal com intransferible en la qual a cop de vers anem retrobant-nos l’Arnau, que amb 25 anys d’existència ha deixat el llegat d’una trajectòria intensa, sembrada d’amics i projectes, anhels de llibertat i somnis que un tràgic destí va estroncar.

Es fa difícil escriure sobre aquest llibre punyent, colpidor, senzill i directe, que no podem separar de la vida. La paraula s’alça com un darrer clam dolorós i trenca totes les barreres de les febleses i grandeses que tenim com a humans.

A vegades la realitat esmicola la literatura, quan la vida ens aplana i els poemes esdevenen un crit davant de la impotència i un salvavides per aferrar-se amb desesperació als records. Aquest llibre ens parla de grans persones. I de la voluntat de salvaguardar la memòria contra la fragilitat del viure.

El més petit de tots,

massa tendre per a la vida,

enlairava la bandera de la llibertat d’expressió”.



Quadern de Ca Perla, de Manel Alonso i Català, (Col·lecció Manuzio Narrativa. Editorial Neopàtria. Alzira, 2020) és l’altre títol de l’autor valencià, previ a Quadern per al meu fill Arnau.

En aquest cas es tracta de prosa directament al servei de la memòria, un pretext però per reflexionar sobre un mateix i l’entorn, la globalitat i universalitat d’allò més proper.

Recordo aquell primer títol de Manel Alonso, de fa uns quants anys, La veu d’un poble, autor que des del Puçol més local s’ha anat projectant al món global del segle XXI, amb una trajectòria literària consolidada i sent un activista cultural de primer ordre.

A través de la seva prosa vindicativa ha anat enregistrant figures i paisatges del seu tarannà vital, la demostració que allà on vivim pot ser el centre del món si tenim la capacitat d’observar amb els ulls interiors de la nostra ment.

L’autor ens recorda en el llibre que és de poble, li agrada ser-ne, “encara que aquest no és aquell que fou”, ens diu. A Quadern de Ca Perla ens parla de la família i els veïns, el pas del temps i la incidència dels uns amb els altres, la memòria compartida de tots aquells que són els nostres companys de viatge.

I és que a poc a poc, llibre a llibre, en Manel ha anat escrivint la seva història i la del seu món, el miracle de la literatura de preservar el record que malda sempre per desaparèixer.

En aquest Quadern s’hi apleguen opinions, comentaris, apreciacions, emotius moments i petits grans fils que ens lliguen a una memòria col·lectiva compartida. Tot un itinerari vital de sensacions, vivències i emocions, trossos d’eternitat, allò que de veritat importa i que encara que pugui semblar que queda esborrat en ombres i cendres, persisteix.

El cervell és una calaixera on guardem, aparentment desordenats, plens de pols i teranyines, els nostres records”.



*Poeta, narrador, agitador cultural i periodista nascut a Cabrera de Mar el 1966.

dissabte, 2 de gener de 2021

UNA LECTURA DE QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU

 


Àngel Martínez Moreno

Benvolgut Manel, finalment he pogut llegir el teu llibre Quadern per al meu fill Arnau, i ho he pogut fer fluidament i gaudint-lo. No soc ni tinc les qualitats d’un crític literari però sí que em considere un bon lector i és des d’eixa perspectiva que voldria dir-te que el poemari m’ha semblat excel·lent, tant en la forma com en el contingut. L’he llegit entenent que pretenies elaborar un retrat biogràfic d’Arnau però també de tu mateix i de la vostra relació. M’ha agradat especialment el llenguatge, que permet al lector entrar al text, que l’incorpora, li fa un lloc entre vosaltres i li atorga el dret a sentir-se còmplice i involucrat en una història que pertany a altres (vosaltres dos) i  experimenta que, malgrat això, li és permès de compartir-la. El lector es pot reconèixer en els versos fàcilment i sap tothora de què parles. Són versos que convidaran qui els llija a fer-los seus i poder viure’ls com si foren propis. La identificació amb el poeta és immediata i jo diria que inevitable. Així, en tant que lector vull donar-te les gràcies per haver compartit una experiència tan terrible i haver-la transmutat en versos i la millor poesia. 

Per altra banda, i ja des d’una altra perspectiva, no menys important, supose que haurà estat una bona ferramenta que ajuda a l’elaboració del dol i la integració de la pèrdua tant per a tu com per a sa mare i els seu germà, així com per a altra gent propera. També des d’aquesta consideració es tracta d’un llibre excel·lent. 

Malgrat les circumstàncies que t’han portat a l’escriptura de poemari, enhorabona pel resultat. I tingues la certesa que també li serà de força utilitat a altres persones que potser es trobaran en situacions semblants.  

Una abraçada. 



*Àngel Martínez Moreno és poeta, psicòleg social i especialista en psicologia clínica.

 

dissabte, 19 de desembre de 2020

QUADERN PER AL MEU FILL ARNAU

 


Per Sílvia Tarragó i Castrillón*

Arnau era el fill de dos grans amics meus, Manel i Pilar, i com que l'amistat amb els seus pares ve de lluny, la seva existència sempre va ser present en la meva. El vaig conèixer de nadó, de nen i de jovenet, però no ha estat fins que aquesta existència seva es va escapçar, que m'he adonat de tot el que era Arnau.

El seu gran sentir, les seves ganes d'un món just i lliure, van condensar els seus dies en un impuls que es va manifestar en un munt d'iniciatives. Totes aquestes accions van arribar a moltíssimes persones en les que ha deixat una profunda empremta. Perquè hi ha esperits que són així, com l'Arnau, que arriben per canviar-nos la perspectiva del món i que ens retornen la confiança en les persones.

En Quadern per al meu fill Arnau (Col·lecció Mare Nostrum, número 51. Editorial Neopàtria S.L. Alzira, 2020) participem del diàleg que el seu pare, l'escriptor Manel Alonso, li fa arribar des del dolor de la seva absència, des del buit que ha deixat, però sense perdre de vista la dimensió de la seva ànima, sacsejada i sempre inquieta en l'ànsia de millorar el món.

Un poemari trencador, però descarnadament lúcid en què l'autor transita per la vida del seu fill. I en aquest recorregut no només l'eternitza, sinó que el redescobreix. Un magnífic exercici d'amor i literatura.

*Periodista i Escriptora

diumenge, 17 de maig de 2020

QUADERN DE CA PERLA




Per Berna Blanch

Quadern de Ca Perla és l’últim treball de l’autor valencià Manel Alonso i que ha publicat recentment en una acurada edició l’editorial d’Alzira Neopàtria. Escriptor, editor, conta contes, animador cultural i un llarg etcètera, Alonso no ha parat des de fa molts anys d’escriure i de treballar activament per la cultura d’aquest país. No anem a descobrir un home amb un llarg i reconegut currículum que ha dedicat la seua vida a la literatura des de molt variades vessants, ha conreat la novel·la, el conte, la poesia, el relat i els dietaris, pels que té una predilecció especial.
    Quadern de Ca Perla és una selecció dels articles que Manel ha anat publicant setmanalment en columnes al llarg dels tres darrers anys en l’edició digital del Diari La Veu. Un recull d’articles ben llaçats amb una prosa àgil, de lectura molt amena, potser fins i tot didàctica, amb un ús del llenguatge profundament treballat amb el que ha aconseguit donar al lector la sensació de la conversa; com narrant-nos a viva veu successos i anècdotes. Però no ens enganyem, sovint el text, que esvara en la seua lectura, passa de l’expressió col·loquial a una prosa carregada de bellesa i sentiment que ens trasbalsa a eixa poesia capaç de ferir-nos amb una sensibilitat exquisida. El llibre és tan humà, i tan nostre, que ens porta del somriure a la nostàlgia per la identificació instintiva amb unes històries, que en el fons, són semblants a les de la nostra pròpia memòria.


