Per Antoni Rovira
Quadern dels Torsimanys és una nova antologia dels
millors poemes de Manel Alonso pertanyents a l'última dècada (2002-12),
acompanyada d'una acurada traducció al castellà de diversos llibres ja
publicats, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em
parles del desig (Onada, 2010), i d'altres inèdits com ara Petjagollal i Quadern per a
Joan.
Amb la reflexió del mig camí de la nostra vida acomplerta, Manel
Alonso i Català ens proposa una immersió en un pèlag de sensacions, on, si bé
s'hi apercebeixen desconnexes i sense cap relació aparent, acaben per
constituir un mateix discurs uniforme al voltant de la crisi, els camins del
desig, el desempar de la realitat, la virtut dels sentits, els paisatges en
perill d'extinció, la passió per la vida i el misteri de la superació. Tot un
ventall de situacions que denuncien en cada mot i en cada vers els problemes de
la societat actual. De natura ben diversa, tots plegats demanen una mateixa
solució: l'amor. Perquè, com ja deia Dant, l'amor mou el cel i les estrelles.
Tot seguit, passe a fer-vos un tast de
les sensacions que m'han suggerit els diversos llibres que componen aquesta
excepcional antologia poètica.
CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA
El “jo poètic” ens proposa un viatge
interior que comença rebel·lant-se contra les mentides dels mitjans de
comunicació. El poeta enceta el primer moviment amb la descoberta d'una gran
veritat; tots som partícips de la crisi. Uns hi han pecat per acció i uns
altres per omissió, però tots plegats hi som. Per tant, aquest pressupòsit
inicial ens obliga a llegir entre línies per trobar-ne les claus, de la, ja
mítica, porta de l'esperança. En aquesta tasca, com en totes les crisis, el
paper del poeta assoleix una nova dimensió que va més enllà de les paraules.
Una responsabilitat que esgarrifa i que, entesa des de la nostra europeitat,
ens constreny a tenir molta cura d'Europa i del nostre euro; tan susceptible de
ser raptat. Ben mirat, aquesta obligació no és privativa dels poetes, els
mitjans de comunicació, els polítics o els déus. Som nosaltres els actors
principals i és la nostra deixadesa el major problema. Tot i això, amb
voluntat, el camí pot ser représ i rectificat. Sense voluntat, però, la
deixadesa passa de l'individu a la família. En aquest nou àmbit el contagi
afavorirà irremeiablement l'aparició de noves violències i nous problemes.
Perquè, al capdavall, només som els supervivents d'un món en crisi. Una crisi
absurda i injusta que ens jutja tenint en compte el nostre hemisferi nadiu. Una
crisi potenciadora de les desigualtats i els conflictes d'interessos als països
rics en recursos naturals, però ubicats al Sud, als continents més pobres.
Fruit d'aquesta paradoxa naix l'aberració de les aberracions, la bestiesa per
excel·lència: els nens soldats.
S'hi imposa una revisió, una reflexió
interior. Cal repensar-ho tot i decidir si volem aprofundir en l'estat actual
de les coses o si ens arrisquem a fer foc nou; a recórrer un nou camí,
desconegut i, per tant, perillós, que ens aporte una mica d'esperança. No n'hi
haurà prou amb la voluntat, però. L'esperança no arribarà sense l'acceptació de
la culpa i les errades i, a més a més, exigirà el restabliment absolut i
perpetu de la memòria.
Comptat i debatut, el poeta denuncia que
l'infern ja no és l'únic lloc sense esperança. Un nou món que crèiem perfecte,
se'ns redescobreix cada dia des dels indrets més profunds de les nostres
misèries. Un món fred de solitud, d'imposicions i d'oblit. Un autèntic infern
abans de l'infern.
SI EM PARLES DEL DESIG
La poètica de Manel Alonso ens basteix un
recorregut intimista, farcit de matisos, sensacions i sentiments que tracten
d'acarar la relació entre erotisme, desig, sexe i amor des de la més
versemblant quotidianitat. Com en qualsevol relat eròtic, el poeta comença amb
la nuesa de dos cossos i un record fugisser que desferma la fúria dels
elements. Tot i això, la delectació que sent el poeta en contemplar aquell cos
és tan gran que aconsegueix aturar la sobtada rauxa, almenys per un instant. Passada la calma, retorna la
tempesta i amb ella, retrona l'amor foll en la seua manifestació més carnal i
delirant. El desig, però, pot prendre formes molt diverses. Naix d'una
fragilitat aparent, es nodreix de la força de la sexualitat i esclata amb
l'ímpetu del vent. I quan ho fa, l'estimada, encara cohibida, reclama l'atenció
de qui se sent presoner de les carícies, d'aquell que recerca la mateixa
essència de l'amor entre els plecs de la pell, els fluïts interns i els subtils
xiuxiuejos, com si poguera arribar a acariciar-la amb els dits. És en aquesta
simbiosi tan íntima, on es forja un estrany sentiment de reconeixença mutu.
Amb el temps i les contínues recerques,
el cos de l'estimada esdevé una mena de camí joiós, on cada plec, cada
irregularitat, ha estat escaientment estimulada. On el poeta, després de tant
de perseverar, s'adona que les formes més preuades de la bellesa més subtil
conformen aquell cos, el de la seua estimada, i no pas el de cap altra dona. No
sempre és així, però. Quan no hi ha res per amagar, el sexe també pot arribar
com a resposta a un esguard suggerent, fins i tot, i sobretot, entre una domina
i el seu súbdit, o també com a resposta a un fet natural, mancat de qualsevol
lligam afectiu.
I és que el mecanisme del desig s'envolta
d'una màgia difícilment contenible. Com la mar grossa, engega ones successives
de plaer que activen tots els punts erògens de l'estimada, la qual, pacient i
desficiosa alhora, rep les carícies del poeta mentre noves sacsejades de plaer
van descobrint-li nous camins entre el cos i l'esperit, onírics o carnals, però
sempre sovintejats pel desig. Mentrestant, la transmissió analògica del plaer
enllaça sentiments i sensacions amb tanta força que fins i tot el poeta deixa
d'expressar-se amb la paraula, per sucumbir, una i mil vegades, dins la
comunicació total, on la poesia s'esdevé llenguatge corporal i les percepcions
sensorials esbossen el contingut de l'ànima.
PETJAGOLLAL – PAISATGES INTERIORS
Aquests poemes enceten la part inèdita de
l'antologia I que actualment s’apleguen dins del recull Petjagollal, però
dividits en apartats alguns dels quals poden evolucionar, segons paraules de
l’autor, cap a col·leccions independents.
Sovint, els somnis inaccessibles, demanen
una espera infructuosa, on el temps perdut i les privacions injustificades
acaben per foradar les estovalles. Les experiències no viscudes són d'una
importància cabdal perquè s'esdevinga la degeneració de l'amor, el qual, molt
sovint, és desvirtuat i transformat en una mera relació contractual, en una
convivència forçada només sostinguda pels interessos creats, però escapçada de
qualsevol lligam afectiu. Una situació que brinda una falsa eixida a la crisi,
que ens adultera l'essència dels sentiments i els foragita contra la pròpia
persona per tal de fer-nos sentir éssers emocionalment estables; ja no per la
quantitat d'amor que puguem transmetre, sinó per la quantitat de dolor que
puguem suportar.
LA FULLA TRÈMULA DE L'ÉSSER
Una temptativa de definició de les
facultats de l'ésser humà mitjançant la descripció funcional dels seus
principals sentits: la vista, l’oïda i l'olfacte.
CONTRADES
Els paisatges abandonats, alhora tan
llunyans i propers a nosaltres, descriuen
una transició de sensacions que tracta de posar veu al discurs silent de
la natura. Un discurs que descriu una naturalesa indòmita, però temorosa de la
mà de l'home; on els oficis dedicats a conrear-la han desaparegut a poc a poc i
els fruits i les collites maduren en va. La pèrdua d'un món antic i misteriós
que només és present per qui sap entendre el camí. Una deixadesa, però, que quan
afecta el “jo” predador, perd la càrrega negativa i s'esdevé l'única opció
plausible per aconseguir una entesa duradora amb la gran mare Terra.
TOT ESCOLTANT SEVEN ROMANCES ON POEMS OF ALEXANDER BLOCK, DE
DMITRI XOSTAKÓVITX
La música altera el discurs de la veu
poètica i pren la paraula per recordar-nos la nostra humana condició. Tot en
nosaltres és fràgil i perible i, per tant, susceptible d'acabar en qualsevol
moment. Aquesta certesa avança temences i períodes hipotètics; situacions que
demanen com acarar la fi de l'amor, on la passió pren cos i desferma una força
insòlita que s'obre camí entre tabús, prohibicions i dèries per manifestar
d'una manera diàfana la veritat, nua i crua, i el compromís conscient per la
vida. Una necessitat que ens espenta a gaudir dels silencis amb la delectació
que només la música ens pot oferir, amb la comunicació total dels amants, on
cada moviment, cada signe, cada carícia amaguen l'estela de l'amor més
pur.
QUADERN PER A JOAN
També inèdit, aquest recull és
independent de la resta de les col·leccions inèdites precedents.
La dualitat de la nit i el dia ens
enquadrada dins un ressorgiment, oníric i carnal, on la llum esdevé l'espurna
que ens activa el somriure, i amb ell, la nostra ànima davant les tenebres de
la incertesa més temuda: la mort. Aquesta infinita alternança de dies i nits,
mesos, estacions i anys defineix tots els àmbits de l'ésser humà fins a
determinar-los d'una manera gairebé asfixiant, on la repetició sistemàtica dels
fets és d'allò més comú. Només un esguard desficiós i assedegat de matisos
diversos pot discernir una altra manera de reconstruir la quotidianitat amb
dignitat, sense haver de caure en el recurs fàcil del “passat gloriós” com a
excusa perpètua per amagar la vel·leïtat dels nostres somnis.
Per concloure, podríem dir que la
reflexió interior arriba a la fi i, com en tantes reflexions semblants,
l’espessa foscor de l'infern i els perills que hi amaga són salvats gràcies al
poeta, el qual, avesat a fer de guia no dubta a descobrir-nos el matís, el
badall per on puguem resseguir el secret camí de la llum. Perquè, si bé
l'actualitat insisteix a recordar-nos que l'esperança és una d'aquelles coses
que han de mantenir-se per damunt de les nostres possibilitats, el Quadern
dels Torsimanys ens fa palés que l'amor, la vida i l'esperança són tres
conceptes indestriables i inherents a la nostra humana condició.
