QUADERN DELS TORSIMANYS

Juana Sáez y Manel Alonso en la Biblioteca Municipal de Puçol

Por Juana Sáez Juárez

Generoso y tenaz, comprometido con la cultura en general y la valenciana en particular, Manel es una figura omnipresente y colaboradora en actos culturales y en su incondicional apoyo y promoción de escritores y escritoras. Especialmente comprometido con la literatura, ha cultivado todos sus géneros con una particular querencia por la creación poética. De Manel cabe decir que vida y obra están íntimamente relacionadas. Polifacético y autodidacta, nuestro autor hace eco personal de la frase cervantina: “La pluma es el lenguaje del alma; cuales fueren los conceptos que en ella se engendraron, tales serán sus escritos.” Sus escritos son fruto y reflejo de la experiencia vivida, oída y leída, de la vida cotidiana y del orgullo y conocimiento de sus propias raíces, así como las de su pueblo al que ha dotado de carácter literario y del nombre propio de Pouet. En Quadern de Can Perla (Editorial Neopàtria, Alzira, 2020), un híbrido de géneros: diario personal, recuerdos y relatos generacionales, entrañables retratos humanos y reflexión crítica, Manel Alonso, con un tono de añoranza, nos escribe su testimonio de un tiempo perdido para que no caiga en el olvido una tierra, unas gentes, una lengua, una cultura y una literatura de las que se erige Paladín. En Quadern dels Torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes (Editorial Neopàtria, Alzira, 2012), un homenaje a la comunicación entre lenguas a través de la traducción y la interpretación de traductores y trujimanes, Manel nos ofrece una selección de sus poesías con sus correspondientes traducciones. Con un lenguaje y un estilo personal, natural de verso libre, musical y emotivo, nos habla de luces y sombras del ser humano: el amor, el deseo, lo multicultural, la comunión con la naturaleza, la vida, así como también la barbarie, las injusticias, el sufrimiento y la muerte. Manel, como escritor comprometido que es, refleja en su poesía una sincera posición ética y crítica frente a las sombras de la sociedad y la defensa de sus luces que nos enriquecen: del goce de los sentidos, de las emociones, de la vida cotidiana, de la cultura en general, de la propia y de la ajena.

Manel versa lo cotidiano y privado que deviene en universal.

 

Presentación leída en la sesión del Club de Lectura de Puçol del dia 25 de Febrero de 2022.

 

ES PRESENTA A L'ELIANA "QUADERN DELS TORSIMANYS"

El divendres 21 de febrer al Centre Sociocultural de L’Eliana (El Camp del Túria) el poeta Alexandre Navarro i Tomàs va presentar l’antologia poètica bilingüe Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes de Manel Alonso i Català.

Navarro i Tomàs feu un repàs exhaustiu de la trajectòria d’Alonso per a tot seguit donar al públic assistent les claus de la seua poètica. En acabar va intervindre Manel Alonso el qual va recitar una selecció dels poemes que conformen l’antologia editada per l’editorial Germania d’Alzira a la col·lecció Plaerdemavida.

Tancà l’acte el cantant Juanen Carreres, guitarra i veu del grup de pop-rock Infussió, i ho feu amb un tast musical en el que va oferir al públic assistent dues cançons la lletra de les quals són poemes del propi Alonso.

PRESENTACIÓ A GANDIA DE QUADERN DELS TORSIMANYS

La Fira de Gandia Autogestionada, que entre els seus principals objectius té el de recolzar la nostra cultura popular, ha posat enguany en marxa un cicle mensual de poesia sota el títol de La Figa en Vers. Aquesta nova iniciativa  pretén apropar als ciutadans de la Safor diferents propostes poètiques de la mà dels seus propis autors.

El cicle es va obrir el passat 23 de maig de la mà del poeta Vicent Nàcher i el seu nou llibre Alehop! El 27 de juny vaig anar jo amb l’antologia poètica Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes i està previst que el 25 de juliol Alba Àlvarez  presente el seu Sol de mitjanit a Reykjavik i el 29 d’agost Eduard de Benipeixcar  presente Poemes i cançons.

El cantautor Carles Pastor, que fa de coordinador del cicle, s’encarregà el dijou 27 de juny d’introduir-me a mi i a la meua poesia davant d’un públic majoritàriament  jove. Després vaig prendre la paraula per tal d’explicar com naix l’antologia i i el perquè del seu títol. Tancarem l’acte Pastor i jo mateix amb una lectura dels poemes antologats.

Després en el propi local, el bar del Casal Jaume I de Gandia, van cloure la vetlada amb un sopar en el que vaig tindre l’oportunitat de parlar amb el poeta Josep Lluís Roig amb el que compartisc amistat i passió per la literatura.

MANEL ALONSO, NAVEGANT ENTRE LA POESIA I EL RELAT

El divendres 1 de febrer de 2013, al restaurant Barraca de Toni Montoliu, situat a l’horta de la vila de Meliana, ens vam reunir més d’una cinquantena de persones per tal de participar en un sopar-tertúlia, organitzada pel casal de debat Els quatre gats, sota l’enunciat de MANEL ALONSO, NAVEGANT ENTRE LA POESIA I EL RELAT. L’acte començà amb la presentació que l’escriptor Francesc Collado feu de l’autor i dels dos llibres que es presentaven, l’antologia de poesia Quadern dels torsimanys i el llibre de relats Els somriures de la pena. 

Després el propi Manel Alonso presentà al cantautor Rubén Durà que interpretà diversos temes musicals entre els quals hi havia la cançó De vegades, basada en tres poemes del llibre Oblits, mentides i homenatges d’Alonso. Tot seguit s’inicià una tertúlia entre els assistents en la que es va parlar de literatura i de la situació del llibre valencià. Tot seguit reproduisc el text de la presentació que va llegir Francesc Collado:

Abans de continuar en la presentació d’aquests dos llibres caldria dir que ens trobem davant d’un professional del llibre. Una persona que viu del llibre, si més no, de la lletra impresa, de l’escriptura i de la publicació i de tot allò que comporten i condicionen aquestes dues funcions: escriure i publicar. Perquè Alonso ha fet de tot en aquest món editorial: Periodista, portant veu, cap de premsa, redactor, crític, presentador, ressenyador, analista, assessor, membre del consell de redacció, associacionista, president, representant, editor, director de col·leccions, delegat, comissionista, furgoneter, venedor, dependent, firaire, autor, conta contes, animador, promotor, etc... Però, en realitat el que més li agrada és escriure, contar contes històries i expressar sentiment i emocions i això ho fa en els poemes i les narracions, que en definitiva és pel que estem ací per presentar els seus contes i els seus poemes.

