Per Francesc Viadel
Vaig
conèixer Manel Alonso la vesprada lleganyosa i humida del dissabte 31 d’octubre
de 1987, unes hores abans de la gala literària dels Premis d’Octubre. Seia en
una terrassa de la plaça de la Verge de València amb un grup de gent que
assistíem al ‘IV Encontre Galeusca d’escriptors gallecs, bascos i catalans’
quan Manel –acompanyat de la seua inseparable Pilar– ens va demanar si no ens
sabria greu que canviàrem a la seua taula on, de moment, encara no rondaven els
coloms. Segons ens va confessar de manera molt expressiva, aquelles aus el
fastiguejaven tant com l'horroritzaven. No l’havíem vist mai però, ben aviat,
almenys a mi, em va semblar que el coneixia de tota la vida. Després, vés per
on, resulta que fins i tot teníem lligams llunyans de parentesc. El meu besavi
i avi paterns eren, com Manel, de Puçol, un poble que havia visitat de menut
quan encara hi vivia la germana de l’avi Vicent.
El
cas és que acceptàrem de bon grat i continuàrem xerrant de literatura en el
mateix cor de la capital d’un país on el personal a penes llegeix els
prospectes de les medecines. Com sigui, vist en perspectiva, l’any 87, els
nefastos índexs de lectura que ens persegueixen com una ombra
tenebrosa tenien una importància relativa. Amb un règim autonòmic acabat
d’estrenar i en mans d’una esquerra difusament valencianista, venint d’on
venien, qualsevol avanç per insignificant que fos ja era una victòria i un esperó
per a intentar seguir creant un món literari en català. Tot estava
per fer i, malgrat l’avançat procés de castellanització o de les pressions del
blaverisme salvatge, hi havia una certa confiança que les coses canviaren a
millor. Somiàvem amb una societat culturalment i lingüísticament recuperada,
políticament disposada a desempallegar-se de l’asfixiant sucursalisme.
Somiàvem eixir del pou... Amb ell i altres joves com Mara Alberola, Pep
Cortell, Ferran Grau, Josep Manel Esteve, Josep Moreno, Vicent Nàcher,
Manel Baixauli i Vicent Penya vam intentar vertebrar amb l’ajut del poeta
Marc Granell una mínima societat literària per tal de trencar
l’aïllament i estimular la nostra creativitat. Vam fer allò que bonament vam
poder.
Manel
era, com encara ho és ara, un entusiasta d’aquesta causa que, a més, ja
aleshores aspirava a la professionalització, a fer de la literatura el
seu modus vivendi. Puc assegurar
que no he conegut cap escriptor en català que com ell haja invertit tants esforços
en aquesta direcció. He reverenciat des de sempre la seua obstinació. Ben
mirat, viure d’escriure –i ja no diguem en català– és una bogeria en un
país sense lectors i desconnectat del seu mercat de llengua, sense mitjans de
comunicació ni públics ni privats disposats a configurar un univers literari
amb cara i ulls, sense unes institucions radicalment decantades per la cultura,
amb unes editorials que normalment no mouen un dit pels autors i que ben sovint
es limiten a l’edició de consum escolar. Ningú com Alonso coneix les trampes
del gremi, les seues misèries i dificultats. Res, però, no l’ha aturat.
Alonso
ha anat creixent com a escriptor mentre s’anava defensant econòmicament,
malvivint, com ell mateix més d’una vegada t’explica. Val a dir que ha fet
tot el camí ben sol, sense padrins. Per no donar-li, no li han donat ni una set
d’aigua. Ben pel contrari, de vegades ha ensopegat amb tipus sense escrúpols
que l’han amargat tant com han pogut. Com un dia em va dir, aquest món es
divideix entre lleons i gaseles. Si ets una gasela, em va assegurar amb un punt
sorneguer, no tens cap altra opció que córrer perquè no et devoren. Aquesta és
la sinceritat amb la qual s’expressa, una sinceritat que constitueix l’ànima de
la seua literatura, especialment quan aborda el gènere del dietari. Dietaris
que defugen la reflexió encarcarada, la pirotècnia cultista, les llistes
copioses de lectures recomanades, les fites solemnes. Dietaris escrits des de
l’experiència de l’individu corrent enfrontat a una existència sovint amarga
com el que acaba de publicar: Les petjades de l’home invisible (Quorum
Llibres, 2017).
Fet i
fet, Alonso s’hi sent un home invisible i no per això és menys efectiu en la
seua rebel·lió contra una existència tan sovint implacable com absurda. Un
ciutadà també atrapat en una societat dominada pels mediocres, pels més cruels.
Un home que pateix i que, de vegades, es refugia en la contemplació d’un
paisatge i el seu moment, en els escenaris d’una infància, que es recrea en el
record d’una bona obra d’art, d’una música. Potser no hi ha prou, però, per a
suportar els embats del destí, el malastruc, per combatre la impaciència,
els maleïts nervis, les putades una darrera de l’altra d’un sistema que pot
arribar a destruir-te, banalment, esclafar-te com si fores una panerola. A
l'última, és l’amor pels seus, per l’ofici, una mena d’esperança vacil·lant en
un futur millor, allò que definitivament el salva.
D’invisible,
Alonso, no en té res. És un tipus excepcional, un supervivent, un exemple de
tenacitat i superació. Un fulano, com vostè i com jo, que cada dia ha de
guanyar-se el pa mentre pateix els estralls del temps, que cada dia s’ha
d’aixecar amb l’esperança de no empitjorar en vida i, finalment, de tenir una
bona mort.
M’ha
colpit la lectura de molts dels passatges d’aquest darrer dietari
d’Alonso, sovint trist, melangiós, sempre d’una sinceritat corprenedora.
M’agrada conèixer-lo des de fa tant de temps i poder trobar-nos de tant en tant
per a tirar-li quatre pedrades a la lluna i maleir els ossos dels quatre
malparits –inclosos els nostres malparits–, que s’ho manegen tot i sempre
cauen de quatre potes, com els gats. Vull reivindicar de nou la seua obstinació
per viure, la seua incurable mania d’escriure, la seua immensa, envejada
llibertat.
****************
Article
publicat al diari digital La Veu (21 d’agost de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada