dijous, 14 de gener de 2010

NOTES SOBRE UN AUTOR I UN LLIBRE DE POESIA


Per Hermini Pérez i Edo


Amb els plànols del record. Manel Alonso i Català. (Poesia. Germania Serveis gràfics, Alzira, 1994)

De Manel Alonso (Puçol, 1962) es podria parlar de molts oficis: des de periodista fins animador cultural, tot passant per novel·lista, assagista, articulista d’opinió, crític literari, etc. Això ho descriu amb més veracitat i fermesa el seu curriculum vitae: codirigeix la revista literària L’Aljamia; forma part del Consell de Redacció d’El Periòdic de l’Horta, on és el cap de cultura; ha publicat articles en el Levante-El Mercantil Valenciano, la revista Saó, El Temps, etc, etc, etc. Té, entre ofici i ofici, publicada una novel·la: La maledicció del silenci, de força èxit; i un llibre d’assaig, La veu d’un poble. És, a més, l’animador de les tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django’s, que cada nit de dimecres recullen en la seua càlida sina tots els alquimistes de la paraula de l’Horta Nord.
I de tots el oficis de Manel Alonso n’hi ha un, sobretot, que és el que més m’agrada: el de poeta. No obstant, aquest ofici el vull posar a banda. L’ofici de poeta, més enllà de ser un ofici d’oficiar –sacerdot de la paraula–, esdevé‚ també‚ una professió –professió de professar, és clar. És, si més no, tota una altra història. I fins i tot llevaria, amb tots el respectes que m’hi mereix, el nom de poeta i li deixaria solament el nom de l’autor, en aquest cas Manel Alonso. Potser això de llevar el nom de poeta siga per una fòbia que tinc des d’infant: de sempre m’han fet fàstic els rètols dels carrers amb els noms de Carrer del Poeta X. És, tot d’una, una manca de respecte i sensibilitat, una massificació del tot imperdonable. Els «poetes», com a «poetes», són una espècie humana massa particular i única com per definir-la i encerclar-la amb un sol mot. Crec que cada «poeta» se’l podria definir i redefinir amb molts mots I, altrament, encara tindria la certesa que sempre ens deixem alguns en el bagul de la nostra coneixença.
I Manel Alonso, ja ho he dit, és això: aquell qui professa la poesia i tot el compromís amb ella, la Nació sense terra allotjada en el País de la sensibilitat, que t’obliga com a ciutadà de tan digne Estat.
De poesia Manel Alonso ha publicat ja algunes coses en paper com ara en Dentro di me, Revista Postal, L’Horabaixa, L’Aiguadolç, etc. Ha estat antologat, a més, en Envit, antologia de nous escriptors valencians. I a hores d’ara ens arriba el seu primer llibre de poesia, Amb els plànols del record.
El llibre, a bell ull, m’ha produït emoció. He de confessar-ho. I això que l’he intentat assaborir amb tot l’escepticisme que m’ha estat possible. I quan dic assaborir-lo i escepticisme, ho faig amb totes les seues conseqüències. Els llibres de poesia, i tota la literatura en general, tenen un cert símil amb els vins de criança; és a dir, és el temps la virtut que els ha de donar el seu vist-i-plau o el seu oblit en forma de cendra. I em sembla, doncs, que a aquest llibre el temps li serà propici, oferint-li les seues bones ventures, n’estic segur.
El llibre m’ha produït emoció per diverses circumstàncies: es tracta d’un llibre de poesia en el sentit més pur i ampli de la paraula; és a dir, una poesia madura i plena, lluny de provatures, que brolla, com un afluent d’aigües clares, des de la sinceritat del poeta, des del compromís poètic més intimista i personal de l’autor. M’ha emocionat per la trajectòria «creixent» de Manel Alonso, ja que el llibre esdevé la confirmació d’una veu amb llum pròpia dins del cada vegada més ampli panorama poètic «valencià». I m’ha emocionat, més que més, perquè els llibres que s’anomenen senzillament de poesia –amb tota la seua càrrega de complexitat– encara tenen la força i el coratge per produir-me una mena de sentiment de plenitud arreplegat dins del ventre de la sensibilitat, en clara oposició al món de la indiferència en què avui deambula per ací fora.
El llibre Amb els plànols del record es configura des de l’oposició dual que implica un estat tan etern, complex i volàtil com és l’estat de l’amor: l’oposició de la realitat carnal i desitjosa contra la de la imaginació espiritual i sentida. El «poeta», des del solatge d’una experiència –potser temps sense temps–, ens convida a navegar amb ell, amb la seua nuesa, pel mig d’aquesta dualitat tan cenyida a l’amor. El vaixell màgic per solcar-hi és la paraula en forma d’imatges de delicat lirisme; i les sensacions que vessen les imatges són ventades d’escuma blanca i dolguda en què Manel ens esguita per saber-nos plens i vius. A l’escenari de la seua poesia sovint plasma figures geomètriques, o Vents i Mars, o Nits i Albades que s’entrelliguen entre ells en uns plànols dibuixats en la part sensitiva de la memòria, on les interseccions de la carn i l’esperit, realitat/imaginació, fan grifollar-hi els records.
El llibre esta dividit en tres parts. La primera part, Reflex d’un absència, on el «poeta» ens traça les línies i figures geomètriques que configuren totes les sendes del record. Uns records carnals, eròtics, que alhora esdevenen imaginàriament, immaterialment, bellament poètics.
En la segona part, Alguns vents transiten per la mar calma, el vent es manifesta com «en sublim akelarre» (pàg. 25) deixant que «passege pels records com un captaire d’imatges» (pàg. 29), imatges que el vent/imaginació voldria «empényer (com la realitat i l’esperit) l’una vers l’altra i consumir aquesta neu que el cor m’embrava» (pàg. 25).
I en la tercera part, i última, Enamorat de l’Alba jeia amb la Nit, la nit esdevé la realitat carnal, urbana, tancada, que «es perd entre llums de neó / remugant una absència (la imaginació)» (pàg. 38), alhora que crida amb les xarxes del desig a l’Alba/imaginació, la vol «invitar (...) a ser dintre d’ella», potser per volar o sotsobrar amb ella.
Aquestes interseccions, d’imatges i figures geomètriques, curullant de lirisme i desencís dolorós i ple, sentits dins de la paraula del «poeta», és, tanmateix, el camí que, d’ara endavant, li cal exigir amb tota la força a Manel Alonso. Com a «poeta», eixa forma particular i única de ser, d’ara endavant, cal exigir-li-ho tot.

Publicat al quadern de lletres Passadís número 11 i 12. Tardor-Hivern de 1994.

Cap comentari:

Publica un comentari