dimarts, 26 de gener de 2010

NOTES SOBRE UNA NOVEL·LA


Per Hermini Pérez i Edo

La maledicció del silenci. Manel Alonso i Català. Col·lecció La Tardor, Els Llibres de Camacuc. València, 1992. Tercera edició, revisada el 2006, amb il·lustracions d'Alberto Urcaray, glossari de l'autor i activitats didàctiques a càrrec de Mercé Claramunt. Col·lecció Can Perla. Brosquil edicions, València 2007.
En primer lloc, bona vesprada a tots. Avui tinc l’honor, i així mateix el plaure, de fer la presentació d’un llibre de Manel Alonso i Català, La maledicció del silenci. He de confessar que l’acte que ens ocupa aquesta vesprada és tot un repte per a mi, ja que és la primera vegada que ho faig públicament, i la meua experiència no és massa dilatada en manifestacions d’aquesta mena. No obstant això, quan l’amic Manel, amb eixa veu curullant de sinceritat i espontaneïtat, m’ho va proposar, no m’hi vaig poder negar. No m’hi vaig poder negar com a amic, i per què no dir-ho també‚ per la pura vanitat –del tot comprensible, en la meua defensa– de fer d’«amfitrió» literari d’una de les veus més interessants i joves del cada vegada més ampli i fecund panorama literari valencià.
L’espai físic triat per a l’ocasió és, sense cap mena de dubte, el més adient i càlid dels que es podien triar: la biblioteca del poble. Això, si fa no fa, també em va a facilitar la tasca. Trobar-se entre la calidesa i la tolerància dels llibres, amb prestatgeries untades sàviament de paraules i d’idees, una activitat que al capdavall ens fa més humans i més lliures, és un dels plaers més reconfortants i saludables als quals pot aspirar qualsevol ciutadà.
Però abans de passar a comentar el llibre m’agradaria deixar una cosa ben clara i matisada: la presentació del llibre del Manel Alonso no la vull fer com a amic. Ni tan sols com un conegut. Em sembla, altrament, que si així era, seria injust i desagraït amb l’autor, i el meu comentari s’ofegaria en un localisme que tan sovint colpeja d’una manera cruel i desconsiderada l’ànima més sensible de la nostra cultura. No vull caure en els fanguissars de la «cultureta».
La presentació del llibre la vull fer com això que és Manel amb lletres majúscules: com la d’un escriptor del nostre temps i de la nostra comarca. Dues circumstàncies, certament, molt difícils per als temps que avui en dia deambulen: del nostre temps, perquè sembla que no són massa susceptibles i salubres a l’aventura de la literatura i del pensament en general. Un bon llibre no equival ni desvetlla els mateixos interessos que un mal programa de televisió. I de la nostra comarca, doncs, perquè viu sacsejada i fiblada endins de totes les seues fibres culturals pel deambular anodí i ensopit del nostre temps. Si a tota aquesta barreja social i cultural li afegim que, tot d’una, l’escriptor empra com a vehicle de comunicació i relació amb el seu lector el valencià, ja podeu entendre que el repte esdevé solitari i arriscadíssim per a un «ciutadà del país del les idees» com és Manel Alonso.
Però Manel Alonso no s’amoïna fàcilment davant de totes aquestes circumstàncies. Això us ho assegure, i fins i tot fa d’elles una cosa personal, absoluta i tridimensional. I redundant encara més el tema: com una persona que allò que veu, respira, sent i pensa ho fa com un escriptor, eixa mena de mags que des de les paraules li posen el nom a les coses i als dies de la nostra existència.
