dissabte, 27 de novembre de 2010

SI EM PARLES DEL DESIG



En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.
(Poema 5)


Ja em vaig sentir fascinat amb el poemari Com una òliba (IV Premi de Poesia Gorgos, 2002. Vila de Gata de Gorgos. Editorial Aguaclara, 2002) llibre que he anat rellegint a estones, com si em calgués prendre’n petits bocinets per anar assaciant la fam pels detalls de la vida que no abaste i que l'escriptor i blogaire Manel Alonso i Català, amb una concisió envejable en el seu llenguatge, aconsegueix captar amb indiscutible mestratge (“Esbosso un mot i com un gresol/m’Il·lumina, m’acompanya”). No debades, després de la seua publicació, algú va tindre l’encert de batejar l’autor com “l’home que mira”.
I ara, amb Si em parles del desig (Premi de Poesia Antoni Matutano 2010. Vila d’Almassora. Onada edicions, 2010) em retrobe de nou amb l’observador, però aquesta vegada, de geografies més carnals, aquelles que gaudeixen sovint d’una força gravitatòria que ens apropa, que ens arrossega, que ens empeny per les dreceres més fosques amb la claror del desig.
Durant tota la lectura d’aquest poemari he tingut al cap aquell vers de Neruda que diu: “Desnuda eres tan simple como una de tus manos”, amb el que aconsegueix abastar l’extraordinari amb la senzillesa. I es què les mirades d’en Manel són precises, amerades d’una basta tendresa, sovintejades per referències sobre els ritmes de la natura (“Recorre com una onada lenta, la sorra de la seua pell”), com qui retroba, en el goig dels esforços amatoris, el plaer de les caminades pel terme, sota la llum entelada que ofereix el brancatge dels arbres o la lluentor de vidre del cel obert i en gaudeix de les descobertes.
Tot i que és un evident exercici de bona literatura, quasi podria passar per un llibre d’imatges. Un catàleg de detalls sobre els racons del cos que fitem perquè “ens arrabasse els sentits/i ens negue de gaubança”.
El llibre es tanca amb una trentena de Petits poemes eròtics (la majoria d’ells fantàstics haikus)que envolten, com perles, la valuosa anatomia d’aquest llibre (“El castell dels mots/t’alce lleu sobre la carn./Humil et reescric”). Amb Si em parles del desig puc ben assegurar que un poema ben acabat és una rodonesa que un pot llegir amb el gest semblant de qui acarona, plaent, el cos despullat de la persona estimada. Imprescindible.

Cap comentari:

Publica un comentari