He de dir que ens trobem davant de dues antologies una de poemes i una altra de narracions. Dues antologies especials, no com són les antologies que són aquests llibres que habitualment fa un especialista en la matèria, que fa una tria de productes, els millors per a ell, i els presenta a un lector i els ofereix com a models i selecció del bo i millor d’aquell poeta o d’aquella generació o d’aquells narradors, o del que siga. La qüestió és que aquestes antologies que avui presentem són especials per diverses raons. 

Primerament perquè la selecció ha estat feta pel mateix autor i això podríem dir que és un risc que ha d’assumir ell només. Tot i que en el cas de la poesia de Quadern dels Torsimanys té un pal·liatiu i alhora una explicació, i és que aquesta antologia va nàixer en el sí d’un Bloc “Els papers de Can Perla” dins una secció on van començar a aparèixer publicades pel mateix autor obres de Manel Alonso en diversos idiomes. Així va nàixer la secció “quadern dels torsimanys”, que s’ha convertit en paraules del mateix Alonso en “un club multilingüe, on gent de diverses nacionalitats ha fet seu el que un dia va ser del propi Manel. D’aquesta manera han traduït l’obra de Manel gent  diversa com ara Oliver Weis (alemany), Joan Navarro, Ana Stutter, Josep Carles Lainez, Manuel Bellver, Empar Claramunt, Lluís Fornés, Joaquin Corencia, Miquel Català, Eduard Aguilar, Enric Sanç, Josep Antoni Alfonso (valencians); el sard Mauro Mulas, la romanesa, Dariana Groza, el gallec Roberto Perez Pardo, la Croata Josipa Sokol, l’eslovena Vesna Crcek, el basc Gerardo Markuleta, el català Emili Gil, i la Portuguesa Helena Branco. Aquests torsimanys, començant pel mateix Manel Alonso i Català, han traduït l’obra d’aquest al gallego-portugués, asturià, basc, occità, romanès sard, croat, eslovè, alemanys, anglès, francès, italià, castellà i ara fa poc al grec modern. Hem de suposar que molts d’ells hauran triat l’obra a traduir perquè els haurà agradat aquest o aquell poema, i d’altres, potser hauran acceptat alguna insinuació de l’autor suggerint esta o aquella. Siga com siga el Quadern dels torsimanys és una antologia Bilingüe (català-castellà, negre-roig en la tinta) d’una selecció de poemes trets dels poemaris “Correspondència de guerra” 2009, “Si em parles del desig” 2010, d’un llibre encara inèdit anomenat “Petjagollal”, i encara d’altres llibres col·lectius com ara “Mostra oberta de poesia d’Alcanar 2011, de “Jocs florals de Cavanilles 2005, de “50 veus de la terra” 2010, de “Poesia a la frontera” 2011, amb uns títols que els encabirien en altres poemaris o seccions com ara  “la fulla trèmula de l’ésser”,  “Contrades”, “Tot escoltant seven Romances on Poems of Alexander Blok, de Dimitri Shostakovitx”, aquesta darrera secció, no m’estaré de congratular-me, ha estat dedicada per l’autor al nostre estimat president dels “quatre Gats” en Francesc Aguilar.

La poesia de Manel Alonso, i ara crec que per fi entraré en matèria,  és una poesia compromesa amb la societat, solidària amb els desheretats, treballada però senzilla en l’expressió. Aquesta poesia de difícil solució comporta un treball de formigueta, d’anar adjuntant, trossos, retalls, fragments de vida, impressions sentides, moments sospitats... és per tant una poesia de l’experiència. Els seus versos no són de gran aparell retòric ni de mesures ni de metres. És la seua una poesia de vers llarg pausat, narratiu, sense encavalcaments, ni rimes ni metre que destorben el lent fluir del pensament i la contalla. És una veu de to amarg i aspre amb la injustícia però que mai no arriba a la indignació. És una poesia reposada, de to tens però respectuós i només un poc de tant en tant solemne però que no arriba a la cerimònia de la convicció religiosa, la fastuositat de l’himne patriòtic ni encara menys a la pompa de la litúrgia. Es tracta més aviat d’un diàleg sorneguer que no pas d’una monodia resignada. La seu poètica se’ns presenta moltes vegades escèptica i desesperançada, però quasi sempre vibrant i dialogant amb un enunciatari convençut, situat en l’experiència, aposentat en els anys i amb la humanitat en la boca per repartir consells, estalviar marrades i concretar consignes. Només, i de tant en tant, es permet alguna que altra lleugeresa i amabilitat en algun paisatge sentimental o en una rememoració eròtica i poc més. En definitiva una poesia que arrela en poetes de compromís cívic i social, però també de l’experiència i el record, com ara Estellés, Salvat Papasseit, Martí i Pol, i d’altres. I, arribats ací, advertisc que també he de parlar de l’altre llibre de narracions i doncs, que no disposem de temps per comentar amb més aprofundiment la poesia de Manel Alonso però us promet de parlar-ne més extensament en una altra ocasió.

D’altra banda, tenim també una antologia de narracions “Els somriures de la pena” on s’apleguen 30 contes agrupats en tres apartats. El primer “Qui no te tall rosega els ossos” es tracta de 8 narracions amb narrataris impossibles que, des de la seua experiència impossible ens fan veure aspectes de la vida, però sobretot de la mort, als quals no tenim accés habitualment (perquè imagine que ací ningú podrà contar-nos que ha vist i que hi ha més enllà d’aquesta vida o de qualsevol altra vida?). Però això és possible en les narracions de Manel. Construïdes en base a un narrador que sol ser el personatge protagonista que ens conta des de la seua pròpia i immediata experiència. Tan immediata de vegades, que s’esdevé la narració abans fins i tot que hi haja hagut la certesa del que passa al narrador. Com en aquell cas de l’home que porten a l’hospital i mentre la filla que el du a l’auto se’n torna cap a casa, creient que l’home a mort, el mateix narrador desconeix les circumstàncies en què es troba i no us dic com acaba però de segur que no molt bé.

Si periodísticament, com a reporter d’una suposada realitat, aquests contes són impossibles; narratològicament funcionen amb una admirable senzillesa i efectivitat. Situant-nos davant de la quotidianitat, el costum, la tradició, el folklore, la història recent de manera estranya, però convincent i humana. La seua narració té un to de rondalla oral contada a la vora del foc en les llargues nits dels nostres pobles i en la llarga nit sense llibertat (aquella de la qual parla Raimon en la seua cançó “La nit és llarga la nit” rememorant la foscor general que ens imposava el franquisme). Com s’esdevé en concret a la narració “La llarga ombra del feixisme”. El tema dominant en aquestes narracions diríem que és la mort, viscuda més que vista, i rememorada de distints però coincidents punts de vista.

