dilluns, 25 de gener de 2010

DE L’AMOR I LA POESIA

(Josep Manuel San Abdon a sota, i dalt d'esquerra a dreta Sebastià Alzamora, Josep Ballester, Manel Alonso i Vicent Marçà)


Per Josep Manuel San Abdon.


Com una òliba. Manel Alonso i Català. IV Premi Gorgo de Poesia de Gata de Gorgos.
Editorial Agua Clara. Alacant, 2002.

Amb aquest llibre Manel Alonso va obtindre el IV Premi Gorgo de Poesia de Gata de Gorgos. El poemari es troba dividit en diversos apartats, el primer porta per títol Llençols bruts, i s’obri amb un poema No n’hi ha dos iguals on d’una manera irònica l’autor estableix un paral·lelisme entre ell i Sant Vicent Ferrer pel seu origen nacional i pel seu amor a la paraula exaltada i vehement, però amb notables diferències, el sant va ser “àngel de l’apocalipsi i martell d’heretges” i el poeta “un clau capçot, descregut i una mica hedonista”. En altres dos poemes d’aquesta primera part De l’amic a l’amat i Justificació del sàtir, parla d’allò que serà una constant en el llibre, el concepte de literatura com a acte de seducció, i en el segon expressa que la luxúria que apareix en els seus poemes és només un divertiment literari, i demana a l’estimada que no li amague la bellesa.
El següent apartat Rambla dels bonsais és un seguit d’haikus que assoleixen una gran bellesa, mitjançant contrastos agosarats i imatges un punt surrealistes. De les mateixes característiques és l’apartat titulat Esbossos, on tracta sobre la poesia, la memòria i el pas del temps.
En l’apartat que porta per títol Apunts per a un homenatge és on el poeta expressa de manera més concreta el seu concepte de poesia. Poètica expressa el paral·lelisme entre la llum i la poesia, de la llum va sorgir la paraula, i de la paraula el vers i el vers va ser la llum en les tenebres i en el poema; Una passió íntima manifesta que la poesia és producte d’un desig carnal per la bellesa.
Llençols esgarrats és un altre apartat d’aquest poemari on el poeta mostra les seues preocupacions pel buit de la vida: “A l’estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci” o pel pas del temps “El temps m’ha anat convertint en un addicte a la tristesa” i també la inseguretat davant de la mort, per la por de perdre l’amor: “He viscut atrapat pensant en la seguretat de la mort/ la inseguretat de l’amor,/ la fragilitat del poema.”
Tanca el llibre l’apartat titulat Llençols usats; en el primer poema Notes per a una biografia, novament explica perquè escriu, “per una necessitat d’alçar acta del temps”, per recuperar i l’esguard del pas del temps “un paisatge que es perd” i esbossar els “batecs de l’amor i el desig, les ombres del dolor, de la tristesa i la malenconia”. Completen aquesta part del llibre un seguit de poemes amorosos, ja que com expressa a Entre enormes parèntesis, l’amor dona sentit a la vida, és el goig de “saber-me estimat... malgrat els parracs amb els quals em vestia el destí”. Finalment clou el llibre amb el poema Conte de l’Iberia Oriental una faula sobre les desgràcies que assolen el nostre país, però que ell acaba amb uns versos esperançats: “Les raons del meu Estat/ són la creu de la meua nació./ Així i tot mai no cal perdre/ l’esperança.
Amb aquest llibre Manel Alonso expressa d’allò més bé el que diu en la seu poètica, alça testimoni del que passa en el nostre temps i sap manifestar els sentiments universals de solitud, tristesa o amor. Com un òliba ve a confirmar el bon nivell de la seua literatura, que ja vam poder comprovar en llibres anteriors com Oblits, mentides i homenatges i sobretot El carrer dels Bonsais.

(Publicat a La veu de Benicarló)

Cap comentari:

Publica un comentari