L'INFERN VALENCIÀ

Per Alexandre Navarro

Manel Alonso és un dels obrers de la literatura valenciana pacients, cordials i esforçats que ha volgut reunir una selecció de cinquanta dels seus articles d’opinió apareguts a diversos mitjans de comunicació entre el 2011 i el 2013 en un volum editat per Onada. En aquest ampli recull, Alonso presenta la seua visió sobre afers d’actualitat que molt sovint tenen unes causes molt més antigues. És capaç, alhora, d’extreure de l’anècdota domèstica, privada, local, una generalització aplicable al país. Rara virtut, doncs, que ens palesa un escriptor amb ofici i amb un sovinteig acurat del llenguatge literari. Amb açò ja fóra prou per a considerar amb agraïment l’aparició d’aquesta obra, però cal afegir que el professor Antoni Rovira ha combinat passatges de la Divina Comèdia–un infern molt més reeixit que el nostre, certament– amb els articles de Manel Alonso, amb la qual cosa se’ns ofereix una combinació de paral·lelismes entre ambdues obres literàries. Si bé les lectures polítiques i socials permeten una aproximació a la realitat valenciana contemporània a través dels ulls d’Alonso, destaquen també aquells articles que es vinculen més amb les realitats immediates, que retraten ambients i paisanatges de manera cordial i molt sincera.

Per a un valencià de mitjana edat, com és el cas del sotasignant, no resultaria molt difícil identificar els primers versos d’un conegut himne que diu La pàtria valenciana/ s’empara baix ton mant, etc. El drama rau en el fet que de vegades  hom pot tindre la sensació que no resta pàtria sota la qual emparar-se, o país amb el qual identificar-se, que ja és pena i pena de les grans. No en resta? Bé, potser sí, potser encara perdura tan poderós com ocult un país, una pàtria, una realitat amb la qual poder resseguir l’emoció de saber-se’n part. De vegades, però, més que una pàtria sembla un purgatori en el qual estem submergits sense conèixer del tot els motius, o almenys sense sentir-se’n gaire responsables a l’efecte. Hem trobat en Manel Alonso un guia per a aquest boirós purgatori particular dels valencians. Un guia literari, peculiar, subjectiu, tan discutible com vulgueu, però que ha estat capaç d’acarar-se dia a dia amb la realitat sovint desagraïda i intentar encabir-la dins les lletres de motlle mentals que tot escriptor porta a sobre com una corona d’espines que de tant en tant floreix. A més, tota aquesta càrrega de profunditat visual sobre el país posada a circular sota els plecs de l’altre il·lustre visitant del Purgatori –en majúscula– que ofereix una possibilitat de sublimació de les misèries en tota una experiència singular de comparació literària.

(Article publicat al diari digital DGS, el 29 d'octubre de 2013)