Si en la primera part les anècdotes tenien referents situats en un passat, més o menys històric, a la segona part anomenada “Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell”, les anècdotes s’acosten fins a la infància i l’adolescència del narrador. Aquestes històries quasi biogràfiques d’un infant de poble, són contades amb la tècnica de la rondalla o del dietari més o menys figuratiu. Però el tipus de narrador més eficient i natural és el que ens mostra aquell innocent xiquet pre-adolescent que va descobrint la veritat de la vida, tot descobrint les relacions de valor i de canvi entre els components de la seua família: la iaia que roba el brandy Terry a la nit amagat de tothom, el pare que acaba amb les vel·leïtats escatològiques del gat aportant un gos a la casa, l’oncle beneit revestit d’una animalitat només pal·liada per les creences religioses amb els testimonis de Jehovà, etc...

A la tercera part "Maleïda la dent que es menja la sement" El narrador es converteix en l'adult, poeta editor i presentador que és ara Manel Alonso. Un adult immers del tot el món del llibre que crítica des de dins aquest món, que qüestiona els procediments de presentació, que  critica humanísticament el comportament de certs editors més preocupats per les faldes que pels llibres. Un professional que censura la pretenciositat i carrincloneria d'altres poetes, que condemna la voràgine publicatòria de certs autors, que blasma la utilització partidista del lletraferit, etc.

En definitiva unes narracions que s’escolen en la ment i les paraules d’una veu pausada, familiar i casolana, alerta a les vicissituds de la vida quotidiana i local d’un home de la terra de l’Horta Nord del País Valencià. D’una persona que no ha viscut la guerra però en coneix les conseqüències. D’un professional de l’edició que la única guerra que coneix és la de la defensa del material imprès i la lluita per la subsistència de la paraula impresa. Al capdavall de l’ofici d’escriure, el negoci de l’edició i del gaudi de la lectura.

Francesc Collado, Foios Gener 2013

QUADERN DELS TORSIMANYS A LA UNIVERSISTAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA

El dimecres nou de gener per la vesprada, invitat pel poeta Ivan Brull, vaig presentar en el taller de poesia VERS de la Universitat Politècnica de València, l'antologia de poesia Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes.
L'acte que va anar més enllà d'una simple presentació, ja que va durar quasi bé tres hores, va estar dividit en dues parts. En la primera vaig parlar del llibre i tot seguit alguns dels presents com ara Abel Davila o Josep Micó llegiren alguns del poemes inclosos en ell i altres com ara Alba Fluixà ho feren de l'anterior antologia Les hores rehabilitades. I en la segona part vaig parlar de l'edició de poesia en valencià, assenyalant vicis, defectes i mancances.
Durant les tres hores els alumnes del taller i així com el seu professor em van fer sentir molt a gust i el temps em va passar volant.

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Gaspar Jaen

Té raó Manel Alonso quan assenyala la boniquesa de la paraula «torsimany» i confronta el terme amb «traductor». Per aquí baix ja ens havíem avesat (més o menys, és clar) al terme, mercè a l’amic Joan Carles Martí que durant una temporada, si més no, anomenà quelcom com «Taller del torsimany» l’estudi des d’on bastia les traduccions que li arribaven, professionals, diguent-ne, segons em sembla recordar, abans del seu trasllat fora d’Elx, vora el jardinet de Tirant i carmesina que van plantar i li van posar nom amb l’alcalde Manuel Rodríguez i que el seu successor, d’infausta memòria, s’encarregà de remodelar, val a dir de destruir.

Vet aquí, que ara m’encarreguen de fer la presentació d’un llibre que aplega la bonica paraula al mateix títol i que recull una mostra antològica bilingüe –castellà-català– del poeta i editor, del 1962 i de Puçol, Manel Alonso, una curada edició de l’editorial Germania, d’Alzira. Parlem-ne una mica, doncs, d’aquest petit recull de poc més de cent pàgines.

De bell antuvi crida l’atenció que s’hagen utilitzat dues tintes en la introducció i en els poemes, negre per a l’original en valencià i magenta per a la versió castellana. Això fa el llibre francament més agradós de llegir, fins i tot quan es passa, com m’agrada fer a mi, d’una llengua a una altra, amb l’enriquiment que aquest moviment comporta. També fa el llibre més bonic de veure i de fullejar.

La segona cosa que crida l’atenció és que cada poema haja estat traduït (o reescrit) en castellà per una persona diferent, la qual cosa explica, supose jo, el plural del títol, «torsimanys», tot fent referència a la multitud d’autors que Manel Alonso ha posat a la feina per a enllestir el llibre.

I parlem també de l’autor dels poemes, nascut, com hem dit, a Puçol, en l’Horta Nord de València, el 1962: cinquanta anys fets, doncs en aquest 2012 que s’acaba. Estem al davant, doncs, d’un poeta madur que no comença a publicar d’hora, ja que el seu primer llibre èdit (Amb els plànols del record) no surt fins el 1999, i un poeta que tampoc s’ha prodigat massa, ja que tan sols ha donat a la llum sis poemari. Un poeta madur, dic, que ha sabut contenir l’expressió literària i anar posant en versos el món que li passava pel cap o per davant dels ulls d’una forma mesurada, a més de sincera i intel·ligible.

I ja, si ens referim al Quadern dels torsimanys que ens convoca avui a la llibreria Ali i truc d’Elx, podem dir que aquesta és la segona antologia de Manel Alonso i que recull poemes èdits més o menys, entre el 2005 i el 2011. Diversos són els temes que es toquen, sempre amb emoció i amb paraula mesurada, en aquests poemes: des de reflexions sobre el que fer poètic o la trobada sexual, fins a estampes de les barbaritat que viu el món avui en dia (en un estil al del malaguanyat Manel Garcia i Grau) o dibuixos de paisatges o zones naturals, camps o serres, més o menys íntegres o malmeses. Diria jo que és un tipus de poesia pròxima als millors textos periodístics compromesos i que diria jo que s’ha donat en alguns autors de l’Horta de València i de Castelló conforme la situació democràtica avançava, envellia i es degradava potser com una mena de reacció a la buidor que s’estenia per l’espai públic de la vida col·lectiva. Com a mostra del quefer de Manel Alonso i ja per acabar la meua presentació, els llegiré el poema «Mig dia d’estiu a la marjal del Moro» que va compartir amb mi el preciós llibre i exposició Jocs florals a Cavanilles pensat i dirigit amb mestratge per Martí Domínguez des de la Universitat de València el 2005.

MIGDIA D’ESTIU A LA MARJAL DEL MORO

El sol vertical, el cel ras i transparent,

la marjal encrostissada,

les séquies amb un didal d’aigua.

No se sent ni el cant persistent del grill

ni el raucar monòton de les granotes,

només una remor llunyana d’ones.

El paisatge sembla desert,

però milers d’ulls ens guaiten

mentre travessem els senderois ocults

entre matolls de corriola, joncs i senill.

Nus com indígenes d’un impossible Amazones mediterrani,

ens imaginem exploradors

en un brosquil immens, ubèrrim,

que no és més que una illa al bell mig de l’asfalt,

un parc natural de joguina

a l’espera del seu depredador de ciment.

De colp i volta alça el vol poruc un collverd

amb un batec feixuc d’ales.

Una por antiga, primària, es dibuixa en la mirada.

***

Text llegit per Gaspar Jaen durant la presentació de l'antologia poètica Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes a la llibreria Ali i truc d'Elx el 22 de novembre de 2012.

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Antoni Rovira

Quadern dels Torsimanys és una nova antologia dels millors poemes de Manel Alonso pertanyents a l'última dècada (2002-12), acompanyada d'una acurada traducció al castellà de diversos llibres ja publicats, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), i d'altres inèdits com  ara Petjagollal i Quadern per a Joan.

 Amb la reflexió del mig camí de la nostra vida acomplerta, Manel Alonso i Català ens proposa una immersió en un pèlag de sensacions, on, si bé s'hi apercebeixen desconnexes i sense cap relació aparent, acaben per constituir un mateix discurs uniforme al voltant de la crisi, els camins del desig, el desempar de la realitat, la virtut dels sentits, els paisatges en perill d'extinció, la passió per la vida i el misteri de la superació. Tot un ventall de situacions que denuncien en cada mot i en cada vers els problemes de la societat actual. De natura ben diversa, tots plegats demanen una mateixa solució: l'amor. Perquè, com ja deia Dant, l'amor mou el cel i les estrelles.

Tot seguit, passe a fer-vos un tast de les sensacions que m'han suggerit els diversos llibres que componen aquesta excepcional antologia poètica.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

El “jo poètic” ens proposa un viatge interior que comença rebel·lant-se contra les mentides dels mitjans de comunicació. El poeta enceta el primer moviment amb la descoberta d'una gran veritat; tots som partícips de la crisi. Uns hi han pecat per acció i uns altres per omissió, però tots plegats hi som. Per tant, aquest pressupòsit inicial ens obliga a llegir entre línies per trobar-ne les claus, de la, ja mítica, porta de l'esperança. En aquesta tasca, com en totes les crisis, el paper del poeta assoleix una nova dimensió que va més enllà de les paraules. Una responsabilitat que esgarrifa i que, entesa des de la nostra europeitat, ens constreny a tenir molta cura d'Europa i del nostre euro; tan susceptible de ser raptat. Ben mirat, aquesta obligació no és privativa dels poetes, els mitjans de comunicació, els polítics o els déus. Som nosaltres els actors principals i és la nostra deixadesa el major problema. Tot i això, amb voluntat, el camí pot ser représ i rectificat. Sense voluntat, però, la deixadesa passa de l'individu a la família. En aquest nou àmbit el contagi afavorirà irremeiablement l'aparició de noves violències i nous problemes. Perquè, al capdavall, només som els supervivents d'un món en crisi. Una crisi absurda i injusta que ens jutja tenint en compte el nostre hemisferi nadiu. Una crisi potenciadora de les desigualtats i els conflictes d'interessos als països rics en recursos naturals, però ubicats al Sud, als continents més pobres. Fruit d'aquesta paradoxa naix l'aberració de les aberracions, la bestiesa per excel·lència: els nens soldats.

S'hi imposa una revisió, una reflexió interior. Cal repensar-ho tot i decidir si volem aprofundir en l'estat actual de les coses o si ens arrisquem a fer foc nou; a recórrer un nou camí, desconegut i, per tant, perillós, que ens aporte una mica d'esperança. No n'hi haurà prou amb la voluntat, però. L'esperança no arribarà sense l'acceptació de la culpa i les errades i, a més a més, exigirà el restabliment absolut i perpetu de la memòria.

Comptat i debatut, el poeta denuncia que l'infern ja no és l'únic lloc sense esperança. Un nou món que crèiem perfecte, se'ns redescobreix cada dia des dels indrets més profunds de les nostres misèries. Un món fred de solitud, d'imposicions i d'oblit. Un autèntic infern abans de l'infern.

SI EM PARLES DEL DESIG

La poètica de Manel Alonso ens basteix un recorregut intimista, farcit de matisos, sensacions i sentiments que tracten d'acarar la relació entre erotisme, desig, sexe i amor des de la més versemblant quotidianitat. Com en qualsevol relat eròtic, el poeta comença amb la nuesa de dos cossos i un record fugisser que desferma la fúria dels elements. Tot i això, la delectació que sent el poeta en contemplar aquell cos és tan gran que aconsegueix aturar la sobtada rauxa, almenys  per un instant. Passada la calma, retorna la tempesta i amb ella, retrona l'amor foll en la seua manifestació més carnal i delirant. El desig, però, pot prendre formes molt diverses. Naix d'una fragilitat aparent, es nodreix de la força de la sexualitat i esclata amb l'ímpetu del vent. I quan ho fa, l'estimada, encara cohibida, reclama l'atenció de qui se sent presoner de les carícies, d'aquell que recerca la mateixa essència de l'amor entre els plecs de la pell, els fluïts interns i els subtils xiuxiuejos, com si poguera arribar a acariciar-la amb els dits. És en aquesta simbiosi tan íntima, on es forja un estrany sentiment de reconeixença mutu.

Amb el temps i les contínues recerques, el cos de l'estimada esdevé una mena de camí joiós, on cada plec, cada irregularitat, ha estat escaientment estimulada. On el poeta, després de tant de perseverar, s'adona que les formes més preuades de la bellesa més subtil conformen aquell cos, el de la seua estimada, i no pas el de cap altra dona. No sempre és així, però. Quan no hi ha res per amagar, el sexe també pot arribar com a resposta a un esguard suggerent, fins i tot, i sobretot, entre una domina i el seu súbdit, o també com a resposta a un fet natural, mancat de qualsevol lligam afectiu.

I és que el mecanisme del desig s'envolta d'una màgia difícilment contenible. Com la mar grossa, engega ones successives de plaer que activen tots els punts erògens de l'estimada, la qual, pacient i desficiosa alhora, rep les carícies del poeta mentre noves sacsejades de plaer van descobrint-li nous camins entre el cos i l'esperit, onírics o carnals, però sempre sovintejats pel desig. Mentrestant, la transmissió analògica del plaer enllaça sentiments i sensacions amb tanta força que fins i tot el poeta deixa d'expressar-se amb la paraula, per sucumbir, una i mil vegades, dins la comunicació total, on la poesia s'esdevé llenguatge corporal i les percepcions sensorials esbossen el contingut de l'ànima.

