Per Ximo Espinós
Llibre a llibre, Manel
Alonso ha anat bastint el mite de Pouet. De la mateixa manera que Enric Valor
amb la seua Cassana o Jesús Moncada amb Mequinensa, per citar dos noms que li
són afins, Alonso s'ha basat en el seu poble natal (Puçol, en l'Horta Nord) per
a crear un espai literari on convocar els personatges, reals i imaginaris, que
poblen les seues narracions. Els
somriures de la pena és, fins
ara, la darrera incursió en aquest territori íntim. Es tracta d'un llibre de
relats que integra materials de diversa procedència, encabits en les tres parts
que el configuren.
La primera part conté
els relats més imaginatius del conjunt. Consta de vuit contes que giren al
voltant de la temàtica de la mort. La majoria d'ells adopta la forma d'un
monòleg, mitjançant el qual els protagonistes ens narren la seua experiència
amb la Dama Negra.
En dos casos (El constructor i El compte) la mort adopta forma humana, i a la
manera de les al·legories de la literatura sapiencial va en busca de les seues
desvalgudes criatures. En la resta de relats el tractament és més realista, tot
i que destí sempre hi té l'última paraula. La segona part del llibre dóna pas
al registre autobiogràfic, i aleshores els contes adquireixen una tonalitat més
pròxima, més personal, on la malenconia pel temps perdut es contrapesa amb un
remarcable sentit de l'humor. L'autor evoca diversos moments de la seua
infantesa i joventut, i la figura dels seus pares hi apareix sovint,
protagonitzant diverses anècdotes.
En els diferents relats de Manel Alonso, la malenconia pel temps perdut es contrapesa amb un remarcable sentit de l'humor.
En “Els gats viuen dels
descuidats”, per exemple, el seu progenitor arriba borratxo a casa i ha de
patir les maldats del gat de la casa. D'altres animals domèstics desfilaran per
la memòria del narrador, com ara la
Lloba , l'estimat gos, i fins i tot una enfadosa cabra. Junt
amb la família i d'altres animals, el catalitzador predilecte dels records serà
l'escola, immersa en les darreres alenades de la Dictadura. Un bon
exemple n'és la narració titulada "La llarga ombra del feixisme", on el xiquet
protagonista pren consciència que «l'Espanya una, grande y libre era com un
vent que entrava per les portes i finestres de les cases i es diluïa en
l'aigua, tot filtrant-se en el menjar, i en alimentar-nos ens posava la por en
el cos».
En d'altres contes, com
en "El tambor", la nostàlgia es fa més punyent, i el narrador se sent exiliat en
un present on ja no troba el ritme idealitzat de la infància. L'últim relat
d'aquesta segona part, “El trànsfuga”, conta el naixement de la vocació
d'escriptor, mentre treballava com a collidor de taronges, i serveix de transició
a la tercera part del llibre, inspirada en l'experiència de Manel Alonso com a
editor. Hi desfilaran tota una sèrie de personatges més o menys
reconeixiblesque dibuixen un panorama pintoresc i divertit, pròxim al dibuixat
per M.J. Arinyó a L'atzucac
del perdedor. Els contes finals reprenen els temes de la primera part:
contalles mortuòries, l'amor als animals (amb el sorprenent monòleg de la gata
Perla) i el lament per la pèrdua dels éssers estimats, concentrat en
l'angoixada pregunta que dóna títol a l'últim relat: "Què passa amb els nostres
records?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada