dissabte, 28 de juliol del 2018

DESCOBRINT LES PETJADES DE L'ASSASSÍ


Per Albert Calls i Xart

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és una de les veus literàries del País Valencià per mèrit propi. A poc a poc, participant en totes les batalles, contra els difícils embats del món editorial i de la vida, així com de la dificultat d’intentar viure i escriure en un àmbit lingüístic on no és gens fàcil, el dels Països Catalans, en Manel ha fet de periodista, d’escriptor, d’activista cultural i d’editor de diverses generacions d’autors, molts dels quals van poder publicar les seves primeres obres gràcies a ell.


Amb aquesta càrrega a les espatlles, a més, ha estat sempre un defensor de ’pedra picada’ de la cultura catalana en totes les seves formes i ha pogut confegir una obra literària que es desplega en molts àmbits: la poesia, la narrativa curta, la novel·la, l’articulisme i l’assaig (recentment, el seu llibre ‘Les petjades de l’home invisible’, publicat per Quorum llibres, ha estat guardonat amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians).


Fet aquest preàmbul, l’objectiu d’aquest post és parlar de la novel·la que acaba de publicar,  Entre les urpes del gat, de la mà de l’emblemàtic segell editorial 3i4. Estem davant d’una interessant narració de gran format amb crim i investigació, que vol anar molt més enllà del gènere, barrejant-hi elements històrics i d’hiperproximitat, sense defugir les grans qüestions que planen sobre l’ésser humà, amb el pes de la memòria i la literatura, així com els referents de l’obra d’Alonso i del seu mite circular: la creació de l’espai mític i màgic de Pouet, transliteració i mistificació literària del seu poble, Puçol.
Des d’aquell, primer llibre que va escriure, ‘La veu d’un poble’, fins a ‘Entre les urpes del gat’, en Manel ha escrit per tornar a si mateix, un i altre cop, polint i repolint la recerca de la seva pròpia veu, que no és més que la mirada que fa al món, a voltes amb ironia, d’altres amb amargor, però amb un profund amor pel fet de viure i escriure.


Entre les urpes del gat’ no amaga els referents com els pares de novel·la negra i policial (Conan Doyle, Hammett, Chandler...) i ens planteja la recerca d'un assassí en un entorn de proximitat i amb l'impacte de fons de la nostra història més recent (els ays 50 del passat segle).
El professor Eduard Galcerà repassa el seu darrer treball d’investigació i pren un got de whisky escocès. L’endemà al matí, a primera hora, el fill el troba mort assegut a la butaca. No hi ha signes de violència però el metge assegura que ha estat enverinat. Pouet es trasbalsa amb l’assassinat d’un il·lustre veí i l’estudiant Joan Claramunt intentarà trobar el culpable resseguint les pistes.
En el viatge circular que fa Claramunt per trobar resposta en el seu entorn d'espai-temps, la novel·la ens desvetlla de primera mà l’univers de Pouet, el Macondo particular de Manel Alonso i la persistència obsessiva de la memòria, les persones, la pressió de la vida i les interrelacions que marquen el devenir dels seus personatges.
La persistència poètica manifestada amb la simbologia de les ‘urpes del gat’ i la construcció d’un univers propi, personal i que atrapa el lector, són algunes de les virtuts més d’aquesta novel·la en la qual cal anar arribant al final a poc, a poc, com qui es beu un whisky escocès, mentre es van descobrint les petjades de l’assassí, amarant-se del ric i intens univers que ens regala el seu autor.
I acabar dient que Pouet cada cop més va agafant forma i que caldrà, algun dia, fer-ne un treball més acurat i profund per mostrar-lo en conjunt als lectors.


L’arrencada del llibre:
«A punt d’acabar l’habitual passejada nocturna pels carrerons de Pouet, el doctor Eduard Galcerà es queixava de l’insomni que patia amb una frase sense cap sentit
 —Entre les urpes del gat!
Érem al bell mig d’una primavera d’escassa pluja. El vent de llevant, que sol ser qui porta l’aigua en aquestes latituds, durant els mesos de març i abril d’aquell 1954 passava amb les mans buides. Al matí el paisatge de la comarca de l’Horta de València es despertava cobert amb un llençol de boirina, cap a mig matí escampava i l’atmosfera apareixia clara, amb una lluminositat estival. En fer-se fosc, el cel es mostrava com un mantell negre farcit d’estrelles. Al llarg de la jornada el termòmetre es mantenia per dalt dels vint graus i en pondre’s el sol a penes en baixava un parell. La lluna començava a minvar després d’haver assolit el pleniluni el 18 d’abril.
Eduard Galcerà Llobat havia estat de jove alt i corpulent, amb una cabellera espessa i fosca. Complits els setanta anys, conservava una intel·ligència i una lucidesa notables, així com una excel·lent capacitat de treball»


dimecres, 11 de juliol del 2018

LITERATURA, AIXÒ, NOMÉS SOM LITERATURA



Per Tomàs de los Santos

Manel Alonso i Català és de Puçol, però als pocs anys aquesta persona va ser ocupada per un escriptor i va tornar a nàixer i viu a Pouet (Putteoleum), la pàtria i la màtria de la seua imaginació, tan rica i original.
Manel és l’antidivo. Deixa bones petjades d’home invisible. El seu poble mític, el terra de les seues històries és un diminutiu. No és un Sinera, un Macondo, un Camelot (per cert, ben valencià) ni un Utopia. És un petit pou on pouar (per cert, un dels verbs que més m’agraden en la nostra llengua) proses i poesies de les capes freàtiques del nostre poble. Amb això no vull dir localista o petit.

Manel és un tot terreny i disculpeu si no guarde una distància prudent i no sóc massa objectiu definint-lo. Per a mi és un escriptor amb majúscules. Fa poesia (11), novel·la (4) (no s’hi prodiga massa: en 6 anys va escriure 3 i en 20 anys, aquesta), narrativa breu (5) (L’ombra del bou), infantil i juvenil (17) (Caram, quina aventura!), assaig breu i articles (5) (o prosa de no ficció). (43) També va promoure un CD amb els seus poemes musicats: Després vingué la música.
És un escriptor, al meu parer, de qualitat i de quantitat.

El primer llibre de Manel que va caure a les meues mans va ser de poesia: Quadern dels torsimanys /Cuaderno de los trujimanes. Me’l va regalar a una Fira del Llibre, crec, del 2013. En ell, un parell de poemes em van donar la seua talla humana: Diürn amb harmònica, on en Manel donava a entendre que era un escriptor sense més pantalles de protecció que un teclat i les paraules, que patia per les factures i sentia vergonya pels números rojos,«Vosaltres no sabeu que ésser un aturat de llarga durada».

Un dia li vaig dir que no havia vist cap poeta que posara INEM a un vers i quedara bé. Pura empatia. L’altre poema és Caminem, un poema nascut de la seua relació amb el poeta castellonenc Joan-Baptista Campos i un maleït càncer que se’l va emportar fa massa anys ja. El poema, amb el seu permís, el vaig convertir en una de les cançons que més m’agrada cantar als escenaris.

Com articulista, l’he llegit centenars de vegades als mitjans on escriu (DGS, La Veu, Morvedre.info) i ho fa sempre amb una gran solvència. Des del meu punt de vista, és un obrer de la paraula i coneix perfectament les tècniques de l’escriptura en qualsevol disciplina.

