ARNAU, UNA ABSÈNCIA FETA LITERATURA

 

Per José Miguel Segura

Acabat d’eixir, com qui diu, de la impremta m’arriba aquest Quadern en la penombra que m’he llançat a llegir immediatament. Aquest tipus de libres es llegeixen de seguida o es llegeixen molt més endavant, quan ells es deixen llegir. Els aspectes més cridaners, a primera vista d’aquest llibre de l’escriptor de Puçol Manel Alonso i Català son dos: el primer d’ells lligat al gènere -el dietari- en el que el discurs i l’escriptura queden inscrits i determinats. El «dietari» és un tipus d’obra literària amb un punt de vista autorial, totalment focalitzat i perfectament reconeixible des de la primera linia. Si el lector es pregunta quina és la veu que escolta en aquestes pàgines la resposta és la de d’un autor que parla en primera persona del singular en tot moment sobre les seues experiències -més o menys interioritzades- del dia a dia, quotidianes. El quadern gris de Josep Pla és, en aquest sentit, la referència immediata i canònica, el dietari per excel·lència en la nostra llengua.

El segon condicionant d’aquesta obra es la seua temàtica, condicionada de cap a peus per la vivència -evita qualsevol qualificatiu que sempre quedarà curt, merament aproximatiu- de la pèrdua d’un fill, un buit que sobrevé de sobte, un drama que arriba a la vida de l’autor de manera brutalment sorprenent durant a principis d’agost de 2022 i que -com és fàcil imaginar- condicionarà la resta de l’existència -present, futur i qui sap si més enllà- de qui ens parla.

 En aquest sentit, la referència que me ve al cap ara mateix és Mortal y rosa de un Francisco Umbral que es deixà per primer cop de mascarades i pallassades provocatives per a mostrar -com en el cas de Manel Alonso i Català- un talent literari en estat pur, capaç de convertir en literatura allò que a penes és definible, assequible, comprensible, assumible… A partir d’aquest doble condicionant -formal u temàtic- dibuixa la trajectòria vital del seu autor des d’agost durant d’any 2023, amb unes poques entrades inicials datades entre agost i desembre de l’any anterior.

 El camí que queda per endavant és dur –clar- i dolorós, però eixa mateixa vida que li ha llevat el més valuós és l’únic que queda per endavant. L’autor -escriptor de soca-rel- coneix el buit -llegiu si més no la seua estupenda novel·la Fusta de carrasca, ressenyada ací mateix- i la memòria. Com ell mateix diu en l’entrada del 24 de juny; «…Des de fa uns anys els libres que he escrit són el producte de l’obsessió de fixar amb lletra impresa la memòria. Només ella, en ser convocada, es converteix en el més efectiu conjur contra el pensament de la mort».

El que fins ara era un exercici literari de qualitat sobre el pas del temps i els seus estralls interiors ara és un intent d’omplir amb llibres -escriptura, lectures continues, activisme cultural i tasques editorials-, música, passejos i un pessic de gastronomia, de suportar una memòria en sentit contrari: la dels records del temps que l’autor hagués pogut compartir amb el fill que ja no està, una memòria prospectiva, com un parèntesi ple de buidor, de dolor i de silenci.

Per a convertint tot açò en un dietari excel·lent com aquest, s’ha de ser un escriptor de cap a peus -cosa que Manel Alonso i Català ja ha demostrat ser sobradament amb textos de variats registres i destinataris: literatura infantil, narracions, assaig, crítica literària i poesia-, que lluita per «no deixar-se governar per les circumstàncies» malgrat que hi ha circumstàncies en la vida que poder acabar per governar, explicar i desexplicar absolutament tot.

Literatura ben feta, com toca, des de la primera a la darrera pàgina, entre la reflexió i el relat, d’una simplicitat esbalaïdora i captivadora al mateix temps, amb l’epicentre en una absència anomenada ‘Arnau’. Tota una experiència lectora, que ens deixa sovint sense l’alè necessari per a passar pàgina, abocats a una meditació sobre la manca de sentit de la vida i de la mort, vivències que potser no estan tan allunyades com acostumem a pensar. Literatura d’una confessionalitat honesta i directa, que ens mira a la cara i ens obliga a tancar els ulls i fer un punt i apart.