UNA DESTRAL SOBRE EL LECTOR

Per Magda Añon Espert

De lectura colpidora, Quadern en la penombra és més que un exercici valent: és una destral sobre el lector i, alhora, un mural de les moltíssimes lectures que Manel Alonso feu i fa i on assigna a la literatura la funció de salvar, de ser la fusta on sojornar d'un naufragi. Però Quadern en la penombra també aconsegueix una altra funció: mostra l'ample, el vastíssim pòsit literari de Manel Alonso Català.

Una delícia de lectura. Una lectura que deixa un nus a la gola d'allò que fa mal, d'allò que importa i que perdura. Una lectura que cal fer, sense cap dubte.

ARNAU, UNA ABSÈNCIA FETA LITERATURA

 

Per José Miguel Segura

Acabat d’eixir, com qui diu, de la impremta m’arriba aquest Quadern en la penombra que m’he llançat a llegir immediatament. Aquest tipus de libres es llegeixen de seguida o es llegeixen molt més endavant, quan ells es deixen llegir. Els aspectes més cridaners, a primera vista d’aquest llibre de l’escriptor de Puçol Manel Alonso i Català son dos: el primer d’ells lligat al gènere -el dietari- en el que el discurs i l’escriptura queden inscrits i determinats. El «dietari» és un tipus d’obra literària amb un punt de vista autorial, totalment focalitzat i perfectament reconeixible des de la primera linia. Si el lector es pregunta quina és la veu que escolta en aquestes pàgines la resposta és la de d’un autor que parla en primera persona del singular en tot moment sobre les seues experiències -més o menys interioritzades- del dia a dia, quotidianes. El quadern gris de Josep Pla és, en aquest sentit, la referència immediata i canònica, el dietari per excel·lència en la nostra llengua.

El segon condicionant d’aquesta obra es la seua temàtica, condicionada de cap a peus per la vivència -evita qualsevol qualificatiu que sempre quedarà curt, merament aproximatiu- de la pèrdua d’un fill, un buit que sobrevé de sobte, un drama que arriba a la vida de l’autor de manera brutalment sorprenent durant a principis d’agost de 2022 i que -com és fàcil imaginar- condicionarà la resta de l’existència -present, futur i qui sap si més enllà- de qui ens parla.

 En aquest sentit, la referència que me ve al cap ara mateix és Mortal y rosa de un Francisco Umbral que es deixà per primer cop de mascarades i pallassades provocatives per a mostrar -com en el cas de Manel Alonso i Català- un talent literari en estat pur, capaç de convertir en literatura allò que a penes és definible, assequible, comprensible, assumible… A partir d’aquest doble condicionant -formal u temàtic- dibuixa la trajectòria vital del seu autor des d’agost durant d’any 2023, amb unes poques entrades inicials datades entre agost i desembre de l’any anterior.

 El camí que queda per endavant és dur –clar- i dolorós, però eixa mateixa vida que li ha llevat el més valuós és l’únic que queda per endavant. L’autor -escriptor de soca-rel- coneix el buit -llegiu si més no la seua estupenda novel·la Fusta de carrasca, ressenyada ací mateix- i la memòria. Com ell mateix diu en l’entrada del 24 de juny; «…Des de fa uns anys els libres que he escrit són el producte de l’obsessió de fixar amb lletra impresa la memòria. Només ella, en ser convocada, es converteix en el més efectiu conjur contra el pensament de la mort».

El que fins ara era un exercici literari de qualitat sobre el pas del temps i els seus estralls interiors ara és un intent d’omplir amb llibres -escriptura, lectures continues, activisme cultural i tasques editorials-, música, passejos i un pessic de gastronomia, de suportar una memòria en sentit contrari: la dels records del temps que l’autor hagués pogut compartir amb el fill que ja no està, una memòria prospectiva, com un parèntesi ple de buidor, de dolor i de silenci.

Per a convertint tot açò en un dietari excel·lent com aquest, s’ha de ser un escriptor de cap a peus -cosa que Manel Alonso i Català ja ha demostrat ser sobradament amb textos de variats registres i destinataris: literatura infantil, narracions, assaig, crítica literària i poesia-, que lluita per «no deixar-se governar per les circumstàncies» malgrat que hi ha circumstàncies en la vida que poder acabar per governar, explicar i desexplicar absolutament tot.

Literatura ben feta, com toca, des de la primera a la darrera pàgina, entre la reflexió i el relat, d’una simplicitat esbalaïdora i captivadora al mateix temps, amb l’epicentre en una absència anomenada ‘Arnau’. Tota una experiència lectora, que ens deixa sovint sense l’alè necessari per a passar pàgina, abocats a una meditació sobre la manca de sentit de la vida i de la mort, vivències que potser no estan tan allunyades com acostumem a pensar. Literatura d’una confessionalitat honesta i directa, que ens mira a la cara i ens obliga a tancar els ulls i fer un punt i apart.

DOS DIETARIS

 

Joan Garí

... Quadern de la penombra, és un llibre molt diferent... Manel Alonso busca una mena de grau zero de l’escriptura, una prosa transparent amb el mínim artifici. El motiu central dels seu escrit és l’evocació de la mort del seu fill, esdevinguda en agost del 2020. Si la paraula orfe revela la situació de no tindre pare, amb quin mot podríem designar l’absència d’un fill? El llenguatge és insuficient, i per això Manel sembla voler cercar la màxima espontaneïtat literària.

Es reclou entre llibres —és la seua vida—, llepant-se els alifacs i provant de suportar el dolor per la desaparició d’Arnau: “Dic fill i plou de sobte al desert”. El resultat és un dietari melancòlic, on, com que evoca tants amics comuns ja desapareguts (com Vicent Salvador o Josep Igual), me’l fa molt proper humanament.

Aprofitant que va participar en el procés de publicació del meu poemari En un món sense normes (Neopàtria, 2023), en fa el següent comentari:

“Joan Garí, que aparenta una gran seguretat en si mateix i a més dona la imatge d’un home tranquil, és en el fons allò que se’n diu un patidor a qui se li suma l’ànsia que li provoca el desig de perfecció. El llibre m’ha agradat. Hi ha poemes realment bells, suggeridors…”

Em reconec en el retrat. El perfeccionisme és el vici lògic dels obsessionats per l’escriptura (mea culpa). Com diu Luis Rodríguez (Visaje): “La diferència entre la paraula quasi correcta i la correcta realment és un gran assumpte: és la diferència entre la cuca de llum i el llamp”.

Per això, en definitiva, fem dietaris: per a consignar la inadequació entre les nostres altes expectatives vitals (totes apreses en els llibres dels altres) i la misèria habitual de la vida quotidiana.

(Publicat al Diari La Veu el 7 d'octubre de 2026)

 

SCRIBO, ERGO SUM

 

Carme López Jiménez

Des que l'esquiva i esmunyedissa Àtropos va decidir, molt abans d’hora, tallar el fil de la vida d’Arnau Alonso Santos, l’escriptor i pare del jove, trasbalsat pel dolor escruixidor, la culpa sobrevinguda i una tristesa infinita, s’endinsa en el quadern, cerca la penombra i posa en pràctica al llarg de més de quatre-cents dies, seguint la consigna de Plini el Vell, allò de “nulla dies sine línia” (cap dia sense una línia).

.El novel·lista nord-americà Truman Capote deia que les paraules serveixen per guarir les ferides. En el cas de Manel Alonso i Català, les paraules i la música no li han foragitat la frustració, el dolor o la ràbia, però li han ajudat a pair i transformar el dolor i agafar-se amb força a la quotidianitat de la llar i la vida familiar mentre “esnifa desmenjat la darrera ratlla d’esperança”.

Hi ha tantes maneres de viure el dol, com a éssers humans existents. En Quadern en la penombra (Editorial Lletra impresa, Gandia, 2026), al lector no li basta traure el cap com un voyeur al dietari, sinó que ha d'entrar i visitar totes i cadascuna de les seues pàgines per a poder albirar el que succeeix en el període de dol d'un escriptor (amb curiositat exempta de morb), el que n’hi ha darrere de cada mot. Reviure i “acompanyar” des de l'empatia a l'autor, fent —parafrasejant al poeta menorquí Ponç Pons— insubstancial la nostra vida quotidiana.

Ens ho descriu Manel Alonso: “un dietari com aquest és, també, un mosaic fet de fragments diversos que conversen entre ells i amb mi. (…) escriure aquest dietari, és un exercici d’introspecció, de reflexió, de diàleg amb el meu jo personal amb l’objectiu de descobrir-me i d’entendre’m, i d’entendre el meu entorn més íntim.”

Gaudiu l’estada.

QUADERN EN LA PENOMBRA

Per Vicent Nàcher Ferrero

L’escriptor de Puçol Manel Alonso i Català, acaba de publicar un llibre molt interessant i punyent anomenat QUADERN EN LA PENOMBRA en l’Editorial Lletra Impresa. Aquest és un autor molt polifacètic, que ha publicat col·leccions de poesia, novel·les, reculls de narrativa curta, dietaris i llibres de literatura infantil.

Aquest dietari, ha estat confeccionat entre el 9 d’agost de 2022 i el 31 de desembre de 2023. Es tracta d’una obra en la qual hi podem trobar el dolor i la tristesa d’un pare que ha perdut el fill menut. Alonso es refugia en la literatura i la música, tot intentant refer la seua vida a través de les diferents activitats literàries. En aquest llibre, el lletraferit es despulla davant del lector amb una alta dosi de sinceritat. Relata de forma magistral i expressionista el dol i l’estat anímic en què es troba immers.

