divendres, 22 de gener de 2010

ESCENARI OBERT I PATI DE BUTAQUES

(Vicent Penya i Manel Alonso al Puig)


Per Vicent Penya

El carrer dels bonsais. Manel Alonso i Català. Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999. Col·lecció literària Joan Escrivà. Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000

En el món mediterrani, el carrer té, com tots sabem, una importància vital. Gran part dels moments lúdics, de les relacions socials, de la vida professional de molts dels qui coexistim sota aquesta llum i aquesta mar comuna (aquesta mar nostra) es fan al carrer i des del carrer. I encara diria més: eixir al carrer a prendre la fresca, passejar el dia corresponent de la setmana pel mercat del poble, enraonar a la cantonada amb els veïns i els coneguts, els xiquets que juguen a bous o a la tella o a les trompes, comprar a la botiga d’enfront algun ingredient que falta per al dinar, és, sobretot, una forma de vida i una manera particular, o no tan particular, d’entendre l’existència.
Així ho ha comprès i així ho escriu Manel Alonso i Català en el seu últim llibre de narrativa El carrer dels bonsais. El carrer com a casa comuna de tots, com a escenari obert i, també, com a pati de butaques. Però no un carrer on la circulació atrafegada dels vehicles s’alça com una barrera contra la proximitat de les persones, no un carrer on et pots perdre entre una infinitat de veïns anònims que duen una vida impersonal i avorrida, no un carrer com un arbre immens amb infinites ramificacions desconegudes i inexplorades, sinó un carrer menut, íntim, acollidor, com un senzill bonsai. En aquest sentit, El carrer dels bonsais d’Alonso, a diferència de La colmena de Cela, té lloc en un àmbit rural, en un univers infinitament menys aclaparador que una gran ciutat, un lloc on el tracte entre els conciutadans, entre els veïns del carrer, és estret, afable, fraternal.
La gent es coneix, coneix fins a un cert punt la història familiar, les desavinences conjugals, una mica de la vida íntima dels seus semblants. Però aquesta coneixença no és nociva. No es tracta d’una tafaneria maliciosa. Tots saben on acaba el límit de la seua curiositat i on comença l’espai governat pel dret a la intimitat dels qui els envolten. I tots participen, d’una manera o altra, d’aquesta saviesa popular. Hi ha el veí del número dos, que tothom troba lleig i ell, en canvi, es mira a l’espill i es veu d’allò més normal; el veí del número tres, que no té cap problema en la vida i se suïcida perquè no suporta una existència tan lineal; el veí del número nou, al qual el cervell li funciona a tot rendiment durant les vint-i-quatre hores del dia; el vell mariner del trenta-nou, que va morir exercitant la memòria i la seua dona, tres anys més tard, encara va trobar bocins dels seus records; el veí del número quatre, home equivocat, que es nega a madurar i a envellir i, en realitat, sap que menteix...
Aquest carrer dels Bonsais, dit siga de passada, es troba en una petita vila que ja pertany a la mitologia alonsiana: Pouet. Pouet apareix, com un indret màgic, en diversos llibres de prosa de l’escriptor puçolenc i, per descomptat, evoca el seu Puçol natal. Un llibre dens, on abunden alguns dels temes que obsedeixen el seu autor (el sexe, l’amistat, la literatura), com un gran mosaic de personatges senzills i vius (a vegades no tan senzills i vius), amb les seues dèries corresponents, amb les seues frustracions i esperances, on sorprèn la utilització d’un estil d’el·lipsi particular i breu, extremadament intens, que de segur que arribarà a tocar-nos el cor, a omplir-nos d’evocacions i a sorprendre’ns a cada pàgina.

(Publicat a l'edició valenciana del diari El Punt el 5 de novembre de 2000)

Cap comentari:

Publica un comentari