PETJAGOLLAL – PAISATGES INTERIORS

Aquests poemes enceten la part inèdita de l'antologia I que actualment s’apleguen dins del recull Petjagollal, però dividits en apartats alguns dels quals poden evolucionar, segons paraules de l’autor, cap a col·leccions independents.

Sovint, els somnis inaccessibles, demanen una espera infructuosa, on el temps perdut i les privacions injustificades acaben per foradar les estovalles. Les experiències no viscudes són d'una importància cabdal perquè s'esdevinga la degeneració de l'amor, el qual, molt sovint, és desvirtuat i transformat en una mera relació contractual, en una convivència forçada només sostinguda pels interessos creats, però escapçada de qualsevol lligam afectiu. Una situació que brinda una falsa eixida a la crisi, que ens adultera l'essència dels sentiments i els foragita contra la pròpia persona per tal de fer-nos sentir éssers emocionalment estables; ja no per la quantitat d'amor que puguem transmetre, sinó per la quantitat de dolor que puguem suportar.

LA FULLA TRÈMULA DE L'ÉSSER

Una temptativa de definició de les facultats de l'ésser humà mitjançant la descripció funcional dels seus principals sentits: la vista, l’oïda i l'olfacte.

CONTRADES

Els paisatges abandonats, alhora tan llunyans i propers a nosaltres, descriuen  una transició de sensacions que tracta de posar veu al discurs silent de la natura. Un discurs que descriu una naturalesa indòmita, però temorosa de la mà de l'home; on els oficis dedicats a conrear-la han desaparegut a poc a poc i els fruits i les collites maduren en va. La pèrdua d'un món antic i misteriós que només és present per qui sap entendre el camí. Una deixadesa, però, que quan afecta el “jo” predador, perd la càrrega negativa i s'esdevé l'única opció plausible per aconseguir una entesa duradora amb la gran mare Terra.

 TOT ESCOLTANT SEVEN ROMANCES ON POEMS OF ALEXANDER BLOCK, DE DMITRI XOSTAKÓVITX

La música altera el discurs de la veu poètica i pren la paraula per recordar-nos la nostra humana condició. Tot en nosaltres és fràgil i perible i, per tant, susceptible d'acabar en qualsevol moment. Aquesta certesa avança temences i períodes hipotètics; situacions que demanen com acarar la fi de l'amor, on la passió pren cos i desferma una força insòlita que s'obre camí entre tabús, prohibicions i dèries per manifestar d'una manera diàfana la veritat, nua i crua, i el compromís conscient per la vida. Una necessitat que ens espenta a gaudir dels silencis amb la delectació que només la música ens pot oferir, amb la comunicació total dels amants, on cada moviment, cada signe, cada carícia amaguen l'estela de l'amor més pur. 

QUADERN PER A JOAN

També inèdit, aquest recull és independent de la resta de les col·leccions inèdites precedents.

La dualitat de la nit i el dia ens enquadrada dins un ressorgiment, oníric i carnal, on la llum esdevé l'espurna que ens activa el somriure, i amb ell, la nostra ànima davant les tenebres de la incertesa més temuda: la mort. Aquesta infinita alternança de dies i nits, mesos, estacions i anys defineix tots els àmbits de l'ésser humà fins a determinar-los d'una manera gairebé asfixiant, on la repetició sistemàtica dels fets és d'allò més comú. Només un esguard desficiós i assedegat de matisos diversos pot discernir una altra manera de reconstruir la quotidianitat amb dignitat, sense haver de caure en el recurs fàcil del “passat gloriós” com a excusa perpètua per amagar la vel·leïtat dels nostres somnis.

Per concloure, podríem dir que la reflexió interior arriba a la fi i, com en tantes reflexions semblants, l’espessa foscor de l'infern i els perills que hi amaga són salvats gràcies al poeta, el qual, avesat a fer de guia no dubta a descobrir-nos el matís, el badall per on puguem resseguir el secret camí de la llum. Perquè, si bé l'actualitat insisteix a recordar-nos que l'esperança és una d'aquelles coses que han de mantenir-se per damunt de les nostres possibilitats, el Quadern dels Torsimanys ens fa palés que l'amor, la vida i l'esperança són tres conceptes indestriables i inherents a la nostra humana condició.

LA DÈCADA TRADUÏDA

Per Hèctor Serra

Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes
Manel Alonso i Català
Col·lecció Plaerdemavida. Editorial Germania, 2012

És com l’actor que els anys li donen eixa soltesa per moure’s amb total exuberància damunt de l’escenari. O com el fotògraf al qual les milers d’instantànies preses ja li han proporcionat la seguretat necessària per saber el moment i el lloc des d’on prémer el botó. Al poeta àvid, aquell que no és curt de mires i s’ho mira tot en profunditat, també li arriba la seua etapa de prodigi. I no perquè allò que ha fet anteriorment no siga interessant. Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) deixa una petja superba en els poemes que van del 1986 al 2002 i dels quals es pot fer un tast en la primera antologia del versador, Les hores rehabilitades (Brosquil Edicions, 2002). Però és en la segona antologia, la que ressenyem en aquesta ocasió i que recull una selecció de la inspiració creativa que va del 2003 al 2012, quan les composicions d’Alonso prenen eixa transcendència, eixa immortalitat, eixa força per véncer el pas del temps. 

Ara bé, Alonso no traspassa cap llindar. Les seues obsessions continuen sent les mateixes projectades als seus inicis. Si cap, redobla la intensitat del pessimisme, la desesperança, la presència inevitable de la mort; però també aprofundeix en el costat més combatiu, on les paraules apunten cap a la violència de gènere, la desigualtat, la injustícia. Molta atenció als poemes de sexe: en Alonso davalla una força trèmula que encén no només el paisatge humà sinó també el paisatge geogràfic. Els cossos i les contrades esdevenen part d’un sol físic on s’hi aboca el desig més pregon, l’estima més sensual, la fantasia més lúbrica. I és en la nuesa del territori on l’escriptor ens dibuixa el paratge que forma part de les seues coordenades vitals: la Marjal del Moro, el Garbí, la Serra Calderona... Espais als quals Alonso ens acosta amb destresa, no sense deixar de preguntar-se “sobre la nostra intromissió contaminant el paisatge”.

