dimarts, 12 de gener de 2010

PRESENTACIÓ A L'INFERN



Estiu 1987. Dietari. Manel Alonso i Català. Els llibres de L’Aljamia número 10, Rafelbunyol, 2005.

Bona nit.
No tots els dies es gaudeix l’experiència d’entrar en l’infern i tornar sa i estalvi; llevat del Dante, és clar. Per això, quan el Manel em va convidar a estar ací i parlar cinc cèntims del seu dietari no m’ho vaig pensar dues vegades. I també vaig acceptar perquè sabia de la tasca cultural que ací és duu a terme; més encara quan alguns dels que estan vinculats a tan singulars dimonis han col·laborat en una revista sobre teatre i tradicions culturals que tinc el plaer de dirigir. Així que content d’estar ací, anem per feina.
Al principi del Dietari coincideixen tres factors com si es tractara de fer convenir un secret triple: d’una banda ve l’estiu, de l’altra s’obri el dietari i, finalment, s’aventura a la celebració corporal de la persona estimada. Totes tres iniciatives, universals i individuals respectivament, formen un vòrtex que atreu el lector, l’enganxa al paper i, al menys en el meu cas, li fa sentir una bona dosi de vergonya, la d’estar escodrinyant una intimitat reservada i aliena que, a més, no costa d’identificar, d’encarnar, en la realitat personal i familiar. I més endavant, es pot comprovar com aquest tractament gairebé eròtic, si no del tot, no amaina i oneja entre línies amb la serenitat de la confessió.
Comença el Dietari amb la descripció de la companya. No és una descripció a l’ús (detallista i prou): és una contemplació que ens regala a través de les paraules. És té la sensació, com he avançat, de penetrar en un món íntim al qual no tenim dret a entrar-hi. Com si, de sobte, ens caigueren a la mà les cartes d’amor d’aquells que ens han engendrat i descobrirem l’amor que ha il·luminat el seu camí de parella. El poeta, el dietarista, per tant, no camina sol -fins i tot fa servir el “nostres” en alguna ocasió-, ni tampoc no inicia el trajecte com una ostentació de força o de saviesa desafiant. Camina amb humilitat, pas a pas, tot cercant; cercant-se. Manel Alonso ens diu: compte, no camine sol, jo; l’amor és el bàcul i així va a enfrontar-se amb la vida, amb l’escriptura.
La sinceritat amb que està escrit és manifesta. Els fracassos del dia a dia, les mentides piadoses per tirar endavant i la plena consciència d’un autoengany tan necessari per fer camí com perillós si no es pren com una màscara elaborada des de la plena consciència. “Durant unes hores -diu Manel Alonso- m’he trobat pletòric, ebri, després m’he sentit estúpid”. Val a dir: sap de la mesura de la farsa, la fa servir i finalment la rebutja per buscar un camí franc.
Al llarg del dietari els temes es poden agrupar en sis o set tipus de mirades.· En primer lloc, la quotidianitat: amb referències a l’economia familiar, al fet de trobar feina, a veure córrer els bous, a olorar els tarongers, a gaudir de la festa de sant Joan, a fruir de la cuina i dels menjars (les creïlles, el peix) on discuteix els gustos de Josep Pla -referent de dietaristes-, no en qüestió de gustos, si no de colors...
· En segon lloc abasta les pors infantils i la manera innocent de conjurar-les, la qual cosa és aprofitada per evocar passatges de quan era menut. Una riquesa més.
· També, qüestions socials com l’especulació, la regeneració del litoral de Puçol, la urbanització que devora els espais de la infantesa. Espais del joc ara convertits en panys d’adossats.
· Les primeres lectures, des d’El Coyote de José Mallorquí a Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda en castellà, als primers llibres en valencià: D’on gran desig s’engendra de Ramon Guillem, Balanç de mar de Vicent Andrés Estellés (poeta al que persegueix i mai no troba i del que al mateix temps fuig per trobar “una veu el més pròpia possible”), Ritual de cendra de Vicent Salvador, Els fruits saborosos de Josep Carner, Lo somni de Teodor Llorente, Han donat solta als assassins de Manel Joan Arinyó...
· També es troben reflexions sobre què és un dietari i la seua voluntat d’escriure, d’omplir buits, de veure córrer la tinta, el joc de ser u..., ja seguint algunes lectures, ja defugint-les per no presentar una veu massa “contaminada”, massa “mimètica”.
· Manel tampoc no oblida el primer món narratiu que va conformar: el dels collidors i del tio Canari..., la qual cosa provoca la inserció de textos que corresponen a les seues primeres provatures com escriptor, com comptador d’històries -incloses dins del Dietari.
· I en darrer lloc, els viatges: de noces, familiars, d’aniversaris i també un altre que va fer a Santiago, a la vora dels 14 anys, i que, segons assegura, “marca la frontera exacta entre la meua infantesa i la meua adolescència”; és a dir, la “seua”.
De tots aquestos temes i dels maldecaps que se li esdevenen en tractar-los, es dedueix que enfrontar-se amb el futur, amb els reptes, és dur; i també ser algú en el panorama literari (avui pot descansar en aquest sentit); com també suposa un esforç considerable tirar pel nord d’aconseguir premis literaris. És clar que els premis no fan més bo un llibre, però sí creen lectors, com va afirmar Ana-María Matute ahir mateix a Castelló. Fins i tot ho és, de dur, fugir de la idea bohèmia de l’escriptor, de l’estereotip que no es correspon amb la realitat; per això se sent una “veu sense cordes vocals”. Ací s’escolta el Manel que sap el que vol ser i no troba el camí, i si l’albira tot són entrebancs que li barren el pas. “El que passa -diu al Dietari- és que tinc pressa, massa pressa”. Avui haurà pogut sentir aquesta fam de l’altre costat, del de l’editor que té la possibilitat d’obrir camins a gent que es troba ara com ell fa vora divuit anys.
També és bo veure com Manel és conscient del procés d’escriptura, dels intents poètics i narratius, de com arxivar-los, de fer-ne tria, del plaer de trobar els primers lectors, entre els quals hi ha la nòvia, és clar. Però també li toca escoltar punts de vista censors, com els d’alguns del seu voltant que no entenen la seua “vocació” d’escriptor i li diuen que està “perdent el temps”. Llavors, veurem com s’enfronta l’escriptor que escriu i no té lectors. Evidentment, després d’un comentari tan superficial i profund a l’hora com “estàs perdent el temps”, rau tocat. I és que uns certs èxits sempre són necessaris per tal d’alimentar la tinta.
Aquest és un Dietari que mira molt endins, cap el somnis, les pors, els fracassos, els desigs. No és pot oblidar que el poeta i narrador Manel Alonso l’escriu quan està en període de formació -i d’ací el gran interès d’aquest llibre-, quan cerca una veu per parlar des d’ella i serà llavors quan assumirà el repte d’interpretar la realitat o de fabular-la. Ara i avui Manel Alonso ja no és el “millor escriptor del seu carrer” si em permeteu parafrasejar-lo, és molt més i també un editor de prestigi. Quan comença aquest dietari -estic tornant una vegada més a l’inici- ja havia publicat l’opuscle A tu, del viatger estrany, i se sentia amb molts dubtes per culpa d’eixa fam de lletra impresa de què en parla i de les mancances que s’esdevenen d’un autodidactisme amb terra pel davant. Pense que va fer bé en publicar-lo: res no estira com un llibre publicat i com saber que hom -fins i tot un mateix- espera la continuació en la qual potser fruirà una obra millor.
De tota manera, i no ho dic per bastir una disculpa, la interpretació dels crítics, dels lectors -meua en aquest cas- pot derivar molt allunyada del que en realitat vol dir l’escriptor. Per això és necessari que vostès llisquen aquest llibre. Ell mateix conta una anècdota referida a quan un crític comenta un poema seu dedicat a la gosseta morta a partir del qual l’intèrpret entén que el poeta ha perdut l’estimada. Sincerament, espere no haver badat tant en les meues paraules. Gràcies.

Presentació llegida al Café L'Infern de Massalfassar el 15 de desembre de 2005, dins del cicle Les Nits de mil dimonis.

Cap comentari:

Publica un comentari