ELS SOMRIURES DE LA PENA

Per Antoni Rovira

El contingut d'un text pot tenir diverses interpretacions segons els coneixements del lector, segons la seua condició social, segons l'edat i segons les tendències ideològiques i culturals de l’època o del país on siga interpretat. Molt sovint, allò més important no és el contingut d'un text, sinó la data. Si llegim, per posar-ne un exemple, la biografia de Napoleó, comprovarem amb sorpresa que va nàixer abans que l'illa s'integrara definitivament amb França. Còrsega encara no era francesa i, per tant, ell tampoc. Només aquest insignificant detall ens ajuda a entendre l'obsessió, gairebé malaltissa, que va posar en la reunificació d'Itàlia. La data dels esdeveniments condiciona a tothora les nostres reaccions. Som presoners del temps i no podem fer com si res davant els aniversaris dels fets que han ajudat a forjar la nostra personalitat, ni d'aquells que podrien canviar la nostra forma de vida.

Per motius ben coneguts, el període comprés entre el 21 i el 23 de desembre del 2012, marca una fita històrica. El sol s'ha alineat amb el centre de la via làctia i tots els planetes del seu sistema. Una posició que no tenia des de feia 26.000 anys i que coincideix amb la darrera glaciació, per la qual cosa ha anat acompanyada de terribles auguris de mort i destrucció. De fet, no solament els maies la consideren important. També els egipcis, els sumeris, Nostradamus i moltes altres cultures antigues han ordit tot un enfilall de calamitats previstes per aquestes dates prenadalenques. No és casual que el mateix sant Joan considerara que encetava el final de l'apocalipsi, com tampoc és gens casual que jo haja triat Els somriures de la pena de Manel Alonso i Català per fer més agradables aquest darrers dies de penalitats i tribulacions.

Els somriures de la pena és una compilació de relats breus, esdevinguts al mític poble de Pouet i compilats segons la temàtica en tres seccions: Qui no té tall rosega els ossos, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell i Maleïda la gent que es menja la sement.

Qui no té tall rosega els ossos

Aquest aplec consta de 8 relats on l'autor parla obertament de la mort mitjançant personatges reals, propers i en molts casos, ben coneguts al poble.

La primera reflexió que hi trobem, ens arriba mitjançant l’alcohol, el catalitzador per excel·lència de la comunicació celestial, el qual afavoreix una reflexió sincera sobre els orígens, els somnis, els projectes i els retrets, però alhora disfressa la realitat que ens envolta, fins a fer-nos caure en un estat de confusió pandèmic, que ens amaga la redempció i ens fa veure la llum en els camins de perdició que ens constrenyen a sovintejar la solitud, l'aïllament, la malaltia i, finalment, la mort. De vegades, però, la mort fa els ulls grossos davant els vicis, però es fa palesa a la festa. Tot i això, la prudència i les renúncies in extremis poden arribar a ser molt convincents. En canvi, quan ja l'has mirada als ulls unes quantes vegades i t'ha deixat escapar, comença una mena de joc terrible com aquell que fan els gats amb els ratolins abans de donar-los la urpada de gràcia. I justament la gràcia, la sort, pot ser portadora d'un premi de dol, quan les apostes es fan sense consultar la part lògica del cervell. Encara que quan la lògica ens aconsella d'evitar tots els riscos que implica la vida, en realitat ens està ofrenant una mena d'eutanàsia voluntària, una mort abans de la mort, de totes totes inacceptable quan encara ets sents viu. No obstant això, la mort sempre demana ser respectada per mantenir-se allunyada, sobretot si pot arribar en dies de festa grossa i ajudada per les banyes d'un bou. Després d'una vida de fatigues i de renúncies, la pau esdevé l'únic bé que poden gaudir els morts, les enyorances de tota una vida són d'una importància cabdal a l'hora de formular les últimes voluntats i el fet de no tenir-les en compte és el major dels pecats. La mort dins l'àmbit hospitalari perd molt de dramatisme, perd fins i tot el nom per a anomenar-se “exitus”. En canvi, els familiars del malalt s'estimen més la seguretat, el miracle que podrien obrar els metges en un entorn tan confortable, davant la disconformitat del pobre vell que vol morir a sa casa envoltat dels seus. En el cas d'un discrepància de criteris, els familiars solen eixir-se amb la seua; tret que la mort se'n compadisca i decidisca d'intervenir-hi abans d'arribar a l'hospital.

Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell

Aquest aplec consta de 12 relats que, bastits d'escenes costumistes d'un passat proper a l'autor, ens descriu una volta de Saturn. Un recorregut de trenta anys que va des de la postguerra a l'adolescència de l'autor, on es reflecteix la transició d'un passat totalitari, d'una autoritat fonamentada en principis restrictius i repressors que es resistia a desaparèixer. Un període de canvis que exigia noves metes i l'assumpció de responsabilitats, una recerca contínua de descobertes on la il·lusió, la innocència i l'esperança reiventen els paràmetres personals de la veu narrativa.

El final d'una època i l'inici d'una altra. Els nous costums, la curiositat i els misteris de la vida es donen la mà per tal de bastir el bressol de la cultura. Un bressol que pot arribar a ser ben feixuc, sobretot, quan la cultura es transforma en passió pel futbol i el “jo narratiu” és un defensa inexpert que triomfa per pura casualitat. El fet de creuar la frontera entre la infantesa i l'adolescència exigeix un canvi de valors que s'han de fer necessàriament des de les pròpies errades. Aquest temps d'aprenentatge pot suggerir més d'una malifeta, que molt sovint era corregida amb l'autoritat de les bastonades. I si, a més a més, s'executava amb total impunitat per un mestre d'escola, era encara més esborronador. Una situació molt comuna durant molt de temps que no era fàcil d'aturar. També, la crueltat podia tenir un sentit invers, cap a aquells mestres que no acabaven de trobar el mètode per controlar la classe. La crueltat, però, no és un plat privatiu dels hòmens. De tant en tant, el mateix destí, per sistemàtica casualitat, pot acabar per tancar totes les portes a l'esperança. És en aqueix moment de desolació, on l'aixopluc de Déu s'esdevé l'única opció possible per trobar la pau delejada. Tot i això, la pau dins d'una organització de jóvens del règim es podia veure greument pertorbada amb facilitat, fins i tot, amb una visita als pares per garantir-ne la imposició del càstig. Afortunadament, sempre hi hagué pares que no deixaren de ser-ho en cap moment; perquè si hi ha alguna cosa important a la vida, és encertar amb les companyies. Sovint, per deixadesa en fem cas, fins que la cosa comença a pintar malament. Mai no és tard, però, per trobar-ne un remei. Només hem de recordar aquell refrany que diu que “un clau treu l'altre”. Encara que hi ha moments en què la companyia pot descobrir alguns costums que és millor que estiguen ocults i per tal d'aconseguir-ho es pot arribar a obrar amb nocturnitat i traïdoria, malgrat l'edat. I és que l'afecte dels amics i familiars crea un lligam difícil de superar després de la mort, perquè més que la mateixa desaparició és el dolor provocat pel ritual del comiat definitiu. Paradoxalment, aqueix dolor pot ser encara més punyent quan la desaparició no té cap tipus de comiat, perquè el fet de passar per aquesta vall de llàgrimes sense pena ni glòria, demana una reflexió sobre l'escaiença del camí que hem triat per gaudir de la vida en plenitud.

Maleïda la gent que es menja la sement

Amb aquest títol tan explícit, Manel Alonso ens endinsa en el món superflu dels falsos profetes. I, sense perdre temps ens recorda com va ser d'estrambòtica, surrealista i esbojarrada la seua primera presentació com a editor. Aquesta vergonya, però, només fou la primera d'una llista ben farcida, perquè quan la fanfarroneria t'obliga a resoldre promeses incomplides d'altri, sempre acaben escurant-te la butxaca. Tot i això, quan per damunt del talent, impera la petrarquesca obsessió per la perdurabilitat; només els diners poden reeixir a aconseguir allò inversemblant. Sempre cal un motiu per fer les coses i, de tant en tant, els noms que prendran estan raonadament justificats molt abans que existisca la necessitat de crear-les. I és que els noms són ben importants quan van acompanyats d'un treball ben fet. La vana glòria, sovint nodrida pels interessos polítics, s'esdevé l'avantsala de l'oblit i aquest, és com la pròpia mort. Tot i que, quan la notícia d'una mort resulta ser una lamentable confusió, els fats del destí ens compensen amb deu anys de pròrroga. Una mostra de civisme que han perdut certs polítics quan, només per interessos electorals, gosen d'arriscar el bon nom d'un escriptor. Que Déu els perdone. Si saberen que una història ben narrada pot canviar el curs dels esdeveniments i, fins i tot, afonar el prestigi de tota una vida, anirien a pams. Els salva la ignorància de qui desconeix que una vida dura, mentre en resta el record.