Quadern dels torsimanys homenatja l’intèrpret, l’intermediari. El poeta, al capdavall, que amb l’espiera de la sensibilitat arriba allà on altres només veuen una paret inexpugnable. I això pren rellevància en un país on el contacte entre diferents llengües aixeca tantes barreres en el dia a dia. En un fantàstic exercici d’entesa entre llengües i cultures, Germania basteix el llibre amb la traducció al castellà dels poemes d’Alonso per part de diferents torsimanys amics i coneguts del puçolenc. Una presentació que serveix per enfortir lligams i per transportar el llegat literari d’un dels poetes més prolífics de casa nostra des de diferents filtres. Berna Blanch, Agustí Peiró, Mercè Climent, Pasqual Mas, Eusebi Morales... són alguns d’eixos noms que han aportat el seu granet de sorra en la consecució d’unes versions valuoses i riques. El caràcter inèdit d’algunes de les peces d’aquest recull encara fan de l’antologia un abocador més interessant, si cap.

Manel Alonso ha traduït una dècada d’escriptura en una compilació que conforma el seu àlbum d’afanys. Una reconstrucció del temps però ara amb el poder magnètic de la dilatada trajectòria. Un quadern que “indaga en els engranatges de les idees” per viatjar “cap a noves i inexplorades geografies dels sentits”.

***

Publicat al periòdic l'Accent, número 235

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Pasqual Mas i Usó

Manel Alonso, Quadern dels Torsimays / Cuaderno de los trujimanes, Germania, Alzira, 2012.

Per presentar Manel Alonso cal dir que es tracta d’una persona polièdrica, i no perquè amague una personalitat a cada cantó, almenys jo no ho sé, sinó perquè reïx en moltes facetes del panorama cultural. És poeta, narrador, editor i no para d’engegar projectes. Fa vora 20 anys que ens coneixem i mai no l’he vist sense una idea rondinant-li pel cap; d’altra banda, si avui és ací, no és només per contar-lo entres els meus amics, sinó pel seu despert olfacte literari.

         Encara que el vaig conèixer com narrador, ja que vam coincidir en una editorial que ens va llançar al món de les lletres allà cap a l’any 1993 amb sengles novel·les, és en la poesia, siga el tema amb què s’enfronte, on més incisiu, combatent i expeditiu es manifesta.

En la seua vessant poètica, Manel Alonso va començar amb A tu, del viatger estrany, en 1986; recorde especialment Amb els plànols del record, que va publicar en 1994, i, sobretot, Com un òliba, de 2002. És aquesta darrera obra, ja de maduresa, ben organitzada, amb referents simbòlics de gran força, on el subjecte poètic vigila per tal de destil·lar la paraula poètica. Vaig tindre l’honor de fer-li el pròleg a aquest llibre i mai no li ho agrairé prou.

Fins a sis poemaris ens ha lliurat Manel Alonso, dels quals n’ha fet dues antologies que corresponen a dues dècades de producció poètica: Les hores rehabitades (2002) i la que ara ens ocupa, Quadern dels Torsimays / Cuaderno de los trujimanes (2012) que, a més, afig al poema de l’autor la traducció d’un col·lega.

Diu el Diccionari de la Llengua Catalana, que «faraut» o «torsimany» significa representant o portaveu de l’autor encarregat de recitar el pròleg o la introducció de l’obra». També diu el mateix Diccionari que «torsimany» equival a intèrpret. La qual cosa vol dir que jo comparec davant de vosaltres com un torsimany doble: en qualitat de presentador i en qualitat de traductor, ja que Manel Alonso em va brindar la possibilitat de traslladar al castellà un dels seus poemes més exquisits. A més, aquesta paraula que es mastega tan agust, «torsimany», remet al món del teatre: intèrpret també és el que desenvolupa un paper en escena i cal destacar com l’editorial Germania ha tingut aquest concepte present a l’hora de dissenyar la portada, ja que podreu veure com el personatge napolità de la Commedia dell’Arte «Politxinel·la» n’ocupa el centre. Un personatge servidor que també esbronca si cal; amb caràcter, vaja; com la veu poètica de Manel Alonso.

Estem, per tant, davant d’un llibre cuidat en diversos aspectes, fins i tot en les tintes elegides, negra per la versió original i roja per la traducció al castellà. Per què roja? Sense conèixer el motiu de l’elecció del color, el roig, podem aventurar, esdevé homenatge a un altre poeta, a Max Aub, gran fals traductor, quan afirma que «las poesías, traducidas, pierden tanta sangre que no hay transfusión que valga.»

La referència a Itàlia amb el politxinel·la de la portada no és l’única: «Traduttore, traditore», ens recorda en la introducció el propi Manel Alonso; o siga, qui tradueix, traeix; la traducció, potser per això, sempre ha gaudit d’un desprestigi immerescut i possiblement ningú no l’ha estudiada millor que George Stenier en After Babel, llibre de lectura imprescindible per a qualsevol amant de la literatura. D’altra banda, ens podríem fer la següent pregunta: És que quan escrivim, en fer servir fórmules sintàctiques, seleccionar el lèxic, etc. no estem traslladant allò que sentim al llenguatge? És per això que, una vegada més, Max Aub recorda en la «Nota preliminar» de la seua Antología Traducida que  «todo poema es, está, ya, a su manera, traducido.» Aquesta afirmació iguala el creador que tradueix la realitat, al torsimany, que tradueix d’una llengua a l’altra. I també s’igualen si pensem que la tasca del traductor és la de dir el mateix que el poeta ha sentit, però en un altre idioma; no es tracta, per tant, de substituir paraules d’idiomes diferents, sinó de traslladar el que poeta ha sentit. Així, encara que el traductor viu un sentiment de préstec, la seua creació pot considerar-se, també, com original. Veureu que és una manera de valorar la traducció, la meua i la dels meus nombrosos col·legues, que hem partit dels versos del poeta i amic de Puçol Manel Alonso. Aquesta vindicació, però, està de sobra, ja que el propi autor, potser per agrair als traductors la seua tasca, se’n refereix com que han «fent seu el que un dia va ser meu».

Aquest Quadern dels torsimanys, veieu com el poeta fa en el títol un homenatge als traductors del seus poemes en cedir-los protagonisme, és, a més, una antologia del quefer poètic de Manel Alonso. Trobem poemes de Correspondència de guerra (2009) i de Si em parles del desig (2010), però, sobretot, el llibre contribueix a reunir poemes esparsos que han format part de llibres col·lectius o de revistes; tota una estratègia que atorga al llibre un valor més: qui coneixia l’obra de Manel Alonso, trobarà poemes desconeguts que ací augmenten el seu valor entre altres veus del poeta.

Si fem un seguiment temàtic dels poemes, trobarem les constants que caracteritzen el poeta. En Correspondència de guerra (2009) trobem la reivindicació social i, fins i tot política, com a bastiment del quefer poètic en “Un poeta no és cap corresponsal de guerra”, “Darrere d’un genocidi” i “Europa”; la utopia en “Indaga en els engranatges”; i problemes socials com l’emigració en “Cauen les persianes”, els xiquets soldats en “Ha portat el nen”, la discriminació religiosa en “S’estén el temps sobre les llambordes” o l’atur en “Diürn amb harmònica”.

Els poemes de Si em parles del desig (2010) se centren en el record d’experiències amoroses, sovint amb navegació sexual, i d’ací l’al·lusió a peces de vestir, parts de cos femení i al coit, com en “Entrar”.

Els poemes restants són xicotetes col·laboracions que, com he avançat, ha reunit l’autor. En l’inèdit Petjagollal continua amb el tema de l’amor, però més consuetudinari, més de cada dia, amb menys embranzida.

La fulla trèmula de l’ésser (2011) es torna més passional i lliga l’experiència amorosa i l’apropament a l’estimada a la recerca de les paraules per la creació del poema.

Contrades reuneix poemes de 2005 i 2010 que fan menció de geografies que han copsat el poeta, des de la Marjal del Moro, a muntanyes com el Garbí, l’Oronet de Nàquera i el Mirador dels Rebalsadors de la Serra Calderona. Són poemes descriptius, de vers llarg i poblat de Natura, una Natura que serena l’ànima del poeta.

A continuació Manel Alonso ens presenta una mena d’evocació a partir d’una experiència musical: Tot escoltant Seven Romances on poems of Alexander Blok de Dimitri Xostakóvitx. El matrimoni Rostropovitx-Vishnevskaya va inspirar el poeta simbolista rus de San Petersburg, Alexander Blok, quan aquest estava a punt de morir-se i quan Xostakóvitx va proposar una col·laboració als Rostropovich  i Vishnevskaya, aquestos li van oferir el poemes que els havia enviat Blok, i Xostakóvitx va composar la Suite per a soprano i trio amb piano, op. 127, i d’ací directe a Manel Alonso que els ha llevat el títol que els individualitzava en la seua primera versió i els ha numerat: per exemple: «I. Pacte d’amor» ací és només I, i «III. El bes», ací és III. Manel només ens selecciona dos poemes que ajuden a entendre l’amor de parella: home-dona, intrument-músic, poeta-llenguatge: «segell d’amor / pacte de lliurança». Però la cadena Rostropovitx-Vishnevskaya, Alexander Blok, Dimitri Xostakóvitx, Manel Alonso encara no ha acabat, ja que hem de considerar la traducció de Germán Vigo i la de l’amic Juan Luis Bedins. El seguiment d’aquestos poemes és apassionant, i també el resultat.

I per tancar ens regala un nou inèdit, Poemes per a Joan, que data en 2011 i on vull recolzar-me per tornar al principi de la meua introducció, quan m’he referit a com el poeta tradueix la realitat en paraules, és un torsimany, de la mateixa manera que el traductor trasllada les paraules un altre torsimany d’una llengua a l’altra. Només cal seguir els versos que tanquen el llibre:

El poeta és el torsimany necessari,

el seu esguard és capaç de descobrir el detall

més petit, però no per això menys important.

el poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa,

fixa el paisatge i el temps

amb l’estructura artesana d’un vers.

****

Text llegit a la presentació del llibre. Sagunt, 27 de setembre de 2012. 20:00. Biblioteca.

QUADERN DELS TORSIMANYS A SAGUNT

La vesprada del 27 de setembre de 2012 el cel estava cobert de núvols grisos i plovia a Sagunt. Malgrat la baixada de temperatures i la humitat un grup de persones amants de la poesia es va aplegar a la biblioteca per a sentir parlar de poesia i escoltar la lectura d’alguns poemes, l'excusa, la presentació de l'antologia poètica Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes.

L’escriptor i gestor cultural Albert Forment amb el seu posat característic prengué la paraula per a presentar l’acte.  Forment va fer al públic cinc cèntims sobre la vida i obra dels escriptors Pasqual Mas i Manel Alonso i Català, presentador i autor de l’obra respectivament. De colp i volta es va sentir el clic de la càmera de Federic Aznar, el qual començava a deixar constància gràfica de l’acte.

Després prengué la paraula Pasqual Mas, que amb saviesa va anar construint un discurs en el que desvetllava amb intel·ligència les claus de la poètica d’Alonso així com els misteris de la reinterpretació continua que és l’art i la literatura. Vicent Penya, entre el públic, somrigué amb complicitat. Una veu anònima d'entre els presents interrompre  Mas per a afegir una modesta opinió que el Pasqual agraí i usà per a reafirmar-se en les seues paraules. Després tancà el seu discurs amb la lectura d’un poema del llibre a un mateix temps que es reivindicava com un torsimany més.

Aleshores va prendre la paraula Manel Alonso i evitant els paranys de l’emoció que el solen fer caure en el silenci, parlà de la gènesi del llibre i tot seguit feu una lectura en valencià i en castellà dels poemes recollits en l’antologia. Roser Furió, en primera fila, amb el llibre a les mans, mussitava cadascun dels versos com un acompanyament gairebé silenciós i coral.

A petició de l’autor, Pasqual Mas i Antonio Murgui, al que acompanyava l’historiador Julio Badenes, van llegir un parell de poemes i tot seguit es va donar per conclosa la presentació.

En tancar la biblioteca morvedrina, els carrers continuaven molls, la tardor enguany havia aconseguit que l’estiuet de sant Miquel no es produira, encara que no havia aconseguit desfer el petit miracle d’una reunió de coneguts, amics i saludats al voltant d’un pomell de versos.

Els ponents acabaren la nit a la taverna de la Serp, en la pujada del castell, gaudint d’un menú romà.

Llarga vida a la paraula, llarga vida a la poesia.

Fotografies de Federic Aznar

QUADERN DELS TORSIMANYS/CUADERNO DE LOS TRUJIMANES

Per Xavier Aliaga 

Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes

Manel Alonso i Català

Col·lecció Plaerdemavida. Editorial Germania. Alzria, 2012 

En un context tan orfe de traduccions a unes altres llengües com el nostre, cal celebrar l’aparició d’aquest volum bilingüe, que recull una tria de poemes de Manel Alonso del període 2002-2012 traduïts al castellà per diversos autors. A més de servir com a resum de l’etapa de maduresa d’un dels poetes valencians més apreciables, el recull  té altres focus d’interés: esdevenir un pòrtic per a nous lectors i, també, per a donar a conèixer les versions en castellà de l’obra d’Alonso a càrrec de María Carmen Saez, Mercè Climent, Agustí Peiró, Berna Blanch o Manuel García Pérez, entre altres.