Manel Alonso i Català, per a qui no el conega, va nàixer un dia a Puçol, l’any de la gràcia de 1962. El seu signe zodiacal és l’equilibrat i majestuós Lleó. Però no us vaig a contar ara la seua carta astral, ja que no sóc astròleg, i conseqüentment no la sé, ni m’importa massa. Ara, això sí que us ho dic: si la seua carta astral no fa una clara i encoratjada referència a la seua voluntat, i allò que encara és més important, a les seues aptituds com a escriptor, des d’ací us confesse que d’ara endavant vaig a ser molt escèptic i maliciós amb tota eixa mena de ciències dels astres i les radiacions còsmiques.
Manel, malgrat la seua joventut, és un escriptor molt prolífic en el terreny de les publicacions: en el camp fascinant de la poesia ja ha publicat llibres com A tu, del viatger estrany i Tres paisatges. Ha estat antologat, a més, en Envit, nous escriptor valencians. En el camp de l’assaig va guanyar un accèssit en el VIII Premi Literari de la Vila de Puçol amb el llibre La veu d’un poble, publicat també. Està a l’espera que li publiquen algunes coses més. I entre llibre i llibre, fa l’ofici de periodista col·laborant en el diari Levante, la revista Saó, és el redactor en cap de l’àrea de cultura d’El Periòdic de l’Horta i del Notícies de Puçol. És, ja en el poc que li resta, l’ànima de les tertúlies literàries de Les Nits Màgiques del Django’s. I sobretot és un activista cultural de primera magnitud.
El llibre que ens ocupa avui, La maledicció del silenci, es tracta d’un llibre que és fàcil, i alhora, però, difícil de glossar, de situar-lo en la prestatgeria adient de la biblioteca. I m’explique.
És fàcil perquè assenyalant que es tracta d’una molt bona novel·la d’acció i d’aventures assenyalaríem a dreta llei allò que veritablement és.
I en canvi el comentari abans ressenyat seria fer-li una crítica del tot llastimosa i lluny de tota profunditat; encara que amb tot no hi mancaríem a la veritat final. Però la literatura no és el resultat final, sinó com s’arriba al resultat final. La novel·la de Manel Alonso va més enllà d’un llibre d’acció i d’aventures. Amb ella conflueixen, s’harmonitzen i virtualitzen diversos gèneres narratius i descriptius, tot d’una manera molt solvent i reeixida.
Vés a saber.
És una novel·la d’acció, d’aventures i d’intrigues en el sentit més clàssic i universal de la paraula. La seua lectura, com que pertany a les coordenades d’aquest gènere, és fàcil i àvida. Quan et poses a llegir les seues 125 pàgines, us assegure que fins que no les haureu finalitzat no les deixareu en cap moment.
És també una novel·la d’història. Però no d’aquella història que s’ensenya a l’escola, sempre definida i redefinida d’acord amb els grans esdeveniments dels temps. La història que ens fa arribar la novel·la de Manel Alonso és la història que sovint va passar de boca en boca, amb la seua càrrega de veritat, la seua càrrega de por, de superxeria, de llegenda, de misteri, de màgia, on l’autor ens mostra sense cap pudor la fascinació que sent i li arranca al seu poble. Com assenyalava encertadament l’escriptor i crític Vicent Penya sobre la novel·la en el suplement cultural del periòdic Levante, deia que «sembla que l’autor ens faça una invitació indefugible a l’oblit quotidià».



És també una novel·la de costums d’un poble de l’Horta, sense caure en els tòpics més obsolets i miserables que sovint l’assolen. Tòpics sempre allunyats de qualsevol realitat social i cultural de la comarca. Amb un llenguatge senzill i ric alhora, fora de qualsevol barroquisme que no va enlloc, curull d’un entranyable lirisme, l’autor recorregué els carrers i paisatges d’un poble imaginari (el seu?) que ben podria ser el nostre.
És, així mateix, un homenatge respectuós i explícit a la figura de l’escriptor Joan Perucho, al qual el nostre autor li professa una sincera i respectuosa admiració. Entre les seues pàgines hi ha una metàfora d’allò més inquietant i punxeguda: la d’un insecte que s’alimenta únicament de les lletres que habiten dins dels llibres, molt a la manera peruchiana. Aquesta metàfora es mereix tota una reflexió i un comentari a part que, per qüestions de temps, no anem a lliurar.
La seua narració-descripció està perfectament encadenada a un lirisme amb un to romàntic, actual i viu. No obstant això, en cap moment de la trama no li lleva l’acció i la tensió que qualsevol novel·la d’aventures cal que tinga. De vegades et precipita i t’engoleix fins l’esgarrifança, i tot seguit, com si fóra els acords d’un riu d’alta muntanya, et du a un meandre on l’aigua sembla que roman més tranquil·la i plàcida, fins que sense adonar-te’n t’aboca una altra vegada al corrent més intrigant i màgic de les seues aigües. En cada mot que configura una pàgina, i en cada pàgina que configura la novel·la, una vegada t’has deixat arrossegar per l’encanteri que vessa i l’hàlit de misteri que deambula entre una realitat lògica i cartesiana, i l’altra realitat, subordinada a l’inconscient d’un poble viu, van desfilant tota una sèrie de personatges i accions entranyables i desconegudes alhora.
La trama de la novel·la té com a fil conductor la maledicció que un estrany i escabrós personatge lligat a l’orde dels Templers fa abatre sobre un poble anomenat Pouet. En realitat Puçol. La raó per la qual aquest cavaller de l’orde dels Templers maleeix el poble és perquè la gent d’aquest poble li ha donat mort a un caiman, símbol del silenci, tot pensant que es tractava d’un drac, símbol del mal. La maledicció consisteix en el fet que totes les llegendes, rondalles i especulacions sobre el destí dels desapareguts prendran vida en un altre món paral·lel al real. Potser l’inconscient d’un poble?
Segles més tard, un grup d’amics, entusiastes per la història i l’arqueologia, s’engresquen en una aventura, la qual els porta... a uns túnels que romanen en la realitat inconscient de les persones d’un poble, arribant a tenir en les seues mans la possibilitat de trencar la maledicció del silenci.
La novel·la, escrita a la manera d’un diari iniciàtic en un pla, i en un flashback en un altre, com ja he assenyalat abans, està perfectament ordenada i entrelligada arreu de les seues 125 pàgines. Sense gairebé adonar-te’n, ens transporta a les llegendes i rondalles d’un poble; a la intriga i l’acció més trepidants; als records d’una infantesa i una adolescència ja passades; a trossos de la història grapats a uns papers grocs i oblidats; a parapsicologia amb fenòmens d’ultratomba; a les olors d’uns carrers i persones; a escenes d’amor rabioses de joventut. Com deia el crític Vicent Nàcher del llibre: «Tot ben conjuntat que fa de la novel·la un producte ben elaborat d’idees i d’estructura».
La novel·la està contada per un «personatge-narrador» en primera persona central, que adopta sovint una posició imaginativa i afectiva, on l’autor es va despullant dels seus records i de les seues joies i pors, donant-li al text una credibilitat molt elevada, malgrat la fantasia i el colorit que es lliura en moltes de les seues pàgines.
Els amics que s’engresquen tot d’una en l’aventura –amics de tota la vida–, tan diferents en les seues emocions i cultura, els cargola i els espenta un anhel de debò: l’aventura del coneixement de la història del seu poble, que sobreviu amagada, i fins i tot ignorada, en els túnels de la memòria d’una col·lectivitat.
Per a lliurar-se a aquesta aventura, i enfonsar-se de ple en els seus túnels, han de creuar un forat de temps a la manera d’Alícia al País de les Meravelles. Això té molta força i sentit: el passar a l’altra banda espolsarà de les seues ments els esquemes i dogmes que sovint recull i alliçona una història que rebutja de ple la imaginació i la fantasia. És clar que la història és un instrument molt valuós per a aquells qui manen, i si es trobara en mans d’uns utòpics que volen arribar més enllà del que els seus ulls veuen, això resultaria molt perillós per al sistema, siga quin siga. Com deia l’ermità de la novel·la, símbol de l’amor per la soledat plena: «Déu ha creat l’home lliure [...] sí, però naix amb els braços oberts per a rebre totes les cadenes».


En definitiva, i ja per acabar, es tracta, com he assenyalat abans, d’una molt bona novel·la que cal recomanar per a llegir. I, fins i tot, des dels primers fulls del llibre et fa la impressió que l’autor deu haver gaudit i patit molt escrivint-la, cosa que et tramet de ple. I et queda una pregunta, fonda i preocupant, si tot això que conta l’autor és real i se’ns escapoleix dels nostres ulls. Jo li l’he feta a Manel i ell, esguardant-me als ulls amb una mirada misteriosa i tendra alhora, mai no m’ha donat la resposta. Senzillament, sempre esbossa un somrís, i no arribe a saber mai allò que de debò em vol dir.

(Text de la presentació del llibre La maledicció del silenci efectuada el 27 de maig de 1994 a la biblioteca del Puig de Santa Maria, L'Horta Nord)

Cap comentari:

Publica un comentari