M’he llegit més llibres de Manel: Cròniques des de l’infern (un recull d’articles), L’ombra del bou (un recull de relats curts que, a més a més, per la generositat de Manel, era una de les recompenses del crowdfunding del meu CD Segona Mà) i Les petjades de l’home Invisible, Premi de la Crítica dels Escriptors i Escriptores Valencianes. Un dietari de vivències personals i reflexions intel·ligents. Jo isc en un esmorzar, segurament, de truita d’alls tendres, olives i cervesa, parlant del nostre estimat i sobre explotadíssim Vicent Andrés Estellés i eixa certa passió per fotre els vius i adorar els morts que tenim al nostre País Valencià.



Entre les urpes del gat
El 1954 a Puçol, debuta Emi Reina, ballarina de ballet clàssic i que arribaria a l’Olympia de París. Va ser ordenat a València un retor del poble: José Maria Gallego.  Dalí planta falla a la plaça del Caudillo. Berlanga estrena “Novio a la vista”. El València guanya la Copa. Naixen Vicent Pardo, Emili Piera i Hugo Chávez. Ens deixen Nel de Murla, Eugeni d’Ors, Robert Capa i Frida Kahlo ... a Pouet és assassinat el Dr. Eduard Galcerà, eix de la novel·la.
En primer lloc, crec que és una mena de novel·la biogràfica. No autobiogràfica estrictament, però sí com un hereu d’històries de casa i del carrer. És detectivesca. És un thriller que passa a Pouet, l’any 1954. L’atmosfera és la foscor franquista, els vencedors perdonant cada dia els vençuts. Se centra en la investigació que intenta dur a terme el deixeble del Dr. Galcerà, l’assassinat. En aquest procés anirà descobrint el poble real i els titellaires que mouen els fils del teatre que són tan invisibles com contundents.
He dit que és una mena autobiogràfica perquè Manel ens fa caminar per llocs que coneix a la perfecció: el Portal de la Dula, la Torreta, els Hostalets, la Via Xurra, l’Estació del tren, Destil·leries Pla o la desapareguda fàbrica de Cointra. N’hi ha d’altres que coneix més per referències com el Palau Arquebisbal, enderrocat el 1967.
En segon lloc, ens regala una història on ens podem reconèixer perfectament. És Pouet, però la història es pot traslladar a qualsevol poble de l’entorn. I també d’època. Es creuen històries de sempre. La pressió immobiliària que tants pobles i paisatges han canviat al nostre país. Joan continua investigant tot i patir pressions de tot tipus.
Llenguatge planer. Dues consultes al diccionari. Recuperació de dites.
Té la tècnica de la novel·la negra. L’autor teix un parany literari d’on no pots eixir i l’assassinat que mou l’obra passa al principi. No hi ha manera de fer spoiler.
Homenatge a la vella escola de novel·la detectivesca com Conan Doyle, Allan Poe, Lovecraft o Bram Stoker.
N’hi ha una mena de realisme màgic/oníric amb el gat i es nota que a Manel li agrada també Alícia a través de l’espill de Lewis Carroll.


Manel aprofita per fer unes quantes reflexions personals. M’agrada molt el capítol IX, on Joan rememora una conversa amb el Dr. Galcerà.
Entre les urpes del gat acaba d’una manera inesperada i rotunda. Amb traces de la saviesa acumulada d’un escriptor febril i d’un lector apassionat. Manel coneix perfectament el país on viu, el que pateix i el que gaudeix. I hem d’agrair aquesta novel·la que, com tota la seua obra, ajuda a dignificar la nostra literatura.
En definitiva, un títol ben triat, un argument engrescador, una història ben construïda i ben escrita que atrapa, una bona tècnica per mantenir el misteri, un entorn ben definit que Manel coneix perfectament i un final a l’alçada d’un gran llibre.
«Tu i jo, Pouet, i tota la gent que ens envolta som com una il·lusió, tenim la sensació que existim però potser no som més que el somni d'un boig, un déu boig... Literatura, això, només som literatura».

****

Text de la presentació que el cantautor Tomàs de los Santos va escriure per a la presentació de la novel·la "Entre les urpes del gat" a la llibreria Fan set de la ciutat de València el dia 28 de juny de 2018.