Publicat al suplement Quadern del diari El País, 19 de septembre de 2012.

MANEL ALONSO I ELS TORSIMANYS

Per Albert Calls i Xart

Quadern dels torsimanys / Cuaderno de los trujimanes, publicat per Germania, és una nova antologia del poeta valencià de Puçol Manel Alonso i Català.

D’entre tots els seus treballs, aquest és el que té una vocació de projecció més universalista, per això els poemes en llengua catalana estan traduïts al castellà, en un senzill pas que permetrà que la veu personal de l’autor de ‘Can Perla’ arribi a un públic molt més ampli.

Aquesta nova experiència literària se suma, a més, a poemes seus publicats en d’altres llengües com el gallec, l’asturià, el portuguès, el basc, l’occità, el romanès, el sard, el croat, l’eslové, l’alemany, l’anglès, el francès o l’italià.“Tot un luxe del qual m’agrada gaudir en privat com si de música es tractara, perquè la poesia és parenta directa de la música quan no esposa amatent”, apunta l’escriptor en el text introductori del llibre.

Textos èdits i d’altres d’inèdits, a dues veus –o millor dit a dues llengües– s’apleguen en aquest condensat i intens volum, que permet el joc de la trasllació i de veure com les altres parles projecten l’obra en l’espai i en el temps, empenten, ajuden a conèixer. Precisament, malgrat Alonso ens avisa al pròleg de la traïdoria que pot suposar la traducció, aquest no és el cas, i la possibilitat de poder contrastar algunes de les millors peces d’aquest conjunt del corpus de l‘autor puçolià, fan que en el domini de les dues llengües veïnes es puguin localitzar i absorbir noves formes expressives.

El Quadern dels torsimanys és una nova caixa d’eines literària de Manel Alonso i Català, poeta i escriptor que un dia va començar a escriure preguntant-se per la ‘veu d’un poble’ i que va acabar fusionant-se amb la seva nació primer, i després amb el col·lectiu universal dels escriptors i la pròpia existència, com es pot constatar en els seus textos.

La poesia aplegada en aquest treball pertany a obres com Correspondència de guerra, Si em parles del desig, Petjagollal, La fulla trèmula de l’ésser, Contrades, Tot escoltant Seven Romances on Poems of Alexander Blok  de Dmitri Xostakóvitx  i Quadern per a Joan.

També hi ha una llarga nòmina de traductors als quals cal agrair la trasllació de la veu poètica d’Alonso. Ells també són els protagonistes d’aquest nou ‘espectable literari’ que fan possible els torsimanys, reinterpretant els poemes en català.

Alhora, indubtablement, en el llibre s’hi troba el millor Manel Alonso, el que ens parla de la vida, de la mort, de les persones i de la gran comèdia de l’art, la humana en definitiva. Per això, potser, amb tota intencionalitat, un personatge teatral amb màscara dóna forma visual a la portada i ens recorda que tot és pur teatre, evanèscencia, que la vida es fon en la intensitat i alhora en l'immens i efímer poder de cada experiència viscuda, de cada poema, de cada vers.

****                                           *************

Article publicat al blog "Albert Calls" el 9 d'agost del 2012

QUADERN DELS TORSIMANYS DE MANEL ALONSO I CATALÀ

PER MERCÈ CLIMENT

La primera vegada que vaig escoltar –llegir– la paraula «torsimany» va ser en un poema del mateix Manel Alonso que comença amb un vers meravellós: S’estén el temps sobre les llambordes… Des de llavors també jo sóc una defensora d’aquest mot, per la seva sonoritat, per la seva força, pel que significa… i més que això, em vaig convertir en una dels torsimanys dels versos d’Alonso. Com ell, jo també encunye la definició que dóna del torsimany: «individu que reinterpreta allò que ha estat dit o escrit en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o el reescriu en una altra llengua  en un altre llenguatge».

Avui tinc entre mans el darrer llibre de poesia publicat per Manel Alonso: Quadern dels torsimanys, una nova antologia que segueix aquella primera i que portava com a títol Les hores rehabilitades (1986-2002). De bell nou, fa una acurada tria de poemes, concretament aquells nascuts en la darrera dècada (2002-2012), i ho fa en la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial Germania.

Una selecció que inclou composicions de diversos llibres, alguns publicats, d’altres inèdits, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), Petjagollal i Quadern per a Joan.

La injustícia social, l’amor, la sensualitat, la mort, el paisatge com a espill de l’ànima…formen part de l’univers particular d’Alonso. Temes universals que retrata amb certa amargor i desesperança, que es vesteixen amb l’ombra de la melangia, on no sempre és senzill travessar la llinda que separa el pessimisme més punyent de l’esperança oculta darrere de les denúncies, dels paisatges canviants o de la presència inevitable i feixuga de la mort.

El poeta no camina amb les mans a les butxaques, sinó que enceta aquest recorregut prenent partit i llançant dures critiques contra les injustícies que ens envolten: despotisme, xenofòbia, la violència de gènere, les guerres, la desigualtat, incendis provocats… amb una única arma: la paraula, de vegades l’arma més poderosa, amb un estil directe, punyent, pigallat d’imatges colpidores i belles alhora.

S’atura en el camí per collir un ram amb tots els colors de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax… Si abans la paraula era una ferramenta per a remoure consciències, ara la paraula és erotisme en majúscules. Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores, encara que la bellesa acaba esdevenint imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.

A meitat camí es queda captivat per una multitud de petjades que, com un quadre cubista, es barregen en la ment del jo poètic, per albirar de belles paraules tots els blancs. En Petjagollal hi són presents la pena, l’odi, la mort, la pèrdua dels somnis, el dubte, el paisatge exterior com a mirall del paisatge interior i, fins i tot, els mots inspirats per les melodies del compositor soviètic Dmitri Xostakóvitx.

I al final del camí, quan es topeta de cara amb la dama més justa –o injusta, segons es mire– Alonso es rebel·la amb totes les seves forces, i és quan es declara creador de somnis i ens regala els versos més optimistes, més esperançadors, on la llum hi és sempre present.

Cal dir que els poemes que componen aquest llibre han estat revisitats per divuit torsimanys que han interpretat els versos de Manel Alonso –originàriament en català– per oferir una nova versió en castellà. Un luxe reunir en un mateix llibre les mirada de poetes com Berna Blanch, Eusebi Morales, M. Carmen Sáez, Pasqual Mas, Agustí Peiró o Tomás Camacho.

***      *****           ****

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 31 de juliol de 2012