     Per la seua estructura de dietari, és fàcil de deixar i de reprendre, d’entrar en ell i transportar-te “ a un temps i un país”, no sols el de l’autor, també el dels que com ell hem tingut, i tenim, uns carrers, uns veïns, uns amics, uns companys de treball, un amor, una terra i unes circumstàncies, al mateix temps, comunes i pròpies. Un dietari escrit des de la vivència, la reflexió dels anys i la visió d’un observador viu i atent que ens reflexa la vida de la societat que el volta en els seus nombrosos angles i perspectives, l’entorn, les relacions personals i humanes, els fets que han anat marcant i condicionant el desenvolupament del nostre context social i geogràfic, prenent concretament al barri vell de Puçol, poble de naixement de l’autor, com a referència.
Històries on no falta tampoc l’humor, la reflexió, la crítica, l’autocrítica i la perspectiva raonada de les coses, les alegries, i els problemes de les diferents èpoques que Alonso va repassant en un conscient o inconscient resum vital que entrega a la maduresa.
Però si alguna cosa trobarem en abundància en aquest llibre és humanitat, la intimitat pròxima del carrer, del barri, la manera de ser i viure d’un poble que es palesa en el seu parlar i les seues expressions. Un llibre que ens parla de la vida, que tanca la vida en un excel·lent retrat d’un país que ha anat canviant a gran velocitat en les darreres dècades. És un recorregut des del llenguatge amb què cridaven les campanes, al llenguatge d’internet, des del llaurador i la vida de camp, a l’especulació urbanística del nostre territori i les nostres platges, dels taüts a l’entrada de casa, als moderns tanatoris i des dels darrers anys de la moral de la postguerra, al naixement i creixement de la democràcia als nostres pobles i ciutats, amb els seus reptes, decepció i esperança, l’evolució en definitiva d’una terra que ha canviat o oblidat costums i formes.
    No puc deixar de recomanar-vos el llibre, ho passareu bé llegint-lo, les seues pàgines us deixaran en el cantó de les vostres vivències.

dimarts, 14 d’abril de 2020

LECTURES PER A UNA QUARENTENA


De l'article "Lectures per a una quarentena" de Gustau Muñoz publicat el 12 de març del 2020 a Diario.es

dimecres, 25 de març de 2020

QUADERN DE CA PERLA



Per Alejandro Llabata

Quadern de Ca Perla, és aquella llibreta de tapes dures i pàgines en blanc que un es va comprar de menut a l'estanc de la plaça del poble un dia assolellat de primavera, amb els estalvis primerencs que ens anava donant la nostra iaia cada diumenge de matí, mentre ens deia «no te'ls gastes tots d'una». Aquella que vàrem guardar a un calaix perdut del nostre escriptori d'escolar i que va dormir en el record fins que, quaranta anys més tard, fent neteja de papers un dissabte qualsevol, se'ns apareix de sobte, i, de colp i volta, ens trobem al seu interior una col·lecció de paraules, un àlbum o un collage on vares apegar amb cura, amb pegamento Imedio, aquell cromo de la infantesa que tant et va costar aconseguir, la milotxa que vares volar aquell diumenge de Pasqua i que et va fer feliç almenys aquell dia, el timbal que vares tocar quan et vares apuntar a la banda de cornetes i tambors que s'acabava de crear al poble, aquelles pel·lícules de la Casa Social que visualitzaves en companyia dels amiguets, el dolor de queixals de l'adolescència que et va traumatitzar tant, la cançó que sonava a la gramola dels recreatius i que generosament havies patrocinat, les expedicions per a berenar els millors fruits dels horts de la contornada... 


Tots estos records dormen en Quadern de Ca Perla i veuen la llum de la mà de l'editorial Neopàtria. Qualsevol temps passat fou millor? Manel Alonso i Català, utilitzant de nou la fórmula innovadora del crowdfunding i l'estil literari del dietari, estil en el qual ja ens va demostrar la seua destresa a Les petjades de l'home invisible —llibre del qual ja vàrem parlar—, una altra volta, en primera persona ens mostra, des de la maduresa dels anys viscuts, des del record dels temps passats i, sobretot, des de la nostàlgia de les experiències macerades, aquells records d'aquell Puçol dels anys seixanta més casolà i més personal que, a conseqüència del progrés, va convertir la seua fisonomia en una ciutat dormitori, com ha passat a tants i tants pobles de l'àrea metropolitana de València, viscuts per ell i per la generació de què és part, molts d'ells anomenats al llarg de les pàgines d'este llibre. Persones com l'estanquer, Pere el Paco, Nardo el barber, Víctor, la Mitja Figa,el tio Pepe el ceguet, el tio Paco l'Asqueral, el Rullo, Juan Peris el Coeter, el Nano, Paco el basturro, Nelet el pintor, Quelo... són personatges que conformen la banda sonora original de l'autor, uns encara vius i els altres ja en l'hora de la veritat i que, des de l'atalaia del temps fan reflexionar a Manel Alonso al voltant de la vida i al voltant de la mort. 


Com tanca la sinopsi del llibre, «Quadern de Ca Perla és un híbrid de diari personal, àlbum de records, col·lecció de retrats i un seguit d'artefactes de reflexió i d'opinió, que Manel Alonso ha escrit durant els darrers tres anys. Un llibre que ens oferix una mirada sagaç i amb un punt de nostàlgia sobre la vida i la mort, la senectut, les relacions humanes, el pas del temps i l'empremta de la memòria. Un quadern on l'autor evoca de la mà de diversos personatges uns anys en què el món encara li era un espai per a descobrir». 

dimarts, 24 de març de 2020

EL FIL DE LA MEMÒRIA





Per Joan Garí

Vaig estar en el jurat que va donar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre d'Assaig a Manel Alonso, l'any 2018, pel dietari Les petjades de l'home invisible. Per això ara, en llegir una nova peça memorialística de l'autor —el recull d'articles Quadern de Ca Perla— m'he reafirmat en el que vaig dir i fer en aquell conciliàbul profitós: les proses d'Alonso tenen encant. L'escriptor de Puçol du a terme una recuperació de l'espai i el temps de la seua infantesa, de la vida veïnal, dels personatges singulars que poblen els seus records i els de la seua tribu.


 Dins aquesta vasta operació de recobrament d'allò esvaït Quadern de Ca Perla torna a ser una fita remarcable. El record dels seus pocs anys a la dècada dels 60, quan el món està fent ja un canvi irreversible a societats agràries com ho era la valenciana comença per la casa familiar. Enmig del pati, un pou compartit amb la casa del costat —com era costum a les cases llauradores— m'ha recordat un famós passatge de El quadern gris, de Josep Pla. La fascinació per aquesta mena de cisternes en un infant —atret pel perill, per l'insondable, per la profunditat sempre enigmàtica— només la pot entendre el qui ha viscut amb un pou a prop: és el meu cas (en una alqueria veïna a la dels meus pares) i és també el cas d'Alonso.

Per aquesta casa i pels carrers del poble passen tota mena de personatges fascinadors i la faena del memorialista és consignar-ho. Paco l'Asqueral, Amparo la Cotorra, Filomena la Matona, Paco el Basturro... Els malnoms fan —feien?— una funció popular i l'escriptor es deleix reproduint-los. Les vivències amb aquests i altres personatges permeten convocar morigerats oasis de gaudi. En les seues paraules: «Les diferents etapes de la vida les recordem pigallades, potser en excés, de petits instants de felicitat. Les penes les guardem en un bagul polsós, situat en un racó ocult del nostre inconscient, i algunes les transformem amb els anys en anècdotes risibles. Estem programats per a sobreviure i no ho podríem aconseguir amb els mals moments nítids i frescos en la nostra memòria».
  Un escriptor que es confessa «animal solitari i enyoradís» ha de confiar en la seua memòria, però. I els records poden ser positius o nefastos. D'aquest darrer signe són alguns dels episodis que recorda de la relació amb son pare, però en la part noble situa la dignitat de la seua àvia, «monolingüe i analfabeta», que el duia amb seguretat per tota València.

  La generació del pare de Manel Alonso va viure com una tragèdia en carn pròpia la mort de John Wayne, l'any 1979. «Informe semanal —rememora l'autor—, en la primera cadena de RTVE, va emetre un programa recordant la seua trajectòria. A punt d'acabar el documental amb la darrera seqüència de la pel·lícula Centaures del desert (1965), vaig sorprendre mon pare plorant. No fou mai un home de llàgrima fàcil, com ho soc jo. Fràgil, vulnerable, es quedà mirant-me durant una estona amb els ulls plens de vidres líquids i tot seguit, amb l'emoció continguda, em va dir: «S'ha mort mon pare». Vaig restar en silenci totalment desconcertat. De vegades mire de reüll els meus fills i em pregunte si els nostres desencontres en el futur ens allunyaran tant».
  Pares, fills, néts...: la cadena familiar és la cadena vital i tot ix encadenat quan s'estira el fil de la memòria. És la lliçó de l'assagista.

Article publicat al blog "Ofici de lector"  el 16 de març de 2020.