dilluns, 15 de febrer de 2021

CORREU D'EMILI GIL


Moltes gràcies per la confiança dipositada, en demanar-me la opinió sobre els teus llibres. T’he d’advertir, d’entrada, que els meus comentaris són completament subjectius, ja que m’és impossible ser objectiu, parlant de tu i de la teva obra, per raons òbvies d’amistat i de coneixença mútua. Tot i això, provaré de ser el més rigorós possible.

*

Poesia:

Indubtablement, Quadern per al meu fill Arnau és una fita. Tant a nivell emocional com intel·lectual. Marca un abans i un després, en molts aspectes. És un volum de poesia amb una càrrega energètica enorme, i molt ben escrit, i descrit, d’una fondària humana excelsa i molt precisa. És, al meu parer, un volum que exposa, canta i sonda l’Existència (la Vida i la Mort) amb totes les seves alegries i les seves penes, on la Transformació (i el Dolor que aquesta comporta) hi són tothora presents.

També tinc bons records de Amb els plànols del record, de Com una òliba, i de Quadern per a Joan. Però són impressions de la memòria (que cada dia que passa minva una mica); sincerament, me’ls hauria de rellegir per dir-te alguna cosa més concreta.

 

Novel·la:

Amb La maledicció del silenci vaig descobrir el teu Pouet. En aquella època (a mitjans de la dècada de 1990) em va engrescar força la lectura, perquè hi veia alguna similitud amb el meu Àiled (La Sénia). Les arrels de l’imaginari propi, vinculat amb els costums, la toponímia, i l’entorn en general de l’indret d’on un se sent fill, són sempre molt potents i marquen, de manera profunda i significativa, per a tota la vida. Són símbols i mites (de vegades individuals, de vegades col·lectius) que, de vegades es transformen, es transfiguren, s’oculten durant temporades sota terra, com els rius subterranis, però que perviuen, malgrat tot.

En el mar de les Antilles és la novel·la que, potser, sigui una de les més rigoroses, documentades i més ben explicades que he llegit mai sobre tot el sarau de Cuba de 1898 (n’he llegit poques, ja que no és un tema que m’interessi especialment). Crec, sincerament, que els lectors en general la coneixen poc, ja que és una gran obra que encara roman en l’oblit general.

Pel que fa a Entre les urpes del gat, dir-te que em va agradar, ja que tracta de temes (aquesta vegada sí) que m’interessen més, relacionats amb els misteris històrics medievals d’una població i, alhora, amb les vicissituds quotidianes i amb les actituds de les persones, la qual cosa permet fer una introspecció i conèixer una miqueta millor els límits dels éssers humans. Fer una capbussada als budells interns, als abismes propis, sempre és positiu.

 

Narrativa breu:

En aquest cas, i sense menysprear els altres reculls, m’inclino per l’antologia El carrer dels Bonsais. Hi ha reunits uns contes excel·lents, molt punyents i amb una versemblança colpidora; inoblidables, amb una personalitat pròpia (personalitat del conte en si mateix) identificativa i singular. Personalment em va evocar els Contes du chat perché (1934-1946), de Marcel Aymé, la qual cosa sempre és d’agrair, tot i que el teu estil és ben diferent, per descomptat. Em va alegrar molt que es traduïssin a l’italià. Són uns relats molt ben construïts, amb unes bases molt sòlides.

Assaig:

Precisament durant aquest darrer confitament (desembre 2020) que encara patim em vaig llegir Les petjades de l’home invisible. Cadascun dels escrits és una mostra ben explícita i real del món salvatge en el qual sobrevivim (o sobremorim) com podem. Crec que és molt interessant (i important) dir les coses pel seu nom; i en aquest sentit, cal remarcar tot allò que expliques sobre el món de les lletres i de l’edició, així com els problemes amb les «autoritats» i administracions que, en lloc de facilitar-nos les coses, als ciutadans en general, fan més aviat el contrari: ens poden pals a les rodes. D’altra part, els textos exposen, i plantegen, dubtes i reflexions de tota mena que impliquen tothom, en el supòsit que «vulguem millorar el món, i/o la societat». Trobo que és un volum molt complet.

*

En fi, ignoro si et servirà de res això que he escrit, Manel. Agrair-te, com a creador, la feinada que has fet al llarg de tota la vida; perquè, per a alguns «ciutadans invisibles», escriure és viure (o malviure).

Emili Gil i Pedreño. Correu electrònic del 2 de Febrer de 2021 a les 17,21 hores.


Cap comentari:

Publica un comentari