           A banda del que ja he dit, l’obra retrata l’actual panorama literari valencià en què es mou el nostre autor. Així, a través del quefer literari de Manel se’ns mostra tota una galeria d’escriptores i escriptors, amb una valoració de les seues obres més recents. D’aquesta manera, hi podem trobar una anàlisi força interessant de tot el que l’autor llegeix com a crític i lector apassionat. Manel Alonso viu dedicat a la literatura, ubicat en un treball constant. És un intel·lectual molt volgut en el món literari actual.

            Finalment, m’agradaria afegir que aquest volum és com un un passeig pels abismes més profunds de l’ésser humà. Perquè a través d’unes línies descarnades i vertaderes, veiem l’interior d’una persona. El llibre sagna, jo diria, traspua l’horror al qual ens sotmet tantes vegades la vida. És per tant imprescindible, la lectura d’uns textos que ens ofereixen sense filtres el patiment de les persones. Aquest dolor és el que ens agermana i ens fa més humans, immensament germans en la pena. Aquesta obra, essencial en l’actual panorama literari valencià, és necessària per a conéixer-nos i compartir els territoris vitals. M’agraden els llibres que diuen, que transmeten una veritat, en els quals l’autor s’hi juga la vida. Així ho fa Manel Alonso i Català d’una manera brillant i colpidora en una obra que no ens deixa indiferents.

Article publicat a La Veu d'Algemesí. Octubre de 2026.

AIGUA ROJA. CRIMS AL BALNEARI

 

Per: Manel Hurtado Juan

L’any 1999 hi va tindre lloca Caldes d’Estrac, a la comarca del Maresme, la III Trobada de Creadors que organitzava l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.Aquell encontre buscava debatre al voltant de la situació literària i posar en comú noves fórmules, tant de creació com de divulgació, de la literatura feta en la nostra llengua. D’ací va nàixer un projecte engrescador amb ànim de potenciar la novel·la de gènere negre. Un gènere que, aleshores, les editorials encara miraven de reüll, amb certes reticències. Tot el contrari que hui en dia, gràcies, entre d’altres, a la proposta que ens ocupa, que va contribuir a obrir noves clarianes enl’horitzó.

Així, Sílvia Tarragó, Vicent Penya, Emili Gil, Albert Calls i Manel Alonso s’hi submergiren de cap en una sèrie de relats amb només un parell de premisses: haurien d’estar localitzats en balnearis iamb una sèrie de morts que formarienel nexe d’unió entre les diferents històries. El recull el va publicar Edicions de la Vorera. D’aquella edició, actualment, resulta pràcticament impossible fer-se amb un exemplar, per això i, a més, a mode d’homenatge d’aquells relats pioners, Edicions Xandri reedita, aquest 2026, una versió revisada pels mateixos autors. Cinc balnearis idiversos crims tractats de manera diferent.Podremprendre el bany entre les aigües termals de les diferentspiscines que formen cadascun d’ells, amb la temperatura pròpia segons el caire que adquireixen individualment segons l’estil:gòtic, fantàstic o els més clàssicament policíacs, fins acabar a remull en el més pur estil Agatha Christie del darrer text.

Un negoci familiar, de Sílvia Tarragó, ens transporta a un món sobrenatural on necessitarem conèixer el turbulent passat familiar per poder entendre el present i tractar de reparar-lo de la manera menys traumàtica possible. Vicent Penya ens explica El retornde ManelFenollosa, vint anys després, al balneari on son pare va morir ofegat,amb la intenció de complir la darrera voluntat de sa mare, i acabarà trobant les respostes que tant temia descobrir. El balneari de Leb, d’Emili Gil, és un relat inquietant, que ens manté el cor en un puny: Pep i Consol, amb una relació de parella que fa aigües, s’hi veuraninvolucrats en una sèrie de fets que posaran a prova la seua fortalesa, una gimcana plena de misteris i l’amenaça d’un xiquet torbador, de conseqüències fatals. En el relat d’Albert Calls, Aigua tacada de sang, trobem el detectiu Arístides Zambrano, que haurà de bregar amb una secta sense escrúpols, capaç d’infligir el mal més atroç per tal d’assolir el seu objectiu. El recull conclou amb el bon regust de la literatura clàssica del gènere de misteri, amb un cas que resoldrà Joan Claramunt (a qui Manel Alonso dona continuïtat en la seua novel·la Entre les urpes del gat) al més pur estil Miss Marple o HerculePoirot.

     Estem davant, en definitiva, d’una sèrie de relats que ens fan gaudir el gènere criminal des de diferents vessants, cadascun amb el segell del seu autor i ens fan passar una estona agradable. Un recull que, com els bons vins, s’ha mantes uns anys en barrica i ara,Edicions Xandri,ens l’ofereix de nou per a poder gaudir-lo amb tots els seus matisos, els d’abans i els que ha guanyat amb el temps. Un llibre que no decebrà els amants del gènere.