Joan Garí
... Quadern de la penombra, és un llibre molt diferent... Manel Alonso busca una mena de grau zero de l’escriptura, una prosa transparent amb el mínim artifici. El motiu central dels seu escrit és l’evocació de la mort del seu fill, esdevinguda en agost del 2020. Si la paraula orfe revela la situació de no tindre pare, amb quin mot podríem designar l’absència d’un fill? El llenguatge és insuficient, i per això Manel sembla voler cercar la màxima espontaneïtat literària.
Es reclou entre
llibres —és la seua vida—, llepant-se els alifacs i provant de suportar el
dolor per la desaparició d’Arnau: “Dic fill i plou de sobte al desert”. El
resultat és un dietari melancòlic, on, com que evoca tants amics comuns ja
desapareguts (com Vicent Salvador o Josep Igual), me’l fa molt proper
humanament.
Aprofitant que va
participar en el procés de publicació del meu poemari En un món sense normes
(Neopàtria, 2023), en fa el següent comentari:
“Joan Garí, que
aparenta una gran seguretat en si mateix i a més dona la imatge d’un home
tranquil, és en el fons allò que se’n diu un patidor a qui se li suma l’ànsia
que li provoca el desig de perfecció. El llibre m’ha agradat. Hi ha poemes
realment bells, suggeridors…”
Em reconec en el
retrat. El perfeccionisme és el vici lògic dels obsessionats per l’escriptura
(mea culpa). Com diu Luis Rodríguez (Visaje):
“La diferència entre la paraula quasi correcta i la correcta realment és un
gran assumpte: és la diferència entre la cuca de llum i el llamp”.
Per això, en
definitiva, fem dietaris: per a consignar la inadequació entre les nostres
altes expectatives vitals (totes apreses en els llibres dels altres) i la
misèria habitual de la vida quotidiana.
(Publicat al Diari La Veu el 7 d'octubre de 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada