divendres, 1 de gener de 2010

LA VEU D’UN POBLE


Per Pep Cortell

La veu d’un poble. Manel Alonso i Català. Il·lustracions, Eduardo Gonzàlez (portada), Miquel Albarracín, Gabi Castelló, Vicent Penya i Hermini Trigo (contraportada). Edita Falla Hostalets. Puçol, 1990. Accèssit al VIII Certamen Literari Vila de Puçol en la modalitat d’assaig.

A La veu d’un poble, opuscle editat per la falla Hostalets de Puçol, Manel Alonso fa un ràpid recorregut per la història i biografia de versificadors i poetes de la ciutat de Puçol. Es tracta d’un cop d’ull a la evolució de la poesia d’aquesta ciutat, necessàriament limitat per les dimensions de l’edició, però que deixa veure un intens treball de composició.
Encapçalada per dos significatius fragments de poemes (de Ramon Guillem i de Vicent Andrés i Estellés, respectivament), aquesta obra menor, com el mateix autor reconeix, és una vàlida aproximació a la història lírica puçolenca.
L’acurat treball d’investigació realitzat es palesa en l’acumulació de dades històriques i la recuperació de rimes i poemes que el poble encara recorda, però dels que ha oblidat l’origen. Així, podem llegir de Manuel Montoro i Pere Roig, versaires del segle passat (XIX); els tios Xapo i Paula, paradigmes del saber popular, que visqueren a cavall entre el segle XIX i XX. Altre versador fou Josep Maria Montanyana, qui va morir pels anys cinquanta. Després trobem Teodoro Sanchis, poeta que ja s’escapa un tant de la rima popular i s’acosta més al panegíric rimat religiós. A més, veiem que empra com a llengua d’expressió l’espanyola, fet que denota que estava fent-se efectiu el procés de castellanització als nostres pobles, bastions on s’havia conservat millor la nostra llengua.
El fet de tractar-se dels anys quaranta explica encara millor aquest canvi d’idioma. Si mai el poble no havia tingut l’oportunitat d’ensenyar-se la seua pròpia llengua, el problema s’accentua per aquella època amb uns mitjans de comunicació monolíticament unilingües i una pressió institucional veritablement mutiladora.
Malgrat les condicions adverses tant Vicent Sebastià “d’Anna” com Josep Maria Polo, el tio Polet, empraven bàsicament el valencià`, això si, amb gramàtica castellana, mostra de la seua educació autodidacta. El primer d’ell assolí una gran popularitat en difondre’s periòdicament els seus versos a Ràdio Parroquial de Puçol.

Vicente Ferrer Soriano i Jaime Traginer coincideixen en el tema religiós i moral dels seus poemes escrits tots en espanyol.

I després ja passem a Josep Maria Ribelles. Nascut l’any 1932, es tracta ja d’un poeta a la manera clàssica. Amb una formació universitària sòlida, comença a fer versos pels volts dels seixanta, escrivint en espanyol. Posteriorment ha emprat les dues llengües oficials del país. Té publicats solament un parell de llibres, encara que la seua obra és molt més extensa.
Després de Ribelles sembla que està el buit, puix sinó fins els vuitanta (la generació dels poetes que nasqueren quan Ribelles començà a escriure) que apareixen altres dos noms. Es tracta del propi autor de l’estudi, Manel Alonso i Català (1962), que ha desenvolupat ja una llarga activitat al voltant de la lletra impresa, tant en la seua vessant periodística com en la estrictament literària, poètica sobretot, i, finalment Salvador Pérez García “Jordi Pou” (1967); dos autors encara en etapa de formació i consolidació, però que permeten albirar un futur esperançador per a la poesia en la nostra llengua a Puçol.
Com comentava al principi la veu d’un poble és un estudi introductori, una aproximació. Sé que Manel Alonso continua treballant el tema, i si aquells qui han de donar el suport necessari perquè aquestes iniciatives maduren i esclaten productivament fan el que deuen, Manel ens oferirà un llibre molt més gruixut i apassionant sobre un tema tan apassionant: la voluntat del poble per expressar els seus sentiments i les seues idees.
Fotos: (1) Vicent Sebastià "d'Anna". (2) Vicent Ferrer Soriano. (3) Josep Maria Ribelles.

(Publicat l’any 1990)

Cap comentari:

Publica un comentari