El divendres 1 de febrer de 2013, al restaurant Barraca de Toni Montoliu,
situat a l’horta de la vila de Meliana, ens vam reunir més d’una cinquantena de persones per tal de participar en un sopar-tertúlia, organitzada pel casal de debat Els
quatre gats, sota l’enunciat de MANEL ALONSO, NAVEGANT ENTRE LA POESIA I EL
RELAT. L’acte començà amb la presentació que l’escriptor Francesc Collado feu
de l’autor i dels dos llibres que es presentaven, l’antologia de poesia Quadern
dels torsimanys i el llibre de relats Els somriures de la pena.
Després el
propi Manel Alonso presentà al cantautor Rubén Durà que interpretà diversos
temes musicals entre els quals hi havia la cançó De vegades, basada en tres
poemes del llibre Oblits, mentides i homenatges d’Alonso. Tot seguit s’inicià
una tertúlia entre els assistents en la que es va parlar de literatura i de la
situació del llibre valencià. Tot seguit reproduisc el text de la presentació
que va llegir Francesc Collado:
Abans de continuar en la presentació d’aquests dos
llibres caldria dir que ens trobem davant d’un professional del llibre. Una
persona que viu del llibre, si més no, de la lletra impresa, de l’escriptura i
de la publicació i de tot allò que comporten i condicionen aquestes dues
funcions: escriure i publicar. Perquè Alonso ha fet de tot en aquest món editorial:
Periodista, portant veu, cap de premsa, redactor, crític, presentador,
ressenyador, analista, assessor, membre del consell de redacció,
associacionista, president, representant, editor, director de col·leccions,
delegat, comissionista, furgoneter, venedor, dependent, firaire, autor, conta
contes, animador, promotor, etc... Però, en realitat el que més li agrada és
escriure, contar contes històries i expressar sentiment i emocions i això ho fa
en els poemes i les narracions, que en definitiva és pel que estem ací per
presentar els seus contes i els seus poemes.
He de dir que ens trobem davant de dues antologies
una de poemes i una altra de narracions. Dues antologies especials, no com són
les antologies que són aquests llibres que habitualment fa un especialista en
la matèria, que fa una tria de productes, els millors per a ell, i els presenta
a un lector i els ofereix com a models i selecció del bo i millor d’aquell
poeta o d’aquella generació o d’aquells narradors, o del que siga. La qüestió
és que aquestes antologies que avui presentem són especials per diverses
raons.
Primerament perquè la selecció ha estat feta pel
mateix autor i això podríem dir que és un risc que ha d’assumir ell només. Tot
i que en el cas de la poesia de Quadern
dels Torsimanys té un pal·liatiu i alhora una explicació, i és que aquesta
antologia va nàixer en el sí d’un Bloc “Els papers de Can Perla” dins una
secció on van començar a aparèixer publicades pel mateix autor obres de Manel
Alonso en diversos idiomes. Així va nàixer la secció “quadern dels torsimanys”,
que s’ha convertit en paraules del mateix Alonso en “un club multilingüe, on
gent de diverses nacionalitats ha fet seu el que un dia va ser del propi Manel.
D’aquesta manera han traduït l’obra de Manel gent diversa com ara Oliver
Weis (alemany), Joan Navarro, Ana Stutter, Josep Carles Lainez, Manuel Bellver,
Empar Claramunt, Lluís Fornés, Joaquin Corencia, Miquel Català, Eduard Aguilar,
Enric Sanç, Josep Antoni Alfonso (valencians); el sard Mauro Mulas, la
romanesa, Dariana Groza, el gallec Roberto Perez Pardo, la Croata Josipa Sokol,
l’eslovena Vesna Crcek, el basc Gerardo Markuleta, el català Emili Gil, i la
Portuguesa Helena Branco. Aquests torsimanys, començant pel mateix Manel Alonso
i Català, han traduït l’obra d’aquest al gallego-portugués, asturià, basc,
occità, romanès sard, croat, eslovè, alemanys, anglès, francès, italià,
castellà i ara fa poc al grec modern. Hem de suposar que molts d’ells hauran
triat l’obra a traduir perquè els haurà agradat aquest o aquell poema, i
d’altres, potser hauran acceptat alguna insinuació de l’autor suggerint esta o
aquella. Siga com siga el Quadern dels torsimanys és una antologia Bilingüe
(català-castellà, negre-roig en la tinta) d’una selecció de poemes trets dels
poemaris “Correspondència de guerra” 2009, “Si em parles del desig” 2010, d’un
llibre encara inèdit anomenat “Petjagollal”, i encara d’altres llibres
col·lectius com ara “Mostra oberta de poesia d’Alcanar 2011, de “Jocs florals
de Cavanilles 2005, de “50 veus de la terra” 2010, de “Poesia a la frontera”
2011, amb uns títols que els encabirien en altres poemaris o seccions com
ara “la fulla trèmula de l’ésser”, “Contrades”, “Tot escoltant
seven Romances on Poems of Alexander Blok, de Dimitri Shostakovitx”, aquesta
darrera secció, no m’estaré de congratular-me, ha estat dedicada per l’autor al
nostre estimat president dels “quatre Gats” en Francesc Aguilar.
La poesia de Manel Alonso, i ara crec que per fi
entraré en matèria, és una poesia compromesa amb la societat, solidària
amb els desheretats, treballada però senzilla en l’expressió. Aquesta poesia de
difícil solució comporta un treball de formigueta, d’anar adjuntant, trossos,
retalls, fragments de vida, impressions sentides, moments sospitats... és per
tant una poesia de l’experiència. Els seus versos no són de gran aparell retòric
ni de mesures ni de metres. És la seua una poesia de vers llarg pausat,
narratiu, sense encavalcaments, ni rimes ni metre que destorben el lent fluir
del pensament i la contalla. És una veu de to amarg i aspre amb la injustícia
però que mai no arriba a la indignació. És una poesia reposada, de to tens però
respectuós i només un poc de tant en tant solemne però que no arriba a la
cerimònia de la convicció religiosa, la fastuositat de l’himne patriòtic ni
encara menys a la pompa de la litúrgia. Es tracta més aviat d’un diàleg
sorneguer que no pas d’una monodia resignada. La seu poètica se’ns presenta
moltes vegades escèptica i desesperançada, però quasi sempre vibrant i
dialogant amb un enunciatari convençut, situat en l’experiència, aposentat en
els anys i amb la humanitat en la boca per repartir consells, estalviar
marrades i concretar consignes. Només, i de tant en tant, es permet alguna que
altra lleugeresa i amabilitat en algun paisatge sentimental o en una
rememoració eròtica i poc més. En definitiva una poesia que arrela en poetes de
compromís cívic i social, però també de l’experiència i el record, com ara
Estellés, Salvat Papasseit, Martí i Pol, i d’altres. I, arribats ací, advertisc
que també he de parlar de l’altre llibre de narracions i doncs, que no disposem
de temps per comentar amb més aprofundiment la poesia de Manel Alonso però us
promet de parlar-ne més extensament en una altra ocasió.
D’altra banda, tenim també una antologia de
narracions “Els somriures de la pena” on s’apleguen 30 contes agrupats en tres
apartats. El primer “Qui no te tall rosega els ossos” es tracta de 8 narracions
amb narrataris impossibles que, des de la seua experiència impossible ens fan
veure aspectes de la vida, però sobretot de la mort, als quals no tenim accés
habitualment (perquè imagine que ací ningú podrà contar-nos que ha vist i que
hi ha més enllà d’aquesta vida o de qualsevol altra vida?). Però això és possible
en les narracions de Manel. Construïdes en base a un narrador que sol ser el
personatge protagonista que ens conta des de la seua pròpia i immediata
experiència. Tan immediata de vegades, que s’esdevé la narració abans fins i
tot que hi haja hagut la certesa del que passa al narrador. Com en aquell cas
de l’home que porten a l’hospital i mentre la filla que el du a l’auto se’n
torna cap a casa, creient que l’home a mort, el mateix narrador desconeix les
circumstàncies en què es troba i no us dic com acaba però de segur que no molt
bé.
Si periodísticament, com a reporter d’una suposada
realitat, aquests contes són impossibles; narratològicament funcionen amb una
admirable senzillesa i efectivitat. Situant-nos davant de la quotidianitat, el
costum, la tradició, el folklore, la història recent de manera estranya, però
convincent i humana. La seua narració té un to de rondalla oral contada a la
vora del foc en les llargues nits dels nostres pobles i en la llarga nit sense
llibertat (aquella de la qual parla Raimon en la seua cançó “La nit és llarga
la nit” rememorant la foscor general que ens imposava el franquisme). Com
s’esdevé en concret a la narració “La llarga ombra del feixisme”. El tema
dominant en aquestes narracions diríem que és la mort, viscuda més que vista, i
rememorada de distints però coincidents punts de vista.
Si en la primera part les anècdotes tenien referents
situats en un passat, més o menys històric, a la segona part anomenada
“Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell”, les anècdotes s’acosten
fins a la infància i l’adolescència del narrador. Aquestes històries quasi
biogràfiques d’un infant de poble, són contades amb la tècnica de la rondalla o
del dietari més o menys figuratiu. Però el tipus de narrador més eficient i
natural és el que ens mostra aquell innocent xiquet pre-adolescent que va descobrint
la veritat de la vida, tot descobrint les relacions de valor i de canvi entre
els components de la seua família: la iaia que roba el brandy Terry a la nit
amagat de tothom, el pare que acaba amb les vel·leïtats escatològiques del gat
aportant un gos a la casa, l’oncle beneit revestit d’una animalitat només
pal·liada per les creences religioses amb els testimonis de Jehovà, etc...
A la tercera part "Maleïda la dent que es menja
la sement" El narrador es converteix en l'adult, poeta editor i
presentador que és ara Manel Alonso. Un adult immers del tot el món del llibre
que crítica des de dins aquest món, que qüestiona els procediments de
presentació, que critica humanísticament el comportament de certs editors
més preocupats per les faldes que pels llibres. Un professional que censura la
pretenciositat i carrincloneria d'altres poetes, que condemna la voràgine
publicatòria de certs autors, que blasma la utilització partidista del
lletraferit, etc.
En definitiva unes narracions que s’escolen en la
ment i les paraules d’una veu pausada, familiar i casolana, alerta a les
vicissituds de la vida quotidiana i local d’un home de la terra de l’Horta Nord
del País Valencià. D’una persona que no ha viscut la guerra però en coneix les
conseqüències. D’un professional de l’edició que la única guerra que coneix és
la de la defensa del material imprès i la lluita per la subsistència de la
paraula impresa. Al capdavall de l’ofici d’escriure, el negoci de l’edició i
del gaudi de la lectura.
Francesc Collado, Foios Gener 2013
.JPG)
