CARAM, QUINA AVENTURA! AL COL·LEGI NUESTRA SEÑORA DE FÁTIMA DE VALÈNCIA

El matí del dimarts 21 de desembre de 2010 vaig mantindre un encontre literari amb els alumnes de Primer d’ESO del col·legi Nuestra Señora de Fátima de la ciutat de València.

Els estudiants després d’haver llegit i disseccionat la novel·la Caram, quina aventura! em van sotmetre a un interessant i intel·ligent interrogatori amb el qual van aconseguir que els aclarirà tots els dubtes que els havien quedat així com que els donara algunes claus ocultes del llibre.

Va ser una hora molt agradable, ja que els alumnes es van mostrar molt participatius, cosa que els agraisc personalment, un agraïment que faig extensiu a la seua professora María Ramón i al professor Ximo Galarza que és l’autor d’aquestes fotos.

UNIVERS MANEL ALONSO

Per Albert Calls i Xart

Fa molts anys que sóc amic d’en Manel Alonso. Junts hem combatut en moltes batalles, en temps en els quals internet no existia, que són els millors. Hem viscut, també junts, el pas del fanzine i la fotocòpia a poder editar llibres amb major dignitat, més bé de preu i en la nostra llengua. I com els boxadors veterans, hem rebut tota mena de cops en el món editorial, de l’escriptura i el periodisme, però ens hem tornat a aixecar, continuant el combat, una lluita que ja saps que perdràs d’avançada, però del que es tracta és d’aguantar dret el màxim de temps possible. Aquesta apreciació em serveix per parlar de Manel, un valencià de Puçol que sempre ha cregut en la cultura, la literatura i en els Països Catalans, que ha practicat com ningú la passió per la paraula impressa i a qui moltes persones li devem obra publicada i aquella primera empenta que t’ajuda com cap altra, encara que sempre hi ha desagraïts que volen oblidar-la. Si el nostre país fos normal, en Manel Alonso hauria tingut un millor reconeixement per la seva tasca com a editor, dinamitzador cultural i escriptor tot terreny (poeta, contista, novel·lista, periodista…), vinculat molt especialmente al territori. Però no és així i ens hem de conformar amb el que hi ha. Així és la vida! En Manel ha escrit de tot. I com a explorador de tots els gèneres literaris que és, també ha provat el dietari. En porta tres de publicats: Estiu, 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i el darrer, que és el que comento avui, A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de Gener fins a l’1 d’agost del 2001. Totes tres obres publicades per Llibres de L’ALJAMIA. En aquest volum, Manel explora el cantó obscur del món editorial i ens ensenya amb tota sinceritat com les passions poden acabar arribant a ser també abismes. Qui els coneixem podem identificar moltes de les persones i situacions que s’expliquen en aquesta obra, però no és tampoc necessari per aproximar-se a les essències del que ens diu, que al cap i a la fi són les que marquen el difícil camí de la literatura, ple d’adversitats i obstacles que s'han de saltar per acabar surant. De la vida personal a la tasca editorial, del pensament literari als anhels i a la situació de la cultura, amunt i avall, a banda i banda, a cop de tros d’escrits, aquest nou llibre ens demostra que en Manel va avançant cap a la redacció d’un gran corpus en el qual el centre és ell i la literatura, la seva passió per la paraula i la cultura en un món que no el comprèn. Però és que aquest és un món que no el comprèn ni a ell ni a ningú que tingui interès per la cultura, és un món de descerebrats que idolatren Lady Gaga o que amb el fet que guanyi el seu equip ja en tenen prou. En aquest darrer dietari, a més, l’autor ens parla d’una part molt difícil de la seva vida, vinculada al món editorial especialment, però ho fa amb prou habilitat literària perquè tinguem ganes de continuar llegint fins al final. I aquí és on es veu l'ofici de qui el signa. El lector no hi descobrirà res que no hagi passat ja, però sí la veu literària d’aquest escriptor valencià que malda sempre per sobreviure i acostar-nos als lectors la seva obra, “com els elefants cap endavant”, recordant una frase que va dir-me una vegada. A l’espera que aquests dietaris carregats de sinceritat, d’anàlisi de la vida diària i de les persones, la condició humana i l’obra literària en definitiva, continuïn, tanco amb una de les entrades:

15 de juliol

Tornada a Puçol. Reencontre amb la solitud.

(Publicat al blog d'Albert Calls el 9 de desembre de 2010)

TERTÚLIA-COL·LOQUI SOBRE LA MALEDICCIÓ DEL SILENCI

Organitzada pel Voluntariat pel Valencià el matí del dissabte 11 de desembre de 2010, a la seu de la Societat Coral El Micalet, tingué lloc una tertúlia-col·loqui sobre la novel·la La maledicció del silenci de Manel Alonso que va comptar amb la presència de l’autor.
L’acte va estar presentat per l’editor Ricard Perís, el qual en primer lloc va explicar els objectius del Club Lector de Voluntariat pel Valencià i en segon lloc introduí als present en l’obra i la bibliografia de l’autor.

A la tertúlia col·loqui participaren aprenents i voluntaris que prèviament havien llegit la novel·la i fins i tot abans havien assistit a un taller de lectura en veu alta. Tots ells s’interessaren sobre diversos aspectes de la creació literària com ara com s’estructura una novel·la, o d’on i com naixen els diversos personatges que apareixen. Va ser una trobada amena i directa que es va tancar amb una xarrada informal davant d’una picadeta al bar de la Societat Coral El Micalet.

SI EM PARLES DEL DESIG

Per Josep Manel Vidal

En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.
(Poema 5)

Ja em vaig sentir fascinat amb el poemari Com una òliba (IV Premi de Poesia Gorgos, 2002. Vila de Gata de Gorgos. Editorial Aguaclara, 2002) llibre que he anat rellegint a estones, com si em calgués prendre’n petits bocinets per anar assaciant la fam pels detalls de la vida que no abaste i que l'escriptor i blogaire Manel Alonso i Català, amb una concisió envejable en el seu llenguatge, aconsegueix captar amb indiscutible mestratge (“Esbosso un mot i com un gresol/m’Il·lumina, m’acompanya”). No debades, després de la seua publicació, algú va tindre l’encert de batejar l’autor com “l’home que mira”.
I ara, amb Si em parles del desig (Premi de Poesia Antoni Matutano 2010. Vila d’Almassora. Onada edicions, 2010) em retrobe de nou amb l’observador, però aquesta vegada, de geografies més carnals, aquelles que gaudeixen sovint d’una força gravitatòria que ens apropa, que ens arrossega, que ens empeny per les dreceres més fosques amb la claror del desig.
Durant tota la lectura d’aquest poemari he tingut al cap aquell vers de Neruda que diu: “Desnuda eres tan simple como una de tus manos”, amb el que aconsegueix abastar l’extraordinari amb la senzillesa. I es què les mirades d’en Manel són precises, amerades d’una basta tendresa, sovintejades per referències sobre els ritmes de la natura (“Recorre com una onada lenta, la sorra de la seua pell”), com qui retroba, en el goig dels esforços amatoris, el plaer de les caminades pel terme, sota la llum entelada que ofereix el brancatge dels arbres o la lluentor de vidre del cel obert i en gaudeix de les descobertes.
Tot i que és un evident exercici de bona literatura, quasi podria passar per un llibre d’imatges. Un catàleg de detalls sobre els racons del cos que fitem perquè “ens arrabasse els sentits/i ens negue de gaubança”.
El llibre es tanca amb una trentena de Petits poemes eròtics (la majoria d’ells fantàstics haikus)que envolten, com perles, la valuosa anatomia d’aquest llibre (“El castell dels mots/t’alce lleu sobre la carn./Humil et reescric”). Amb Si em parles del desig puc ben assegurar que un poema ben acabat és una rodonesa que un pot llegir amb el gest semblant de qui acarona, plaent, el cos despullat de la persona estimada. Imprescindible.

LA AVENTURA DE LEER

Por Joaquín Corencia.

¡Caray, qué aventura! Manel Alonso. Ilustraciones Cesa Perelló. Colección Saltamontes número 4. Brosquil edicions. Valencia, 2004

¡Caray, qué aventura! está ambientada en el barrio viejo de Pouet, pseudónimo literario de la localidad valenciana de Puçol. Allí cuatro amigos juegan con la bici, la videoconsola o la pelota. A cualquier cosa con tal de no leer un libro. ¿Te suena esta canción? Sin embargo, un hecho fortuito romperá su rutina y les retendrá como rehenes en la biblioteca de la Casa de la Cultura. En este inhóspito lugar les espera un duende y una lección inusitada: los libros esconden los viajes más extraordinarios de nuestra vida. En efecto, las historias y peripecias que nos narra un libro siempre son invitaciones a vivir nuevas experiencias, a conocer otras vidas y otros mundos, a desarrollar nuestra imaginación, a lanzarnos a un viaje iniciático a través de otros espacios, otras personas, otros tiempos.
El genio que se oculta en ¡Caray, qué aventura! enseña a los chavales de 9 a 11 años que la lectura es siempre una aventura, una diversión, una experiencia que nos marca, nos estimula y nos hace crecer. Y lo hace con personajes arquetípicos: el pirata, el detective, la bruja y el terror.
La palabra escrita parafrasea a aquellos que escribieron antes que nosotros, intenta insertarse, acomodarse en el continuum de la literatura. Y, simultáneamente a este diálogo diacrónico, tiene siempre una aspiración de futuro, desea ser perdurable, trascender sus límites espaciotemporales y proyectarse hacia otros lugares y tiempos. Así, los personajes de una narración nos emocionan y vinculan con sus vidas y adversidades. El cuento y el libro infantil tiene también esa magia que transporta al lector al mundo de lo imaginario en el que todo es posible y sorprendente, en el que, tras las pruebas iniciáticas que deben superar los cuatro chavales de ¡Caray, qué aventura!, estos personajes, como los lectores, conseguirán volver a sus vidas. Aunque éstas ya no serán las mismas, la lectura los/nos hace más inteligentes, nos ha llevado de viaje y nos ha transformado para siempre.

TALLER DE LECTURA EN VEU ALTA AMB "LA MALEDICCIÓ DEL SILENCI"

Els membres del Club Lector de Voluntariat pel Valencià, durant aquest darrer trimestre de l'any (2010), estan llegint la meua primera novel·la, La maledicció del silenci. A més a més, per a reforçar la seua lectura i comprensió, estan realitzant diverses activitats com ara el Taller de Lectura en Veua Alta que el passat 8 de novembre van fer a la biblioteca del carrer Hospital de València.

En aquest taller vam participar vuit aprenents i quatre voluntaris, va estar organitzat pels tècnics de Voluntariat Dariana Groza i Carles Ramos i dinamitzada per Ricard Peris, treballador de la Coordinadora de la Ribera d'Escola Valenciana.

El resultat va ser molt positiu.

Voluntariat pel Valencià és un projecte que Escola Valenciana ha posat en marxa per tal de promoure la participació lingüística en que valencianoparlants, d'una manera desinteressada, destinen part del seu temps a conversar amb persones que volen llançar-se a parlar en valencià. Voluntariat pel Valencià, a més, ofereix tot un seguit d'activitats com ara passejades, cuina, teatre i cinema en valencià i fins i tot un Club Lector.

BOLET LITERARI

El dia 6 de novembre vaig ser un dels diversos escriptors valencians que, atenent a la crida de Francesc Mompó, vam participar en la Segona Trobada Gastronomicoliterària que enguany s’ha dedicat al bolet. L’hotel-rural Ca Les Senyoretes d'Otos (La Vall d'Albaida), regentat per la família Olivares, va ser el lloc triat per assaborir un dinar en el qual diverses varietats de bolets foren les protagonistes.
Però abans de dinar l’escriptor otosí Joan Olivares ens va fer de guia per la localitat, tot seguint l’itinerari dels seus famosos rellotges solars.

A l’hora del café i envoltats per una exposició del pintor Jordi Albinyana, cadascun dels escriptors allí congregats anàrem llegint textos tant en prosa com en vers en el quals, com en el plat, el bolet era referència quan no protagonista.

(D'esquerra a dreta Berna Blanch, Manel Alonso, Lluís Alpera, Vicent Penya, Maria Carme Arnau, Albert Forment i Joan Olivares)

Per acabar Carles Pastor ens va oferir una mostra de les cançons que conformaran el seu nou disc, que grava actualment, sobre l’obra de deu poetes valencians vius.

Va ser una trobada d’amics al voltant de la gastronomia, la música, la pintura, la llengua i la literatura, on la passió per la vida es féu una vegada més ben palesa.