Per Antoni Zaragozà
Quan s’esguerrà tot? En quin moment el país dels
valencians passà de ser un Paradís oficial, enveja del món occidental, a
esdevindre un miratge de cartró pedra, un infern real? Un infern dantesc on “els
poderosos i els governants actuen amb desvergonya, prepotència, hipocresia,
mentides i traïdoria” escriu Antoni
Rovira a la introducció d’aquest llibre que Manel Alonso i Català (Puçol,
1962) ha publicat amb el títol de Cròniques
des de l’Infern (Onada edicions, 2013). Les pàgines d’aquest recull de
cinquanta dos articles d’opinió publicats en diversos mitjans de comunicació
entre el 2011 i el 2013, són una tria dels millors escrits, amb els quals es
pretén establir un lligam entre el pensament de Manel Alonso i Dant Alighieri. Amb especial referència
a l’Infern de la Divina Comèdia.
Manel Alonso, com si d’un penjoll de raïm anara agafant un gra darrere d’un altre, reflexiona i desgrana cada un dels mals que afligeixen la societat valenciana. A partir d’una anècdota qualsevol, d’un fet concret, o d’una experiència determinada, en definitiva d’allò quotidià, bé siga personal o d’altri però que l’ha sentida com a seua, va lligant simptomatologia amb les causes de cada xacra, de cada mal, a manera de denúncia. Tanmateix, la textura dels escrits estan fets des del coratge i amerats d’una ràbia continguda, covada, la que naix de la impotència per tant abús injustícia i desgavell, de tants diners de tots els valencians balafiats, de tanta fal·làcia i mentida dites amb el millor somriure, de tanta censura, de tant d’autoodi en tant que valencians, del molt poc de respecte cap a la societat valenciana, cap als seus trets d’identitat, la seua llengua, símbols, dret; de tanta burla vomitats pels servidors de les estructures de poder al País Valencià, que ha marcat les últimes legislatures i que conformen aquest dolorós infern dantesc sense fi. “Els personatges que ara em fan por”, diu Alonso, “són gent vestida amb corbata i jaqueta, ben pentinats, amb una educació exquisida, no alcen mai la veu (...) tenen mirada de bona persona, però en el fons són d’una crueltat infinita, no sols volen els nostres diners, han vingut a arrabassar-nos tots els nostres drets”. I, si Dant va dibuixant cercles en el seu Infern, segons categories de maldats i vileses a l’Infern, el nostre escriptor de Puçol ens proporciona les claus i assenyala els responsables del nostre infern particular a cada crònica, a cada article: són els “vells dinosaures” de la política valenciana i els seus “cadells més obscens” que, per tal de salvaguardar el seu poder “juguen fort a fraccionar i enfrontar (...) una societat a la qual li costa madurar”, són un grapat “d’individus dèbils preses per l’avarícia o/i la luxúria, que tenen una doble moral”, “són sectaris (...) incapaços de renunciar al passat i assumir valors democràtics”; són els que han conformat una “classe política sucursalista, de vegades surrealista, unes classes socials dirigents desvalencianitzades (...) convertits en valedors dels poder central en contra dels interessos dels valencians”; són els que han manipulat i censurat els mitjans de comunicació públics, els que han ajudat a fer una Europa de mercaders i usurers, no dels pobles; són els que han abocat a l’atur, a l’emigració o a llocs de treball precaris amb sous ridículs a milers de joves llicenciats amb una formació sòlida i màsters; són els que han malbaratat els cabals de tots els valencians, han retallat els serveis públics, l’assistència sanitària, l’ensenyament, les ajudes socials,i han empobrit –i de quina manera!– la societat valenciana. Per a qui han estat governant?, es pregunta Manel Alonso. Són, fet i fet, l’efecte “d’aquest gran fracàs col·lectiu que anem construint dia a dia”.
Manel Alonso, com si d’un penjoll de raïm anara agafant un gra darrere d’un altre, reflexiona i desgrana cada un dels mals que afligeixen la societat valenciana. A partir d’una anècdota qualsevol, d’un fet concret, o d’una experiència determinada, en definitiva d’allò quotidià, bé siga personal o d’altri però que l’ha sentida com a seua, va lligant simptomatologia amb les causes de cada xacra, de cada mal, a manera de denúncia. Tanmateix, la textura dels escrits estan fets des del coratge i amerats d’una ràbia continguda, covada, la que naix de la impotència per tant abús injustícia i desgavell, de tants diners de tots els valencians balafiats, de tanta fal·làcia i mentida dites amb el millor somriure, de tanta censura, de tant d’autoodi en tant que valencians, del molt poc de respecte cap a la societat valenciana, cap als seus trets d’identitat, la seua llengua, símbols, dret; de tanta burla vomitats pels servidors de les estructures de poder al País Valencià, que ha marcat les últimes legislatures i que conformen aquest dolorós infern dantesc sense fi. “Els personatges que ara em fan por”, diu Alonso, “són gent vestida amb corbata i jaqueta, ben pentinats, amb una educació exquisida, no alcen mai la veu (...) tenen mirada de bona persona, però en el fons són d’una crueltat infinita, no sols volen els nostres diners, han vingut a arrabassar-nos tots els nostres drets”. I, si Dant va dibuixant cercles en el seu Infern, segons categories de maldats i vileses a l’Infern, el nostre escriptor de Puçol ens proporciona les claus i assenyala els responsables del nostre infern particular a cada crònica, a cada article: són els “vells dinosaures” de la política valenciana i els seus “cadells més obscens” que, per tal de salvaguardar el seu poder “juguen fort a fraccionar i enfrontar (...) una societat a la qual li costa madurar”, són un grapat “d’individus dèbils preses per l’avarícia o/i la luxúria, que tenen una doble moral”, “són sectaris (...) incapaços de renunciar al passat i assumir valors democràtics”; són els que han conformat una “classe política sucursalista, de vegades surrealista, unes classes socials dirigents desvalencianitzades (...) convertits en valedors dels poder central en contra dels interessos dels valencians”; són els que han manipulat i censurat els mitjans de comunicació públics, els que han ajudat a fer una Europa de mercaders i usurers, no dels pobles; són els que han abocat a l’atur, a l’emigració o a llocs de treball precaris amb sous ridículs a milers de joves llicenciats amb una formació sòlida i màsters; són els que han malbaratat els cabals de tots els valencians, han retallat els serveis públics, l’assistència sanitària, l’ensenyament, les ajudes socials,i han empobrit –i de quina manera!– la societat valenciana. Per a qui han estat governant?, es pregunta Manel Alonso. Són, fet i fet, l’efecte “d’aquest gran fracàs col·lectiu que anem construint dia a dia”.
Article publicat a la secció Posdata del diari Levante-El mercantil valenciano el divendres 13 de desembre de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada