dissabte, 23 de gener de 2010

EL JOC DE L’ESPILL

Per Salvador Pérez

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.
(Presentació l'any 1993 al café-bar Django's de Puçol de la novel·la La maledicció del silenci, a la taula l'autor Manel Alonso i el polític, escriptor i editor Jesús Huguet. Foto de Llopis-Ortuño)

Sembla com si a La maledicció del silenci Manel Alonso hagués intentat la construcció d’una ficció mitjançant el joc de l’espill, una inversió del procés: donant-li la volta al vell concepte aristotèlic de Mimesi –l’art com a còpia de la realitat–, el nostre autor vol bastir una realitat, dins de la novel·la, com a reflex d’un món paral·lel, el constituït per les llegendes de Pouet de l’espai físic habitat pels protagonistes –ací un altre joc: eixe espai és una representació de l’espai de l’autor–, també per altre tipus d’històries llegendàries –Alonso inclou, cínic, Templers, manuscrits, i tota la tramoia de la novel·la actual per aquestes contrades– i per les aventures dels protagonistes, que duen a terme un viatge iniciàtic cap al seu propi coneixement. En aquest sentit, la novel·la esdevé una mirada retrospectiva, de l’autor. No és difícil veure com, per a construir l’obra, Alonso s’ha servit de les vivències de la seua comunitat geogràfica i cultural, i de les seues pròpies vivències.
Tot açò fa que tots dos mons, realitat i ficció –quin és el real?– es mixturen, es confonguen. I és que Manel Alonso és, abans de tot, poeta, i ha omplert la seua novel·la –Primera novel·la– de poesia, de l’esguard líric. I, segons el nostre parer, és aquest aspecte el que domina tot el llibre: els personatges, els ambients, però, sobretot, la ficció en sí. Queda, però, un detall, que converteix el llibre en una obra oberta: el dubte de saber què és primigeni, en aquest joc de l’espill, l’objecte o el seu reflex.


Publicat al Butlletí d’Informació Municipal de Silla l’agost de 1993.

Cap comentari:

Publica un comentari